Em sento agraïda, emocionada, sensible, preparada, encoratjada, il·lusionada... En alguns moments, em puc arribar a desbordar de tant sentir. En altres moments, em puc arribar a empetitir fins a tornar a ser aquella nena de vuit anys que lluitava contra titans. En menys, em puc arribar a estressar, perquè el remolí sembla que ha avançat fins arribar a casa, i encara no veig on els vens huracanats han deixat cada cosa.
Encara no es fan paleses, però les noves oportunitats comencen a notar-se en l'ambient carregat d'emocions. Les noves il·lusions em fan retrobar vells camins de lectures, d'aprenentatge, de reptes a assolir.
Nous cims per escalar, per meravellar-me del camí i impregnar-me de tota la seva riquesa.
Em sento agraïda, emocionada, sensible, preparada, encoratjada, il·lusionada... En alguns moments, em sembla que estic sobrevolant un món completament desconegut, però on hi puc arribar a veure un lloc per mi. Les seves escoles són grans i estan plenes de secrets per ser desvetllats, de paraules per ser dites, de somnis per realitzar.
Gràcies. Gràcies per creure en mi, per lluitar per mi. Gràcies per donar-me aquesta oportunitat. Gràcies per estar al meu costat. Gràcies per entendre'm. Gràcies per recolzar-me. Gràcies pels vostres somriures, per les vostres rialles, per les vostres paraules que fan que el dia a dia sigui molt més que una sèrie de moments encadenats. No és només un nou repte, una nova tasca, una nova responsabilitat; és la possibilitat de seguir creixent com a persona. Gràcies a totes aquelles persones que ho feu possible.
Em sento agraïda, emocionada, sensible, preparada, encoratjada, il·lusionada. I sobretot, em sento feliç.
29 de novembre 2007
28 de novembre 2007
La noia del BMW... jugades del destí
Ve de...
una primera part amb BMW X5
i el que semblava un desenllaç amb La noia del BMW X5
... i potser no acabarà ni aquí ni avui.
Era una tarda d'octubre. La feina s'acumulava sobre la taula del despatx i li ocupava la ment. A vegades podria semblar difícil desconectar a la sortida, però quan agafava aquella carretera, amb els camps obrint els camins cap als somnis tranquils de què gaudiria a l'arribar a casa, tot el món real de la ciutat es perdia en l'horitzó de trens, botzines, trucades i correus; per deixar pas a la calma dels ocells que emigren, les primeres glaçades i el silenci de la nit.Era una tarda d'octubre. Tornava a casa després d'un dia més de feina, ocupava la ment imaginant històries. I s'imaginà un cotxe davant seu, creà un món paral·lel establint metàfores vitals.
I què passaria si et trobessis amb aquella noia?
Era una tarda de finals de novembre. Tornava cap a casa després d'un dia de feina, més feina, reunions i més reunions. Havia decidit dedicar-se uns minuts i anar a prendre un cafè a la fleca del poble. Obrí la porta i la veié allà mateix. La noia del BMW X5, asseguda a la seva taula, amb dos cafès amb llet ben calents, esperant-la.
- No m'has fet justícia. Li digué.
- Jo... em sap greu.
- Deixa't estar de disculpes. Sabia que vindries, i només volia dir-te que la teva vida és tal com tu la defineixes, tal com la vols viure. Els canvis arriben i et poden agafar preparada o desprevinguda. Però no confonguis la meva manera de viure amb la realitat que puguis escollir. Les opcions són infinites, en cada segon hi ha un futur possible, i els milers de futurs s'entrecreuen entre sí, creant versions del passat similar a aquest.
- No t'entenc.
- Ho faràs. Només recorda'm, i no perdis mai de vista allò que et fa brillar els ulls, allò que et fa ser feliç, allò que et fa ser tu mateixa. Si hi vas en contra, et perdràs. Si saps jugar les teves cartes, els remolins definiran el teu camí.
- Parles entre enigmes...
- La vida és un misteri fins que descobreixes que només quan la vius et mostra els seus secrets més profunds. He de marxar. Cuida't.
S'aixecà i se n'anà. La deixà amb una tassa de cafè mig buida i la remor de les seves paraules.
El dia següent, el seu cap la cridà. Volien parlar amb ella. S'acostaven canvis i les paraules dels seus superiors s'agrupaven sobre d'ella formant remolins i tempestes. I de sobte recordà la noia del BMW X5, la figura que ella mateixa havia creat, i tota aquella conversa fent un cafè, tot començà a rebre el seu sentit.
una primera part amb BMW X5
i el que semblava un desenllaç amb La noia del BMW X5
... i potser no acabarà ni aquí ni avui.
Era una tarda d'octubre. La feina s'acumulava sobre la taula del despatx i li ocupava la ment. A vegades podria semblar difícil desconectar a la sortida, però quan agafava aquella carretera, amb els camps obrint els camins cap als somnis tranquils de què gaudiria a l'arribar a casa, tot el món real de la ciutat es perdia en l'horitzó de trens, botzines, trucades i correus; per deixar pas a la calma dels ocells que emigren, les primeres glaçades i el silenci de la nit.Era una tarda d'octubre. Tornava a casa després d'un dia més de feina, ocupava la ment imaginant històries. I s'imaginà un cotxe davant seu, creà un món paral·lel establint metàfores vitals.
I què passaria si et trobessis amb aquella noia?
Era una tarda de finals de novembre. Tornava cap a casa després d'un dia de feina, més feina, reunions i més reunions. Havia decidit dedicar-se uns minuts i anar a prendre un cafè a la fleca del poble. Obrí la porta i la veié allà mateix. La noia del BMW X5, asseguda a la seva taula, amb dos cafès amb llet ben calents, esperant-la.
- No m'has fet justícia. Li digué.
- Jo... em sap greu.
- Deixa't estar de disculpes. Sabia que vindries, i només volia dir-te que la teva vida és tal com tu la defineixes, tal com la vols viure. Els canvis arriben i et poden agafar preparada o desprevinguda. Però no confonguis la meva manera de viure amb la realitat que puguis escollir. Les opcions són infinites, en cada segon hi ha un futur possible, i els milers de futurs s'entrecreuen entre sí, creant versions del passat similar a aquest.
- No t'entenc.
- Ho faràs. Només recorda'm, i no perdis mai de vista allò que et fa brillar els ulls, allò que et fa ser feliç, allò que et fa ser tu mateixa. Si hi vas en contra, et perdràs. Si saps jugar les teves cartes, els remolins definiran el teu camí.
- Parles entre enigmes...
- La vida és un misteri fins que descobreixes que només quan la vius et mostra els seus secrets més profunds. He de marxar. Cuida't.
S'aixecà i se n'anà. La deixà amb una tassa de cafè mig buida i la remor de les seves paraules.
El dia següent, el seu cap la cridà. Volien parlar amb ella. S'acostaven canvis i les paraules dels seus superiors s'agrupaven sobre d'ella formant remolins i tempestes. I de sobte recordà la noia del BMW X5, la figura que ella mateixa havia creat, i tota aquella conversa fent un cafè, tot començà a rebre el seu sentit.
27 de novembre 2007
Un regal
Entre converses internacionals que capten tota la seva atenció, veu una ombra que se li apropa i li deixa una caixeta de cartró sobre la seva taula. Sense perdre de vista les dades que li venen dictades des de l'altra banda de la línia, dóna un cop d'ull a aquell regal inesperat. Somriu. Creu saber quina corbata i americana li ha deixat aquell present, que li servirà per a la seva nova organització. Somriu. Creu saber, però el convenciment no és tant gran com per enviar una nota d'agraïment. Finalitza la conversa i desa aquell obsequi dins l'armari, quan arribi el moment ja l'obrirà.
A la sortida de l'oficina, sent a la seva pell la carícia dels rajos del sol que encara brilla. De lluny, el veu arribar. Les seves mirades es creuen, li fa un lleu gest amb la mà. Quan arriben l'un a l'altre, ell decideix encetar la conversa. L'has vist? - Si, no sé pas qui me l'ha deixada, però si. - He estat jo mateix. - Gràcies, doncs. - Diguem-ne un petit present pel teu nou status. - Bé, suposo que d'això ja en parlarem, oi? - Si, encara s'han de fer algunes matitzacions i enviar un comunicat. (...)
Se'n va somrient. Satisfeta. Avui ha guanyat la seva pròpia lluita de titans.
A la sortida de l'oficina, sent a la seva pell la carícia dels rajos del sol que encara brilla. De lluny, el veu arribar. Les seves mirades es creuen, li fa un lleu gest amb la mà. Quan arriben l'un a l'altre, ell decideix encetar la conversa. L'has vist? - Si, no sé pas qui me l'ha deixada, però si. - He estat jo mateix. - Gràcies, doncs. - Diguem-ne un petit present pel teu nou status. - Bé, suposo que d'això ja en parlarem, oi? - Si, encara s'han de fer algunes matitzacions i enviar un comunicat. (...)
Se'n va somrient. Satisfeta. Avui ha guanyat la seva pròpia lluita de titans.
26 de novembre 2007
Curiositats
It's relaxing to go out with my ex-wife because she already knows I'm an idiot.
Warren Thomas, American writer.
Aquest matí estava al tren, aprofitant d'aquests temps perduts entre viatges a la vida quotidiana. Més que temps perduts, serien com universos paral·lels on decideixo somiar, dormir, llegir, ser jo mateixa o ser una altra persona... I a vegades, els aprofito fent allò que el temps deixa abandonat per qualsevol altre moment millor. Com per exemple: anglès.
Aquest matí estava al tren i he decidit avançar aquells exercicis que dissabte hauré de dur fets a classe, quan he descobert una frase que ha despertat la meva curiositat. Quantes històries es podrien amagar darrere aquestes paraules?
Espectadors
Espectadors d'un escenari buit que resten a l'espectativa de veure quins seran els actors del proper acte.
Contempladors de la vida que corre davant seu, intentant observar els més ínfims detalls, analitzant tots els objectes i éssers que conformen aquesta obra, perdent-se les petites alegries dels perquès desconeguts.
Espectadors sense rostre que abandonen el seu seient, deixant lloc a les noves generacions per poder veure la mateixa funció.
Fantasmes sense somriures, mirades sense il·lusions. Contemplar els secrets de la vida els ha dut a la trista desesperació de no haver-la viscut.
Contempladors de la vida que corre davant seu, intentant observar els més ínfims detalls, analitzant tots els objectes i éssers que conformen aquesta obra, perdent-se les petites alegries dels perquès desconeguts.
Espectadors sense rostre que abandonen el seu seient, deixant lloc a les noves generacions per poder veure la mateixa funció.
Fantasmes sense somriures, mirades sense il·lusions. Contemplar els secrets de la vida els ha dut a la trista desesperació de no haver-la viscut.
25 de novembre 2007
Calma
La calma de les onades impregnades de l'hivern fred. La calma del silenci, de la solitud. Les veus que criden dins meu necessiten aquesta calma.
Una platja freda, abandonada, desèrtica, un mar remogut, carregat d'emocions, però que despren una serenor envejable.
El seu silcenci em torna i se m'endu al seu món.
Una platja freda, abandonada, desèrtica, un mar remogut, carregat d'emocions, però que despren una serenor envejable.
El seu silcenci em torna i se m'endu al seu món.
23 de novembre 2007
Die Lösung - La solució
Die Lösung
Nach dem Aufstand des 17. Juni
Liess der Sekretär des Schriftsellerverbands
In der Stalinallee Flugblätter verteilen
Auf denen zu lesen war, dass das Volk
Das Vertrauen der Regierung verscherzt habe
Und es nur durch verdoppelte Arbeit
Zurückerobern könne. Wäre es da
Nicht doch einfacher, die Regierung
Löste das Volk auf und
Wählte ein anderes?
Bertold Brecht
La solució
Després de la revolta del 17 de juny
el secretari de la Unió d'Escriptors va fer
repartir fulls de propaganda a la Stalinallee.
Hom hi podia llegir que el poble
havia perdut la confiança del govern
i que només treballant doble
podria reconquerir-la. No seria
molt més senzill que el govern
dissolgués el poble i
n'elegís un de nou?
Bertold Brecht
22 de novembre 2007
Lluita de titans
Remolins que es converteixen en vents huracanats i fan de la teva realitat diària un univers completament diferent al teu petit món.
Què t'empatolles tu ara?
És que ningú em pot entendre? És que només la Malka sap a què em refereixo?
Mira, deixa't estar de bestieses. No tornis a començar amb allò dels precipicis, dels buits i d'aprendre a volar.
Però és que no ho entens? Em sento superada. Com un ninot de drap que només es capaç de moure's amb la força del vent, com un titella sense amo que faci anar els cabdills que li donen la vida.
Ja està. Ja tornes a començar. Deixa't estar de pamplinades!
Pamplinades? Què no notes aquesta opressió al pit, que no et deixa pensar amb claredat, que t'ofega constantment pensant en...
Si ja sé per on vas, ja. Però saps què? Has deixat de tenir vint-i-sis anys. Tornes a ser aquella nena petita que s'amagava sota el llit. Tornes a ser aquella nena que només trobava la felicitat en móns de fantasia o en l'aprovació d'un germà, d'un mestre d'escola. Però ja no tens vuit anys.
Però...
Escolta'm bé. Oblida els peròs. Que no creus que t'ho has guanyat tot això?
Diguem-ne que he tingut sort, la sort d'estar al moment i al lloc adequat. La sort impagable que algú es fixi en tu i et doni una oportunitat.
Sort? Vinga va, no em facis riure! La sort deixa-la pel sorteig de Nadal, però no et treguis mèrit. Que no has treballat sempre donant fins l'última gota de suor? Què no t'has preocupat perquè les coses sortissin sempre bé? Que no has intentat superar-te en cada nova tasca? I d'això en dius sort? No et treguis mèrit.
Ja, si, però...
No hi tornis amb els peròs. Estic convençuda que series capaç d'acceptar millor una bona estocada que una bona notícia.
Però, i deixa'm parlar, que em monopolitzes el diàleg!, però és que, no ho sé, no estic preparada per aquestes situacions. Necessito temps, necessito saber que algú em vindrà per darrere i m'agafarà desprevinguda. Si només tinc vint-i-sis anys! I m'agraden les coses clares, no les paraules a mig dir.
Si fossis tu mateixa, no deixaries que es quedessin a mig dir. I ho saps. Et sents petita. Et sents perduda en un laberint i es com si veiéssis que a l'intentar sortir-ne et canvien els recorreguts, fent-te anar per on ells volen. Et sents angoixada, pensant en què diran els altres, en si seràs capaç de complir les espectatives que tenen sobre teu. Per això parles de remolins que tot s'ho enduen.
Si, però és que...
És que no t'entenc, oi? Com ets capaç de creure't que no t'entenc? Que no sé que em parlaràs que tot això et remou per dins, que fins ara tothom t'ha tractat com una adulta des de que tenies 16 anys, quan només ho eres per necessitat, que de fet encara et sents una nena, que necessites l'aprobació dels que has mitificat, que trobes a faltar aquell llit del germà gran on t'amagaves quan senties els crits dels més grans, que la timidesa d'aquella nena que s'amagava rere els llibres afloreix novament, que et voldries frondre perquè no et creus preparada... Potser ets tu la que no m'entens, potser és que aquesta inseguretat en tu mateixa et trastoca. Serà que no estàs acostumada a que les coses et vagin bé.
Però no és el primer cop que m'han valorat bé.
No, però sí que aquesta valoració té conseqüències. Conseqüències que et fan destacar i et fan brillar. No ets capaç de veure que la llum ja la tens? Dius que et sents com abocada en un precipici, sense saber on agafar-te o si sabràs volar. Sí, i és clar que sabràs volar! I recorda-ho sempre, només et podràs agafar a tu mateixa, no hi haurà mai branques que valguin. Això ho saps ara i ho sabràs sempre. Mira't al mirall, torna't-hi a mirar, i deixa que aquella nena marxi i torni en els dies de somiar i construir il·lusions, i ara, en el món real, deixar passar la dona que ja ets.
Què t'empatolles tu ara?
És que ningú em pot entendre? És que només la Malka sap a què em refereixo?
Mira, deixa't estar de bestieses. No tornis a començar amb allò dels precipicis, dels buits i d'aprendre a volar.
Però és que no ho entens? Em sento superada. Com un ninot de drap que només es capaç de moure's amb la força del vent, com un titella sense amo que faci anar els cabdills que li donen la vida.
Ja està. Ja tornes a començar. Deixa't estar de pamplinades!
Pamplinades? Què no notes aquesta opressió al pit, que no et deixa pensar amb claredat, que t'ofega constantment pensant en...
Si ja sé per on vas, ja. Però saps què? Has deixat de tenir vint-i-sis anys. Tornes a ser aquella nena petita que s'amagava sota el llit. Tornes a ser aquella nena que només trobava la felicitat en móns de fantasia o en l'aprovació d'un germà, d'un mestre d'escola. Però ja no tens vuit anys.
Però...
Escolta'm bé. Oblida els peròs. Que no creus que t'ho has guanyat tot això?
Diguem-ne que he tingut sort, la sort d'estar al moment i al lloc adequat. La sort impagable que algú es fixi en tu i et doni una oportunitat.
Sort? Vinga va, no em facis riure! La sort deixa-la pel sorteig de Nadal, però no et treguis mèrit. Que no has treballat sempre donant fins l'última gota de suor? Què no t'has preocupat perquè les coses sortissin sempre bé? Que no has intentat superar-te en cada nova tasca? I d'això en dius sort? No et treguis mèrit.
Ja, si, però...
No hi tornis amb els peròs. Estic convençuda que series capaç d'acceptar millor una bona estocada que una bona notícia.
Però, i deixa'm parlar, que em monopolitzes el diàleg!, però és que, no ho sé, no estic preparada per aquestes situacions. Necessito temps, necessito saber que algú em vindrà per darrere i m'agafarà desprevinguda. Si només tinc vint-i-sis anys! I m'agraden les coses clares, no les paraules a mig dir.
Si fossis tu mateixa, no deixaries que es quedessin a mig dir. I ho saps. Et sents petita. Et sents perduda en un laberint i es com si veiéssis que a l'intentar sortir-ne et canvien els recorreguts, fent-te anar per on ells volen. Et sents angoixada, pensant en què diran els altres, en si seràs capaç de complir les espectatives que tenen sobre teu. Per això parles de remolins que tot s'ho enduen.
Si, però és que...
És que no t'entenc, oi? Com ets capaç de creure't que no t'entenc? Que no sé que em parlaràs que tot això et remou per dins, que fins ara tothom t'ha tractat com una adulta des de que tenies 16 anys, quan només ho eres per necessitat, que de fet encara et sents una nena, que necessites l'aprobació dels que has mitificat, que trobes a faltar aquell llit del germà gran on t'amagaves quan senties els crits dels més grans, que la timidesa d'aquella nena que s'amagava rere els llibres afloreix novament, que et voldries frondre perquè no et creus preparada... Potser ets tu la que no m'entens, potser és que aquesta inseguretat en tu mateixa et trastoca. Serà que no estàs acostumada a que les coses et vagin bé.
Però no és el primer cop que m'han valorat bé.
No, però sí que aquesta valoració té conseqüències. Conseqüències que et fan destacar i et fan brillar. No ets capaç de veure que la llum ja la tens? Dius que et sents com abocada en un precipici, sense saber on agafar-te o si sabràs volar. Sí, i és clar que sabràs volar! I recorda-ho sempre, només et podràs agafar a tu mateixa, no hi haurà mai branques que valguin. Això ho saps ara i ho sabràs sempre. Mira't al mirall, torna't-hi a mirar, i deixa que aquella nena marxi i torni en els dies de somiar i construir il·lusions, i ara, en el món real, deixar passar la dona que ja ets.
Teulats
I de sobte érem allà. A la Torre Gàlata, al cor de la Istambul moderna, observant la unió de mars i canals, i la immensitat d'una ciutat que s'alçava davant nostre.
Miréssim on miréssim vèiem edificis replets de vides que navegaven entre dos mars: Orient i Occident. Els verds dels arbres es deixaven entreveure a la llunyania, els monuments carregats d'història omplien l'horitzó, els somnis viatjaven a través dels pocs núvols que cobrien el cel.
Ens impregnàvem de cada detall, de cada aroma, de cada so, de cada gust, de totes les melodies d'una ciutat encisadora, ja fos la música que sortia de l'habitació d'aquella adolescent com el cant que invitava a l'oració de les mesquites. Detalls i curiositats que s'amagaven rere les ombres del dia, minimieses que ens feien somriure i que ens meravellaven.
Sempre m'havien fascinat els teulats. I aquell dia, a la Torre Gàlata, hagués desitjat poder saltar d'un teulat a un altre i perdre'm en les seves històries. Conèixer els que tenien aquell brau. Conèixer la sirena que potser es banyaria sota la llum de la lluna, al costat del brau blanc.
Miréssim on miréssim vèiem edificis replets de vides que navegaven entre dos mars: Orient i Occident. Els verds dels arbres es deixaven entreveure a la llunyania, els monuments carregats d'història omplien l'horitzó, els somnis viatjaven a través dels pocs núvols que cobrien el cel.
Ens impregnàvem de cada detall, de cada aroma, de cada so, de cada gust, de totes les melodies d'una ciutat encisadora, ja fos la música que sortia de l'habitació d'aquella adolescent com el cant que invitava a l'oració de les mesquites. Detalls i curiositats que s'amagaven rere les ombres del dia, minimieses que ens feien somriure i que ens meravellaven.
Sempre m'havien fascinat els teulats. I aquell dia, a la Torre Gàlata, hagués desitjat poder saltar d'un teulat a un altre i perdre'm en les seves històries. Conèixer els que tenien aquell brau. Conèixer la sirena que potser es banyaria sota la llum de la lluna, al costat del brau blanc.
20 de novembre 2007
Nua
Nua.
Sense roba.
Privada de la teva intimitat.
Ignorada en la teva història.
Oblidada en el teu comiat.
Mires tristement rostres coneguts que mai més ompliran de vida els teus racons. Enyores els crits dels infants, el remugar d'aquell vell home, les xafardaries que s'explicaven les veïnes del cinquè, l'executiu que arribava tard cada nit, la noia que cantava al seu amor, la família d'immigrants nouvinguda que buscava una nova oportunitat, els udols d'aquell gos que buscava una amant en la Lluna.
Mires tristement com s'alcen els estels i il·luminen el poc que queda de tu. Un terra ple de runes on encara es perceben el rastre de les parets, unes rajoles verdes d'un lavabo que volia ser reformat, el gargot d'aquella nena que somiava somnis inimaginables.
Qui et recordarà quan no hi siguis?
Sense roba.
Privada de la teva intimitat.
Ignorada en la teva història.
Oblidada en el teu comiat.
Mires tristement rostres coneguts que mai més ompliran de vida els teus racons. Enyores els crits dels infants, el remugar d'aquell vell home, les xafardaries que s'explicaven les veïnes del cinquè, l'executiu que arribava tard cada nit, la noia que cantava al seu amor, la família d'immigrants nouvinguda que buscava una nova oportunitat, els udols d'aquell gos que buscava una amant en la Lluna.
Mires tristement com s'alcen els estels i il·luminen el poc que queda de tu. Un terra ple de runes on encara es perceben el rastre de les parets, unes rajoles verdes d'un lavabo que volia ser reformat, el gargot d'aquella nena que somiava somnis inimaginables.
Qui et recordarà quan no hi siguis?
19 de novembre 2007
Remolins
Com un remolí que corre ràpidament per davant seu i s'endu qualsevol rastre. Com si s'hagués convertit en una estàtua i veiés passar els seus dies sense poder formar-ne part. Com si el món hagués decidit giravoltar i ella restés arraulida a un costat de la cambra, incapaç de seguir el seu ritme i d'avançar a la seva velocitat.
Com una mena de vertigen al sentir que t'aboquen a un precipici desconegut, sense saber on agafar-te, sense saber què et trobaràs quan et llencis i intentis aprendre a volar.
Com una opressió al pit, entre l'angoixa i la il·lusió del provenir, entre el temor a allò desconegut i el voler superar-se a si mateixa.
Com un somni dins d'un malson, en una nit llarga, en dies de córrer i matinades de no voler despertar.
Com...
Com una mena de vertigen al sentir que t'aboquen a un precipici desconegut, sense saber on agafar-te, sense saber què et trobaràs quan et llencis i intentis aprendre a volar.
Com una opressió al pit, entre l'angoixa i la il·lusió del provenir, entre el temor a allò desconegut i el voler superar-se a si mateixa.
Com un somni dins d'un malson, en una nit llarga, en dies de córrer i matinades de no voler despertar.
Com...
15 de novembre 2007
Fulles
Una de les coses que més li agradava de la tardor era contemplar com queien les fulles. Lentament, amb el va i ve juganer del vent, mogudes pels cicles de la vida, escapant del fred.
Una de les coses que més li agradava fer quan era petita, era córrer sobre una catifa de fulles. Córrer i sentir com reien sota el seu peu, al sentir el pessigolleix de les seves passes. Agafar-les amb les mans i llençar-les a l'aire, veient-les caure i somrient quan li acaronaven les galtes envermellides pel fred que s'acostava.
Una de les coses que més li agradava fer quan era petita, era córrer sobre una catifa de fulles. Córrer i sentir com reien sota el seu peu, al sentir el pessigolleix de les seves passes. Agafar-les amb les mans i llençar-les a l'aire, veient-les caure i somrient quan li acaronaven les galtes envermellides pel fred que s'acostava.
14 de novembre 2007
Tic tac
Tic tac
Tic tac
Tic tac
El temps passa com un engranatge que avança i fa girar les nostres vides.
Però un dia va decidir parar-se. I tu et vas amagar rere una ombra, per no sortir-ne mai més. I a ell el vas destinar a un calaix oblidat, perquè s'omplís de pols i ningú el trobés, de manera que ningú et pogués alliberar del segon en que vares decidir convertir-te en silenci.
I ara, aquella nena curiosa l'ha trobat. I se'l mira, sense saber com fer girar les seves manetes. Plora, les llàgrimes li enterboleixen la vista. T'hi veu reflexat, sense saber com ni perquè. I no sap si tornar a sentir el tic tac de les seves agulles serà com fer que el teu amagatall esdevingui pols.
Tic tac
Tic tac
Somrient i recordant-te el torna a desar, embolicat dins el mateix mocador que encara recorda el teu tacte, en el mateix calaix. Un dia tornarà i se l'endurà, per guardar-lo al seu calaix i sentir-te més a prop.
Psssstttt... no pateixis, no trencarà el teu silenci i resguardarà el teu secret. Et deixarà lliure dins el teu segon, quan li somrigueres per últim cop, amagat rere l'ombra d'aquell plataner.
Però un dia va decidir parar-se. I tu et vas amagar rere una ombra, per no sortir-ne mai més. I a ell el vas destinar a un calaix oblidat, perquè s'omplís de pols i ningú el trobés, de manera que ningú et pogués alliberar del segon en que vares decidir convertir-te en silenci.
I ara, aquella nena curiosa l'ha trobat. I se'l mira, sense saber com fer girar les seves manetes. Plora, les llàgrimes li enterboleixen la vista. T'hi veu reflexat, sense saber com ni perquè. I no sap si tornar a sentir el tic tac de les seves agulles serà com fer que el teu amagatall esdevingui pols.
Tic tac
Tic tac
Somrient i recordant-te el torna a desar, embolicat dins el mateix mocador que encara recorda el teu tacte, en el mateix calaix. Un dia tornarà i se l'endurà, per guardar-lo al seu calaix i sentir-te més a prop.
Psssstttt... no pateixis, no trencarà el teu silenci i resguardarà el teu secret. Et deixarà lliure dins el teu segon, quan li somrigueres per últim cop, amagat rere l'ombra d'aquell plataner.
13 de novembre 2007
Bon dia!
Avui...
Doncs avui una fotografia i poques paraules:
Bon dia i bon profit!
(a tothom qui hagi pogut parar-se a fer un bon esmorzar, en el meu cas aquests esmorzars es reserven als dissabtes)
12 de novembre 2007
Fires
Arbres il·luminats per un munt de somnis de petits i grans. Colors que envaeixen les nits fredes de finals d'octubre. Somriures il·lusionats que admiren cada racó, mostrant la inocència més pura.
Records infantils que vaig retrobar, vagant entre atraccions d'unes fires que em transportaren a les primeres sortides de nit amb les amigues, quan havíem de tornar a les onze a casa i perquè el pare de la Irene ens venia a recollir. Records d'una nena que va tornar a casa un matí, amb un ós de peluix tant gran com ella i amb la seva primera mini-cadena, de la mà del seu germà gran i de la seva xicota.
Moments que transcorren com estrelles fugaces quan es retroba amb la seva mirada en els ulls dels petits a qui ara acompanya. El fred es difumina en els colors i els sorolls que desperten la nit.
Records infantils que vaig retrobar, vagant entre atraccions d'unes fires que em transportaren a les primeres sortides de nit amb les amigues, quan havíem de tornar a les onze a casa i perquè el pare de la Irene ens venia a recollir. Records d'una nena que va tornar a casa un matí, amb un ós de peluix tant gran com ella i amb la seva primera mini-cadena, de la mà del seu germà gran i de la seva xicota.
Moments que transcorren com estrelles fugaces quan es retroba amb la seva mirada en els ulls dels petits a qui ara acompanya. El fred es difumina en els colors i els sorolls que desperten la nit.
11 de novembre 2007
Converses
El diumenge passat va ser el seu sant. Tu ho sabies i jo també. En certa manera tenia ganes d'estar al teu costat, llevar-nos d'hora, comprar unes flors i anar-lo a veure. Sabia que ho faries, i potser per això no hi vaig pensar més, potser era bo que t'hi retrobessis tu sola, en un dia especial.
Quantes vegades l'havia oblidat aquest dia! Quantes vegades l'havia sentit remugar perquè no ens en recordàvem... Per ell era important, oi? I aquest any no he pogut oblidar-ho. L'he felicitat i l'he tingut present, de la manera que a ell li agradava.
I t'he sentit parlar-me, amb tota la tristesa condensada en un fil de veu, a l'altra banda del telèfon, explicant-me amb veu serena que l'has anat a veure, que algú li havia deixat flors, segurament per Tot Sants, que li has parlat i li demanaves que sortís, que tornés al teu costat, que tu tornaries a cuidar d'ell, que l'enyoraves. I em deies que no et feia cas, que no volia tornar... I jo, amb la veu trencada per les llàgrimes que queien en silenci et murmurava que és normal, que ara havia aconseguit estar tranquil i no patir més. I per més que a les dues ens caiessin en silenci, sentia la seva presència als teus ulls, recorrent les teves galtes, com tu senties les meves.
Ja heu pintat? Sí mama. Només ens queda el lavabo de dalt.
Quantes vegades l'havia oblidat aquest dia! Quantes vegades l'havia sentit remugar perquè no ens en recordàvem... Per ell era important, oi? I aquest any no he pogut oblidar-ho. L'he felicitat i l'he tingut present, de la manera que a ell li agradava.
I t'he sentit parlar-me, amb tota la tristesa condensada en un fil de veu, a l'altra banda del telèfon, explicant-me amb veu serena que l'has anat a veure, que algú li havia deixat flors, segurament per Tot Sants, que li has parlat i li demanaves que sortís, que tornés al teu costat, que tu tornaries a cuidar d'ell, que l'enyoraves. I em deies que no et feia cas, que no volia tornar... I jo, amb la veu trencada per les llàgrimes que queien en silenci et murmurava que és normal, que ara havia aconseguit estar tranquil i no patir més. I per més que a les dues ens caiessin en silenci, sentia la seva presència als teus ulls, recorrent les teves galtes, com tu senties les meves.
Ja heu pintat? Sí mama. Només ens queda el lavabo de dalt.
10 de novembre 2007
Vierge Moderne
No soy mujer: soy un neutro.
Soy un niño, un paje y una valiente decisión,
soy un risueño rayo de sol escarlata...
soy una red para todos los peces voraces,
soy un brindis a la gloria de todas las mujeres,
soy un paso hacia el riesgo y la perdición,
soy un salto e la libertad y en el yo...
soy el murmullo de la sangre en el oído del hombre
soy la fiebre del alma, deseo y negación de la carne
soy contraseña entrada al nuevo paraíso.
soy una llama, penetrante e intrépida,
soy agua, profunda pero audaz hasta la rodilla,
soy fuego y agua en libre y sincera unión...
Edith Södergran
Soy un niño, un paje y una valiente decisión,
soy un risueño rayo de sol escarlata...
soy una red para todos los peces voraces,
soy un brindis a la gloria de todas las mujeres,
soy un paso hacia el riesgo y la perdición,
soy un salto e la libertad y en el yo...
soy el murmullo de la sangre en el oído del hombre
soy la fiebre del alma, deseo y negación de la carne
soy contraseña entrada al nuevo paraíso.
soy una llama, penetrante e intrépida,
soy agua, profunda pero audaz hasta la rodilla,
soy fuego y agua en libre y sincera unión...
Edith Södergran
07 de novembre 2007
Un matí qualsevol...
El despertador aconseguí fer-la reaccionar. Semblava impossible que ja tonrés a ser l'hora de llevar-se. Mirà el seu marit, al seu costat. Feia poques hores que devia haver arribat de la feina, i ni tant sols se n'havia adonat. L'abraçà i desitjà prolongar aquell instant, que durés tota una vida. Sentia, a través de l'intercomunicador, com la petita donava voltes al seu llitet i tossia, a veure si el refredat li marxava ja... Agafà forces de no sap on i es llevà. Encara era de nit i la son la perseguia. La féu fora amb una dutxa ràpida. Es vestí, per sort la nit anterior s'havia deixat preparada la roba i no havia de pensar massa, no eren hores per pensar.
S'assecà el seu cabell curt, es posà una mica de maquillatge, el just i suficient perquè no se li notessin les olleres de cansament. I tot just era dimecres. Sense oblidars-se del desodorant i del perfum, sortí del lavabo. Anà a la seva habitació, només li calia una nova abraçada, sentir-lo a prop. Fins al vespre no es tornarien a veure i ja els enyorava als dos. Avui ell es podria quedar amb la petita i preparar un bon sopar, amb una mica de sort, potser podria arribar a mitja tarda i podrien sortir a jugar tots tres junts, en feia tant de temps! Sense fer massa soroll, s'acostà al llit, li acaronà els cabells i li féu un petó.
Va notar el buit del silenci massa intens. Només se sentia la seva pròpia respiració i la d'ell. No sentia el tossir de la nena, i donà ràpidament un cop d'ull a l'habitació, buscant aquella llumeta per identificar on era. Però no hi era. Per què? Neguitosa, començà a remenar el seu marit i amb un fil de veu intentava despertar-lo. Desperta, desperta! Has agafat l'intercomunicador de la nena? - Mmmm, què dius? Deixa'm dormir... - Jaume! Escolta'm, l'intercomunicador, no hi és! I no sento la nena! Jaume! La nena! L'intercomunicador! - Mmmm... Està allà, a la tauleta de nit mmmmm. Però seguia dormint. Era com si somiés. I ella sentia cada cop més aquella angoixa que li oprimia el pit i no la deixava respirar. El silenci es va trencar. Sentí un soroll al pis. O era a casa dels veïns? Es va treure les sabates i començà a caminar. Només hi havia la llum del passadís oberta. I res més. Cap altre soroll. Se n'anà a l'habitació de la seva princeseta. No la sentia. I no la veia! Va encendre el llum, i només hi havien els llençols del llit remoguts, i el seu osset de peluix. I ella no hi era! La seva nena...
Estava a punt de cridar quan la va sentir tossir. Estava al pis. Intentà fondre's amb el silenci i seguir la remor que la seva tos havia deixat. Anava cap al menjador, quan veié una ombra d'un adult moure's. No tenia temps d'anar a buscar cap bastó, les seves sabates serien una amenaça suficient? Si no començaria a cridar... Entrà al menjador, i quan el crit de guerra i temor, quan tota l'angoixa que sentia estava a punt de convertir-se en la seva millor arma, quan amb la boca oberta i amb les sabates a la mà va veure la figura que es movia cap a ella somrient, amb la seva nena als braços, se li escapà: Mamaaa...
I semblava que les cames li deixaven de respondre... S'assegué al sofà i se la mirà. I ella, amb els seus ulls blaus li preguntava què t'ha agafat a tu ara? On vas amb les sabates a la mà i com és que encara no has marxat a treballar?
No sabia si matar-la de l'ensurt que li acabada de donar o si abraçar-la i riure o si posar-se a plorar. Però va sentir algun campanar perdut que tocaven les sis, li va fer un petó a la galta, va abraçà la seva princeseta i marxà corrents, esperitada per no tornar a arribar tard a la feina.
S'assecà el seu cabell curt, es posà una mica de maquillatge, el just i suficient perquè no se li notessin les olleres de cansament. I tot just era dimecres. Sense oblidars-se del desodorant i del perfum, sortí del lavabo. Anà a la seva habitació, només li calia una nova abraçada, sentir-lo a prop. Fins al vespre no es tornarien a veure i ja els enyorava als dos. Avui ell es podria quedar amb la petita i preparar un bon sopar, amb una mica de sort, potser podria arribar a mitja tarda i podrien sortir a jugar tots tres junts, en feia tant de temps! Sense fer massa soroll, s'acostà al llit, li acaronà els cabells i li féu un petó.
Va notar el buit del silenci massa intens. Només se sentia la seva pròpia respiració i la d'ell. No sentia el tossir de la nena, i donà ràpidament un cop d'ull a l'habitació, buscant aquella llumeta per identificar on era. Però no hi era. Per què? Neguitosa, començà a remenar el seu marit i amb un fil de veu intentava despertar-lo. Desperta, desperta! Has agafat l'intercomunicador de la nena? - Mmmm, què dius? Deixa'm dormir... - Jaume! Escolta'm, l'intercomunicador, no hi és! I no sento la nena! Jaume! La nena! L'intercomunicador! - Mmmm... Està allà, a la tauleta de nit mmmmm. Però seguia dormint. Era com si somiés. I ella sentia cada cop més aquella angoixa que li oprimia el pit i no la deixava respirar. El silenci es va trencar. Sentí un soroll al pis. O era a casa dels veïns? Es va treure les sabates i començà a caminar. Només hi havia la llum del passadís oberta. I res més. Cap altre soroll. Se n'anà a l'habitació de la seva princeseta. No la sentia. I no la veia! Va encendre el llum, i només hi havien els llençols del llit remoguts, i el seu osset de peluix. I ella no hi era! La seva nena...
Estava a punt de cridar quan la va sentir tossir. Estava al pis. Intentà fondre's amb el silenci i seguir la remor que la seva tos havia deixat. Anava cap al menjador, quan veié una ombra d'un adult moure's. No tenia temps d'anar a buscar cap bastó, les seves sabates serien una amenaça suficient? Si no començaria a cridar... Entrà al menjador, i quan el crit de guerra i temor, quan tota l'angoixa que sentia estava a punt de convertir-se en la seva millor arma, quan amb la boca oberta i amb les sabates a la mà va veure la figura que es movia cap a ella somrient, amb la seva nena als braços, se li escapà: Mamaaa...
I semblava que les cames li deixaven de respondre... S'assegué al sofà i se la mirà. I ella, amb els seus ulls blaus li preguntava què t'ha agafat a tu ara? On vas amb les sabates a la mà i com és que encara no has marxat a treballar?
No sabia si matar-la de l'ensurt que li acabada de donar o si abraçar-la i riure o si posar-se a plorar. Però va sentir algun campanar perdut que tocaven les sis, li va fer un petó a la galta, va abraçà la seva princeseta i marxà corrents, esperitada per no tornar a arribar tard a la feina.
06 de novembre 2007
Flames eternes
Música... Em transporta a móns interiors, em fa navegar a indrets recòndits que desconeixia. O em condueix cap als llocs que creia desaperaguts, mostrant-me rostres oblidats. O em fa somiar. O em fa perdre'm en cada una de les seves notes o de les seves paraules.
No podria viure sense la música.
I ara estic contenta, perquè a poc a poc vaig entenent més paraules que fins aquest nou curs havien quedat barrades amb pany i clau, amagades als meus ulls dins de diccionaris de llengües desconegudes.
El dissabte va ser un dia com un altre. Però va ser un dia especial. Una cançò que havia escoltat en altres temps, que de tant en quan se sent a la ràdio, una cançò que vaig poder sentir dins meu, a través de la seva música i de les seves paraules... És bonic saber què diu, saber què signifiquen els mots que acompanyen les melodies. Només per aquests moments, el sacrifici d'allargar la setmana fins el dissabte al matí, per fer un curs d'anglès, val la pena!
Podríem dir que em vaig sentir com si "sun shines through the rain", encara que fet i fet, el sol brillava des de les vuit del matí!
No podria viure sense la música.
I ara estic contenta, perquè a poc a poc vaig entenent més paraules que fins aquest nou curs havien quedat barrades amb pany i clau, amagades als meus ulls dins de diccionaris de llengües desconegudes.
El dissabte va ser un dia com un altre. Però va ser un dia especial. Una cançò que havia escoltat en altres temps, que de tant en quan se sent a la ràdio, una cançò que vaig poder sentir dins meu, a través de la seva música i de les seves paraules... És bonic saber què diu, saber què signifiquen els mots que acompanyen les melodies. Només per aquests moments, el sacrifici d'allargar la setmana fins el dissabte al matí, per fer un curs d'anglès, val la pena!
Podríem dir que em vaig sentir com si "sun shines through the rain", encara que fet i fet, el sol brillava des de les vuit del matí!
04 de novembre 2007
La noia del BMW X5
Mirava la porta i encara no s'ho podia creure. La noia del BMW X5 havia tret unes claus de la bossa i les havia introduïdes al pany de casa seva! Havia obert la porta i s'havia endinsat cap a l'interior del que era la seva llar. Qui era? Què feia? Per què tenia aquelles claus?
Instintivament tancà el cotxe i mirà el clauer: aquell sol platejat que tenia com a companya una lluna que duia la seva parella. Estudià fixament cada una de les claus: la del cotxe, la de la bústia, la de la porta de l'entrada del pati, la de la porta principal de casa i la de la cuina. Hi eren totes. Tornà a mirar la casa i veié com l'ombra d'aquella noia aixecava la persiana de l'estudi i parlava per telèfon.
Tornà a mirar les claus i avançà cap a la porta del jardí. Al cap i a la fi, aquella era casa seva. O no? Qui jugava amb la seva vida? De sobte, se sentí com un titella que ballava al so de la música d'algun gegant capriciós. Es parà i mirà els noms que sortien a les bústies: el seu nom, el de la seva parella i el del petit. Sí que ho era... Però llavors, qui era ella? Què hi feia allà? Tipa de fer-se tantes preguntes, va obrir la porta del jardí, va posar la clau al pany de la principal per comprobar que anés bé, però estava oberta. Tal i com ella solia fer, deixar la porta oberta per quan arribés ell. I va creuar el llindar. Sentia la veu d'aquella noia parlant amb no sé qui a l'estudi, però el que més la meravellà era que tot havia cambiat. L'estil rústic del menjador havia deixat pas a una modernitat de disseny, la televisió era de plasma, el sofà semblava tret d'una revista de decoracions (d'aquelles que ja són de per si impagables), les parets eren completament llises, carpinteria d'alumini amb doble vidre, el gres lleig de l'escala havia desaparegut, l'armari dels jocs s'havia convertit en unes estanteries de sotaescala, el menjar de la seva gata havia desaperagut... Aquella no era casa seva. O sí, però completament diferent.
Encara amb les claus a la mà, sentí com la porta de l'estudi s'obria. Es volia amagar, acte instintiu, quan de sobte la mirada de la noia del BMW la traspassà, com si ni tant sols hi fos. Es quedà de pedra. Com una noia convertida en estàtua, ja no podia escoltar ni els seus propis batecs. Era com si s'hagués mirat al mirall o com si en algun concurs televisiu d'aquells que tant odiava li haguessin canviat l'estil i li haguessin fet perdre un parell de quilos. La mirada de la noia del BMW era la seva, les mateixes faccions, el mateix somriure, la mateixa manera d'agafar el telèfon, de parlar, les mateixes paraules que ella faria servir... I seguia parlant, però de l'esglai no podia acabar de percebre les seves paraules. Ni tant sols se sentia respirar a ella mateixa.
I l'altra noia, l'altra ella vestida amb faldilla i jaqueta elegant, de cabells llisos i perfectament maquillada, agafà la cartera de mà i en treié el portàtil d'última generació. I seguí parlant:
- Sí, avui he arribat d'hora a casa. He aconseguit sortir abans però ja veig que no podeu viure sense mi. Li volia preparar una sorpresa a en Marc, un sopar d'aquests romàntics, aprofitant que avui ve sol i arribarà tard, però ja veig que l'hauré d'acabar encarregant... Digues-me, què necessites? Si... Mmmmm... L'estat de comptes és el correcte, estava prevista a la facturació. Fixa't en el fitxer novembre.xls, allà hi veuràs totes les previsions. Si, segurament haurem de disminuir el pressupost, però escolta, no ho podem deixar per demar això? Sí, sí, ja ho sé. Demà ens reunim a primera hora amb el consell directiu. Molt bé, ho enllesteixo en deu minuts. T'ho envio i ens tornem a trucar. Amb una mica de sort tot estarà sota les previsions i encara podré encarregar el sopar i que m'ho portin tot. Doncs, fins ara.
Estat de comptes, previsions, consell directiu, reunions, portàtil d'empresa amb conexió remota als servidors, l'etiqueta que reconeixia com els de la seva pròpia empresa... Deia que arribava aviat, però eren quarts de deu del vespre. No li agradava aquella noia que veia davant seu, era com si hagués deixat de tenir vida: encarregar un sopar romàntic? Endur-se la feina a casa? Podia tenir la seva mateixa semblança, però no era ella mateixa, no...
De sobte sentí una suor freda a l'esquena. Havia de prendre una decisió: podia acceptar l'oferta que la duria a la cima de l'èxit professional, només serien uns quants sacrificis. O podia dir que no.
Instintivament tancà el cotxe i mirà el clauer: aquell sol platejat que tenia com a companya una lluna que duia la seva parella. Estudià fixament cada una de les claus: la del cotxe, la de la bústia, la de la porta de l'entrada del pati, la de la porta principal de casa i la de la cuina. Hi eren totes. Tornà a mirar la casa i veié com l'ombra d'aquella noia aixecava la persiana de l'estudi i parlava per telèfon.
Tornà a mirar les claus i avançà cap a la porta del jardí. Al cap i a la fi, aquella era casa seva. O no? Qui jugava amb la seva vida? De sobte, se sentí com un titella que ballava al so de la música d'algun gegant capriciós. Es parà i mirà els noms que sortien a les bústies: el seu nom, el de la seva parella i el del petit. Sí que ho era... Però llavors, qui era ella? Què hi feia allà? Tipa de fer-se tantes preguntes, va obrir la porta del jardí, va posar la clau al pany de la principal per comprobar que anés bé, però estava oberta. Tal i com ella solia fer, deixar la porta oberta per quan arribés ell. I va creuar el llindar. Sentia la veu d'aquella noia parlant amb no sé qui a l'estudi, però el que més la meravellà era que tot havia cambiat. L'estil rústic del menjador havia deixat pas a una modernitat de disseny, la televisió era de plasma, el sofà semblava tret d'una revista de decoracions (d'aquelles que ja són de per si impagables), les parets eren completament llises, carpinteria d'alumini amb doble vidre, el gres lleig de l'escala havia desaparegut, l'armari dels jocs s'havia convertit en unes estanteries de sotaescala, el menjar de la seva gata havia desaperagut... Aquella no era casa seva. O sí, però completament diferent.
Encara amb les claus a la mà, sentí com la porta de l'estudi s'obria. Es volia amagar, acte instintiu, quan de sobte la mirada de la noia del BMW la traspassà, com si ni tant sols hi fos. Es quedà de pedra. Com una noia convertida en estàtua, ja no podia escoltar ni els seus propis batecs. Era com si s'hagués mirat al mirall o com si en algun concurs televisiu d'aquells que tant odiava li haguessin canviat l'estil i li haguessin fet perdre un parell de quilos. La mirada de la noia del BMW era la seva, les mateixes faccions, el mateix somriure, la mateixa manera d'agafar el telèfon, de parlar, les mateixes paraules que ella faria servir... I seguia parlant, però de l'esglai no podia acabar de percebre les seves paraules. Ni tant sols se sentia respirar a ella mateixa.
I l'altra noia, l'altra ella vestida amb faldilla i jaqueta elegant, de cabells llisos i perfectament maquillada, agafà la cartera de mà i en treié el portàtil d'última generació. I seguí parlant:
- Sí, avui he arribat d'hora a casa. He aconseguit sortir abans però ja veig que no podeu viure sense mi. Li volia preparar una sorpresa a en Marc, un sopar d'aquests romàntics, aprofitant que avui ve sol i arribarà tard, però ja veig que l'hauré d'acabar encarregant... Digues-me, què necessites? Si... Mmmmm... L'estat de comptes és el correcte, estava prevista a la facturació. Fixa't en el fitxer novembre.xls, allà hi veuràs totes les previsions. Si, segurament haurem de disminuir el pressupost, però escolta, no ho podem deixar per demar això? Sí, sí, ja ho sé. Demà ens reunim a primera hora amb el consell directiu. Molt bé, ho enllesteixo en deu minuts. T'ho envio i ens tornem a trucar. Amb una mica de sort tot estarà sota les previsions i encara podré encarregar el sopar i que m'ho portin tot. Doncs, fins ara.
Estat de comptes, previsions, consell directiu, reunions, portàtil d'empresa amb conexió remota als servidors, l'etiqueta que reconeixia com els de la seva pròpia empresa... Deia que arribava aviat, però eren quarts de deu del vespre. No li agradava aquella noia que veia davant seu, era com si hagués deixat de tenir vida: encarregar un sopar romàntic? Endur-se la feina a casa? Podia tenir la seva mateixa semblança, però no era ella mateixa, no...
De sobte sentí una suor freda a l'esquena. Havia de prendre una decisió: podia acceptar l'oferta que la duria a la cima de l'èxit professional, només serien uns quants sacrificis. O podia dir que no.
01 de novembre 2007
BMW X5
Havia sortit tard de la feina. El seu cap tenia la bona costum de reunir-se amb ella i la seva superior immediata a última hora, únicament per verificar l’estat del projecte que duien a terme. Però ja arribava a casa, el tren arribava puntual i ja només li quedava aquell últim trajecte en cotxe per treure’s les sabates i posar-se còmodament les espardenyes i el pijama. El seu cotxe vell i atrotinat la saludà posant-se en marxa de seguida i agafà la carretera. Un tot terreny d’aquells moderns, que tant li agradaven, se li posà al davant. Semblava com si s’avancés a cada un dels seus gestos: si posava l’intermitent, la conductora de cabell llarg i llis del davant també el posava, al mateix moment. Si havia de girar a l’esquerra el BMW X5 també ho feia. Disminuïa la velocitat davant d’una corba de la mateixa manera que ella. Si no hagués estat pels cotxes diferents, qualsevol s’hagués pensat que es tractava d’una doble visió. En tots els encreuaments, prenia la mateixa direcció que ella, fins i tot al moment d’arribar al poble. Ella estava encuriosida amb aquella conductora que no havia vist mai vagar pels carrers del poble, hagués recordat el cotxe! I el que més l’encuriosia era l’estranyesa dels seus actes: el seu mateix reflex... De sobte, va tenir la sensació que potser anava cap a casa seva, trencava pels mateixos carrers, frenava a aquella cruïlla perillosa, es movia perfectament dins d’aquells laberints, segurament estava molt familiaritzada. Fins i tot agafà la mateixa drecera que ella. Cada cop sentia més curiositat, on es pararà? Però ja s’acostava a casa seva i ella encara no havia parat, era estrany, perquè després no hi havia cap sortida des del seu carrer, o si més no, cap sortida que no portés als camins per on ja havien passat. Potser seria la nova propietària de la casa en venta del costat? Però llavors, perquè es coneixia tant bé els carrers? O potser era una dona d’èxit (de ben segur amb aquell cotxe!) que tornava als seus orígens adquirint una casa d’algun familiar? Fos el que fos, el camí de tornada li semblà molt curt. Ja era al carrer de baixada que la duria a la porta de casa. El BMW disminuïa, semblava que volia aparcar, al seu lloc! Problemes d’aparcament no n’hi havia, així que es posà al seu darrere, i la mirà encuriosida. Quina seria la porta on es dirigiria? Anava amb un vestit jaqueta, sabates de taló, cartera a la mà, un pentinat perfecte, un perfil encisador. I finalment va treure les claus de la bossa que duia penjada i obrí una porta... La porta de la seva entrada. Es va quedar esglaiada sense ni poder-se moure. Qui era? Per què tenia les claus de casa seva? Milers de preguntes l’omplien i li acceleraven el cor.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)