Passa al contingut principal

Curiositats


It's relaxing to go out with my ex-wife because she already knows I'm an idiot.

Warren Thomas, American writer.

Aquest matí estava al tren, aprofitant d'aquests temps perduts entre viatges a la vida quotidiana. Més que temps perduts, serien com universos paral·lels on decideixo somiar, dormir, llegir, ser jo mateixa o ser una altra persona... I a vegades, els aprofito fent allò que el temps deixa abandonat per qualsevol altre moment millor. Com per exemple: anglès.

Aquest matí estava al tren i he decidit avançar aquells exercicis que dissabte hauré de dur fets a classe, quan he descobert una frase que ha despertat la meva curiositat. Quantes històries es podrien amagar darrere aquestes paraules?

Comentaris

Ferdinand ha dit…
Si algú m'ho tradueix li explicaré una d'aquestes històries que amaga aquesta frase.
Anònim ha dit…
És una tranquil·litat curiosa això d’anar amb algú del que ja no pots esperar res, perquè res no pots esperar, que ha perdut la seua capacitat de sorprendre’ns.
rosa ha dit…
gràcies per la traducció josepmanel...i fa que pensar hi ha vegades en la vida que algú a qui estimes ja no et sorprèn i llavors que has de fer?
robelfu ha dit…
Jo crec que mai es coneix a fons a una persona .
t'asseguro que per molt que la coneguis , sempre et pot sorprendre.
Ferdinand ha dit…
Els únics en qui pots confiar, recolzar-te i esperar-ne respostes positives son els teus pares, del altres no n'esperis res, es millor, si després et dónen sense haver-ho esperat encara et fa més il·lusió.
Putas y Princesas ha dit…
una frase divertida. petons guapa. llegir-te sempre es pensar
Carme Fortià ha dit…
No sé si la traducció literal servirà d'ajuda a algú, a hores d'ara (perdoneu no haver-la posat!): "és relaxat sortir amb la meva ex-dona perquè ella ja sap que sóc un idiota".

No sabria cap a quin costat decantar-me, sobre les capacitats que tenen les persones de sorprendre'ns... El que sí que no veig gaire clar és que de les úniques persones que ens podem refiar són dels pares... Suposo que tot depen de la família!
Anònim ha dit…
La única persona que ens coneix de veritat és un mateix.
La resta, etiquetes, secrets, cartells de "Compre" per a veure is algú es queda amb el producte...

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu