Passa al contingut principal

Tic tac

Tic tac
Tic tac
Tic tac

El temps passa com un engranatge que avança i fa girar les nostres vides.

Però un dia va decidir parar-se. I tu et vas amagar rere una ombra, per no sortir-ne mai més. I a ell el vas destinar a un calaix oblidat, perquè s'omplís de pols i ningú el trobés, de manera que ningú et pogués alliberar del segon en que vares decidir convertir-te en silenci.

I ara, aquella nena curiosa l'ha trobat. I se'l mira, sense saber com fer girar les seves manetes. Plora, les llàgrimes li enterboleixen la vista. T'hi veu reflexat, sense saber com ni perquè. I no sap si tornar a sentir el tic tac de les seves agulles serà com fer que el teu amagatall esdevingui pols.

Tic tac
Tic tac

Somrient i recordant-te el torna a desar, embolicat dins el mateix mocador que encara recorda el teu tacte, en el mateix calaix. Un dia tornarà i se l'endurà, per guardar-lo al seu calaix i sentir-te més a prop.

Psssstttt... no pateixis, no trencarà el teu silenci i resguardarà el teu secret. Et deixarà lliure dins el teu segon, quan li somrigueres per últim cop, amagat rere l'ombra d'aquell plataner.

Comentaris

Ferdinand ha dit…
Tic tac, tic tac, tic, tac... el temps passa, passa sempre encara que un rellotge no el marqui, per bé o per mal passa, per mi aort que ha passat aquesta nit i miraculosament internet ha ressorgit de les cendres, ja em funciona!!
Perdona'm, havia de treure per algun lloc la meva apagada internauta, que ha durat des de les 6 de la tarda d'avui fins ara, miraculosament. Inconvenients de viure el camp.
Petó!
robelfu ha dit…
el teu rellotge vell em parla del temps..." Bonica frase! I és que amb aquesta vida que portem ,li donem molta importància al temps, sinó, si visquesim mes tranquils, crec que importaria poc i res, sol seria un tic i per aquí un tac...
una abraçada
rosa ha dit…
sempre anem agafats d'una manera o una altre de la mà del temps o del rellotge que és el que realment ens marca les pautes.
Ferdinand ha dit…
"La vida es més llarga del que un creu". Roberto Bolaño, escriptor Xilè.
iruNa ha dit…
Que bonic... aquest escrit podria lligar perfectament amb la temàtica del meu blog!! M'ha agradat molt, de veritat. És íntim, tendre, subtil, nostàlgic i suggerent. El tEmps és quelcom tant incert i tant desconegut per l'home... que ens hem aferrat a controlar-lo i encasillar-lo a través dels rellotges, però realment... què és el temps??
Ferdinand ha dit…
Etapa de la vida en que et creus menjar el món i ser inmortal:
-> Adloecència.
Etapa de la vida en que el món se't ha menjat a tu i ets mortal:
-> Quan deixes de ser adolecent.
Això es el temps, diria jo, quan comences a veue les coses diferents es senyal inequivoc que ha passat el temps.

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu