Salta al contingut principal

Remolins

Com un remolí que corre ràpidament per davant seu i s'endu qualsevol rastre. Com si s'hagués convertit en una estàtua i veiés passar els seus dies sense poder formar-ne part. Com si el món hagués decidit giravoltar i ella restés arraulida a un costat de la cambra, incapaç de seguir el seu ritme i d'avançar a la seva velocitat.

Com una mena de vertigen al sentir que t'aboquen a un precipici desconegut, sense saber on agafar-te, sense saber què et trobaràs quan et llencis i intentis aprendre a volar.

Com una opressió al pit, entre l'angoixa i la il·lusió del provenir, entre el temor a allò desconegut i el voler superar-se a si mateixa.

Com un somni dins d'un malson, en una nit llarga, en dies de córrer i matinades de no voler despertar.

Com...
Labels:

Comentaris

rosa ha dit…
i no voler estimar i voler sentir-se estimada per poder sortir del pou...sort que és un somni, no voldria mai que això fos veritat.
un petó
20 de novembre del 2007, a les 10:06
Ferdinand ha dit…
...moltes vegades ho és, és veritat!
20 de novembre del 2007, a les 17:04
Ferdinand ha dit…
pd: sóc en Ferran. El del Cuirssat. M'he canviat el nom, disculpes.
20 de novembre del 2007, a les 17:04
robelfu ha dit…
De cop se m’acut que els sentiments de les persones, si es podessin fer visibles, formarien abstractes remolins no ceus.
una abraçada
20 de novembre del 2007, a les 17:20
Anònim ha dit…
Los sentimientos siempre son remolinos. Unas veces te agitan con el pulso de la vida que te rodea. Otras, te succionan sin remedio. Justo al epicentro de la soledad. Muy bonito.
20 de novembre del 2007, a les 19:54
Anònim ha dit…
Y frente al remolino desconcertante, tu viento sonriente, tonificante, tu brisa de nuevas ideas e inquietudes. Bleib immer so wie du bist.
20 de novembre del 2007, a les 22:27
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

El nostre llibre

Fa quasi sis anys que vam començar a escriure la nostra història. Fa cinc anys que passàvem el nostre primer Sant Jordi junts, en la que ja era la nostra llar. Vam començar a crear la nostra pròpia història, on els contes de fades hi tenen cabuda, on els somnis poden ser realitat, on els somriures il·luminen els nostres dies. Aquest és el millor llibre que et puc reglar: la nostra vida, el nostre amor. Primer foren nits robades a l'estiu, a les obligacions casolanes; després vingueren les nits romàntiques en llocs inoblidables, on començàvem a construir els nostres castells; tot seguit de la intimitat d'una llar, els projectes d'una vida en comú, els somnis fets realitats. La nosta història, el nostre llibre. Vull seguir omplint les seves pàgines en blanc amb tu al costat: passejades durant un capvespre, converses davant el caliu del foc, mirades robades, somriures brindats, viatges compartits, caminar per la pròpia vida agafats de la mà... Feliç Sant Jordi!...
7 comentaris
Read more »
20 comentaris
Read more »

Tempesta

Seguia caminant amb aquelles raquetes improvitzades. La tempesta que acabava de caure havia arribat per sorpresa i ho havia deixat tot recobert d'una neu flonja. S'havia fet tard, la boira li enterbolia la vista i la nit començava a deixar-se veure en un horitzó proper. El sentit de l'orientació el guiava muntanya amunt. Si intentava tornar a la seva casa de poble, la lluna li cauria a sobre i els perills del bosc hibernat l'assatgerien per totes bandes. Així que decidí dirigir-se al refugi on aquell mateix matí havia portat les reserves de llenya seca i queviures. Va xiular lleugerament i amb molt de compte - no volia provocar una esllevissada amb els seus sons - esperant sentir les carícies de la Naïs de tornada. Era llesta ella, molt llesta, sabia que no havia de cridar estant a la muntanya. Patia, potser s'havia quedat mig enfonsada amb els seus peuets, potser... De sobte la sentí al costat, nerviosa, plena d'un neguit estrany. Mossegant-lo lleugerament de l...
16 comentaris
Read more »