Salta al contingut principal

Fires

Arbres il·luminats per un munt de somnis de petits i grans. Colors que envaeixen les nits fredes de finals d'octubre. Somriures il·lusionats que admiren cada racó, mostrant la inocència més pura.

Records infantils que vaig retrobar, vagant entre atraccions d'unes fires que em transportaren a les primeres sortides de nit amb les amigues, quan havíem de tornar a les onze a casa i perquè el pare de la Irene ens venia a recollir. Records d'una nena que va tornar a casa un matí, amb un ós de peluix tant gran com ella i amb la seva primera mini-cadena, de la mà del seu germà gran i de la seva xicota.

Moments que transcorren com estrelles fugaces quan es retroba amb la seva mirada en els ulls dels petits a qui ara acompanya. El fred es difumina en els colors i els sorolls que desperten la nit.


La devesa

Comentaris

Anònim ha dit…
Les fires, com les festes d'estiu que feien al poble a on anava a passar les vacances, també és una de les coses que millor recordo de la meva infància i part de l'adolescència. Les atraccions, els cotons gegants, l'ambient, la musica a on tot el poble ballava a la plaça i una sempre desitjava que aquell al·lot la tragués a ballar... Quin records m'has fet venir al cap, Carme! ;D
Anònim ha dit…
A mi, de menut, m'entristien les fires, perquè la vida de rodamons dels firaires, d'un lloc a un altre, sense possibilitats d'arrelar... Bé, cabòries meues. I com damunt sóc poruc, les atraccions no eren el meu fort. En fi...
rosa ha dit…
quins records de fires, jo també en tinc...les primeres fires...anavem soles sense els pares tot un luxe...les primeres fires...ara li toca a la meva filla gran ..i com pateixo jo.
robelfu ha dit…
al mi sempre m'han agradat les fires ,
on jo visc, abanç ,havien uns grans escampats i les posaven allà,
real ment m'ho passava de por.
Mira si m'agraden les fires que sóc una gran fan de port aventura vaig dues vegades a l'any.
una abraçada
mossèn ha dit…
els bons records reconforten el nostre organisme ... salut
iruNa ha dit…
mmmm.... que bonic això que escrius. Les fires són moments entrenyables, però encara més tots records que t'han abocat i que has compartit amb nosaltres. Tornar enrera de tant en tant és molt tendre... a mi em passa amb les olors, a vegades no sé perquè una olor em transporta anys enrera i puc reviure sentiments passats... és genial!

Entrades populars d'aquest blog

El nostre llibre

Fa quasi sis anys que vam començar a escriure la nostra història. Fa cinc anys que passàvem el nostre primer Sant Jordi junts, en la que ja era la nostra llar. Vam començar a crear la nostra pròpia història, on els contes de fades hi tenen cabuda, on els somnis poden ser realitat, on els somriures il·luminen els nostres dies. Aquest és el millor llibre que et puc reglar: la nostra vida, el nostre amor. Primer foren nits robades a l'estiu, a les obligacions casolanes; després vingueren les nits romàntiques en llocs inoblidables, on començàvem a construir els nostres castells; tot seguit de la intimitat d'una llar, els projectes d'una vida en comú, els somnis fets realitats. La nosta història, el nostre llibre. Vull seguir omplint les seves pàgines en blanc amb tu al costat: passejades durant un capvespre, converses davant el caliu del foc, mirades robades, somriures brindats, viatges compartits, caminar per la pròpia vida agafats de la mà... Feliç Sant Jordi!...

Tempesta

Seguia caminant amb aquelles raquetes improvitzades. La tempesta que acabava de caure havia arribat per sorpresa i ho havia deixat tot recobert d'una neu flonja. S'havia fet tard, la boira li enterbolia la vista i la nit començava a deixar-se veure en un horitzó proper. El sentit de l'orientació el guiava muntanya amunt. Si intentava tornar a la seva casa de poble, la lluna li cauria a sobre i els perills del bosc hibernat l'assatgerien per totes bandes. Així que decidí dirigir-se al refugi on aquell mateix matí havia portat les reserves de llenya seca i queviures. Va xiular lleugerament i amb molt de compte - no volia provocar una esllevissada amb els seus sons - esperant sentir les carícies de la Naïs de tornada. Era llesta ella, molt llesta, sabia que no havia de cridar estant a la muntanya. Patia, potser s'havia quedat mig enfonsada amb els seus peuets, potser... De sobte la sentí al costat, nerviosa, plena d'un neguit estrany. Mossegant-lo lleugerament de l...