entre somnis i realitats

"Un raig de llum" per Carme Fortià 20/05/2013 Tossa de Mar ( Ruta blava de Passejant amb femfotos ) Navegava en un mar infinit de tristor i pena, desbordada pel que sentia, atònita pel que no es creia que estava passant de veritat al seu voltant. Un rostre neutre que no expressava emocions, la fredor del qual semblava que pogués arribar a trencar qualsevol esperança de que les coses podrien arreglar-se i seguir com sempre.  I ella no ho entenia. No entenia què ni com havia passat. No entenia com aquell sisè sentit li estava dient que hi havia quelcom amagat en les paraules innocents de qui parla sense adonar-se'n que està parlant més del compte, desvetllant secrets que fa molt de temps havia decidit enterrar. I ella sentia què li esperava si seguia estirant d'aquella intuïció, coneixia la resposta a la pregunta que es formulava al seu interior, i no volia, no volia fer-la una realitat, però finalment, la falsa il·lusió de que tot podien ser només imaginacion...

Aquesta nit he tornat a somiar. La part més humana, emocional i empàtica de la meva ment, lliure dels perjudicis, de les obligacions diàries i del savoir-faire que ha de caracteritzar un somriure entre sincer i hipòcrita, ha trobat el seu lloc en els somnis de la darrera nit. Ell era allà. Ni tant sols li va dir adéu. I tornava a entrar, atrevessava el llindar de la porta amb aquell somriure captivador, que aprenia a estimar tot i els plats trencats, el somriure d'un nen trapella en un adult. Un adult que s'escudava rera aquella faceta de nen entremaliat que per altra banda, s'ha de fer responsable dels seus actes o no actes. Tornava a ser en aquella sala gran, plena de mirades curioses i paraules llampeguejant que responien les consultes d'altri. I les mirava de fit a fit, preguntant per què. Ferit per una traició imaginària, parcial, les mirava com el cadell que se sent abandonat per qui l'ha portat al món. I la mateixa resposta, real, sincera, palpable, però inca...

La sento arribar, lentament, vestida del ventall de colors més viu que mai he vist. Un diumenge de sol i la sento cada cop més a prop. Però el dilluns es desperta gris i fa fred, i un altre cop s'allunya de mí. Com una processó desfila pels últims dies de l'hivern. Apareix i desapareix. Juga a fet i a amagar. Els cirerers comencen a florir, les flors creixen salvatges al voral de les carreteres, el sol il·lumina amb més força, ja sento la seva escalfor. I de sobte veig els nius de les orugues, esperant la seva setmana santa. I després del diumenge de sol, quan el dilluns es desperta gris, somio. Els nius es desfan i elles omplen els camins. Processons que s'escolen a casa per qualsevol escletxa i jo que sóc incapaç de contenir-les fora d'aquesta primavera que arriba. Somnis de primavera que esdevenen malsons desitjats. Ja en sento la picor... i el sol que l'alleugerirà.

Avui he tornat a somiar, però no era un somni dolent, ni hi havia baralles, ni hi havia nens que morien o que algú volia matar. Ahir no ho recordo. Una nit tranquil·la, suposo. Aquests dies somio molt, massa si es pot dir. Llevar-se alguns matins tenint la sensació de no haver descansat prou, pel ritme accelerat de les imatges que se succeïen per la nit que em cobria les espatlles. Però avui ha estat una nit si més no tranquil·la. Encara que també hi havien morts: l'ombra de la meva àvia, a qui havíem d'acomiadar, es barrejava en un escenari d'un centre comercial, amb els meus germans i els petits. Miràvem els aparadors i alguns penjolls que brillaven, arracades i demés. Després arribava la mare amb el pare, que no es podia cansar gaire, crec que ja estava un xic delicat. Però abans en el mateix centre, m'havia posat uns guans de boxa i amb una colla d'amics, érem quatre, intentàvem aprendre a utilitzar-los. Somnis curiosos i estranys.

De sobte s'ha apropat a la meva taula, aturant-se a parlar amb la veïna del costat, i les imatges d'un somni passat han començat a ballar davant meu, tornant-se tant nítides... les paraules han resultat sonores, clares, precises i concises, tant que podia arribar a notar com les emocions viscudes en les imatges oníriques creixien de nou prop del cor, on s'amaguen quan no hi ha temps per escoltar-les. Volia..., volia escanyar-la, odiar-la, escridassar-la. N'estava completament farta de les actituds de nena malcriada i bona cara o mala cara segons el dia. Ràbia, ràbia per tota l'energia negativa i els peròs i els nos que em contaminaven el dia a dia, fent amagar el sol. I aquell dia em prometia a mi mateixa perdre el control, poder dir les paraules que tants cops es quedaven amagades sota les bones aparences, poder expressar les opinions, sinceres i punyents, poder posicionar-me i demanar solucions. Em prometia a mi mateixa permetre'm perdre el control, per què m...

Últimament somio molt. Va pensar . Diuen que sempre somiem, però que no sempre recordem els nostres somnis. També hi ha qui diu, que els somnis tenen les seves veritats amagades rere d'ells. Veritats, interpretacions, significats ocults o males jugades del subconscient. Vés a saber! Aquesta nit m'he despertat recordant una escena del meu somni. Com un lleuger curtmetratge de durada escassa i intensa. Em veia a mi mateixa, caminant per un sender tancat però obert al bosc; com si fos una cova boscosa oberta als capricis del cel. Era fosc, o potser eren les branques dels arbres que no hi deixaven passar la llum, era fosc i caminava, endavant, amb alguna persona de rostre indesxifrable al meu costat. Duia una mena de ceptre a la mà dreta, el braç mig arronsat, el ceptre vertical, la mirada endavant. I de sobte arribava una àguila, restant sobre la meva mà dreta, dalt del ceptre, tranquil·la, com si esperés alguna senyal per part meva, com si em conegués. I tornava a marxar per torn...

- Quin serà el significat dels somnis? - És tota una ciència: interpretació, autoconeixement, capricis del destí i del no-res. - I avui... Per què he somiat amb tu? - Perquè m'enyores. Creus que em necessites. - No. - No, és cert. Ni m'enyores ni em necessites, però ets tu qui ho creu, no jo. - No... - Ho creus. - M'he despertat angoixada... - Ets com un nen que no vol créixer. Necessites un pare. - Encara he d'aprendre molt de tu, encara m'has de veure acabant el que vam començar, conèixer el final. - Ja has après a aixecar-te i a caminar amb fermesa. - Però encara no pots marxar. Primer hem d'acabar tantes converses... - Ara has de fer tu el camí. - Et necessito. - No. No vols créixer... No em necesites. Només necessites que et digui molt bé. - ...que m'aprobis... - No et cal la meva aprobació. Tu ets el teu pitjor jutge. - Però la teva pressió em fa avançar. Si te'n vas... - Si me'n vaig caminaràs. Si no, només esperaràs que t'acompanyi. - T...

Ahir vaig somiar en tu. Vaig somiar que em feia por anar-te a veure i mirar com el teu cos restava quiet i demacrat en aquell llit d'hospital. Temia que si et veia així tot el meu món s'ensorraria, i preferia recordar-te tal i com un dia vas ser. Però no podia negar la realitat, i que el teu dèbil somriure necessitava veure els ulls de la seva petita, sentir la seva veu, ni que fos trencada pel dolor. I el meu somni comença amb la descripció d'un cos que ja no et pertanyia, prim, massa prim. Però t'alçares d'aquell llit com mogut per les cordes d'un titella, mogudes potser només per la meva voluntat. T'aixecares i, tot i el teu estat, vingueres amb mi. Sortírem d'aquell hospital fosc i trist i fugirem per camins inhòspits, intentant trobar una altra realitat on puguessis viure-hi millor. Era fosc, la nit es menjava les llums de la tarda i deixava pas als fanals artificials que glaçaven els somriures. Anàvem amb el meu cotxe, cap a casa meva. Volies veure...

Aquella nit tingué un malson, hagué de tornar a viure novament el dolor, la tristesa, la incredulitat de tot el que estava passant. Ell tornava a estar davant seu, inert, pàl·lid, amb els ulls tancats i la mirada vagant entre els seus estimats. Una dona plorava, alguna llàgrima humitejava tímida els ulls d’algun present, altres silenciaven el moment, qualsevol paraula hagués mort assassinada per la tristesa de quan algú se’n va. Entrava, de la mà de la seva mare, potser aconseguiria sentir el caliu d’una filla, potser, si ho intentava, ell somriuria i els diria que tot havia estat una broma i que els últims tres anys eren un miratge tenebrós del caprici d’algun personatge capriciós i juganer. Però el seu cos restava inert, serè, pàl·lid, quiet. Fins que sentí el seu cor com tornava a bategar, obria els ulls i s’aixecava, ens mirava amb la mirada atònita, sense saber on era i què hi fèiem tots allà, amb cares llargues i ulls trencats. Incrèduls somrèiem, el tocàvem, l’abraçàvem... Era a...

Avui ho tornaré a provar, serà un nou intent i potser el dia gris farà que la sort m’acompanyi. Fa poc he comentat en un bloc que la sort ens la forgem, com diu una frase feta en alemany: Jeder ist seines Glückes Schmied , que vindria dir una cosa similar a “cadascú és el ferrer de la seva sort”. I amb la veritat a la mà, jo aquesta sort no sé si l’he forjada massa. Són d’aquells projectes que sempre es deixen per més endavant, sempre apareixia alguna cosa més important a fer. I què en pensaria la gent si digués que de ganes en tenia un munt? Si estigués a l’altra banda, llegint objectivament les meves paraules, diria que si una cosa es vol es pot fer, i que si hi manca el temps el busques, sota les pedres, a cada racó de casa, un xic d’aquí i un altre d’allà i així fins que minut a minut l’has trobat. Serà que no ho desitjaves tant? Serà que no seria una prioritat? I ara vols que sigui una prioritat pel destí concedir-te els desitjos que tant de temps has deixat a l’aparcament dels ...

Penso, recordo, imagino. Somiava tants futurs! Volia ser cambrera i em vaig passar temporades d'estiu darrera una barra en un bar de platja. Volia ser ballarina - de les modernes com la Malka -, investigadora criminalista, doctora o infermera; vaig deixar que aquests somnis els complissin d'altres per gaudir de les emocions a casa estant, davant d'escenes que sempre em treuen un somriure (Anatomía de Grey, Honey, ...). Volia ser veterinària i avui, quan vaig a una clínica i tinc un animal al davant, no sóc jo la de la bata verda. Jo sóc la que es mira la Tana, gata negra, amb empatia i amor... Volia ser professora i avui preparo les classes del grup de primer d'alemany que faré els divendres a la tarda. Volia ser dependenta i no sóc capaç de contar a quants clients he atès. Volia ser bibliotecària i creava la meva pròpia biblioteca amb tots els llibres que el meu pare deia que devorava. Alguns dels futurs que somiava van ser dolces i amargues realitats, d'altres han...