Salta al contingut principal

Processons

La sento arribar, lentament, vestida del ventall de colors més viu que mai he vist. Un diumenge de sol i la sento cada cop més a prop. Però el dilluns es desperta gris i fa fred, i un altre cop s'allunya de mí.

Com una processó desfila pels últims dies de l'hivern. Apareix i desapareix. Juga a fet i a amagar. Els cirerers comencen a florir, les flors creixen salvatges al voral de les carreteres, el sol il·lumina amb més força, ja sento la seva escalfor.

I de sobte veig els nius de les orugues, esperant la seva setmana santa.

I després del diumenge de sol, quan el dilluns es desperta gris, somio. Els nius es desfan i elles omplen els camins. Processons que s'escolen a casa per qualsevol escletxa i jo que sóc incapaç de contenir-les fora d'aquesta primavera que arriba. Somnis de primavera que esdevenen malsons desitjats. Ja en sento la picor... i el sol que l'alleugerirà.

Comentaris

Doctor ha dit…
Quina picor que m'entra només de pensar-hi...
Super Coco ha dit…
Per la picor, el talc

Per els malsons, el sexe

Per les procesons, llivertat emocional

Entrades populars d'aquest blog

Colors

Contrastos

El grinyol de les portes inicia els jocs de la fam i l’insuportable cansament en un vespre plujós s’ocupa de trobar lloc en un rodalies ple a vessar. La cantarella de la meva companya es perd entre les llums d’una Barcelona nocturna. Un parell de llavis femenins, dolços i humits s’acomiaden entre masegades tendres i un noi massa jove per dur bigoti gira les darreres pàgines de “Guanyaràs una mar llisa”. El frec del paper, el suau cop al tancar-se i la nostàlgica mirada de qui mor en un món alternatiu ensordeixen el sotragueig i alleugereixen la desesperança de veure tres joves amics abduïts per pantalles brillants.

Tempesta

Seguia caminant amb aquelles raquetes improvitzades. La tempesta que acabava de caure havia arribat per sorpresa i ho havia deixat tot recobert d'una neu flonja. S'havia fet tard, la boira li enterbolia la vista i la nit començava a deixar-se veure en un horitzó proper. El sentit de l'orientació el guiava muntanya amunt. Si intentava tornar a la seva casa de poble, la lluna li cauria a sobre i els perills del bosc hibernat l'assatgerien per totes bandes. Així que decidí dirigir-se al refugi on aquell mateix matí havia portat les reserves de llenya seca i queviures. Va xiular lleugerament i amb molt de compte - no volia provocar una esllevissada amb els seus sons - esperant sentir les carícies de la Naïs de tornada. Era llesta ella, molt llesta, sabia que no havia de cridar estant a la muntanya. Patia, potser s'havia quedat mig enfonsada amb els seus peuets, potser... De sobte la sentí al costat, nerviosa, plena d'un neguit estrany. Mossegant-lo lleugerament de l...