Salta al contingut principal

No, no, no i definitivament no

Com és que no escrius?
No ho sé. Arribo a casa i defujo l'ordinador, cansada de tantes pantalles.
Noieta, què tens que fa dies que no dius res?
No res... sí, sé que fa dies que no escric res, però quan arribo a casa començo a la cuina i acabo al sofà.

I avui llegeixo un comentari que em trenca el cor. I una veu al meu costat em diu tristament... l'estàs deixant morir. I jo no, no i no. No. Definitivament no. No s'està morint, només descansa. Dorm. Espera. M'espera. Està impacient. Però encara batega, sota la pols del teclat que vol sentir la vida córrer a través de les meves mans.

I aquí estic. Robant-li temps al temps. Sento la pausa.., I gràcies per ser-hi
Labels:

Comentaris

Jesús M. Tibau ha dit…
va bé atutar-se un moment per a agafar empenta.
11 de març del 2009, a les 7:46
Barbollaire ha dit…
gràcies a tu...
per escriure i deixar-nos ser a ca teva

petonet dolç ;¬)*
11 de març del 2009, a les 23:05
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

El nostre llibre

Fa quasi sis anys que vam començar a escriure la nostra història. Fa cinc anys que passàvem el nostre primer Sant Jordi junts, en la que ja era la nostra llar. Vam començar a crear la nostra pròpia història, on els contes de fades hi tenen cabuda, on els somnis poden ser realitat, on els somriures il·luminen els nostres dies. Aquest és el millor llibre que et puc reglar: la nostra vida, el nostre amor. Primer foren nits robades a l'estiu, a les obligacions casolanes; després vingueren les nits romàntiques en llocs inoblidables, on començàvem a construir els nostres castells; tot seguit de la intimitat d'una llar, els projectes d'una vida en comú, els somnis fets realitats. La nosta història, el nostre llibre. Vull seguir omplint les seves pàgines en blanc amb tu al costat: passejades durant un capvespre, converses davant el caliu del foc, mirades robades, somriures brindats, viatges compartits, caminar per la pròpia vida agafats de la mà... Feliç Sant Jordi!...
7 comentaris
Read more »
20 comentaris
Read more »

Tempesta

Seguia caminant amb aquelles raquetes improvitzades. La tempesta que acabava de caure havia arribat per sorpresa i ho havia deixat tot recobert d'una neu flonja. S'havia fet tard, la boira li enterbolia la vista i la nit començava a deixar-se veure en un horitzó proper. El sentit de l'orientació el guiava muntanya amunt. Si intentava tornar a la seva casa de poble, la lluna li cauria a sobre i els perills del bosc hibernat l'assatgerien per totes bandes. Així que decidí dirigir-se al refugi on aquell mateix matí havia portat les reserves de llenya seca i queviures. Va xiular lleugerament i amb molt de compte - no volia provocar una esllevissada amb els seus sons - esperant sentir les carícies de la Naïs de tornada. Era llesta ella, molt llesta, sabia que no havia de cridar estant a la muntanya. Patia, potser s'havia quedat mig enfonsada amb els seus peuets, potser... De sobte la sentí al costat, nerviosa, plena d'un neguit estrany. Mossegant-lo lleugerament de l...
16 comentaris
Read more »