Potser és que era massa crítica. Però mirava al seu voltant i hi veia moltes coses que hagués canviat, tot i que aquesta no és la raó per la qual ara fa d'espectadora d'una vida que li van prendre fa molt temps.
Encara recorda quan era jove i creia que es podria menjar el món. Quan en tota dificultat hi veia una oportunitat, un repte. Quan tots aquells embolics i carrerons sense sortida que acabava superant eren fruit del seu ímpetu, de la seva il·lusió.
Però a poc a poc el cansament apareixia. Cansament físic i mental. Cansada de carrers que no coneixia i acabava esfaltant i deixant-hi empremta, sí, quedaven bonics i era recomfortant haver-los vist créixer i notar que el seu esplendor tenia quelcom a veure amb la seva petjada, però oblidava el que era realment important i es consumia en la sensació d'estar lluitant en batalles que no li pertocaven.
Potser era el fum dels canons allò que enterbolia la seva vista; fos el que fos, la seva mirada s'anava enfosquint. Un dia algú li va dir: "benvinguda al món dels incompetents", però aquesta frase encara la deseperava més, no era cap consol saber-se acompanyada en la més ampla de les sol·lituds. Eren els altres realment incompetents, o potser era ella? Podia ser ella la incopetent per no adaptar-se a un món de persones cansades que només esperaven passar les hores?
No ho sabia, però mentres hi pensava el cansament apareixia i feia niu dins seu.
Anys més tard, quan de la claror de la seva mirada només se'n podia percebre una lleugera ombra, començava a reconèixer què l'havia condemnat a una vida d'espectadora. Havia renunciat a les il·lusions vertaderes, sense ni tan sols saber-ho; les havia soterrat sota aquelles falses il·lusions que creia importants, però que només la conduïen al cansament, i als carrerons dels incompetents.
I va fer d'espectadora de la vida dels demés, donant-li les pinzellades de color que havien tenyit de blanc i negre la seva pròpia. Recuperant les il·lusions perdudes i sentint-se de nou viva i jove, a punt per menjar-se el món en la vellesa dels seus anys.
Encara recorda quan era jove i creia que es podria menjar el món. Quan en tota dificultat hi veia una oportunitat, un repte. Quan tots aquells embolics i carrerons sense sortida que acabava superant eren fruit del seu ímpetu, de la seva il·lusió.
Però a poc a poc el cansament apareixia. Cansament físic i mental. Cansada de carrers que no coneixia i acabava esfaltant i deixant-hi empremta, sí, quedaven bonics i era recomfortant haver-los vist créixer i notar que el seu esplendor tenia quelcom a veure amb la seva petjada, però oblidava el que era realment important i es consumia en la sensació d'estar lluitant en batalles que no li pertocaven.
Potser era el fum dels canons allò que enterbolia la seva vista; fos el que fos, la seva mirada s'anava enfosquint. Un dia algú li va dir: "benvinguda al món dels incompetents", però aquesta frase encara la deseperava més, no era cap consol saber-se acompanyada en la més ampla de les sol·lituds. Eren els altres realment incompetents, o potser era ella? Podia ser ella la incopetent per no adaptar-se a un món de persones cansades que només esperaven passar les hores?
No ho sabia, però mentres hi pensava el cansament apareixia i feia niu dins seu.
Anys més tard, quan de la claror de la seva mirada només se'n podia percebre una lleugera ombra, començava a reconèixer què l'havia condemnat a una vida d'espectadora. Havia renunciat a les il·lusions vertaderes, sense ni tan sols saber-ho; les havia soterrat sota aquelles falses il·lusions que creia importants, però que només la conduïen al cansament, i als carrerons dels incompetents.
I va fer d'espectadora de la vida dels demés, donant-li les pinzellades de color que havien tenyit de blanc i negre la seva pròpia. Recuperant les il·lusions perdudes i sentint-se de nou viva i jove, a punt per menjar-se el món en la vellesa dels seus anys.
Comentaris