El tren es bellugava sense deixar-me descansar. Parades que s'allarguen en el camí, minuts que no passen i s'alenteixen. No puc respirar, no puc dormir, la congestió tant potser una metàfora com una realitat del meu dia. Finalment decideixo intentar evadir-me en paraules alienes, d'aquelles que en un passat semblava que et volien començar a guiar però que vas abandonar. I al finalitzar el programa n'escoltes un altre que parla de la vida i dels talents, dels talents ocults. I algú que no coneixes compara la vida i el talent amb una partida de pòquer. El primer que et passa pel cap és la vanalitat de comparar la vida amb el pòquer... però després, escoltes atentament, intrigada, i penses en el que et volen arribar a dir aquelles paraules. La vida et dóna certes cartes, cartes que et són repartides a l'atzar i que poden ser bones, dolents, millors o pitjors: la societat en què t'ha tocat viure, la família que t'envolta, la genètica heredada, etc. Com al ...