Vivint morint

Fa un any vaig començar a viure.

Fa un any vaig començar a morir.

Sortia al carrer.

Joves entussiasmats davant una casa buida,vella, bruta; davant d’un somni, davant d’una il·lusió, davant...
Joves suspirant per no finalitzar el temps de les nits, perquè el sol no es deixés veure i tot fos un sempre etern.
Joves veient com el seu fruit creixia y madurava, com el seu fruit era amenaçat per la llum del dia que no permet els contes, que ofega la seva realitat, la realitat d’un món que crida i demana...
Joves sentint la dolça melodia del vent i dels ocells, els forts trons que queien anunciant la tormenta, però sempre sentint el cant de llibertat,...
Joves palpant la utopia, sentint la seva suavitat i notant com aquesta era arrabassada de les seves mans...
Joves amb el gust de la fruita prohibida, amb la tentació a la boca, obrint els ulls a la penombra i veient-hi colors...
Joves darrera els perfums olorosos d’allò que aspiraven, amagat en els boscos i en les ciutats...

Jo em vaig unir a aquests joves.

Vaig ser una més desapareixent del dia que no permet els somnis, de la tormenta que desterra lluites, d’un déu que prohibeix les il·lusions y la justícia,...
Vaig ser una més caient en la nit plena de llums y colors, en la realitat dels nostres cors, en un oasis de la realitat dels demés,...

Vivint dins una guspira...

Fa un any vaig començar a viure però a la vegada deixava d’existir fins a renéixer durant les nits de la primavera, i cada nit que torno a néixer sóc aliment dels corbs que esperen la mort d’una part de mi.

Fa un any vaig començar a morir.

Una escletxa a la paret

La setmana passada li semblà llarga, llarga, molt llarga. Anava amunt i avall, bàsicament de la feina a casa i para de contar. Hores (que es podrien dir extres), formacions, ara classes i un dissabte que tocava treballar. I arriba el cap de setmana i es preveu mogut, no de tempestes, ni de calma, mogut per llums cridaners, rialles infantils, rostres familiars i sensacions des de fa molts anys no viscudes.

Les presons rutinàries resulten ser moments on li costa buscar un moment per a ella mateixa, sigui en els minuts que viu o en les hores que han d'arribar. Però certament, aquell somriure infantil d'uns nebots que se li tiren a sobre, aquella il·lusió d'un nen de deu anys al descobrir un munt d'atraccions que s'alcen entre els arbres, la mirada d'una mare que treus de casa i que recorda quan era ella que hi duia els seus fills... Tot això són aquells petits canvis que com deia el Capità Enciam: són ben poderosos!

I avui, cansada de la setmana passada i del cap de setmana, comença la nova setmana, on sap que li faltarà el temps... Però després del que ha llegit, se'n va a treballar amb un somriure còmplice, i una mirada d'aquelles que es perd en la claror de la lluna, somiant...

Potser ha aconseguit treure alguna reixa? O potser és que algú l'ha ajudada?

Presons del temps

Empresonada...

A vegades em sento empresonada pel temps que llisca ràpidament entre els meus dits. Com quan era petita i m'aterria quedar-me sola dins l'escola, amb les portes tancades, ara m'aterra quedar-me tancada dins la presó de la rutina diària, sense trobar l'alè que a vegades ens falta per acabar la setmana i recuperar-nos a nosaltres mateixos.

Empresonada per un temps que fuig de mi.

Stop

O ens parem, o ens faran parar. Però no deixaran passar a ningú, ni a uns ni als altres. Potser serà el cos qui et mostrarà la targeta vermella. Esperem que no et deixi fora de joc.

Mensch - Herbert Grönemeyer

Va ser ja fa forces anys que vaig escoltar per primer cop aquesta cançó. La seva història i la seva lletra encara em fa venir una esgarrifança, i cada cop que la sento no puc evitar cantar-la, deixant tota la meva veu, tot el que sento...

Alguien especial...

Aquí estoy yo, en todo mi ser, descubriendo esa chica que dejé en las palabras pasadas.
Sigue lloviendo.
Me pregunto dónde estarán ahora todos aquellos protagonistas que vivían en las letras que un día dejé olvidadas en un papel. ¿Se acordarán de la luna que brillaba la noche antes en que su sueño iba a morir? Su sueño... quizás era solo mi sueño, unos meses de instituto dejándome llevar por las embriagadoras noches primaverales, en lo que llamábamos un oasis de la realidad, donde cualquier ilusión era realizable.
Hay tantos otros... Rincones del ordenador llenos de polvo, fantasías que desgastaron el teclado, tinta seca dando vida a una hoja de papel.
Sigue lloviendo.
Eso creo.
La ciudad de hormigón y cimiento está envuelta de un suave aroma a tierra mojada, limpieza general.
Gente solitaria sigue pasando por esta calle, escucho los zumbidos de sus coches, mezclados con el efecto que el chillout causa.
Aquí estoy.
Hasta aquí hemos llegado, con los recuerdos en una mano y los sueños en otra, con las luchas delante de mis ojos, con los amigos y amigas al lado, con toda aquella gente que me he cruzado por la calle, aquellos a quien algún día dediqué una sonrisa, unos minutos, una lágrima..., aquellas a quien siquiera he visto, a una humanidad que vive esperando, o que simplemente vive.
A todos vosotros os mando estas palabras, personas que formáis parte de un pasado, de un presente, del ayer, del hoy o del mañana que hay que vivir todavía, a todos aquellos que ni siquiera conoceré pero que nos cruzaremos algún día. A quien ha querido y es querido, a quien vive en un mundo de fantasías, a quien construye nuevas realidades, a quien no olvida, a ti, especialmente a ti porque lees ahora estas palabras y compartes conmigo unos momentos de tu vida.

Vielen Dank für alles!

Barcelona, una noche lluviosa de primavera. Hace días que no se asoma el sol, quizás mañana me de los buenos días, o quizás sea necesaria tu sonrisa y el calor de tu mirada...
La ciutat dels fums,

9/05/02 (10)
0.45 min

Pors

Era tard. Anava cap al cotxe moguda per la fatiga, les ganes de sentir-se a casa, lluny de tots els deures diaris i de mirades desconegudes, i moguda per un sentir-se observada a cada pas. Com si l'empaitessin.

Arribà al pàrquing públic, el fanal s'havia fos i no encertava la clau al pany. D'una rebolada entrà dins el cotxe, deixà la bossa al seient del copilot, posà música, encengué el motor i les llums. Es posà el cinturó i va emprendre el camí cap a casa. Però estava intranquil·la. A pesar de la música, li semblava sentir com bategava el seu cor.

Va deixar la ciutat enrere. Conduïa per carreteres fosques, on només alguns cotxes la il·luminaven de tant en quan. Seguia intranquil·la. De sobte, li semblà veure una ombra pel retrovisor. No sabia si havia estat l'efecte òptic d'una llum o bé... Potser hi havia algú més al cotxe. Amagat al seient del darrere. No es podia girar. Conduïa i no podia deixar de mirar a la carretera. Anava mirant el retrovisor, mirades ràpides, com qui vol però no vol veure-hi.

Eren les mateixes pors que l'assetjaven de petita. Aquell temor infundat que li impedia dormir creient que tenia un monstre sota el llit i que l'agafaria amb les seves mils mans, i que a la vegada li impedia mirar per veure si hi era. Potser l'atraparia amb els seus ulls foscos, o bé no seria capaç de trobar-lo i quan tornaria a amagar-se sota les mantes se'l trobaria de sobte al seu costat.

Era aquell temor que la feia pujar les escales secretes, quan estava convençuda que una ombra la perseguia i no gosava mirar enrere.

Eren aquelles pors, les mateixes, les que ara la inundaven pensant que hi hauria algú darrere el cotxe. I la carretera semblava no acabar mai. Recordava els mostres sense cara, les ombres sense cos i tots aquells altres éssers que l'havien atemorit tants cops.

De sobte sonà una cançó, i la començà a taral·larejar. Sense adonar-se'n arribà al proper poble. El semàfor estava vermell. Posà punt mort i es va parar.

Sense adonar-se'n es va girar.

Mirades que tot ho diuen

Potser perquè ja des de petita sempre m'havien parat les veïnes del barri, les dones grans amigues de la meva àvia o altres persones completament desconegudes per mi... Potser perquè sempre em deien "ai i quins ulls més bonics que tens nena!" i jo només volia fugir corrents o que em deixessin tranquil·la que feia tard a vés a saber on... Potser per això i perquè el mirall de casa era un mirall vell i brut (per més que l'intentés netejar), potser també perquè ells sempre havien estat allà on sempre, del color del cel, potser perquè els meus germans, la meva mare i la meva àvia els tenien igual d'escandalosament clars, blaus o verds, blaus i verds... Potser per tot això mai els havia dedicat unes paraules, uns moments.

I ahir pensava en quina era la part del meu cos que més m'agradava (i quantes coses que en canviaria jo! però ai la mandra, quina mandra!), vaig pensar en ells. No per ser bonics, ni blaus, ni grans o petits, ni alegres o tristos, misteriosos o amistosos... Més aviat per tot el que m'han mostrat, per delatar-me a mi mateixa quan no volia caure i ells sols han trobat el camí per desafogar-se, per mantenir-se ferms en el moment adequat, per ser el mirall del que sento i penso per dins, per ensenyar-me cada dia com surt el sol i els rostres amics que m'esperen a cada racó, per haver pogut conèixer cada una de les faccions del meu somiador, per deixar-me llegir paraules i paraules carragades de secrets i històries, per somriure als dies que arriben, per agrair les riqueses que la vida ens dóna, per fer-me somiar, per ser capaços de transmetre la il·lusió i l'alegria per tot allò que ha de venir, per... Per tantes coses!

I els meus ulls, que no tot ho veuen, volen retransmetre una càlida mirada a tres persones, perquè aquestes siguin les que mostrin aquella part del seu cos, que per una raó o una altra, més els agrada:

A l'Eva o la Míriam de Putas y Princesas (la veritat és que després de la no descripció de l'Omphalos a I-Reflexivo no recordo quina imatge me'n vaig fer!).

A l'Ignacio de Bocins de Nit.

I a la Iruna, de Batecs del Temps.

De Memes i altres històries...

Doncs resulta que fins fa poc jo tampoc sabia el què eren, els memes aquests... I de fet, si ho busco al diccionari, m'agrada la resposta que la pantalla em mostra "no s'ha trobat cap entrada coincident amb els criteris de cerca", potser haurem d'aprendre a cerca millor! Ningú no coneix un diccionari de... de... ups! On sortiria la definició del què és un meme? Algú m'ajuda? Podria ser un testimoni que es deixa, podria ser un d'aquells mails que sempre t'acaben arribant amb un munt i munt de preguntes sobre tu mateixa, el que t'agrada i el que no, el perfum que més t'agrada, l'estació de l'any i el destí de les vacances, i què sé jo... Un d'aquells que només et ve bé respondre quan la persona que l'ha de rebre és un futur somiador, però que quan ja saps de què va tot penses buffff quina mandra! Oh! Si se n'ha anat al "trash", quina llàstima!

Bé, doncs com anava dient, no sé com explicar què seria un "meme" blocaire... N'he vist d'aquests que acabarien al trash (ui! que aquí no n'hi ha, i potser això no queda políticament correcte... és igual, ja està dit), d'aquests que et fan gràcia i creus originals i d'aquells que penses, va i per què no?

Ahir vaig avançar que m'havia tocat, i dos cops! Doncs aquesta nit espero poder-vos deixar el segon, un xic diferent (força) al primer però que pot resultar divertit o en el meu cas, inspirador (o no)... Aquest cop haurem de donar les gràcies a l'Striper pel Meme del Tros que us deixaré d'aquí una estona. Encara que mai podré competir amb ella i amb les rialles que em va robar una tarda de la setmana passada, crec que és el millor que he llegit mai, no us la perdeu: el Meme corporal de l'Anna Tarambana.

Estàtues immòvils

Eren altres temps aquells... Temps en que el crit de guerra era més fort que la comoditat de tenir un sostre i un llit tou i confortable on descansar. Temps en que les lluites bullien a les seves venes, esperant que potser amb les seves veus podien arribar a canviar el món.

Hi ha qui segueixen a peu del canó, en primera línia, lluitant per allò que creuen just i millor per a la societat actual.

I ella sembla que s'ha fet gran. Però no vol creure que aquesta mena de maduresa ha ofegat el seu crit de rebel·lió, potser ara està adormit, intentant que acabi de complir els seus propis projectes, que la duran a ser millor persona amb els que l'envolten. Potser només són excuses barates, justificacions que ningú ha demanat, que només serveixen per calmar la seva consciència.

Potser no. Qui ho sap?

Rere cada paraula, rere cada somni, s'alça una idea, un projecte... Sempre havia cregut que si arrancava un somriure a un nen o una rialla a aquell qui no havia conegut la felicitat, la seva lluita tindria sentit. Potser no podria canviar el món, potser les coses de les altes esferes eren massa complicades per a ella... I per això s'havia resignat a construir el seu projecte, i aquella resignació era el seu millor regal, la seva vida, i amb ella construïa utopies inabarcables per aquells que encara seguien al peu del canó.

Dia a dia seguia, sense saber-ho, contribuint a la mateixa lluita, amb granets de sorra que constituïen les parts més sòlides d'un castell que creixia amb cada rialla que les seves ganyotes provocaven, amb cada pensament que les seves escenes despertaven... Potser si feia reflexionar als que s'aturaven a mirar-la, potser així alguna persona despertaria de la vida que els havien venut i que tots havien acabat comprant, contents de la gran estafa i enganyifa on gaudien dels seus anys d'esplendor.

Estimat blocaire...

... avui m'has demanat uns consells per poder ser una persona digna d'aquest món, perdut en la catosfera de les nostres terres.

Doncs no sé si això és el que es podria esperar d'una somiadora com jo, però en primer lloc et diria que mai deixessis de somiar, en cada paraula que escrius, en cada cançó que et fa viatjar, en cada imatge que et brina la seva melodia...

Que siguin els teus somnis la teva pròpia veu, sense preocupar-te del què diran o del què pensaran o de si tornaran a veure't (o a llegir-te) o no.

I que gaudeixis fent el que fas, que siguis feliç i que no et deixis portar per obligacions autoimposades.

No sé si aquests tres consells et podran ser massa útils, estimat blocaire...


Aquest és el meu primer meme... El culpable és en David, de "Les Cabòries d'en Montilla" (àlies, el meu somiador preferit). I ara em toca a mi escollir les víctimes (aquest seria el moment en què sonarien els tambors!).

Doncs els nous consellers en cap de la secció de blocaires seran:
L'Anna Tarambana
La Carme Rosanas de Col·lecció de Moments
I El Submarí Terrestre

Doncs imagineu-vos que rebeu un comentari anònim d'un que aspira a ser blocaire (i que encara no sap que en aquest món, desitjar és ser-ho!) i que us té com als seus ídols i us demana tres consells, què li diríeu?

M'ha tocat i dos cops!

Doncs resulta que m'aïllo uns quants dies del meu ordinador (el de la feina no, que ja se sap...), trastejo cinc minutets el bloc a casa ma germana sense temps a dir hola als veïns que somien per casa, arriba el divendres i arribo a casa que ja no sóc persona. El dissabte toca anglès i anar a comprar, que si les neveres es buiden... I el diumenge a pintar els desperfectes que ens van deixar les reformes.

I finalment trobo el moment, el moment per seure davant d'aquesta pantalla que ja em reclamava, i em trobo que tinc deures! Tinc deures blocaires! Després d'haver fet un mes de vida arriben els primers memes, dos i de seguits... I ja els he fet esperar massa, però és que ara, així en fred (i fred de veritat) i sense pensar doncs...

Mans a la feina!

Deserts d'aigua

Em perdo en l'horitzó...

El paper del gelat

Sobre el paper del gelat, o del caramel que t’acabes de menjar, o d’un mocador de paper que vols llançar. Aquesta historia va de qualsevol d’aquests elements, fins i tot les protagonistes podrien arribar a ser dos parells de sabates velles dins d’un parell de caixes noves.

Turquia. Istanbul. Finals de juliol i principi d’agost. Any 2007. Aquest va ser el destí de les nostres vacances passades. Per un cop a la vida, vam tirar la casa per la finestra (només en sentit figurat, és clar) i vam pensar en què ens venia de gust conèixer. No ens va costar gaire posar-nos d’acord, Istanbul, viatge estrictament no organitzat (com diu el meu somiador, per anar a toc de “pitu” ja em quedo treballant i no me’n vaig de vacances). Només hotel i avió, i la resta nosaltres ens ho maneguem. Però no vull parlar exactament de les vacances, sinó més aviat de la vida singular que tots els objectes inanimats que he esmentat anteriorment troben a una ciutat com Istanbul.

Desconec la xifra oficial que tenen a l’any, però són milers els turistes que han de trepitjar els carrers d’aquesta ciutat entre Orient i Occident. Milers o milions o un fotimer de turistes que tenen set i compren ampolles d’aigua que uns turcs et venen al carrer (si ets espavilat les compres barates, si encara no has après l’art de regatejar, un xic més cares). Ens hauríem d’anomenar devoradors d’aigua sota el sol de l’agost, perquè uns segons després ja teníem l’ampolla buida a les mans. I un petit problema. On llençar-la.

Els peus fan mal, camines d’un costat a l’altre, busques una paperera, mira que no seré exigent, si no és de reciclatge no passa pas res. Però no hi ha èxit. La meva bossa és gran i hi cap de tot (la càmera, la guia, el moneder, els mòbils, les entrades, la clau de l’hotel, ...) ja no hi vindrà pas de l’ampolla d’aigua buida, oi? Espera que faig malabars i li faig un foradet, tot sigui per no caminar més, que els peus em maten. Seguim la ruta i segur que ens en creuarem una.
Que tens un caramel d’aquells que et refresquen? Si, si, de llimona mateix. I el paperet, unes escombraries a la vora... No, guaita que no en veig cap, un altre paper que acaba a la bossa. És que sóc neta i per més que la ciutat en sí sigui un xic bruta (tot i ser en ple casc antic, i quan dic xic no peco d’exagerada sinó més aviat tot el contrari), jo no hi penso contribuir.

Que et ve de gust un gelat? Amb aquesta calor... Va, de camí a l’hotel en fem un. I amb el gelat arriba el gran problema. Perquè si l’ampolla d’aigua buida i l’embolcall del caramel hi cabien a la bossa, em nego a posar-hi el paper del gelat, tot enganxifós... Per sort anem a l’hotel i allà podré buidar la bossa de totes les porqueries ja que sembla una missió impossible intentar trobar unes miserables deixalles en tot el casc antic turístic d’Istanbul.

Un altre dia vam anar a l’altre centre d’aquesta gran ciutat. Aquest cop el centre modern occidental (no serà per centres!), i les sabates ens feien tant de mal que vam decidir improvisar i comprar-ne unes de noves, que de ben seguit vam estrenar, per alegria dels nostres peus maltractats. I un altre cop el mateix dilema: dues caixes de sabates noves amb sabates velles a l’interior i cap lloc on poder desfer-nos-en, i el seu volum començava a fer-se feixuc per dur-les de ruta durant tot el dia... Jo no sé si és que potser necessitàvem olleres, però en aquest altre centre tampoc hi trobàvem unes escombraries.

Fins el dia següent (potser és que van decidir posar-les només de dijous a diumenge?) que ja en veiem una (la de la fotografia). I a la tarda, que ens n’anem a visita l’últim centre que ens quedava, el del continent asiàtic, i allà al mig, en una Avinguda que seria tipus Pedralbes, em trobo amb contenidors de reciclatge! I no eren visions provocades pels alts graus de temperatura i el cansament simptomàtic del turista, eren ben reals... Llàstima de no haver guardat les ampolles d’aigua, els embolcalls dels caramels, els papers del gelat, els mocadors de paper i tota la resta durant tants de dies!

Una nena, una princeseta que fa anys...

Fa uns tres anys que ens vas encisar per primer cop. I a mesura que creixies et feies més irresistible, mirades plenes de força, fas de nosaltres humils servidors als teus peus, tot per una rialla, per un somriure, per poder sentir el caliu de la teva màgia ben a prop.

I avui et toca somiar, somiar i desitjar tres desitjos, un per cada any complert. Avui és el teu dia princeseta, vas fent-te gran en el teu món de contes, on desitjo que sempre hi visquis i que mai oblidis.

No deixis mai d'encisar, de somiar, de riure, de mirar i descobrir els misteris dels contes de fades que t'envolten, però no els trenquis mai, fés que t'acompanyin en les nits de calma, fés que siguin els teus amics, d'aquesta manera les fades sempre et faran volar!

Felicitats nena, felicitats Aina!

Molts molts i molts petons des de Barcelona i des de Cànoves!



I a l'Aniol també, que també enamora amb cada mirada a cada noia que se li creua pel camí! (quina por que em fan aquest parell de grans!)

Escapades a la ciutat dels fums

Aquesta nit m'he escapat de casa, he fugit fent de casa meva un altre cop la ciutat dels fums, deixant al meu somiador preferit sol en un casalot (esperant que m'enyori quan el llit se li faci gran! encara que sabent a les hores que es despertarà i que ell és una au nocturna, potser no l'aclapara la solitud)...

Avui he tornat a treballar de sol a sol, he arribat a la feina que encara seguia el rastre dels estels i n'he sortit que ja em saludava la Lluna, i amb la bossa preparada he fet camí cap a casa ma germana, que ja tenia ganes de veure-la i dedicar-nos els vespres de no deixar-nos parlar mútuament, sopar un bon "schawarma" del seu barri, veure unes coles i mirar potser alguna série televisiva (encara que ara les que solíem veure ja no les fan). Així no arribo tant tard a casa, no m'aixeco tant d'hora, vaig menys cansada i, el més important, la veig!

O sigui que, exiliada de casa, he aconseguit encendre el seu portàtil, fer anar internet (tampoc ha estat massa complicat, no us penseu) i arribar aquí, la meva segona casa, que m'acompanyarà sempre que hi hagi xarxa! I aquí em teniu, avui i demà, passarem un parell de dies de rialles entre germana petita (jo) i germana gran (ella) i, tot s'ha de dir, d'enyorança de l'escalfor d'un somiador que jo ja conec...

Bé, doncs jo us la volia presentar, és una persona important per mi i per tots els que l'envolten. Si és que de fet comentàvem avui amb una amiga seva que quan marxi (ens vol abandonar i veure món al febrer) es trobarà a faltar, i molt!

Carrer dels oblidats, número 1

Vivia al carrer dels oblidats número 1. El seu rostre era un rostre ben comú, ulls castanys, pell bruna pel treball al camp, cabells a mig créixer, mans carregades de feina i peus cansats. Era una persona humil, que vivia i deixava viure als demés, passant desapercebut, com una ombra que es movia entre les persones que habitaven la mateixa ciutat, com un reflexe que ningú es mira, com un somriure que s'oblida.

Cada matí es llevava a trenc d'alba. Agafava la seva bicicleta mig destartalada i creuava la ciutat i els camps veïns, fins arribar al seu hort. Unes terres que la família li havia deixat, com una mena de càstig diví pels seus fracassos constants en carreres estudiantils i carreres professionals que mai havien arribat a bon port. Treballava aquelles terres, que imaginava de la grandària de les grans possessions dels senyors feudals, aquell hortet, com si fos l'única cosa important en el món. Cada planta rebia tota la seva atenció, cada tubèrcul era com l'esperança nounata, l'arbre que li donava fruits era com el sol que l'escalfava, i les gallines que mantenia engabiades per por que no l'abandonessin (sense cap mena de dubte, ho hagueren fet de tenir-ne l'oportunitat) eren els seus ous d'or. Al migdia treia els seus rosegons de pa sec amb la vianda estofada que la veïna, de bon cor, li preparava. A la tarda seguia conreant o treient males herbes, o s'entretenia mirant com els núvols jugaven a fet i amagar amb les ombres, que ara es veien, ara s'amagaven per no tornar. Fins que el sol es ponia, que, cansat i il·lusionat a la vegada, agafava la bicicleta plena de taques d'òxid, i pedalajava cap a casa, on potser el món dels somnis farien recordar-li que un dia fou una persona estimada.

Però ni tant sols els somnis el recordaven a ell. Passava les nits amb els ulls clus, algunes desvetllat, però per més que intentés imaginar alguna història fantàstica per continuar mentres dormia, per més que llegia contes que el duien a altres móns... Tancava els ulls i només apareixia la foscor d'aquell que no sent res, els somnis del qual han fugit per trobar millor vida...

La seva era una existència trista. En una ciutat plena de fums, les il·lusions s'esvaïen amb cada fruit del seu esforç que havia de vendre... Aquells fruits eren l'únic testimoni del seu anar i venir, de la seva feina ben feta, i desapareixien en estòmacs desconeguts que ni tant sols coneixien les seves arrels.

Una tarda, al tornar a casa, el va veure arribar, més ensopit del normal. Des de la seva finestra, rere les cortines, ella se'l mirava. Potser no ho sabia, però era tot el seu món, construïa fantasies entorn una vida que ella creia meravellosa. Ella, que vivia al carrer dels espantats número 5, no podia sortir de casa, i només li quedava crear móns paral·lels per a tots aquells rostres que veia per la finestra. Ella es mirava el seu reflexe i enyorava el somriure que aquella tarda no havia tornat. L'endemà ja no el va veure sortir més... Aquella nit havia escapat, sí, havia escapat amb la seva bicicleta nova, a conèixer món. I després la vindria a buscar, per ensenyar-li a volar i poder tocar el sol amb els dits.

Calma...

Cauen quatre gotes comptades, però s'acosta tempesta.

Els dos fanals del carrer del costat il·luminen els bassals que s'han format al terra del jardí.

De sobte, tot és blanc, tot s'inunda d'una llum immaculada i cegadora que em fa tremolar.

Acte seguit és tota la casa qui tremola, els vidres tintinegen amenaçants.

S'acosta tempesta.

Començo a pensar en baixar les persianes, vigilar que no hi hagi goteres, apagar l'ordinador potser, que no hi hagi cap baixada de tensió, però no, ara no, ara no em vull quedar sola, sense ningú a qui llegir, sense cap veu que m'escolti.

Un altre cop. El cel s'il·lumina, com si de cop es fés de dia davant meu, ara, però, es dibuixa clarament una línia entre blanca i lilosa. I el silenci. Només les gotes que cauen, el teclejar dels meus dits, la meva respiració, encara pesada pel refredat, el caldo que vull (quina oloreta que fa...), un rumor constant que deixa anar l'ordinador, algun cotxe que passa.

El cel s'il·lumina de nou, i ara torna el silenci, no escolto el tro que segueix al llampec. Potser la tempesta fuig de mi? O potser el so dels meus dits colpejant lleument el teclat el dissimulen?

M'agradaria immortalitzar aquest moment en un miratge, però avui deixaré que s'esvaeixi en aquestes paraules i que visqui en els records, no empresonat en una imatge que, de ben segur, no li farà justícia.

De nou silenci. Potser és la calma abans de la tempesta?

Es busca un curs d'absentisme laboral

Es busca. Treballadora del sector administratiu de 26 anys busca curs subvencionat sobre l'anomenat absentisme laboral. Del sector d'oficines i despatxos busca aprendre les tècniques per poder complir les espectatives dels seus caps i poder justificar d'aquesta manera una disminució del 35% del seu sou després d'una operació, així com els tres primers dies de baixa, d'angoixa en un hospital, que ni tant sols cobrarà. També s'accepten professors particulars. No és necessari diploma. Pràctiques incloses.

Tot comença en una conversa inicial d'aquelles casuals, topades als lavabos:

- Escolta'm, ara que et veig, tinc una pregunta per tu. Quan es cobra quan s'està de baixa?

- Els tres primers dies no es cobren.

- Però ni que tinguis la baixa mèdica, ni per operació?

- No.

- Ja és legal això?

- Desgraciadament si.

(Em començo a quedar blanca com la llum esmorteïda dels fluorescents)

- I després? (M'atreveixo a preguntar, fent-me la valenta)

- Els primers 15 dies cobres un 65% del sou...

(com? espera espera, no segueixis, que em sembla que de l'ensurt se'm torna a obrir la cicatriu... Doctor doctor! Torni'm vostè l'apèndix que això surt massa car!)

- ... i a partir del setzè ara no recordo si...

- Però això és "tothom"?

(Problemes de tenir dos convenis diferents en una mateixa feina per desenvolupar tasques similars)

- No...

- Els altres sí que cobren el 100% i els primers tres dies, no? Em sembla injust, la veritat. No s'hi pot fer res? No s'hauria de lluitar una mica? Apretar, parlar-ne... Jo m'afegeixo a les veus del comitè, el que faci falta!

- Si ja ho fem, no creguis. Sempre treiem el mateix tema. Però direcció ens posa els números sobre la taula, es tanquen en banda parlant d'una nova professió d'absentisme laboral, i amb aquells números...

- És a dir, com sempre, paguem justos per pecadors, no? Doncs potser que em busqui algun curset perquè m'ensenyi aquesta nova professió que diuen. Perquè posats a no cobrar, a que em redueixin el sou d'una manera tant brutal, com a mínim que sigui amb raó.

La primera història veïnal... "Un nou regal"

Ja és aquí la primera història veïnal, l'escala K hem estat les primeres... I ja espero amb entusiasme llegir els altres relats, què serà?

La veritat és que crec que hem de felicitar El veí de dalt per aquesta iniciativa. Ja és ben divertit treballar i escriure conjuntament un relat amb algú que quasi no coneixes, seguir històries, estils diferents... Jo repeteixo amb l'experiència! El que sí és l'espera, aquella espera de "com ho haurà seguit? haurà pogut trobar un final? i què passarà ara?"... I per fi arriba el moment i ja en coneixem el desenllaç! Riures i la pell de gallina per les paraules ben escrites: si és que escriure amb vosaltres val la pena!

Ho recomano!

I aquí us deixo l'inici del relat, que el podreu continuar llegint a "Un nou regal - Històries veïnals":

Són prop de les onze de la nit i acabo d’arribar a casa, fet pols. Deixo el maletí sobre la taula de vidre i directe al sofà, a tastar aquell whisky de set anys, un Jack Daniel’s que em va regalar fa uns mesos. No l’he vist d’ençà la festa sorpresa. No he tastat els seus llavis, més dolços que el company de la solitud, des d’aquell dia.
Obro el mòbil per comprovar el correu electrònic: res de res. Un glop del company. Miro els missatges de text. Un altre glop fins que trobo un sms d’ella; antic, de fa un mes. «Vols quedar i encetem l’ampolla?» Miro què vaig contestar. «No, no puc, tinc feina i acabaré tard». Ara, rellegint-lo, maleeixo aquell dia un cop rere un altre.
Llenço el mòbil a l’altre sofà, tanco els ulls, els obro de nou, tasto el meu company. Torno a tancar els ulls i assajo què dir. Miro el telèfon, més sol que no pas jo, l’agafo, per acompanyar-lo, aparto la tapa i teclejo el seu número.A les dotze arribarà.
A les dotze! No me’n sé avenir: després de tres mesos de silenci i d’abstinència, la truco i em diu de cop i volta que es plantarà a casa meva, d’aquí a mitja hora!
Tinc poc temps per refer-me i per endreçar el pis que presenta un estat lamentable. Recullo els calçotets bruts de sota la taula de la cuina. Recupero mitjons desaparellats del terra del lavabo.

Seguir llegint...

Mi dulce Ariadna

Desearía saber que será de tí, mi dulce Ariadna,
cuando el horizonte teñido de gris
sea ya un vago recuerdo de los sueños e ilusiones
que un día llenaron de esperanza y de vida
tu hermosa e inocente juventud;
cuando veas crecer a esos hijos tan esperados
de los nietos que diste a la que fue tu madre;
cuando sientas ligero el corazón
por el amor a tus hermanos brindado,
por esas lágrimas derramadas.

¿Dónde estarás tú, mi dulce Ariadna,
cuando el amor ya no sea amor sino odio;
cuando la amistad se convierta en negocio;
cuando el paso del tiempo
haya cambiado nuestros hogares,
nuestros montes y prados, nuestros mares;
cuando la Luna se esconda
en un universo de dolores y penas;
cuando en los corazones
ya no quepa más que tristeza...,
dime, dónde estarás tú?
¿Acaso estarás aún luchando
con tus hermanos los hombres
por una sociedad más pura,
más limpia y más hermosa?

Entonces los años pesarán sobre tí,
tu alma no habrá crecido
mas tus piernas no podrán correr,
¿llorarás entonces por el tiempo perdido,
por la lucha forzosamente abandonada,
por no continuar combatiendo junto a tus nietos?

Desearía saber tus pensamientos
cuando veas la lucha huir de ti;
cuando toda tu energía
haya sido utilizada;
cuando no te quede más remedio
que hacer de espectadora de la vida
de una vida de la que tú eres víctima...
¿qué pensarás mi dulce Ariadna?

Los años habrán pasado,
tu tiempo habrá terminado,
tu lucha ya no será tuya
sino de los que un día engendraste,
y aunque quieras intervenir
tu cuerpo restará sentado en ese banco
contemplando un horizonte inalcanzable;
te verás atrapada en una persona
sin energía, carente de fuerzas
mas con un espíritu lleno aún
de sueños por realizar,
de ilusiones por construir,
de estrellas por alcanzar.

¿Morirá entonces de pena tu alma
al verse sujetada e inmovilizada;
al ver el mundo que le rodea
y no poder intentar cambiarlo?

Pero será entonces mi dulce Ariadna,
que tus gritos serán oídos
que tus palabras serán escuchadas...
yacerás bajo la tierra que tanto amaste,
por la que tanto siempre luchaste
cuando todos aquellos hermanos hombres
verán tus azañas y tus obras
e intentarán acabar lo que tu un día empezaste.

Te convertirás en 'La Dulce Ariadna'
que un día luchó tanto por su patria,
por un mundo mucho mejor;
correrás de labios en labios
y ya jamás morirás en la memoria del mundo.

Pero siempre serás MI DULCE ARIADNA.

Això es pot salvar

Per totes les passejades que encara puc gaudir, per l'olor del bosc verd que m'arriba després de la pluja, per l'aigua que ens manca, pels rius que criden, pels animals que desapareixen, per les abelles que cada dia en són menys (per més que les defugi corrents!), pels fums que m'ofeguen a la gran ciutat, pels embussos dels que només saben utilitzar transports privats, per l'aire que m'arriba quan sobre dues rodes agafo una bona velocitat (encara que no siguin moltes les ocasions), pel mar que m'enamora, per...

Perquè tot això es pot salvar, si tots hi posem els nostres grans de sorra!

Una tarda càlida

Un diumenge de tardor càlida i tranquil·la. El petit, ja no tant petit, fa els deures al meu costat, el gran, no tant gran, aprofita que hem de fer alemany i fa una migdiada al sofà. Jo gaudeixo d'uns minuts tranquils, notant la calidesa dels raigs de sol sobre la meva pell, que atravessen el vidre de l'estudi.

Un silenci quotidià. Trencat només pels meus propis pensaments. Tancaria els ulls i m'adormiria abraçada per la seva escalfor...

Roba estesa

Tots els petits detalls que la seva mirada podia veure es confonien en un sol color... El blau dels seus ulls la feien embogir, mirant-la amb aquelles espurnes de desig, que eren capcaces d'encendre-la d'aquella manera...

S'havia fet de dia. Ell havia marxat del seu costat, sense ni tant sols donar el bon dia. Encara sentia la seva escalfor als llençols, agafava el coixí per sentir la seva olor i tornar-lo a tenir entre els seus braços de nou. Però això no feia que tornés. Potser aquell cop no tornaria. Potser havia estat l'últim cop. Quants cops s'havia repetit a ella mateixa que aquella seria l'última nit? Quantes nits més havien arribat, amb el seu somriure encisador i aquella mirada que la fonia al mig de la pista, mentres ballava al so de la música? Quina classe de magnetisme tenia que era inevitable caure rendida als seus peus? Potser és que ni ella mateixa aconseguia creure's que aquella havia de ser la última. Però cada matí desapareixia. L'abandonava als seus somnis infantils, es despertava sense poder assaborir els millors moments de la ressaca de l'amor de la nit anterior. Només li quedava el seu record, el seu aroma, els llençols arrugats i el tacte de les seves carícies sobre la seva pell, encara les sentia, esgarrifant-la, fent-la patir, divertint-se amb el seu plaer, amb el seu desig... Fins que els seus ulls encesos el devoraven, li prenia la inciativa sent la reina de la nit i ell el seu estel presoner d'un desig que tornaria nit rere nit.

El bar de sempre, la mateixa cançó, una copa a la mà, un ball sensual entre les llums esmorteïdes de colors lilosos. El tornà a veure, entrant, parlant amb la cambrera i somrient-li. Tancà els ulls i ballà per ell. Ja no hi havia ningú més a la sala, només eren dos, esperava que arribés al seu costat i seguís els ritmes acompassats de les seves passes, que la seguís de nou a casa seva. I la seguí, de nou, un peu rere l'altre, perseguint la seva ombra, guiant-se pel seu perfum, perfum de nit, perfum que li prometien moments de plaer inigualable.

Quan les carícies del sol que s'escolaven entre les cortines la despertaren, ell ja no hi era. S'aixecà i sortí a la terrassa, deixà el vent l'acaronés, substituint els seus dits. Roba estesa, la seva camiseta, olor a cafè, la Pauline sentint-se de fons... El que ella no sabia és que ell estava cansat de fugir cada nit, abans que obrís els seus ulls, tement que potser només es tractava d'un somni, tement perdre la màgia si ella es despertava. I aquell dia decidí quedar-se, llevar-se, estendre la roba, prepara-li el cafè i esperar-la escoltant la Pauline. Quan la veié, va saber que la màgia tot just acabava d'arribar.

Coneixent blocs de les nostres terres i participant en jocs literaris inoblidables!

La veritat és que la iniciativa d'en Jesús M. Tibau i el Club de Lectura de Tortosa sempre m'ha semblat molt encertada, i més d'un cop m'he quedat a mitges, sense acabar de participar en els seus jocs literaris!

I ara que finalment m'he tirat a la piscina, he acabat coneixent nous somiadors de diferents terres de parla catalana, que com nosaltres, fan d'aquest espai ciberespacial, una mena de calaix de sastre on gaudir del temps i de les paraules.

Bé, us recomano participar en els diferents jocs literaris de Tens un racó dalt del món, i sobretot en el 25è joc (es podrà fer fins el 6 de novembre)!

Miratges

Va ser la meva mare qui m'ho va recordar. De sobte, amb la càmera a la mà, em va dir: no has canviat gens, de petita sempre havies de tenir un llibre a mà, una llibreta i un llapis on escriure (encara recordava els primers premis de Sant Jordi de l'escola), i sempre havíem d'acabar buscant la nostra càmera a la teva habitació, enmig del desordre.

I és veritat, tres coses que des de petita no m'han abandonat mai, potser és una manera de veure el món, o de tenir-hi cabuda o de ser algú.

Fa relativament poc, després de les vacances, vaig decidir fer d'aquestes fotos que tant m'agraden un miratge per a qualsevol que les volgués veure. Ara ja en són més de 1.400 vegades les persones que s'han perdut pels miratges que hi he anat deixant...

I durant la segona setmana de setembre, vaig decidir que les paraules que les meves mans unien no es quedessin plenes de pols dins els armaris cibernètics d'aquest món. I en va sortir aquest bloc, "entre somnis i realitats", i ja en són més de 1.400 lectures i tants blocaires coneguts que ja no es poden oblidar.

Potser és una manera de veure el món, de tenir-hi cabuda o de ser algú... Ben segur que també és, per a mi, una manera de compartir allò que sento i que sóc. Gràcies a tots i totes!

Us deixo amb unes quantes de les fotografies que han estat les vostres preferides...

Malsons

Aquella nit tingué un malson, hagué de tornar a viure novament el dolor, la tristesa, la incredulitat de tot el que estava passant. Ell tornava a estar davant seu, inert, pàl·lid, amb els ulls tancats i la mirada vagant entre els seus estimats.

Una dona plorava, alguna llàgrima humitejava tímida els ulls d’algun present, altres silenciaven el moment, qualsevol paraula hagués mort assassinada per la tristesa de quan algú se’n va.
Entrava, de la mà de la seva mare, potser aconseguiria sentir el caliu d’una filla, potser, si ho intentava, ell somriuria i els diria que tot havia estat una broma i que els últims tres anys eren un miratge tenebrós del caprici d’algun personatge capriciós i juganer. Però el seu cos restava inert, serè, pàl·lid, quiet. Fins que sentí el seu cor com tornava a bategar, obria els ulls i s’aixecava, ens mirava amb la mirada atònita, sense saber on era i què hi fèiem tots allà, amb cares llargues i ulls trencats. Incrèduls somrèiem, el tocàvem, l’abraçàvem... Era allà, ens mirava. L’agafàvem de la mà, ens disculpàvem a l’enterramorts i abandonàvem aquelles sales fúnebres i grises.

Però més tard tornava a caure, podíem sentir novament el seu últim alè, l’últim batec del seu cor. I tot tornava a començar. L’espectacle de la mort n’era la protagonista: l’enterramorts amb el seu sac carregat d’or, el mossèn esperant l’oportunitat de passar una estona amb els seus feligresos, els familiars obligats a donar el condol i els més propers morint-se novament amb ell, enterrant una part de si mateixos i dels seus records.

Però més tard, es tornava a aixecar, somrient, desorientat, sorprès de veure’ns tant tristos sense entendre res de res. I tornava a morir.

Així nit rere nit, malson rere malson. Ni la lluna aconseguia vetllar per uns somnis tranquils. I el tercer dia se’l mirà, i li suplicà que marxés, que descansés en pau, que trobés la felicitat que li fou robada, que gaudís d’aquells àpats que li foren manllevats, que cantés amb els seus néts, que riés, i que marxés en pau, no l’aturaria, li diria fins una altra...

I va marxar, se n’anà lliure i tranquil, amb la mirada serena i somrient, se n’anà, com aquell malson que no es tornà a repetir més.

Qüestió de sensibilitats

A vegades hi ha paraules que et fereixen, clavant-se’t, afilades, a la profunditat més recòndita del teu ser. Després dubto de si són les paraules, les malvades, o bé si sóc jo mateixa, que sóc massa sensible al seu poder.

Em fan tremolar, no ho puc evitar, paraules, imatges, cançons, mirades, melodies, tons, sospirs, fins i tot el silenci. Potser és que em faig gran, i que com més anys passen més petita sóc. Potser és la meva gran amiga anomenada inseguretat, que fa entremaliadures en els fonaments de la meva autoestima.

Deu ser aquesta dèria d’agradar a tothom, de voler ser la millor, d’intentar ser perfecte o tenir un lloc a tot arreu, quan aquesta perfecció somiada no existeix... Ja hi torno a ser, això deu ser un intent de psicoanàlisis barat que et surt sense pensar.

Jo volia parlar de sensibilitats. Tinc una amiga que compartiria les meves paraules, n’estic segura. Ella diria, com jo escric ara, que hi ha persones que són sensibles, n’hi ha que ho són més, i n’hi ha de les que no se n’adonen de la sensibilitat de les altres (bé, això potser només ho diria jo). Conèixer el grau de sensibilitats és la peça clau per entendre la gent, o si més no per entendre’m a mi mateixa. I no és que no se’m pugui parlar quan hi hagi lluna plena o quan arribin aquells dies de condemna femenina; no té res a veure amb aquestes dites populars. És més aviat saber què es pot dir i què no, o més aviat, el com. I això no té res a veure amb mentides pietoses, o amb amagar la realitat, sinó en les formes.

Una senzilla ironia pot ferir. Una mirada reclusa pot enfonsar-se en un nen petit fins deixar-lo sec d’esperança, enfonsat en la seva pròpia solitud. Un parlar, o escriure, sense pensar pot ser desastrós i fer esclatar al terra la nena que es gronxava alegrament...

Puc dir “ecs quin fàstic!” amb paraules, amb mirades i amb gestos, i si el cuiner, dels sensibles com jo, intentava sortir de si mateix i intentar fer aquells plat amb la il·lusió d’un nen petit ja l’hauré enfonsat; i per què? Perquè potser no m’agrada el pebrot, i el gust que en deixa no m’acaba de convèncer. Si potser hagués dit que el pebrot no és sant de la meva devoció, les seves il·lusions no s’hagueren vist sacsejades, i no s’hagués trencat aquell espill d’esperances i complicitats amb les persones més properes.

Com deia, és qüestió de sensibilitats!

PD: M’encanta el pebrot!

Saber renunciar - Epíleg

(Ve de Saber renunciar - Tercera part)


És cert, finalment no el va trucar. Tampoc l’estava esperant davant de la facultat. Entrà per la porta de ferro, a punt, preparat per acomiadar-se d’una il·lusió i morir lentament.

Quan tot estigué enllestit se n’anà al bar de sempre. Demanà la beguda de sempre, potser aconseguiria omplir la seva solitud. Només sentia la xerrameca dels clients habituals, i el so de la música, vagues notes que dansaven llunyanes a ell, sense ni tan sols convidar-lo a formar part del seu ritme embogit.

Fins que s’obrí la porta i un vent fred de tardor l’abraçà. Alçà el cap i la veié allà. Mirant-lo, somrient, com cada dimecres.

El seu somriure, però, s’esvaí al sentir la seva història. El mòbil, ja sabia que no li agradaven aquells trastos, i que la majoria de cops el tenia mig mort a la bossa. Ni tant sols havia mirat si tenia cap altre missatge nou... Va escoltar la seva història, i amb cada paraula, alguna cosa es trencava dins seu. Havia renunciat, i no comprenia com, ni com ella havia permès que això succeís. Era la gran, havia de cuidar del petit, i no permetre que les il·lusions morissin era una manera de cuidar-lo. Però havia arribat tard.

De fet, li va estranyar escoltar-lo parlant d’aquella manera. Potser aquella dosis d’alcohol i solitud el feia parlar com un home? O potser havia crescut i ja era un home. Amb el seu cor d’infant, de nen perdut, amb el seu cor trencat a la mà, li va dir que hi pensés racionalment. Què havia de fer? Què hauria fet ella?

Ella, amb una veu trencada, el mirà, i no pogué sinó donar-li la raó a aquella persona que s’intentava enfortir per la il·lustració del pensament humà. La realitat pesava massa. A vegades la realitat pesa massa.


Algun dia havia de ser el primer, algun dia havia d’aprendre a renunciar, el que potser no sabia era el buit que li deixaria la renúncia, una buidor banyada de sensacions que li encongien el cor.
Però havia de ser fort, ho era, perquè l’esperança no havia mort, i si... Sempre li quedarien ells, els somnis, oi? No se’n cansava mai de somiar... Però recordava la baixada del gronxador, i sabia que si tancava els ulls sentiria aquella buidor, negre i fosca, que se l’empassava a les profunditats del seu ésser. Però si era capaç d'obrir els els ulls, potser podria veure els rostres amics que li somreien, el món que li deia bon dia, i, potser, aquella buidor es transformaria en la il·lusió d’un nou matí, en el formigueig que recórrer el seu estómac, preparat per passar des del punt més baix al més alt, preparat per aprendre a volar.

Hi haurien nous cursos, hi haurien nous anys, hi haurien noves oportunitats, i ell estaria esperant-les, aquest cop preparat.

Sabia que en el fons s’havia de sentir agraït, recordava tot el que tenia i com vivia... S’avergonyia de la seva buidor cada cop que veia un nen o una nena en un món que ni tan sols sabia com sobreviure.

Finalment va tornar a trobar la seva rialla.

Frases i locucions d’aquesta terra on somio (5): "C" els “coms” de les nostres terres…

Primer de tot cal dir-vos que moltes gràcies! Realment en sabeu també de frases fetes i altres locucions... Algunes no les coneixia ni jo. Arabé, aquí teniu la següent escena de la "c" en forma de joc, per dir-ho d'alguna manera. Són molt faciletes i la gran majoria estan molt relacionades amb la nostra manera de veure l'animal en sí. Us hi animeu?

Escena VI: “C” com els animals, avui els toca a ells!

Em poden dir gegant, però no ho sóc, sovint em veuran jugar amb les orelles i la trompa… És ben cert el que dieu de mi. Sóc voluminós com …(1).

Corre, corre, has d’anar-hi ben ràpid i arribar-hi a temps. Avui el món necessita que sigui veloç com …(2).

Em varen dir que els plantaries cara, que tu tenies aquella gosadia necessària per enfrontar-s’hi, encara que potser estaven equivocats. No crec que siguis valent com … (3).
Més aviat, has fugit corrents, i has estat covard com … (4).

En diuen treballadores, però també diuen que pots ser dòcil i inofensiu com … (5).

Tu ets fidel o servil com … (6). No serveixes per plantar cara als caps, com pots creure que podràs representar el comitè i negociar amb els peixos grossos d’aquesta empresa? Te n’aniràs amb la cua entre cames, perquè no creus en nosaltres ni en la nostra força. I el pitjor és que després marxaràs, seràs tant esmunyedís com … (7) i no et sabrem trobar enlloc i ja haurem fet tard. Ens hauràs venut. Ja podrem dir adéu a les nostres millores i hola al sacrifici diari.

Vas tant brut com … (8), jo no sé que fas a l’escola, si potser aprens les taules de multiplicar o bé saltes i corres enmig del fang i de la porqueria. Digués una mare que no comprenia que els fills han de caure, han de jugar, s’han d’embrutar. La roba es podrà netejar, però l’experiència perduda de saltar amb botes d’aigua dins d’un bassal, ningú la podrà recuperar.

La veritat és que encara no ho entens, oi? Quantes vegades t’ho hauré d’explicar tot això? Ets tant ignorant i tant obtús com … (9). Només et fa falta que et creixin un xic més les orelles i comencis a fer aquells sorollets.
Som tant cruels a vegades els humans!

Sempre ho he dit de mi mateixa, estic boja com … (10).

I això sí, aquests que juguen a bàsquet solen ser alts com … (11). Com es deu veure el món des d’allà dalt?



Qui s'hi animi pot donar les respostes!

Una de les bessones ha fugit!

Ella és única. Ens endolça els dies amb els seus somriures i amb els ninos que ens deixa al davant, i que ens fan somriure i somiar.

Senzillament alces la vista i te'ls trobes allà, et saluden donant-te el bon dia, i t'arrenquen una rialla entre trucada i trucada, entre compra i venta o saldos enrogits i negres com la nit.

I l'altre dia les vaig veure a elles dues, i no vaig poder evitar en pensar amb en Gatot, parlant dels seus petits gatets... Com li deia a la Cirereta, m'agrada endur-me els blocaires a la butxaca, sempre presents, sempre allà, fent-te somiar quan la realitat es torna grisa i avorrida... Sort que de lluny, en aquestes hores de feina, encara puc veure el Tibidabo, i recordar una nena que el va conèixer quan ja era gran.

Word stress

No ho he pogut evitar... He llegit aquesta combinació i he començat a veure tot de paraules estressades que intentaven sortir, davant dels maltractaments que han de sofrir per persones que, com ara jo, encara ni les dominen.

I jo ben convençuda amb les paraules estressades, que sense adonar-me'n ho he dit en veu altra, i la professora-companya de feina em mira i no pot evitar somriure, potser s'imaginava com jo totes les paraules corrents amunt i avall, ara a un costat i ara a l'altra, sense poder evitar caure esgotades...

Doncs no. Resulta que no han caigut davant la seva fatiga i el seu defalliment. S'han quedat allà ben quietes i només una línia fina ha aparegut sota una de les seves síl·labes, indicant allò que havíem d'aprendre avui, a la primera classe d'anglès del curs. La síl·laba tònica (seria aquesta la traducció correcta?), la veritat és que m'agradava més imaginar-me-les estressades, què voleu que us digui.

Un somni més que ha esdevingut un projecte real... Les setmanes seran més llargues, però jo i les meves paraules estressades ens ho passarem d'allò més bé!

Saber renunciar - Tercera part

(Ve de Saber renunciar - Segona part)

La darrera trucada havia estat com el seu pitjor malson fet realitat. Aquella tarda havia de ser la seva primera tarda de llibertat recuperada, començar un nou projecte que si bé potser no el faria ser millor persona, faria que el seu jo real i l’ideal fossin més a prop l’un de l’altre. I ara de sobte li arribaven uns números per fax que no havia volgut recordar, restant oblidats fins que la realitat decidí trucar a la seva porta.

Sempre havia lluitat, sempre havia anat navegat en contra dels vents, sense que la tempesta el fes naufragar...

A vegades s’ha de saber renunciar, saber veure els límits materials i posposar els projectes. Se sentia dir-se a ell mateix... Però com? Pel caprici econòmic d’un moment mal trobat havia de sacrificar una il·lusió? Les il·lusions no et posen el plat a taula, sentia que una veu dins seu deia, exasperant-lo...

Et creus especial? Aquella veueta... no callava, no el deixava en pau, el perseguia a cada passa, a cada moment. Et creus especial? La teva economia segueix el mateix fluxe que la de la resta de famílies d’aquest país. Amb aquest ritme no aixecaràs cap. Atura’t. Para’t ara que encara hi ets a temps... I una il·lusió que mor, un somni que es torna a perdre en el futur. Se sentia tant trist, tant perdut en sí mateix que era incapaç de veure el seu somriure...

Si no pot ser no pot ser, noi. No és tant difícil. Toca de peus a terra, per més que et desagradi, la situació comença a ser massa crítica perquè segueixis creient en miracles que no arriben mai. Com a mínim, si juguessis a la loto podries creure en alguna cosa. Aquella veu no callava, sentia cada una de les seves paraules com un eco punyent, veritats doloroses que el somien en una angoixa constant...

Fins que va cedir, hi va renunciar, renunciar a un somni. És el primer cop que ho feia, i era com si una part de si morís, i encara podia observar el punyal causant de la ferida mortal a la seva mà, amb la sang degotejant, calenta i vermella, plena de vida, d’una vida que s’escolava en un sospir.

No podia més, necessitava sortir d’aquell edifici, sentia una claustrofòbia que l’ofegava, tant en espais tancats com en espais oberts. Necessitava respirar, aire, aire fresc. Una veu amiga, familiar, que el consolés com quan era petit, potser no el sabria treure d’aquell túnel fosc però potser la seva veu el podria guiar. El telèfon sonava, un, dos, tres i quatre tons, i de sobte la seva veu angelical convertida en automatisme absurd, deixi el missatge després del pip... pppiiipppp. Li digué que hi renunciava, que no podia oblidar la realitat que s’aixecava com murs de formigó davant seu. Li digué que havia utilitzat totes les seves forces per renunciar-hi i mantenir-se dret, que necessitava caure i veure’s una copa, però que no ho volia fer sol. Abans passaria per la Secretaria de la Universitat, per donar les explicacions justes i necessàries, i fer de la renúncia un fet definitiu.

Penjà, desitjant que escoltés el seu missatge i el truqués. Esperant un miracle que no arribaria.
Decidí no donar-hi més voltes, per més que la seva ment no deixés de pensar-hi. Es volia treure aquella idea absurda del cap, una idea on s’hi aferrava amb massa força. Esperava que la seva veu el salvés d’aquell suïcidi, que el recolzés, que li digués que no, que no renunciés, que endavant, que ja trobarien la manera, ja ho aconseguirien, com sempre ho havien fet. Però ja no eren petits, ja no eren dos nens.

Ho esperava, en el fons ho desitjava, com el nàufrag s’agafa a les fustes trencades d’un barril que sura després d’una tempesta a la mar, ansiava que ella fos allà, per salvar-lo del naufragi i per fer-lo somiar de nou, com un príncep.

Però ella ja no hi era. S’havia tornat massa racional, havia crescut i perdut la innocència de creure que tot és possible. Sabia perfectament que sempre hi havia un preu a pagar, i que quan aquest no es podia assumir, era millor enretirar-se del joc i deixar carta blanca a nous jugadors que podrien cobrir les apostes.

Per més que se l’imaginés davant de la facultat, esperant-lo, a punt per recriminar-lo per l’estupidesa que estava a punt de cometre, sabia que no hi seria. Potser ni tant sols l’abraçaria, potser ni tant sols arribaria a entendre que renunciar a una il·lusió era consumir-se en una realitat on es negava a naufragar, era assassinar un bri d’esperança d’aquell infant que un dia va ser.

Però ja no era un nen, i havia d’aprendre que el món és ben real, i que no sempre tot és com un desitja, per més forta que fos la seva il·lusió... De fet, quan més forta, més dura la caiguda. I què esperava? A vegades els núvols per on passejava, volant en els seus somnis, es tornaven grans roques infranquejables i que per més que les intentés empènyer, no es movien. Potser un altre dia trobaria un camí diferent que el portés a aquell destí... I potser haurà après altres coses, igual d’importants.

Ja arribava a la facultat...

Frases i locucions d’aquesta terra on somio (4): "C" els “coms” de les nostres terres…

Escena V – Avui va de comparacions…

Em va dir que hi estaríem com a cal sogre, però jo no ho vaig entendre… Per estar-me com a cal sogre, millor em quedo a casa. Ai, els desconeixements d’aquesta meva llengua, que resulta que cal sogre si està molt còmode! I a ca la sogra com hi estarem?

Com aquell qui res, la nena, tota emocionada, agafà la xocolatina i se n’anà de la botiga, convençuda que ningú no l’havia vista… Tranquil·la i dissimuladament, vaja. El botiguer es va quedar “com qui sent ploure” (és a dir, impassible), la propera vegada que la veiés la faria anar a ajudar a la vella Amèlia a portar les bosses a casa, i de propina s’enduria una xocolatina amb un somriure còmplice.

És vell o antic com els camins? Aquesta no l’havia sentida mai!
Dolç com una bresca!

bresca

1 f. [LC] [AGR] Pa de cera constituït per una sèrie de cel·les prismàtiques hexagonals que fabriquen les abelles dins l’arna per a dipositar-hi la mel.
2 f. [LC] [AGR] Pa de cera que fan les vespes.

(ara ho entenc!)

Amb aquest refradat m’he quedat sorda com una perola! Ara, és el mateix que estic com una sopa… Què tenen a veure els sords amb les peroles? Les peroles amb les sopes, sí, però aquí no hi ha cap frase feta, no?

Embriac com un… com un cep! Però no pel bolet sinó la soca de la vinya, oi?

Hi has de ser com un clau, és a dir, puntual. Ara bé, jo mai he vist un clau que fos puntual, bé, un clau físic que dels que inlcouen dues persones, vejam… Mai he estat tant exigent com per demanar puntualitat…

Aquesta sí que és bona! Ara deixarem els peixos sense ni gota de l’alegria embriagadora de l’alcohol, perquè ens hem quedat serens com un ull de peix… Algú l’entén aquesta? O potser amb el serè no vol dir estar exempt de tot torbament sinó més aviat “sense cap núvol” i l’ull de peix, és a dir, l’objectiu de camp superior al del gran angular, és qui ho fotografia? Ja m’he perduta amb aquesta i, certament, no sé què em dic.

I si seguim… Si em quedo fora de joc o de circulació durant una temporada (per refredats o altres símbols d’hivernació), m’estic entel·lant com un… Vinga va, la resposta la trobareu visitant a l'altre Carme!

Al llarg de la setmana intentaré continuar amb les comparacions, i aquest cop els tocarà el rebre als pobre animals: que ens donen la vida i ens fan somriure, tot i que sovint els maltractem per pur vici o oci (encara que jo no m’ho passi gens bé…). Sí és que els més animals som nosaltres!

Us animeu a enviar propostes?

Estic com una sopa

Paper de vidre al coll,
densa nuvolositat als pensaments,
un tap d'alzina surera que no em deixa respirar,
llavis com ganivets esmolats,

en definitiva, estic com una sopa.
El que no sé, és que té de comú una sopa amb el meu estat.

És diumenge, són les 08.46h del matí, la suor m'ha despertat, fa un dia preciós però sembla que el sol no em vulgui banyar amb la seva calor. El cap a punt d'esclatar, els ulls humits i les parpelles que semblen bosses que pesen i que tenen vida pròpia.
Veu alguna cosa calenta, pren-te un cocktail farmacèutic que et faci passar millor l'estona i torna a intentar dormir. Potser serà el sol qui et desperti amb suaus carícies, potser hauran marxat els núvols que m'enterboleixen la vista, potser un somni dolç em farà oblidar el fet que els refredats s'han de passar, i que no s'hi pot fer res més, i que...

Tardor que arribes

T'acostes i m'empenys.



Em mostres els teus colors, els primers freds, les primeres senyals del camí. M'acostes a ell, al costat, mirant-lo, deixant que la seva visió m'embolcalli i em doni el calor que em manca.

Somric.

Saber renunciar - Segona part

(ve de Saber renunciar - Primera part)

Com cada matí s’aixecà d’hora, es vestí amb aquella faldilla que deixava ensumar les seves corves, unes mitges (que ja començava a fer fresca), una camisa cenyida i les sabates de taló. Esmorzà la seva tableta de Special K amb un suc de taronja, conduí acompanyada de les notícies econòmiques amb què el dia despertava i arribà al seu món d’homes de cada dia. Tots encorbatats, amb el masclisme habitual tirant-li les floretes que ja no calia fer veure que no sentia, perquè no arribaven a entrar en el seu món interior. Les primeres velletes que volien saber quins eren els estalvis que els quedaven abans de cobrar la pensió, ja feien cua, com si fos el supermercat del barri, venien a buscar conversa i els pocs diners amb els que havien de sobreviure.

El cap d’operacions ja estava a dins. Ella entrà i encengué el seu terminal i la caixa. Va deixar l’abric de mig temps, la bossa al costat de la seva taula, i es dirigí a la porta principal. Abans d’obrir la porta a aquelles pensionistes, s’assegurà que tot estigues en ordre, i començà la jornada laboral.

Més tard, començà a posar ordre en les tasques que hauria d’anar realitzant durant el dia, les ventes a mig fer, el paperam a demanar, les sol·licituds que ja tenien resposta, els clients que hauria de telefonar (l’índex de morositat començava a elevar-se i això no era bo), les visites amb les petites empreses de la ciutat que hauria de concertar, i un llarg etcètera.

Els clients, morositat, negatius a compte, préstec denegat, somnis destrossats. No s’ho podia creure, el coneixia tant que sabria que aquesta veritat li destrossaria les ales, i no sabia quan podria tornar a alça el vol.

- Escolta’m, jo... D’això, ja saps que el rebut del préstec ha arribat amb la nova quota? ... Doncs sí, hauries d’obrir les cartes que el banc t’envia, sinó passa el que passa ... Què ha passat em dius? Quan fa que no et mires els teus comptes? Sí, ja sé que em vares comentar que hi fés un cop d’ull i estudiés la possiblitat del préstec de consum per pagar el màster ... Però ... Escolta’m un segon. La lletra del pis no l’has pogut pagar, hi ha hagut una pujada dels tipus d’interès ... Sí, exacte, doncs si ho sents a la televisió i ho llegeixes als diaris, perquè no et penses que et pugui afectar a tu? ... La quota s’ha apujat en uns dos-cents vint euros més del que pagaves ... Sé el que m’estàs dient, jo també en tinc una d’hipoteca! Escolta, però jo també et trucava per intentar buscar alguna solució amb el màster, perquè el préstec ... No, no depèn de mi, ho saps perfectament... Les propostes que fem s’aproven o es deneguen, i en aquest cas no hem acabat de tenir sort... No, no em pengis, escolta’m que buscarem altres solucions, no sé com ni quines, però... Si, ara t’envio un extracte amb les posicions del compte i de la targeta, no pateixis, però...

Va penjar. El seu to de veu li havia transmès el que ja sabia. Havia entès que la seva situació començava a ser precària. No podria aguantar una reducció de jornada i pagar un préstec més, la targeta l’havia cremada durant les últimes setmanes, i de cara als de “dalt”, era un risc... El compte ja el tenia al descobert i una quota impagada. Se li trencava el cor, feia anys que es coneixien i sabia que aquest tipus de notificacions el podien afectar de sobre manera, i que aquell no era el seu millor moment, estava començant a treure de nou el cap del seu niu, del món que s’havia format després de tot allò; retrobar els estudis on tant havia somiat era la manera de tornar-li a dir al món que ja havia arribat. I si s’ensorrava de nou...

Havia de buscar-li una solució, però quina? Els bancs no feien donatius, i ella també tenia una hipoteca a pagar, que també s’havia encarit. Era la situació econòmica de tot el país, els sous es congelaven, els productes pujaven, els tipus d’interès semblaven bombes de rellotgeria a punt d’explotar, els estalvis ja brillaven per la seva absència... Quan sortís l’aniria a veure, havia de parlar-hi i de fer-li costat.

Era més que un client, era més que un antic company d’escola, era ell.

Com aprenem els que ens diem grans

(encara que jo continuo sent aquella nena que s’amagava sota el llit!)

Formar part d’una empresa d’un grup important com en el que treballo és que, de tant en quan, intenten cuidar els seus treballadors i organitzar cursos (d’aquells del Fons Social Europeu o quelcom similar, no ens enganyem) per al seu desenvolupament laboral, social i personal.

I jo tinc la sort que em valorin i em cuiden, com a premi o senyal de gratitud, o senzillament em va tocar, depenent de com es vulgui mirar. En definitiva, vaig formar part d’un curs de comunicació a principis d’estiu, ni més ni menys que comunicació! La meva debilitat, el meu punt feble, allà on m’ho passo com una nena amb sabates noves, gràcies gràcies gràcies!

Vam parlar de moltes coses, intercanviar diferents punts de vista i bla bla bla, també ens vam comunicar, però moltes d’aquelles coses les deixaré per més endavant. Avui us vull parlar de com aprenem els que ens diem grans, o adults, com ho preferiu. És una d’aquelles teories que no sé si seran certes o no, això no em correspon a mi decidir-ho, com a filòloga alemanya... però la vaig trobar molt encertada i adequada a molts aspectes de la meva vida.

En primer lloc som Inconscientment Incompetents, no en tenim ni idea que no en sabem. És com el primer dia d’agafar un cotxe (sigui a l’autoescola o a un pàrquing d’aquells abandonats), ens pensem que serà fàcil, pugem al cotxe, girem la clau, posem la primera i vinga, a fer corre aquest trasto. Què passa? Se’ns cala. Hem pecat de ser inconscientment incompetents. Però ara ja sabem que no en sabem, és a dir, en som conscients. I aquest és el primer gran pas que es pot donar per aprendre una cosa, ser conscientment incompetent.

Ens ensenyen, aprenem, busquem i rebusquem, mètodes, números, lletres, imatges, hores de colze, hores de pràctiques, accidents, errades, cops de cap... És tot un procés el de l’aprenentatge, i tots en tenim els nostres secrets amagats.

Finalment som conscientment competents. Ja en sabem de manera conscient, tenim la capacitat i ens en sortim, com a norma general, hàbilment. Fins que arriba el moment que ho tenim tant interioritzat que ja no en som conscients, i es devenen fets mecànics: anotar això o allò, respondre de manera automatitzada però sense escoltar, tancar la porta de casa sense recordar-ho... Som inconscientment competents, i aquí és on arriba el gran perill que pot desembocar en major o menor desastre personal o laboral: la rutina, el fer-ho mil cops, el no parar-hi atenció, tot això i més, ens du a equivocar-nos i a tancar el cercle per ser una altra volta, inconscientment incompetents...

Cada cop que estic a deu metres del cotxe, anant cap a casa o a punt d’agafar el tren, penso, hauré tancat? No ho recordo... I la por de tornar-me inconscientment incompetent i que em robin el cotxe m’assalta de tal manera que torno enrere i perdo el tren...

Ara hauré de vigilar encara més, ja que demà dissabte començo un curs d'anglès (vaja setmana que porto! tornada a la realitat i sense parar a casa), començaré a ser conscientment incompetent! Bona nit!

Pluja

Mira com cau, a recer de les seves gotes. N’olora el seu gust, assaborint la terra mullada i la frescor del bosc que s’alça somrient, mostrant els seus tresors més preuats.

Cau la pluja, gota a gota, ara més fort, feta una fera, enrabiada pel seu silenci, i ara disminueix el ritme, cansada però alegre d’haver pogut fer-li dibuixar unes paraules d’agraïment. Sembla que pari, esgotada, però no deixa un rastre de tristesa, els rius d’aigua que corren pels camins i entre arbres i arbustos són més aviat rius de vida i felicitat,... La terra, agraïda, somriu; li agrada sentir el tacte de les seves mans sobre la seva pell, li agrada sentir les gotes com la mullen, tranquil·les, ferotges; demà es despertarà amb la rialla de la pluja al seu si.

Volia dir...

Però certament són excuses. Com les de la Renfe, aquesta gran amiga meva. Avui tots aquells que feu servir els transports públics sabreu a què em refereixo. Estic cansada, toca treballar de sol a sol, millor dit de lluna a lluna (començo que encara no clareja i acabo amb la lluna que ja tapen els núvols de pluja), i després de dotze llargues hores em decideixo anar a passeig de Gràcia i agafar el tren. Casa... casa... Quina llàstima que estigui tant lluny, però anant bé encara podré sopar, escriure alguna cosa i dormir, que en dotze hores he de tornar estar conectada a aquell ordinador per seguir.

Però ja se sap que quan agafes la Renfe no saps quan arribaràs a destí. Si ja ho diu ma germana ja, m'hagués hagut de quedar a Barcelona a casa seva i aprofitar les hores de son...

Què ha passat? Plou, ha plogut, amb això ja n'hi ha prou. Per un moment semblava que l'esperança creixia, ja que ens han fet pujar a tots a un Catalunya dient-nos que pararia a totes les estacions fins a Figueres... Però devia ser fins a la llavor d'una figuera de Sant Andreu Comptal, perquè a partir d'allà ja res de res. Després només para a Granollers i mitja hora després ens diuen que a una altra via hi ha el tren de Sant Celoni i que... Resultat, són les onze de la nit i acabo de sopar, m'he aixecat a dos quarts de sis, he treballat de vuit a vuit, i demà m'he d'aixecar a les cinc del matí, perquè hauré d'anar a Granollers i deixar el cotxe, per després tornar i conèixer els meus nous alumnes d'alemany, i ... Que llarga que se m'està fent la setmana!

Doncs res, això, que no sé si us va agradar la historieta d'ahir, la continuació ja la tinc al cap però em falta l'esma per posar-m'hi (se'm tanquen els ulls) i millor que continuï demà, quan arribi també a les deu quarts d'onze. Dissabte tornaré a ser persona, dissabte.

Avui us deixo, amb aquestes paraules i un text que vaig escriure fa uns dies, quan com avui, plovia.

Knocking on heaven's door

Des del moment en què la vaig sentir em va captivar, i aquella pel·lícula alemanya que du quasi el mateix nom... Desconec si l'han doblat o no, però us la recomano! Trista, profunda i d'aquelles que et fan pensar en la vida i en els moments que la conformen...

Saber renunciar - Primera part

Aquell fou un dia trist i aprengué a fer-se gran, a viure en el món dels adults del qual en formava part, tard o d'hora ho havia d'admetre...

Pensava que no ho hauria de fer mai, pensava que les renúncies eren una cosa per persones dèbils, que no l'afectarien, a ell no... Ell era especial, era fort, es podia menjar el món, era un d'aquells somiadors que feia dels somnis realitats, projectes d'una vida que vivia fins l'últim segon de cada dia. De fet, es menjava el món.

De ben petit havia après a amagar-se de les dures realitats d'una família que bevia i cridava massa, defugia aquelles nits creant-se fortaleses de futurs incerts, d'allò que arribaria a ser algun dia. D'allò que va arribar a ser. No canviaria res del seu passat, perquè cada llàgrima vessada, cada conversa amb objectes inanimants que semblaven escoltar-lo durant la llarga nit dels seus pensaments, cada somriure tímid, cada minut viscut l'havien convertit en el que era. I li agradava, molt.

Però hi havia una lliçó que encara no l'havia apresa.

Es creia materialista i somiador, una combinació ben estranya, molt estranya, però els seus amics i la seva àvia l'entenien. Sempre tocava de peus a terra, mai perdia la realitat de vista, però en cap moment no havia abandonat el món de quan tenia deu anys, i sabia que les il·lusions eren la seva vida, i viure significava realitzar-les.

Una lliçó no apresa el faria estavellar-se contra un terra fred i dur...

S'havia proposat deixar-se endur per les il·lusions que feia molt de temps havia deixat aparcades. Al cap i a la fi, el dia només tenia vint-i-quatre hores, i per més que es cregués un super-home no havia aconseguit la recepta màgica per dividir-se en dos i poder fer-ho tot. Fins que va decidir que havia arribat el seu moment. El moment de no deixar que aquell paper naufragués en la incertesa i que es convertís en part del seu dia a dia, un motiu més per ser feliç era això, aprendre constantment, aprendre coses inútils però que el feien somriure i pensar, divagar, rumiar, aprendre coses que no li servirien de res, però que sempre havia volgut conèixer i gaudir d'unes classes i tutories que el farien créixer com a persona i comprendre millor el món que l'envoltava.

Ho tenia decidit, un màster que feia molts anys que perseguia, unes temàtiques canviants però similars, punts de vista immillorables, professors qualificats i interessants, persones per conèixer. Informació, comunicació, paraules que no es perdrien més en les seves cabòries. Potser no podria anar a fer un cafè amb un vell amic qualsevol tarda, potser hauria d'apretar-se el cinturó (això de ben segur, estudiar costa, tristement, masses calerons), potser hauria de robar-li estones a la nit per parlar amb ella, però valdria la pena, ho sabia.

La il·lusió d'un nou projecte que s'inicia el feia sentir com un nen petit amb sabates noves. Havia arreglat els horaris amb l'empresa, havia omplert tots els papers de la preinscripció, havia tornat a aquella llibreria de la cantonada i havia començat a comprar plomes, llibretes i carpetes noves, preparant-se per tornar a l'escola. Ja era quasi una realitat. El primer dia de classe s'acostava.

La caiguda seria tant dura...

(continuarà)

A vegades...

A vegades desitjaria perdre'm...



Perdre'm en paratges desèrtics, perdre'm en els meus somnis, en mi mateixa, perdre'm i no retornar sense haver recuperat aquella il·lusió i inocència que, a vegades, la vida ens roba...

La gran aventura de la comunicació

...

La comunicació, aquella gran aventura que és entendre's amb els altres, compartir informació i la visió que un té del món.

Però no escoltem, no llegim, no sentim, oblidem l'empatia i l'esforç necessari per entendre allò que l'altre pretén dir. Anem a la nostra, amb les nostres idees preconcebudes que tant ens agraden i amb aquella crítica afilada ja preparada, a punt de prémer el gallet i disparar la ira de la nostra sentència ja dictada...

Quantes vegades, si li haguéssim dedicat tant sols un minut, si haguéssim allunyat allò que pensàvem i haguéssim intentat escoltar, llegir, entendre (obviant les lectures i comprensions "en diagonal"), quantes vegades hauríem percebut el missatge que ens enviaven? Quant de temps ens haguéssim estalviat? Un temps d'or, la falta del qual ens fa oblidar, ben sovint, la importància de l'èxit de la comunicació.

(reflexions entorn les paraules, en un tren de rodalies, de camí a casa - primer d'octubre i del retorn a les 16:51h) (la font de la inspiració: sis o més correus interdepertamentals entre diferents protagonistes quan potser un de sol hagués estat suficient)

pàgines en blanc en blanc

Records de temps passats. Cada cançó em transporta a altres moments, quan cantava tancada en aquella habitació interior, quan entrava a l'habitació de la meva germana gran, encenent la minicadena i escoltant aquelles veus amb qui vaig créixer i aprendre a somiar.

Cançons d'amor i guerra, cançons de pau i odi, cançons que potser encara no entenia i que amb el temps m'han anat captivant cada cop més, m'han omplert els ulls de llàgrimes en moments difícils, o m'han fet somriure en dies en què la melangia m'ha sorprès trucant a la porta de casa.

jo omplo pàgines en blanc en blanc pàgines en blanc amb el teu nom

Cada una de les paraules pren un significat diferent, s'impregna de diferents etapes de la meva vida, com una banda sonora que es repeteix als deu, als setze i als vint-i-quatre anys, quan lluny de tu omplia pàgines i pàgines en blanc amb el teu nom, per sentir-te més a prop, per fer del dolor de l'enyorança una cançó, unes paraules...



...amb el teu nom...

Frases i locucions d’aquesta terra on somio (3): "B" de babau

Escena IV

Es varen veure barba a barba. Un begut de galtes que l’havia ballat magra durant els últims anys, l’altre de ben segur que havia fet ballar l’aigua als ulls a la persona adequada, i la seva vida devia ser bufar i fer ampolles. Barba a barba i barrim barram, el polític de fortuna va començar a buidar el pap baix baixet… Va badar el cap a tots els seus enemics més potents, que ben bé en serien 10 de la vida pública, davant de la mirada esglaiada del begut de galtes, que anava anotant tots els secrets de la vida púbica catalana, bevent a galet del que estava escoltant. Finalment el polític li digué adéu barret en mà i se n’anà a bufar cullera a un dels rics restaurats de la ciutat.

El nostre prim amic es quedà barres a pit pel que estava a punt de fer, però per sort no es va beure l’enteniment. Ben mirat, seria millor deixar un article pel diari de l’endemà ben amanit, que explicaria les converses baix baixet d’alguns busca raons de la política del país.



barba a barba – cara a cara; begut de galtes – prim; ballar-la magra – passar privacions; ben segur – probablement; ballar l’aigua als ulls – afalagar, seduir; bufar i fer ampolles – ésser fàcil; barrim-barram – sense miraments; buidar el pap – revelar secrets; baix baixet – a cau d’orella; badar el cap a algú – ferir-lo greument; ben bé – almenys; beure a galet – creure-s’ho tot; barret en mà – amb cortesia; bufar cullera – menjar; barres a pit – avergonyit; beure’s l’enteniment – perdre la raó; ben mirat – considerant-ho bé; ben amanit – preparat; buscar raons - importunar

Son...

Son...

Les parpelles pesen i lluiten per poder aclucar-se de nou. No sé com ho fan tots els rostres que m'envolten per mantenir-se en aquest món i no deixar-se portar, de la mà dels somnis, a d'altres contrades, de ben segur més càlides i boniques que aquest matí de dilluns que sembla despertar.

Deu ser la falta de pràctica... Primer varen venir les vacances, després la reincorporació al món laboral i de cop, després de vint dies, quan encara l'estrés no havia arribat a trucar a la porta, ja estava una altra volta a casa, gaudint d'un apèndix extirpat i del món quotidià banyat per la tranquil·litat de qui se sap estimat.

Al so de The Devlins intento espantar la son, han estat tres setmanes de comoditat i avui tornes a la vida real... La cicatriu sembla que ja es queixa, deu ser que encara no havia conegut el despertar a la llum de la lluna i les estrelles, dins l'olor d'un poble que, volent ser ciutat, té l'aroma dels camps que tant m'agrada.

El tren ja arriba.

Bona nit, de nou.

(en una estació de tren, amb poca llum i molta son, a les 06:38 d'un dilluns de tornada)

De somiadors que fan de les realitats moments dolços i amens: Bona nit i tapa't

Es descriu com un bioquímic, català i casteller... Jo li afegiria també un gran blocaire, que amb reflexions i relats entrellaçats ens evoca moments, somnis i malsons, així com pensaments amagats que es decideixen a veure la llum del sol.

http://zwitterioblog.blogspot.com/