entre somnis i realitats

Fa un any vaig començar a viure. Fa un any vaig començar a morir. Sortia al carrer. Joves entussiasmats davant una casa buida,vella, bruta; davant d’un somni, davant d’una il·lusió, davant... Joves suspirant per no finalitzar el temps de les nits, perquè el sol no es deixés veure i tot fos un sempre etern. Joves veient com el seu fruit creixia y madurava, com el seu fruit era amenaçat per la llum del dia que no permet els contes, que ofega la seva realitat, la realitat d’un món que crida i demana... Joves sentint la dolça melodia del vent i dels ocells, els forts trons que queien anunciant la tormenta, però sempre sentint el cant de llibertat,... Joves palpant la utopia, sentint la seva suavitat i notant com aquesta era arrabassada de les seves mans... Joves amb el gust de la fruita prohibida, amb la tentació a la boca, obrint els ulls a la penombra i veient-hi colors... Joves darrera els perfums olorosos d’allò que aspiraven, amagat en els boscos i en les ciutats... Jo em vaig unir a

La setmana passada li semblà llarga, llarga, molt llarga. Anava amunt i avall, bàsicament de la feina a casa i para de contar. Hores (que es podrien dir extres), formacions, ara classes i un dissabte que tocava treballar. I arriba el cap de setmana i es preveu mogut, no de tempestes, ni de calma, mogut per llums cridaners, rialles infantils, rostres familiars i sensacions des de fa molts anys no viscudes. Les presons rutinàries resulten ser moments on li costa buscar un moment per a ella mateixa, sigui en els minuts que viu o en les hores que han d'arribar. Però certament, aquell somriure infantil d'uns nebots que se li tiren a sobre, aquella il·lusió d'un nen de deu anys al descobrir un munt d'atraccions que s'alcen entre els arbres, la mirada d'una mare que treus de casa i que recorda quan era ella que hi duia els seus fills... Tot això són aquells petits canvis que com deia el Capità Enciam: són ben poderosos! I avui, cansada de la setmana passada i del cap d

Empresonada... A vegades em sento empresonada pel temps que llisca ràpidament entre els meus dits. Com quan era petita i m'aterria quedar-me sola dins l'escola, amb les portes tancades, ara m'aterra quedar-me tancada dins la presó de la rutina diària, sense trobar l'alè que a vegades ens falta per acabar la setmana i recuperar-nos a nosaltres mateixos. Empresonada per un temps que fuig de mi.

O ens parem, o ens faran parar. Però no deixaran passar a ningú, ni a uns ni als altres. Potser serà el cos qui et mostrarà la targeta vermella. Esperem que no et deixi fora de joc.

Va ser ja fa forces anys que vaig escoltar per primer cop aquesta cançó. La seva història i la seva lletra encara em fa venir una esgarrifança, i cada cop que la sento no puc evitar cantar-la, deixant tota la meva veu, tot el que sento...

Aquí estoy yo, en todo mi ser, descubriendo esa chica que dejé en las palabras pasadas. Sigue lloviendo. Me pregunto dónde estarán ahora todos aquellos protagonistas que vivían en las letras que un día dejé olvidadas en un papel. ¿Se acordarán de la luna que brillaba la noche antes en que su sueño iba a morir? Su sueño... quizás era solo mi sueño, unos meses de instituto dejándome llevar por las embriagadoras noches primaverales, en lo que llamábamos un oasis de la realidad, donde cualquier ilusión era realizable. Hay tantos otros... Rincones del ordenador llenos de polvo, fantasías que desgastaron el teclado, tinta seca dando vida a una hoja de papel. Sigue lloviendo. Eso creo. La ciudad de hormigón y cimiento está envuelta de un suave aroma a tierra mojada, limpieza general. Gente solitaria sigue pasando por esta calle, escucho los zumbidos de sus coches, mezclados con el efecto que el chillout causa. Aquí estoy. Hasta aquí hemos llegado, con los recuerdos en una mano y los sueños en

Era tard. Anava cap al cotxe moguda per la fatiga, les ganes de sentir-se a casa, lluny de tots els deures diaris i de mirades desconegudes, i moguda per un sentir-se observada a cada pas. Com si l'empaitessin. Arribà al pàrquing públic, el fanal s'havia fos i no encertava la clau al pany. D'una rebolada entrà dins el cotxe, deixà la bossa al seient del copilot, posà música, encengué el motor i les llums. Es posà el cinturó i va emprendre el camí cap a casa. Però estava intranquil·la. A pesar de la música, li semblava sentir com bategava el seu cor. Va deixar la ciutat enrere. Conduïa per carreteres fosques, on només alguns cotxes la il·luminaven de tant en quan. Seguia intranquil·la. De sobte, li semblà veure una ombra pel retrovisor. No sabia si havia estat l'efecte òptic d'una llum o bé... Potser hi havia algú més al cotxe. Amagat al seient del darrere. No es podia girar. Conduïa i no podia deixar de mirar a la carretera. Anava mirant el retrovisor, mirades ràpid

Potser perquè ja des de petita sempre m'havien parat les veïnes del barri, les dones grans amigues de la meva àvia o altres persones completament desconegudes per mi... Potser perquè sempre em deien "ai i quins ulls més bonics que tens nena!" i jo només volia fugir corrents o que em deixessin tranquil·la que feia tard a vés a saber on... Potser per això i perquè el mirall de casa era un mirall vell i brut (per més que l'intentés netejar), potser també perquè ells sempre havien estat allà on sempre, del color del cel, potser perquè els meus germans, la meva mare i la meva àvia els tenien igual d'escandalosament clars, blaus o verds, blaus i verds... Potser per tot això mai els havia dedicat unes paraules, uns moments. I ahir pensava en quina era la part del meu cos que més m'agradava (i quantes coses que en canviaria jo! però ai la mandra, quina mandra!), vaig pensar en ells. No per ser bonics, ni blaus, ni grans o petits, ni alegres o tristos, misteriosos o am

Doncs resulta que fins fa poc jo tampoc sabia el què eren, els memes aquests... I de fet, si ho busco al diccionari, m'agrada la resposta que la pantalla em mostra "no s'ha trobat cap entrada coincident amb els criteris de cerca", potser haurem d'aprendre a cerca millor! Ningú no coneix un diccionari de... de... ups! On sortiria la definició del què és un meme? Algú m'ajuda? Podria ser un testimoni que es deixa, podria ser un d'aquells mails que sempre t'acaben arribant amb un munt i munt de preguntes sobre tu mateixa, el que t'agrada i el que no, el perfum que més t'agrada, l'estació de l'any i el destí de les vacances, i què sé jo... Un d'aquells que només et ve bé respondre quan la persona que l'ha de rebre és un futur somiador, però que quan ja saps de què va tot penses buffff quina mandra! Oh! Si se n'ha anat al "trash", quina llàstima! Bé, doncs com anava dient, no sé com explicar què seria un "meme"

Eren altres temps aquells... Temps en que el crit de guerra era més fort que la comoditat de tenir un sostre i un llit tou i confortable on descansar. Temps en que les lluites bullien a les seves venes, esperant que potser amb les seves veus podien arribar a canviar el món. Hi ha qui segueixen a peu del canó, en primera línia, lluitant per allò que creuen just i millor per a la societat actual. I ella sembla que s'ha fet gran. Però no vol creure que aquesta mena de maduresa ha ofegat el seu crit de rebel·lió, potser ara està adormit, intentant que acabi de complir els seus propis projectes, que la duran a ser millor persona amb els que l'envolten. Potser només són excuses barates, justificacions que ningú ha demanat, que només serveixen per calmar la seva consciència. Potser no. Qui ho sap? Rere cada paraula, rere cada somni, s'alça una idea, un projecte... Sempre havia cregut que si arrancava un somriure a un nen o una rialla a aquell qui no havia conegut la felicitat, la

... avui m'has demanat uns consells per poder ser una persona digna d'aquest món, perdut en la catosfera de les nostres terres. Doncs no sé si això és el que es podria esperar d'una somiadora com jo, però en primer lloc et diria que mai deixessis de somiar, en cada paraula que escrius, en cada cançó que et fa viatjar, en cada imatge que et brina la seva melodia... Que siguin els teus somnis la teva pròpia veu, sense preocupar-te del què diran o del què pensaran o de si tornaran a veure't (o a llegir-te) o no. I que gaudeixis fent el que fas, que siguis feliç i que no et deixis portar per obligacions autoimposades. No sé si aquests tres consells et podran ser massa útils, estimat blocaire... Aquest és el meu primer meme... El culpable és en David, de " Les Cabòries d'en Montilla " (àlies, el meu somiador preferit). I ara em toca a mi escollir les víctimes (aquest seria el moment en què sonarien els tambors!). Doncs els nous consellers en cap de la secció de

Doncs resulta que m'aïllo uns quants dies del meu ordinador (el de la feina no, que ja se sap...), trastejo cinc minutets el bloc a casa ma germana sense temps a dir hola als veïns que somien per casa, arriba el divendres i arribo a casa que ja no sóc persona. El dissabte toca anglès i anar a comprar, que si les neveres es buiden... I el diumenge a pintar els desperfectes que ens van deixar les reformes. I finalment trobo el moment, el moment per seure davant d'aquesta pantalla que ja em reclamava, i em trobo que tinc deures! Tinc deures blocaires! Després d'haver fet un mes de vida arriben els primers memes, dos i de seguits... I ja els he fet esperar massa, però és que ara, així en fred (i fred de veritat) i sense pensar doncs... Mans a la feina!

Em perdo en l'horitzó...

Sobre el paper del gelat, o del caramel que t’acabes de menjar, o d’un mocador de paper que vols llançar. Aquesta historia va de qualsevol d’aquests elements, fins i tot les protagonistes podrien arribar a ser dos parells de sabates velles dins d’un parell de caixes noves. Turquia. Istanbul. Finals de juliol i principi d’agost. Any 2007. Aquest va ser el destí de les nostres vacances passades. Per un cop a la vida, vam tirar la casa per la finestra (només en sentit figurat, és clar) i vam pensar en què ens venia de gust conèixer. No ens va costar gaire posar-nos d’acord, Istanbul, viatge estrictament no organitzat (com diu el meu somiador, per anar a toc de “pitu” ja em quedo treballant i no me’n vaig de vacances). Només hotel i avió, i la resta nosaltres ens ho maneguem. Però no vull parlar exactament de les vacances, sinó més aviat de la vida singular que tots els objectes inanimats que he esmentat anteriorment troben a una ciutat com Istanbul. Desconec la xifra oficial que tenen a l

Fa uns tres anys que ens vas encisar per primer cop. I a mesura que creixies et feies més irresistible, mirades plenes de força, fas de nosaltres humils servidors als teus peus, tot per una rialla, per un somriure, per poder sentir el caliu de la teva màgia ben a prop. I avui et toca somiar, somiar i desitjar tres desitjos, un per cada any complert. Avui és el teu dia princeseta, vas fent-te gran en el teu món de contes, on desitjo que sempre hi visquis i que mai oblidis. No deixis mai d'encisar, de somiar, de riure, de mirar i descobrir els misteris dels contes de fades que t'envolten, però no els trenquis mai, fés que t'acompanyin en les nits de calma, fés que siguin els teus amics, d'aquesta manera les fades sempre et faran volar! Felicitats nena, felicitats Aina! Molts molts i molts petons des de Barcelona i des de Cànoves! I a l'Aniol també, que també enamora amb cada mirada a cada noia que se li creua pel camí! (quina por que em fan aquest parell de grans!)

Aquesta nit m'he escapat de casa, he fugit fent de casa meva un altre cop la ciutat dels fums, deixant al meu somiador preferit sol en un casalot (esperant que m'enyori quan el llit se li faci gran! encara que sabent a les hores que es despertarà i que ell és una au nocturna, potser no l'aclapara la solitud)... Avui he tornat a treballar de sol a sol, he arribat a la feina que encara seguia el rastre dels estels i n'he sortit que ja em saludava la Lluna, i amb la bossa preparada he fet camí cap a casa ma germana, que ja tenia ganes de veure-la i dedicar-nos els vespres de no deixar-nos parlar mútuament, sopar un bon "schawarma" del seu barri, veure unes coles i mirar potser alguna série televisiva (encara que ara les que solíem veure ja no les fan). Així no arribo tant tard a casa, no m'aixeco tant d'hora, vaig menys cansada i, el més important, la veig! O sigui que, exiliada de casa, he aconseguit encendre el seu portàtil, fer anar internet (tampoc ha

Vivia al carrer dels oblidats número 1. El seu rostre era un rostre ben comú, ulls castanys, pell bruna pel treball al camp, cabells a mig créixer, mans carregades de feina i peus cansats. Era una persona humil, que vivia i deixava viure als demés, passant desapercebut, com una ombra que es movia entre les persones que habitaven la mateixa ciutat, com un reflexe que ningú es mira, com un somriure que s'oblida. Cada matí es llevava a trenc d'alba. Agafava la seva bicicleta mig destartalada i creuava la ciutat i els camps veïns, fins arribar al seu hort. Unes terres que la família li havia deixat, com una mena de càstig diví pels seus fracassos constants en carreres estudiantils i carreres professionals que mai havien arribat a bon port. Treballava aquelles terres, que imaginava de la grandària de les grans possessions dels senyors feudals, aquell hortet, com si fos l'única cosa important en el món. Cada planta rebia tota la seva atenció, cada tubèrcul era com l'esperança

Cauen quatre gotes comptades, però s'acosta tempesta. Els dos fanals del carrer del costat il·luminen els bassals que s'han format al terra del jardí. De sobte, tot és blanc, tot s'inunda d'una llum immaculada i cegadora que em fa tremolar. Acte seguit és tota la casa qui tremola, els vidres tintinegen amenaçants. S'acosta tempesta. Començo a pensar en baixar les persianes, vigilar que no hi hagi goteres, apagar l'ordinador potser, que no hi hagi cap baixada de tensió, però no, ara no, ara no em vull quedar sola, sense ningú a qui llegir, sense cap veu que m'escolti. Un altre cop. El cel s'il·lumina, com si de cop es fés de dia davant meu, ara, però, es dibuixa clarament una línia entre blanca i lilosa. I el silenci. Només les gotes que cauen, el teclejar dels meus dits, la meva respiració, encara pesada pel refredat, el caldo que vull (quina oloreta que fa...), un rumor constant que deixa anar l'ordinador, algun cotxe que passa. El cel s'il·lumi

Es busca. Treballadora del sector administratiu de 26 anys busca curs subvencionat sobre l'anomenat absentisme laboral. Del sector d'oficines i despatxos busca aprendre les tècniques per poder complir les espectatives dels seus caps i poder justificar d'aquesta manera una disminució del 35% del seu sou després d'una operació, així com els tres primers dies de baixa, d'angoixa en un hospital, que ni tant sols cobrarà. També s'accepten professors particulars. No és necessari diploma. Pràctiques incloses. Tot comença en una conversa inicial d'aquelles casuals, topades als lavabos: - Escolta'm, ara que et veig, tinc una pregunta per tu. Quan es cobra quan s'està de baixa? - Els tres primers dies no es cobren. - Però ni que tinguis la baixa mèdica, ni per operació? - No. - Ja és legal això? - Desgraciadament si. (Em començo a quedar blanca com la llum esmorteïda dels fluorescents) - I després? (M'atreveixo a preguntar, fent-me la valenta) - Els primer

Ja és aquí la primera història veïnal , l'escala K hem estat les primeres... I ja espero amb entusiasme llegir els altres relats, què serà? La veritat és que crec que hem de felicitar El veí de dalt per aquesta iniciativa. Ja és ben divertit treballar i escriure conjuntament un relat amb algú que quasi no coneixes, seguir històries, estils diferents... Jo repeteixo amb l'experiència! El que sí és l'espera, aquella espera de "com ho haurà seguit? haurà pogut trobar un final? i què passarà ara?"... I per fi arriba el moment i ja en coneixem el desenllaç! Riures i la pell de gallina per les paraules ben escrites: si és que escriure amb vosaltres val la pena! Ho recomano! I aquí us deixo l'inici del relat, que el podreu continuar llegint a " Un nou regal - Històries veïnals ": Són prop de les onze de la nit i acabo d’arribar a casa, fet pols. Deixo el maletí sobre la taula de vidre i directe al sofà, a tastar aquell whisky de set anys, un Jack Daniel’s q

Desearía saber que será de tí, mi dulce Ariadna, cuando el horizonte teñido de gris sea ya un vago recuerdo de los sueños e ilusiones que un día llenaron de esperanza y de vida tu hermosa e inocente juventud; cuando veas crecer a esos hijos tan esperados de los nietos que diste a la que fue tu madre; cuando sientas ligero el corazón por el amor a tus hermanos brindado, por esas lágrimas derramadas. ¿Dónde estarás tú, mi dulce Ariadna, cuando el amor ya no sea amor sino odio; cuando la amistad se convierta en negocio; cuando el paso del tiempo haya cambiado nuestros hogares, nuestros montes y prados, nuestros mares; cuando la Luna se esconda en un universo de dolores y penas; cuando en los corazones ya no quepa más que tristeza..., dime, dónde estarás tú? ¿Acaso estarás aún luchando con tus hermanos los hombres por una sociedad más pura, más limpia y más hermosa? Entonces los años pesarán sobre tí, tu alma no habrá crecido mas tus piernas no podrán correr, ¿llorarás entonces por el tiem

Per totes les passejades que encara puc gaudir, per l'olor del bosc verd que m'arriba després de la pluja, per l'aigua que ens manca, pels rius que criden, pels animals que desapareixen, per les abelles que cada dia en són menys (per més que les defugi corrents!), pels fums que m'ofeguen a la gran ciutat, pels embussos dels que només saben utilitzar transports privats, per l'aire que m'arriba quan sobre dues rodes agafo una bona velocitat (encara que no siguin moltes les ocasions), pel mar que m'enamora, per... Perquè tot això es pot salvar, si tots hi posem els nostres grans de sorra!

Un diumenge de tardor càlida i tranquil·la. El petit, ja no tant petit, fa els deures al meu costat, el gran, no tant gran, aprofita que hem de fer alemany i fa una migdiada al sofà. Jo gaudeixo d'uns minuts tranquils, notant la calidesa dels raigs de sol sobre la meva pell, que atravessen el vidre de l'estudi. Un silenci quotidià. Trencat només pels meus propis pensaments. Tancaria els ulls i m'adormiria abraçada per la seva escalfor...

Tots els petits detalls que la seva mirada podia veure es confonien en un sol color... El blau dels seus ulls la feien embogir, mirant-la amb aquelles espurnes de desig, que eren capcaces d'encendre-la d'aquella manera... S'havia fet de dia. Ell havia marxat del seu costat, sense ni tant sols donar el bon dia. Encara sentia la seva escalfor als llençols, agafava el coixí per sentir la seva olor i tornar-lo a tenir entre els seus braços de nou. Però això no feia que tornés. Potser aquell cop no tornaria. Potser havia estat l'últim cop. Quants cops s'havia repetit a ella mateixa que aquella seria l'última nit? Quantes nits més havien arribat, amb el seu somriure encisador i aquella mirada que la fonia al mig de la pista, mentres ballava al so de la música? Quina classe de magnetisme tenia que era inevitable caure rendida als seus peus? Potser és que ni ella mateixa aconseguia creure's que aquella havia de ser la última. Però cada matí desapareixia. L'aband

La veritat és que la iniciativa d'en Jesús M. Tibau i el Club de Lectura de Tortosa sempre m'ha semblat molt encertada, i més d'un cop m'he quedat a mitges, sense acabar de participar en els seus jocs literaris! I ara que finalment m'he tirat a la piscina, he acabat coneixent nous somiadors de diferents terres de parla catalana, que com nosaltres, fan d'aquest espai ciberespacial, una mena de calaix de sastre on gaudir del temps i de les paraules. Bé, us recomano participar en els diferents jocs literaris de Tens un racó dalt del món , i sobretot en el 25è joc (es podrà fer fins el 6 de novembre)!

Va ser la meva mare qui m'ho va recordar. De sobte, amb la càmera a la mà, em va dir: no has canviat gens, de petita sempre havies de tenir un llibre a mà, una llibreta i un llapis on escriure (encara recordava els primers premis de Sant Jordi de l'escola), i sempre havíem d'acabar buscant la nostra càmera a la teva habitació, enmig del desordre. I és veritat, tres coses que des de petita no m'han abandonat mai, potser és una manera de veure el món, o de tenir-hi cabuda o de ser algú. Fa relativament poc, després de les vacances, vaig decidir fer d'aquestes fotos que tant m'agraden un miratge per a qualsevol que les volgués veure. Ara ja en són més de 1.400 vegades les persones que s'han perdut pels miratges que hi he anat deixant... I durant la segona setmana de setembre, vaig decidir que les paraules que les meves mans unien no es quedessin plenes de pols dins els armaris cibernètics d'aquest món. I en va sortir aquest bloc, "entre somnis i realit

Aquella nit tingué un malson, hagué de tornar a viure novament el dolor, la tristesa, la incredulitat de tot el que estava passant. Ell tornava a estar davant seu, inert, pàl·lid, amb els ulls tancats i la mirada vagant entre els seus estimats. Una dona plorava, alguna llàgrima humitejava tímida els ulls d’algun present, altres silenciaven el moment, qualsevol paraula hagués mort assassinada per la tristesa de quan algú se’n va. Entrava, de la mà de la seva mare, potser aconseguiria sentir el caliu d’una filla, potser, si ho intentava, ell somriuria i els diria que tot havia estat una broma i que els últims tres anys eren un miratge tenebrós del caprici d’algun personatge capriciós i juganer. Però el seu cos restava inert, serè, pàl·lid, quiet. Fins que sentí el seu cor com tornava a bategar, obria els ulls i s’aixecava, ens mirava amb la mirada atònita, sense saber on era i què hi fèiem tots allà, amb cares llargues i ulls trencats. Incrèduls somrèiem, el tocàvem, l’abraçàvem... Era a

A vegades hi ha paraules que et fereixen, clavant-se’t, afilades, a la profunditat més recòndita del teu ser. Després dubto de si són les paraules, les malvades, o bé si sóc jo mateixa, que sóc massa sensible al seu poder. Em fan tremolar, no ho puc evitar, paraules, imatges, cançons, mirades, melodies, tons, sospirs, fins i tot el silenci. Potser és que em faig gran, i que com més anys passen més petita sóc. Potser és la meva gran amiga anomenada inseguretat, que fa entremaliadures en els fonaments de la meva autoestima. Deu ser aquesta dèria d’agradar a tothom, de voler ser la millor, d’intentar ser perfecte o tenir un lloc a tot arreu, quan aquesta perfecció somiada no existeix... Ja hi torno a ser, això deu ser un intent de psicoanàlisis barat que et surt sense pensar. Jo volia parlar de sensibilitats. Tinc una amiga que compartiria les meves paraules, n’estic segura. Ella diria, com jo escric ara, que hi ha persones que són sensibles, n’hi ha que ho són més, i n’hi ha de les que n

(Ve de Saber renunciar - Tercera part ) És cert, finalment no el va trucar. Tampoc l’estava esperant davant de la facultat. Entrà per la porta de ferro, a punt, preparat per acomiadar-se d’una il·lusió i morir lentament. Quan tot estigué enllestit se n’anà al bar de sempre. Demanà la beguda de sempre, potser aconseguiria omplir la seva solitud. Només sentia la xerrameca dels clients habituals, i el so de la música, vagues notes que dansaven llunyanes a ell, sense ni tan sols convidar-lo a formar part del seu ritme embogit. Fins que s’obrí la porta i un vent fred de tardor l’abraçà. Alçà el cap i la veié allà. Mirant-lo, somrient, com cada dimecres. El seu somriure, però, s’esvaí al sentir la seva història. El mòbil, ja sabia que no li agradaven aquells trastos, i que la majoria de cops el tenia mig mort a la bossa. Ni tant sols havia mirat si tenia cap altre missatge nou... Va escoltar la seva història, i amb cada paraula, alguna cosa es trencava dins seu. Havia renunciat, i no compren

Primer de tot cal dir-vos que moltes gràcies! Realment en sabeu també de frases fetes i altres locucions... Algunes no les coneixia ni jo. Arabé, aquí teniu la següent escena de la "c" en forma de joc, per dir-ho d'alguna manera. Són molt faciletes i la gran majoria estan molt relacionades amb la nostra manera de veure l'animal en sí. Us hi animeu? Escena VI: “C” com els animals, avui els toca a ells! Em poden dir gegant, però no ho sóc, sovint em veuran jugar amb les orelles i la trompa… És ben cert el que dieu de mi. Sóc voluminós com …(1). Corre, corre, has d’anar-hi ben ràpid i arribar-hi a temps. Avui el món necessita que sigui veloç com …(2). Em varen dir que els plantaries cara, que tu tenies aquella gosadia necessària per enfrontar-s’hi, encara que potser estaven equivocats. No crec que siguis valent com … (3). Més aviat, has fugit corrents, i has estat covard com … (4). En diuen treballadores, però també diuen que pots ser dòcil i inofensiu com … (5). Tu ets

Ella és única. Ens endolça els dies amb els seus somriures i amb els ninos que ens deixa al davant, i que ens fan somriure i somiar. Senzillament alces la vista i te'ls trobes allà, et saluden donant-te el bon dia, i t'arrenquen una rialla entre trucada i trucada, entre compra i venta o saldos enrogits i negres com la nit. I l'altre dia les vaig veure a elles dues, i no vaig poder evitar en pensar amb en Gatot , parlant dels seus petits gatets... Com li deia a la Cirereta , m'agrada endur-me els blocaires a la butxaca, sempre presents, sempre allà, fent-te somiar quan la realitat es torna grisa i avorrida... Sort que de lluny, en aquestes hores de feina, encara puc veure el Tibidabo, i recordar una nena que el va conèixer quan ja era gran.

No ho he pogut evitar... He llegit aquesta combinació i he començat a veure tot de paraules estressades que intentaven sortir, davant dels maltractaments que han de sofrir per persones que, com ara jo, encara ni les dominen. I jo ben convençuda amb les paraules estressades, que sense adonar-me'n ho he dit en veu altra, i la professora-companya de feina em mira i no pot evitar somriure, potser s'imaginava com jo totes les paraules corrents amunt i avall, ara a un costat i ara a l'altra, sense poder evitar caure esgotades... Doncs no. Resulta que no han caigut davant la seva fatiga i el seu defalliment. S'han quedat allà ben quietes i només una línia fina ha aparegut sota una de les seves síl·labes, indicant allò que havíem d'aprendre avui, a la primera classe d'anglès del curs. La síl·laba tònica (seria aquesta la traducció correcta?), la veritat és que m'agradava més imaginar-me-les estressades, què voleu que us digui. Un somni més que ha esdevingut un proje

(Ve de Saber renunciar - Segona part ) La darrera trucada havia estat com el seu pitjor malson fet realitat. Aquella tarda havia de ser la seva primera tarda de llibertat recuperada, començar un nou projecte que si bé potser no el faria ser millor persona, faria que el seu jo real i l’ideal fossin més a prop l’un de l’altre. I ara de sobte li arribaven uns números per fax que no havia volgut recordar, restant oblidats fins que la realitat decidí trucar a la seva porta. Sempre havia lluitat, sempre havia anat navegat en contra dels vents, sense que la tempesta el fes naufragar... A vegades s’ha de saber renunciar, saber veure els límits materials i posposar els projectes. Se sentia dir-se a ell mateix... Però com? Pel caprici econòmic d’un moment mal trobat havia de sacrificar una il·lusió? Les il·lusions no et posen el plat a taula , sentia que una veu dins seu deia, exasperant-lo... Et creus especial? Aquella veueta... no callava, no el deixava en pau, el perseguia a cada passa, a c

Escena V – Avui va de comparacions… Em va dir que hi estaríem com a cal sogre, però jo no ho vaig entendre… Per estar-me com a cal sogre, millor em quedo a casa. Ai, els desconeixements d’aquesta meva llengua, que resulta que cal sogre si està molt còmode! I a ca la sogra com hi estarem? Com aquell qui res, la nena, tota emocionada, agafà la xocolatina i se n’anà de la botiga, convençuda que ningú no l’havia vista… Tranquil·la i dissimuladament, vaja. El botiguer es va quedar “com qui sent ploure” (és a dir, impassible), la propera vegada que la veiés la faria anar a ajudar a la vella Amèlia a portar les bosses a casa, i de propina s’enduria una xocolatina amb un somriure còmplice. És vell o antic com els camins? Aquesta no l’havia sentida mai! Dolç com una bresca! bresca 1 f. [LC] [AGR] Pa de cera constituït per una sèrie de cel·les prismàtiques hexagonals que fabriquen les abelles dins l’arna per a dipositar-hi la mel. 2 f. [LC] [AGR] Pa de cera que fan les vespes. (ara ho entenc!) A

Paper de vidre al coll, densa nuvolositat als pensaments, un tap d'alzina surera que no em deixa respirar, llavis com ganivets esmolats, en definitiva, estic com una sopa. El que no sé, és que té de comú una sopa amb el meu estat. És diumenge, són les 08.46h del matí, la suor m'ha despertat, fa un dia preciós però sembla que el sol no em vulgui banyar amb la seva calor. El cap a punt d'esclatar, els ulls humits i les parpelles que semblen bosses que pesen i que tenen vida pròpia. Veu alguna cosa calenta, pren-te un cocktail farmacèutic que et faci passar millor l'estona i torna a intentar dormir. Potser serà el sol qui et desperti amb suaus carícies, potser hauran marxat els núvols que m'enterboleixen la vista, potser un somni dolç em farà oblidar el fet que els refredats s'han de passar, i que no s'hi pot fer res més, i que...

T'acostes i m'empenys. Em mostres els teus colors, els primers freds, les primeres senyals del camí. M'acostes a ell, al costat, mirant-lo, deixant que la seva visió m'embolcalli i em doni el calor que em manca. Somric.

(ve de Saber renunciar - Primera part ) Com cada matí s’aixecà d’hora, es vestí amb aquella faldilla que deixava ensumar les seves corves, unes mitges (que ja començava a fer fresca), una camisa cenyida i les sabates de taló. Esmorzà la seva tableta de Special K amb un suc de taronja, conduí acompanyada de les notícies econòmiques amb què el dia despertava i arribà al seu món d’homes de cada dia. Tots encorbatats, amb el masclisme habitual tirant-li les floretes que ja no calia fer veure que no sentia, perquè no arribaven a entrar en el seu món interior. Les primeres velletes que volien saber quins eren els estalvis que els quedaven abans de cobrar la pensió, ja feien cua, com si fos el supermercat del barri, venien a buscar conversa i els pocs diners amb els que havien de sobreviure. El cap d’operacions ja estava a dins. Ella entrà i encengué el seu terminal i la caixa. Va deixar l’abric de mig temps, la bossa al costat de la seva taula, i es dirigí a la porta principal. Abans d’obrir

(encara que jo continuo sent aquella nena que s’amagava sota el llit!) Formar part d’una empresa d’un grup important com en el que treballo és que, de tant en quan, intenten cuidar els seus treballadors i organitzar cursos (d’aquells del Fons Social Europeu o quelcom similar, no ens enganyem) per al seu desenvolupament laboral, social i personal. I jo tinc la sort que em valorin i em cuiden, com a premi o senyal de gratitud, o senzillament em va tocar, depenent de com es vulgui mirar. En definitiva, vaig formar part d’un curs de comunicació a principis d’estiu, ni més ni menys que comunicació! La meva debilitat, el meu punt feble, allà on m’ho passo com una nena amb sabates noves, gràcies gràcies gràcies! Vam parlar de moltes coses, intercanviar diferents punts de vista i bla bla bla, també ens vam comunicar, però moltes d’aquelles coses les deixaré per més endavant. Avui us vull parlar de com aprenem els que ens diem grans, o adults, com ho preferiu. És una d’aquelles teories que no s

Mira com cau, a recer de les seves gotes. N’olora el seu gust, assaborint la terra mullada i la frescor del bosc que s’alça somrient, mostrant els seus tresors més preuats. Cau la pluja, gota a gota, ara més fort, feta una fera, enrabiada pel seu silenci, i ara disminueix el ritme, cansada però alegre d’haver pogut fer-li dibuixar unes paraules d’agraïment. Sembla que pari, esgotada, però no deixa un rastre de tristesa, els rius d’aigua que corren pels camins i entre arbres i arbustos són més aviat rius de vida i felicitat,... La terra, agraïda, somriu; li agrada sentir el tacte de les seves mans sobre la seva pell, li agrada sentir les gotes com la mullen, tranquil·les, ferotges; demà es despertarà amb la rialla de la pluja al seu si.

Però certament són excuses. Com les de la Renfe, aquesta gran amiga meva. Avui tots aquells que feu servir els transports públics sabreu a què em refereixo. Estic cansada, toca treballar de sol a sol, millor dit de lluna a lluna (començo que encara no clareja i acabo amb la lluna que ja tapen els núvols de pluja), i després de dotze llargues hores em decideixo anar a passeig de Gràcia i agafar el tren. Casa... casa... Quina llàstima que estigui tant lluny, però anant bé encara podré sopar, escriure alguna cosa i dormir, que en dotze hores he de tornar estar conectada a aquell ordinador per seguir. Però ja se sap que quan agafes la Renfe no saps quan arribaràs a destí. Si ja ho diu ma germana ja, m'hagués hagut de quedar a Barcelona a casa seva i aprofitar les hores de son... Què ha passat? Plou, ha plogut, amb això ja n'hi ha prou. Per un moment semblava que l'esperança creixia, ja que ens han fet pujar a tots a un Catalunya dient-nos que pararia a totes les estacions fins

Des del moment en què la vaig sentir em va captivar, i aquella pel·lícula alemanya que du quasi el mateix nom... Desconec si l'han doblat o no, però us la recomano! Trista, profunda i d'aquelles que et fan pensar en la vida i en els moments que la conformen...

Aquell fou un dia trist i aprengué a fer-se gran, a viure en el món dels adults del qual en formava part, tard o d'hora ho havia d'admetre... Pensava que no ho hauria de fer mai, pensava que les renúncies eren una cosa per persones dèbils, que no l'afectarien, a ell no... Ell era especial, era fort, es podia menjar el món, era un d'aquells somiadors que feia dels somnis realitats, projectes d'una vida que vivia fins l'últim segon de cada dia. De fet, es menjava el món. De ben petit havia après a amagar-se de les dures realitats d'una família que bevia i cridava massa, defugia aquelles nits creant-se fortaleses de futurs incerts, d'allò que arribaria a ser algun dia. D'allò que va arribar a ser. No canviaria res del seu passat, perquè cada llàgrima vessada, cada conversa amb objectes inanimants que semblaven escoltar-lo durant la llarga nit dels seus pensaments, cada somriure tímid, cada minut viscut l'havien convertit en el que era. I li agradava

A vegades desitjaria perdre'm... Perdre'm en paratges desèrtics, perdre'm en els meus somnis, en mi mateixa, perdre'm i no retornar sense haver recuperat aquella il·lusió i inocència que, a vegades, la vida ens roba...

... La comunicació, aquella gran aventura que és entendre's amb els altres, compartir informació i la visió que un té del món. Però no escoltem, no llegim, no sentim, oblidem l'empatia i l'esforç necessari per entendre allò que l'altre pretén dir. Anem a la nostra, amb les nostres idees preconcebudes que tant ens agraden i amb aquella crítica afilada ja preparada, a punt de prémer el gallet i disparar la ira de la nostra sentència ja dictada... Quantes vegades, si li haguéssim dedicat tant sols un minut, si haguéssim allunyat allò que pensàvem i haguéssim intentat escoltar, llegir, entendre (obviant les lectures i comprensions "en diagonal"), quantes vegades hauríem percebut el missatge que ens enviaven? Quant de temps ens haguéssim estalviat? Un temps d'or, la falta del qual ens fa oblidar, ben sovint, la importància de l'èxit de la comunicació. (reflexions entorn les paraules, en un tren de rodalies, de camí a casa - primer d'octubre i del retorn

Records de temps passats. Cada cançó em transporta a altres moments, quan cantava tancada en aquella habitació interior, quan entrava a l'habitació de la meva germana gran, encenent la minicadena i escoltant aquelles veus amb qui vaig créixer i aprendre a somiar. Cançons d'amor i guerra, cançons de pau i odi, cançons que potser encara no entenia i que amb el temps m'han anat captivant cada cop més, m'han omplert els ulls de llàgrimes en moments difícils, o m'han fet somriure en dies en què la melangia m'ha sorprès trucant a la porta de casa. jo omplo pàgines en blanc en blanc pàgines en blanc amb el teu nom Cada una de les paraules pren un significat diferent, s'impregna de diferents etapes de la meva vida, com una banda sonora que es repeteix als deu, als setze i als vint-i-quatre anys, quan lluny de tu omplia pàgines i pàgines en blanc amb el teu nom, per sentir-te més a prop, per fer del dolor de l'enyorança una cançó, unes paraules... ...amb el teu n

Escena IV Es varen veure barba a barba . Un begut de galtes que l’havia ballat magra durant els últims anys, l’altre de ben segur que havia fet ballar l’aigua als ulls a la persona adequada, i la seva vida devia ser bufar i fer ampolles . Barba a barba i barrim barram , el polític de fortuna va començar a buidar el pap baix baixet … Va badar el cap a tots els seus enemics més potents, que ben bé en serien 10 de la vida pública, davant de la mirada esglaiada del begut de galtes , que anava anotant tots els secrets de la vida púbica catalana, bevent a galet del que estava escoltant. Finalment el polític li digué adéu barret en mà i se n’anà a bufar cullera a un dels rics restaurats de la ciutat. El nostre prim amic es quedà barres a pit pel que estava a punt de fer, però per sort no es va beure l’enteniment . Ben mirat , seria millor deixar un article pel diari de l’endemà ben amanit , que explicaria les converses baix baixet d’alguns busca raons de la política del país.

Son... Les parpelles pesen i lluiten per poder aclucar-se de nou. No sé com ho fan tots els rostres que m'envolten per mantenir-se en aquest món i no deixar-se portar, de la mà dels somnis, a d'altres contrades, de ben segur més càlides i boniques que aquest matí de dilluns que sembla despertar. Deu ser la falta de pràctica... Primer varen venir les vacances, després la reincorporació al món laboral i de cop, després de vint dies, quan encara l'estrés no havia arribat a trucar a la porta, ja estava una altra volta a casa, gaudint d'un apèndix extirpat i del món quotidià banyat per la tranquil·litat de qui se sap estimat. Al so de The Devlins intento espantar la son, han estat tres setmanes de comoditat i avui tornes a la vida real... La cicatriu sembla que ja es queixa, deu ser que encara no havia conegut el despertar a la llum de la lluna i les estrelles, dins l'olor d'un poble que, volent ser ciutat, té l'aroma dels camps que tant m'agrada. El tren ja

Es descriu com un bioquímic, català i casteller... Jo li afegiria també un gran blocaire, que amb reflexions i relats entrellaçats ens evoca moments, somnis i malsons, així com pensaments amagats que es decideixen a veure la llum del sol. http://zwitterioblog.blogspot.com/