Passa al contingut principal

Saber renunciar - Epíleg

(Ve de Saber renunciar - Tercera part)


És cert, finalment no el va trucar. Tampoc l’estava esperant davant de la facultat. Entrà per la porta de ferro, a punt, preparat per acomiadar-se d’una il·lusió i morir lentament.

Quan tot estigué enllestit se n’anà al bar de sempre. Demanà la beguda de sempre, potser aconseguiria omplir la seva solitud. Només sentia la xerrameca dels clients habituals, i el so de la música, vagues notes que dansaven llunyanes a ell, sense ni tan sols convidar-lo a formar part del seu ritme embogit.

Fins que s’obrí la porta i un vent fred de tardor l’abraçà. Alçà el cap i la veié allà. Mirant-lo, somrient, com cada dimecres.

El seu somriure, però, s’esvaí al sentir la seva història. El mòbil, ja sabia que no li agradaven aquells trastos, i que la majoria de cops el tenia mig mort a la bossa. Ni tant sols havia mirat si tenia cap altre missatge nou... Va escoltar la seva història, i amb cada paraula, alguna cosa es trencava dins seu. Havia renunciat, i no comprenia com, ni com ella havia permès que això succeís. Era la gran, havia de cuidar del petit, i no permetre que les il·lusions morissin era una manera de cuidar-lo. Però havia arribat tard.

De fet, li va estranyar escoltar-lo parlant d’aquella manera. Potser aquella dosis d’alcohol i solitud el feia parlar com un home? O potser havia crescut i ja era un home. Amb el seu cor d’infant, de nen perdut, amb el seu cor trencat a la mà, li va dir que hi pensés racionalment. Què havia de fer? Què hauria fet ella?

Ella, amb una veu trencada, el mirà, i no pogué sinó donar-li la raó a aquella persona que s’intentava enfortir per la il·lustració del pensament humà. La realitat pesava massa. A vegades la realitat pesa massa.


Algun dia havia de ser el primer, algun dia havia d’aprendre a renunciar, el que potser no sabia era el buit que li deixaria la renúncia, una buidor banyada de sensacions que li encongien el cor.
Però havia de ser fort, ho era, perquè l’esperança no havia mort, i si... Sempre li quedarien ells, els somnis, oi? No se’n cansava mai de somiar... Però recordava la baixada del gronxador, i sabia que si tancava els ulls sentiria aquella buidor, negre i fosca, que se l’empassava a les profunditats del seu ésser. Però si era capaç d'obrir els els ulls, potser podria veure els rostres amics que li somreien, el món que li deia bon dia, i, potser, aquella buidor es transformaria en la il·lusió d’un nou matí, en el formigueig que recórrer el seu estómac, preparat per passar des del punt més baix al més alt, preparat per aprendre a volar.

Hi haurien nous cursos, hi haurien nous anys, hi haurien noves oportunitats, i ell estaria esperant-les, aquest cop preparat.

Sabia que en el fons s’havia de sentir agraït, recordava tot el que tenia i com vivia... S’avergonyia de la seva buidor cada cop que veia un nen o una nena en un món que ni tan sols sabia com sobreviure.

Finalment va tornar a trobar la seva rialla.

Comentaris

rosa ha dit…
hauriem de ensenyant-se a saber renunciar, això és una assignatura pendent que costa d'aprendre, uff i sempre et deixa un sabor agre a la boca i una buidor(com tu ja dius), Només el catolicisme i altres religions ho saben fer?? però a canvi de que?? pagan una bula??
crec que el que renuncia i es conforme pot ser un hipòcrita???
Jesús M. Tibau ha dit…
Us convido a visitar el meu bloc Tens un racó dalt del món, i a participar al 25è joc literari, que serà molt especial.
Cal fer un viatge virtual per la nostra geografia a través de set blocs en representació dels diversos territoris dels Països Catalans, per tal de poder solucionar l'enigma que us proposaré.

Per tot això, us demano que feu difusió d'aquesta iniciativa lúdica i cultural, per tal de fomentar la màxima participació i unir el territori de parla catalana gràcies a la força del moviment blocaire.
Anònim ha dit…
Aprendre a renunciar,a equivocar-se, malgrat saber que forma part del nostre aprenentatge de la vida, és de les coses més difícils...
Salut! ;D
Anònim ha dit…
Molt bo, estic descobrint el teu bloc i per un moment patia pel pobre protagonista...

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu