M'ha tocat i dos cops!

Doncs resulta que m'aïllo uns quants dies del meu ordinador (el de la feina no, que ja se sap...), trastejo cinc minutets el bloc a casa ma germana sense temps a dir hola als veïns que somien per casa, arriba el divendres i arribo a casa que ja no sóc persona. El dissabte toca anglès i anar a comprar, que si les neveres es buiden... I el diumenge a pintar els desperfectes que ens van deixar les reformes.

I finalment trobo el moment, el moment per seure davant d'aquesta pantalla que ja em reclamava, i em trobo que tinc deures! Tinc deures blocaires! Després d'haver fet un mes de vida arriben els primers memes, dos i de seguits... I ja els he fet esperar massa, però és que ara, així en fred (i fred de veritat) i sense pensar doncs...

Mans a la feina!

Comentaris

Anònim ha dit…

Doncs apa, felicitacions per l'estrena !!

21 d’octubre del 2007, a les 20:55

Vida quotidiana ha dit…

Costa ficar-se a l'ordinador, sobretot amb el dia tan esplèndid que ha fet avui.

21 d’octubre del 2007, a les 23:28

Entrades populars d'aquest blog

Colors

Contrastos

El grinyol de les portes inicia els jocs de la fam i l’insuportable cansament en un vespre plujós s’ocupa de trobar lloc en un rodalies ple a vessar. La cantarella de la meva companya es perd entre les llums d’una Barcelona nocturna. Un parell de llavis femenins, dolços i humits s’acomiaden entre masegades tendres i un noi massa jove per dur bigoti gira les darreres pàgines de “Guanyaràs una mar llisa”. El frec del paper, el suau cop al tancar-se i la nostàlgica mirada de qui mor en un món alternatiu ensordeixen el sotragueig i alleugereixen la desesperança de veure tres joves amics abduïts per pantalles brillants.

Tempesta

Seguia caminant amb aquelles raquetes improvitzades. La tempesta que acabava de caure havia arribat per sorpresa i ho havia deixat tot recobert d'una neu flonja. S'havia fet tard, la boira li enterbolia la vista i la nit començava a deixar-se veure en un horitzó proper. El sentit de l'orientació el guiava muntanya amunt. Si intentava tornar a la seva casa de poble, la lluna li cauria a sobre i els perills del bosc hibernat l'assatgerien per totes bandes. Així que decidí dirigir-se al refugi on aquell mateix matí havia portat les reserves de llenya seca i queviures. Va xiular lleugerament i amb molt de compte - no volia provocar una esllevissada amb els seus sons - esperant sentir les carícies de la Naïs de tornada. Era llesta ella, molt llesta, sabia que no havia de cridar estant a la muntanya. Patia, potser s'havia quedat mig enfonsada amb els seus peuets, potser... De sobte la sentí al costat, nerviosa, plena d'un neguit estrany. Mossegant-lo lleugerament de l...

entre somnis i realitats

Cercar en aquest blog