Això es pot salvar

Per totes les passejades que encara puc gaudir, per l'olor del bosc verd que m'arriba després de la pluja, per l'aigua que ens manca, pels rius que criden, pels animals que desapareixen, per les abelles que cada dia en són menys (per més que les defugi corrents!), pels fums que m'ofeguen a la gran ciutat, pels embussos dels que només saben utilitzar transports privats, per l'aire que m'arriba quan sobre dues rodes agafo una bona velocitat (encara que no siguin moltes les ocasions), pel mar que m'enamora, per...

Perquè tot això es pot salvar, si tots hi posem els nostres grans de sorra!

Comentaris

Anònim ha dit…

Sobretot no hem de perdre l’esperança. Cada dia que comença tenim l’oportunitat de reprendre el quadern de la nostra existència. De començar de nou. De reescriure al recte allò que semblava de través. Ma mare, quan ja no pot continuar amb allò que porta entre mans, sempre diu: “demà més!”. Sap que a l’endemà ho tindrà tot de bell nou: les ganes, l’empenta, l’oportunitat, l’esperança... Un món millor és possible perquè, una gran quantitat de gent, davant de certes coses som incapaços de romandre indiferents. Bon dia i bon dilluns!

15 d’octubre del 2007, a les 8:16

Entrades populars d'aquest blog

Colors

Contrastos

El grinyol de les portes inicia els jocs de la fam i l’insuportable cansament en un vespre plujós s’ocupa de trobar lloc en un rodalies ple a vessar. La cantarella de la meva companya es perd entre les llums d’una Barcelona nocturna. Un parell de llavis femenins, dolços i humits s’acomiaden entre masegades tendres i un noi massa jove per dur bigoti gira les darreres pàgines de “Guanyaràs una mar llisa”. El frec del paper, el suau cop al tancar-se i la nostàlgica mirada de qui mor en un món alternatiu ensordeixen el sotragueig i alleugereixen la desesperança de veure tres joves amics abduïts per pantalles brillants.

Tempesta

Seguia caminant amb aquelles raquetes improvitzades. La tempesta que acabava de caure havia arribat per sorpresa i ho havia deixat tot recobert d'una neu flonja. S'havia fet tard, la boira li enterbolia la vista i la nit començava a deixar-se veure en un horitzó proper. El sentit de l'orientació el guiava muntanya amunt. Si intentava tornar a la seva casa de poble, la lluna li cauria a sobre i els perills del bosc hibernat l'assatgerien per totes bandes. Així que decidí dirigir-se al refugi on aquell mateix matí havia portat les reserves de llenya seca i queviures. Va xiular lleugerament i amb molt de compte - no volia provocar una esllevissada amb els seus sons - esperant sentir les carícies de la Naïs de tornada. Era llesta ella, molt llesta, sabia que no havia de cridar estant a la muntanya. Patia, potser s'havia quedat mig enfonsada amb els seus peuets, potser... De sobte la sentí al costat, nerviosa, plena d'un neguit estrany. Mossegant-lo lleugerament de l...

entre somnis i realitats

Cercar en aquest blog