Passa al contingut principal

Com aprenem els que ens diem grans

(encara que jo continuo sent aquella nena que s’amagava sota el llit!)

Formar part d’una empresa d’un grup important com en el que treballo és que, de tant en quan, intenten cuidar els seus treballadors i organitzar cursos (d’aquells del Fons Social Europeu o quelcom similar, no ens enganyem) per al seu desenvolupament laboral, social i personal.

I jo tinc la sort que em valorin i em cuiden, com a premi o senyal de gratitud, o senzillament em va tocar, depenent de com es vulgui mirar. En definitiva, vaig formar part d’un curs de comunicació a principis d’estiu, ni més ni menys que comunicació! La meva debilitat, el meu punt feble, allà on m’ho passo com una nena amb sabates noves, gràcies gràcies gràcies!

Vam parlar de moltes coses, intercanviar diferents punts de vista i bla bla bla, també ens vam comunicar, però moltes d’aquelles coses les deixaré per més endavant. Avui us vull parlar de com aprenem els que ens diem grans, o adults, com ho preferiu. És una d’aquelles teories que no sé si seran certes o no, això no em correspon a mi decidir-ho, com a filòloga alemanya... però la vaig trobar molt encertada i adequada a molts aspectes de la meva vida.

En primer lloc som Inconscientment Incompetents, no en tenim ni idea que no en sabem. És com el primer dia d’agafar un cotxe (sigui a l’autoescola o a un pàrquing d’aquells abandonats), ens pensem que serà fàcil, pugem al cotxe, girem la clau, posem la primera i vinga, a fer corre aquest trasto. Què passa? Se’ns cala. Hem pecat de ser inconscientment incompetents. Però ara ja sabem que no en sabem, és a dir, en som conscients. I aquest és el primer gran pas que es pot donar per aprendre una cosa, ser conscientment incompetent.

Ens ensenyen, aprenem, busquem i rebusquem, mètodes, números, lletres, imatges, hores de colze, hores de pràctiques, accidents, errades, cops de cap... És tot un procés el de l’aprenentatge, i tots en tenim els nostres secrets amagats.

Finalment som conscientment competents. Ja en sabem de manera conscient, tenim la capacitat i ens en sortim, com a norma general, hàbilment. Fins que arriba el moment que ho tenim tant interioritzat que ja no en som conscients, i es devenen fets mecànics: anotar això o allò, respondre de manera automatitzada però sense escoltar, tancar la porta de casa sense recordar-ho... Som inconscientment competents, i aquí és on arriba el gran perill que pot desembocar en major o menor desastre personal o laboral: la rutina, el fer-ho mil cops, el no parar-hi atenció, tot això i més, ens du a equivocar-nos i a tancar el cercle per ser una altra volta, inconscientment incompetents...

Cada cop que estic a deu metres del cotxe, anant cap a casa o a punt d’agafar el tren, penso, hauré tancat? No ho recordo... I la por de tornar-me inconscientment incompetent i que em robin el cotxe m’assalta de tal manera que torno enrere i perdo el tren...

Ara hauré de vigilar encara més, ja que demà dissabte començo un curs d'anglès (vaja setmana que porto! tornada a la realitat i sense parar a casa), començaré a ser conscientment incompetent! Bona nit!

Comentaris

mossèn ha dit…
conscient o inconscientment t´he pogut llegir ... salut
Ferdinand ha dit…
El més savi és aquell que sap que no sap res, Sòcrates (ho devia dir a l'àgora d'Atenes, al segle V abans de Crist). Després, o abans, va fer-se seva una frase que hi havia el temple de Delfos: Gnosi Theauthon (els filòlegs clàssics, els mestres de grec, em fotràn un puro per haver-ho traduit literalment), i vol dir: Coneix-te a tu mateix.
Jo sóc concient que no sé res, així sóc més feliç (que no vol dir ser ignorant eh!).
Merci per visitar-me, per cert, el llibre de la Joyce Carol em sembla que t'agradarà.
Petó!
gatot ha dit…
ens passa cada dia, cada any, cada dècada... i com és de difícil no tornar-se inconscientment competents en les relacions emocionals!!!! que difícil no follar a la parella com si fos el primer dia... que difícil no respectar-la com si fos el darrer...

petons i llepades filosòfiques!

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu