Salta al contingut principal

Alguien especial...

Aquí estoy yo, en todo mi ser, descubriendo esa chica que dejé en las palabras pasadas.
Sigue lloviendo.
Me pregunto dónde estarán ahora todos aquellos protagonistas que vivían en las letras que un día dejé olvidadas en un papel. ¿Se acordarán de la luna que brillaba la noche antes en que su sueño iba a morir? Su sueño... quizás era solo mi sueño, unos meses de instituto dejándome llevar por las embriagadoras noches primaverales, en lo que llamábamos un oasis de la realidad, donde cualquier ilusión era realizable.
Hay tantos otros... Rincones del ordenador llenos de polvo, fantasías que desgastaron el teclado, tinta seca dando vida a una hoja de papel.
Sigue lloviendo.
Eso creo.
La ciudad de hormigón y cimiento está envuelta de un suave aroma a tierra mojada, limpieza general.
Gente solitaria sigue pasando por esta calle, escucho los zumbidos de sus coches, mezclados con el efecto que el chillout causa.
Aquí estoy.
Hasta aquí hemos llegado, con los recuerdos en una mano y los sueños en otra, con las luchas delante de mis ojos, con los amigos y amigas al lado, con toda aquella gente que me he cruzado por la calle, aquellos a quien algún día dediqué una sonrisa, unos minutos, una lágrima..., aquellas a quien siquiera he visto, a una humanidad que vive esperando, o que simplemente vive.
A todos vosotros os mando estas palabras, personas que formáis parte de un pasado, de un presente, del ayer, del hoy o del mañana que hay que vivir todavía, a todos aquellos que ni siquiera conoceré pero que nos cruzaremos algún día. A quien ha querido y es querido, a quien vive en un mundo de fantasías, a quien construye nuevas realidades, a quien no olvida, a ti, especialmente a ti porque lees ahora estas palabras y compartes conmigo unos momentos de tu vida.

Vielen Dank für alles!

Barcelona, una noche lluviosa de primavera. Hace días que no se asoma el sol, quizás mañana me de los buenos días, o quizás sea necesaria tu sonrisa y el calor de tu mirada...
La ciutat dels fums,

9/05/02 (10)
0.45 min

Comentaris

Anònim ha dit…
Siempre me gustó lo de "la ciutat dels fums", es Barcelona, Barcelona, no puede ser otra! Me encanta como escribes, y saber que te puedo encontrar por aquí, y que la palabra aun me puede llegar a estremecer -conmover es más adecuado.. pero todo junto:)- lo cual en más que cierta manera reconforta, no porque sea una tía dura, que ya sabes que no;) Pero soy dificil de contentar, jejeje. Tu blog es mi refugio literario, siento apropiarme así de él:P SI no te mola,ven a buscarme, jejej. Además estoy segura de que no soy la única..¡¡cómo tengas que ir a buscarnos a todos te va a costar tiempo :P!! Un besazo amoreeeeeeee!!!!!! (aquí son las 12 de la noche..sigo flipando con la diferencia horaria, brrrrrrf)

Ursu
rosa ha dit…
ei que ens has deixat a mitges amb el relat d'ahir...

jo en tenia prou amb la seva presència perque surtís el sol...
didac ha dit…
tens un blg molt interesant y inkietant..
xao
iruNa ha dit…
Caram, quines paraules... m'ha agradat molt el post! Diga'm inculta, però de quin autor és el llibre??
Striper ha dit…
Expendit relat no habia sentit mai lo de La ciutat dels fums,
Carme Fortià ha dit…
ursu ¡qué alegría oir de ti! No me lo digas dos veces, que busco la lampara de Aladín y pido un deseo de venir al otro lado del Atlántico! Y encantada de que te apropies de él, quizás algún día te de alguna idea para algún corto de los tuyos! Besotes enormes des de Cànoves (eso de la ciutat dels fums ya no vale ahora...)

rosa bé, jo havia deixat un comentari nou aquest matí (crec) al relat d'ahir... és que en aquest cas les segones parts no són massa bones ;)

didac gràcies! inquietant?

iruNa esto, ja sé que t'ho acabo de preguntar, però quin llibre?

striper gràcies! Vaig viure durant quatre anys i mig a Barcelona, i des del primer any (el meu primer d'universitat), va esdevenir "la ciutat dels fums", va ser una manera pròpia d'anomenar-la i sempre signava així qualsevol cosa (relats, cartes, mails,...). Detalls d'un passat que sempre ens acompanyarà!

Entrades populars d'aquest blog

Colors

Contrastos

El grinyol de les portes inicia els jocs de la fam i l’insuportable cansament en un vespre plujós s’ocupa de trobar lloc en un rodalies ple a vessar. La cantarella de la meva companya es perd entre les llums d’una Barcelona nocturna. Un parell de llavis femenins, dolços i humits s’acomiaden entre masegades tendres i un noi massa jove per dur bigoti gira les darreres pàgines de “Guanyaràs una mar llisa”. El frec del paper, el suau cop al tancar-se i la nostàlgica mirada de qui mor en un món alternatiu ensordeixen el sotragueig i alleugereixen la desesperança de veure tres joves amics abduïts per pantalles brillants.

Tempesta

Seguia caminant amb aquelles raquetes improvitzades. La tempesta que acabava de caure havia arribat per sorpresa i ho havia deixat tot recobert d'una neu flonja. S'havia fet tard, la boira li enterbolia la vista i la nit començava a deixar-se veure en un horitzó proper. El sentit de l'orientació el guiava muntanya amunt. Si intentava tornar a la seva casa de poble, la lluna li cauria a sobre i els perills del bosc hibernat l'assatgerien per totes bandes. Així que decidí dirigir-se al refugi on aquell mateix matí havia portat les reserves de llenya seca i queviures. Va xiular lleugerament i amb molt de compte - no volia provocar una esllevissada amb els seus sons - esperant sentir les carícies de la Naïs de tornada. Era llesta ella, molt llesta, sabia que no havia de cridar estant a la muntanya. Patia, potser s'havia quedat mig enfonsada amb els seus peuets, potser... De sobte la sentí al costat, nerviosa, plena d'un neguit estrany. Mossegant-lo lleugerament de l...