Passa al contingut principal

Qüestió de sensibilitats

A vegades hi ha paraules que et fereixen, clavant-se’t, afilades, a la profunditat més recòndita del teu ser. Després dubto de si són les paraules, les malvades, o bé si sóc jo mateixa, que sóc massa sensible al seu poder.

Em fan tremolar, no ho puc evitar, paraules, imatges, cançons, mirades, melodies, tons, sospirs, fins i tot el silenci. Potser és que em faig gran, i que com més anys passen més petita sóc. Potser és la meva gran amiga anomenada inseguretat, que fa entremaliadures en els fonaments de la meva autoestima.

Deu ser aquesta dèria d’agradar a tothom, de voler ser la millor, d’intentar ser perfecte o tenir un lloc a tot arreu, quan aquesta perfecció somiada no existeix... Ja hi torno a ser, això deu ser un intent de psicoanàlisis barat que et surt sense pensar.

Jo volia parlar de sensibilitats. Tinc una amiga que compartiria les meves paraules, n’estic segura. Ella diria, com jo escric ara, que hi ha persones que són sensibles, n’hi ha que ho són més, i n’hi ha de les que no se n’adonen de la sensibilitat de les altres (bé, això potser només ho diria jo). Conèixer el grau de sensibilitats és la peça clau per entendre la gent, o si més no per entendre’m a mi mateixa. I no és que no se’m pugui parlar quan hi hagi lluna plena o quan arribin aquells dies de condemna femenina; no té res a veure amb aquestes dites populars. És més aviat saber què es pot dir i què no, o més aviat, el com. I això no té res a veure amb mentides pietoses, o amb amagar la realitat, sinó en les formes.

Una senzilla ironia pot ferir. Una mirada reclusa pot enfonsar-se en un nen petit fins deixar-lo sec d’esperança, enfonsat en la seva pròpia solitud. Un parlar, o escriure, sense pensar pot ser desastrós i fer esclatar al terra la nena que es gronxava alegrament...

Puc dir “ecs quin fàstic!” amb paraules, amb mirades i amb gestos, i si el cuiner, dels sensibles com jo, intentava sortir de si mateix i intentar fer aquells plat amb la il·lusió d’un nen petit ja l’hauré enfonsat; i per què? Perquè potser no m’agrada el pebrot, i el gust que en deixa no m’acaba de convèncer. Si potser hagués dit que el pebrot no és sant de la meva devoció, les seves il·lusions no s’hagueren vist sacsejades, i no s’hagués trencat aquell espill d’esperances i complicitats amb les persones més properes.

Com deia, és qüestió de sensibilitats!

PD: M’encanta el pebrot!

Comentaris

Ferdinand ha dit…
Vaig plantar pabroteres al febrer o març. Ara estan donant els seus "fruits". Si vols te n'envio una remesa?

Apart d'això, jo tinc la sensibilitat a flor de pell, és un defecte més dels milers que tinc. Sé massa sensible, no és bo i menys per aquest món en que vivim.

Salut, una abraçada i un petonet des de terres vigatanes.
Carme Fortià ha dit…
Gràcies Ferran pel comentari i per les frases! (fins ara no anava internet, problemes de la "muntanya" o de telefónica)
Fa temps que em noto més sensible, suposo que deuen ser totes les experiències viscudes, però prefereixo ser sensible que no no immutar-me per res!
Anònim ha dit…
Hola! m'ha agradat el teu post, crec que n'hi ha que som massa sensibles però és una cosa bona, ho som massa, tot ens afecta el doble però forma part del nostre encant oi? Fins aviat.
Anònim ha dit…
Amb el pas del temps la sensibilitat va de baixa i en el meu cas intentes fer una cuirassa que et protegeixi dels cops que solen venir massa sovint.
Carme Rosanas ha dit…
La sensibilitat és una cosa positiva, crec. A mi m'agrada ser sensible de cara als altres, captar que passa, com estan i si les coses que dic els arriben bé o malament. I aquesta sensibilitat per als altres em serveix, també, (ho he après al llarg dels anys) perquè les coses no em facin tan mal a mi. Si penso per exemple "és molt impulsiva, no s'ho ha pensat bé" jo no em sento tan agredida. O si penso "està nerviós i no s'ha pogut controlar" doncs m'ho prenc d'una altra manera. No crec que es tracti de perdre sensibilitat, sinó de gestionar-la adequadament... ja que si no et sents tan ferit, pots donar respostes més lúcides, més clares i més eficaces per al funcionament de la vida.

Ui! quin rotllo! Però a mi em funciona.

Carme
Carme Fortià ha dit…
Crec que sé què vols dir, Carme R., intento practicar-ho quan em sento "ferida" pensant: "és la seva manera de dir, a mi no m'agrada el pebrot". Però hi ha vegades que t'agafen per sorpresa, i, vulguis o no, la mirada se t'ha entristit, i per més que ho racionalitzis i ho pensis i vegis clarament que no els agrada el pebrot, a vegades t'agradaria que ho veiessin, s'adonessin dels efectes de les seves paraules sobre els altres...

Ferran, per cert, si surten bons me'n deus una remesa!

Wink, si, forma part del nostre encant, encara que això ho digui jo sona lleig, no? ;op

Albert, abans crec que tenia part d'aquesta cuirassa que dius, però ara no sé què em passa, que tot va a la inversa, de sobte "visc" més, "sento" més... És com llegir un llibre, hi ha moments que els sento massa, ploro, ric, m'emociono igual com si fos la meva pròpia vida! I la veritat és que m'agrada, potser és que la cuirassa va caures sola, pel seu propi pes o perquè ja estava podrida de tant aguantar... a saber!
Jesús M. Tibau ha dit…
Tens raó, hi ha moltes maneres de dir les coses,i no només amb paraules. Sovint les formes treuen la raó a qui la té. Caldria aprendre a posar-se en el lloc dels altres més sovint.
Seriem tots més savis i viuríem millor.
Sergi ha dit…
Suposo que en la manera de dir les coses hi va bona part del missatge, cal tenir tacte quan es comunica segons què, però també cal tenir en compte com és la persona a la que ho comuniquem. Però naturalment, no deixar cap factor a l'aire és molt complicat, hi ha massa coses a pensar, i és quan fem mal.
Montserrat ha dit…
Sé massa sensible fa patir moltes vegades. Jo inclús pateixo quan un nen es massa sensible, sempre penso: aiii deu meu, com patiràs!!!
Lupe ha dit…
La sensibilitat no és dolenta en sí. És més, diria que no és dolenta mai i preferixo ser hiper que hipo.Mira la part positiva. Hi ha gent que no s'entera mai del que passa al seu voltant.
És veritat que només nosaltres podem decidir si ens fereixen les paraules. Ara, a vegades...fins nosaltres mateixos podem ferir.
Per a treure's la màscara, "El hombre de la armadura oxidada"
Salutacions

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu