entre somnis i realitats

Costa, costa tant deixar-te marxar... Et penso, et recordo, et somio. Llunyà, segueixes tant proper. Senzillament se'n va la vida i arriba... La teva vida va marxar i no torna, arriben noves vides, però van prendre els teus papers. Veig rostres envellits, marcats pel temps, caminant a poc a poc, o vora el foc del camp. I et veig en les seves mirades. Canvio el seu rostre pel teu, per aquell rostre que encara podia expressar-se i sentir, oblidant la impotència de la teva mirada quan el teu cos ja no et responia com volies. I veig tot el que hauries d'haver viscut. I veig tot el que la vida encara et podia oferir. I ho visc per tu, pensant-te, enyorant-te... I voldria dir, que només així, et deixo que tu em deixis. Així només, em deixo que ara em deixis... Les llàgrimes tornen a aparèixer. Avui hi ha núvols grisos. Segur que en alguna banda deuen ser blancs. Jo tinc per tu un niu en el meu arbre i un núvol blanc penjat d'alguna branca... La vaig descobrir fa poc, en un llibre...

El temps passa, les coses canvien, però en el fons, tot roman al seu lloc, tot segueix igual. Demà hauries fet 65 anys. No puc esciure, em falta l'aire, la mirada s'ennuvola. M'hagués agradat venir-te a veure. Encara no ho he fet mai i quasi farà un any. Por? Recança? Dolor? No ho sé. Cada cop que passo prop d'aquella àrea de servei on em vaig aturar quan em van dir que no havia de córrer, que ja no hi eres, se m'encongeix el cor. Inconscientment, no puc deixar de sentir-me trista i petita, sense aquell pare que potser no va ser el millor del món, sense aquella mirada càlida i orgullosa, que és la que m'agrada recordar. Potser tinc por que el cor se m'encongeixi tant que no pugui aguantar el dolor. Potser no vull tornar-te a dir adéu. Potser és que aquell lloc no et representa. Però m'agradaria haver pogut venir demà. I no hi seré. No hi seré perquè no vaig ser capaç de canviar la data d'una reunió, que encara és més trist. I al juliol tampoc hi seré...

Era al tren quan has passat davant meu. Vaga imatge d'un passat dolorós, records difuminats de "tal dia farà un any", records que es claven en ferides sagnants que semblaven començar a cicratitzar. I ha fet un any, ja ha passat un any des de l'últim dia del pare en que et vaig felicitar. Aleshores tan sols era una úlcera al taló d'aquil·les, una ferida que et martiritzava i que ningú es prenia seriosament. Cures amunt, cures avall, ara antibiòtic, demà algun calmant, i tu t'anaves deteriorant, envellint a cada instant, vivint en la creença que acabaries com el teu cosí. La mare ja n'estava tipa, havíeu demanat hora per l'especialista, però aquest país ja sabem com funciona, i l'hora demanada a finals de febrer te la donaren per finals de maig, pel 25. Però el dolor, amic inseperable dels teus últims anys, no t'abandonava, se't menjava el somriure, la il·lusió, les ganes de viure, de tornar-ho a intentar, i t'espantava. M'espantava t...

Te n'has anat, però crec que encara no t'hem deixat marxar, que et tenim agafat per la punta de la camisa vella que sempre duies i no deixem que el teu record vagui lliurement entre els nostres somriures. De sobte, per què sí, el mar es comença a remoure clamant una tempesta de llàgrimes. La teva imatge, el record d'aquella tarda, les paraules dites, les escrites, l'última conversa, tot el que no vàrem poder fer junts, tot el que desitjaria compartir amb tu ara sentint l'aprovació de la teva mirada; tot forma un remolí que se m'endu lluny a través de les canonades d'una dutxa que intenta calmar, sense èxit, el mar. Moments...

Són dies d'aquells en que no puc evitar pensar. Sentir-me trista. Recordar-te i enyorar-te. Encara no t'he plorat tot i que sento les llàgrimes caure, encara no t'he parlat, necessito trobar el moment adequat per poder-nos abraçar i per sentir-nos a prop. És com si tot fos normal, però no ho és; és com un altre any més, però no ho és; és com si no notéssim la teva absència, per més que ens hagis faltat a tots, però no hem dit res. No puc evitar pensar-te, sentir-me trista, en certa manera buida. Tampoc puc evitar tenir ganes d'estar amb els meus, amb els que encara hi som, i sentir-me feliç per poder compartir una estona amb tots ells. T'estimo!

Voldria dir-te tantes coses que les paraules ballen al meu entorn incapaces de condensar-se per formar alguna frase amb sentit. Voldria dir-te que t'estimo i t'enyoro, voldria dir-te que la teva veu m'arriba tot i el silenci que ara t'envolcalla. Voldria dir-te tantes coses que els ulls se m'omplen de llàgrimes al recordar que només et veuré somriure quan t'evoqui en els meus records. Les paraules fugen de mi, les rialles s'amaguen en la foscor que s'alça, la tristesa truca aquesta nit a la porta de casa. La nena que encara hi ha dins meu mira la lluna i les estrelles i et veu amb la Nais, en Pat, la Tussa... Et veu jugar amb els teus nens, menjar-te un bon plat de vianda, escoltar La Trinca i fer trampes al set i mig a Empúries. Aquella nena aconsegueix dibuixar un tímid somriure, entre llàgrima i llàgrima, perquè sap que, siguis on siguis, estaràs millor que aquí, empresonat dins un cos que ja no et responia, mancat d'esperances. Voldria dir-te tan...