31 de desembre 2013

Sota les pedres hi ha flors que encara no han nascut

Princesa "Jardín" del llibre
"Princesas. Olvidadas o desconocidas"


Sota les pedres hi ha flors que encara no han nascut.

Em diu el llibre de princeses. Senzillament preciós.

Sota les pedres del jardí hi ha tresors amagats.
Penso jo.
I observo la imatge de la Princesa Jardí amb el seu para-sol fet de flors, ales i fulles vermelles amagant-se dels ulls curiosos en el seu propi Jardí.

Jardins com laberints, com petites vides que recorrem sense rumb o amb el timó fixat en direcció a l'est. Laberints com vides que es resolen o es compliquen, o com fets il·lusoris que qui sap quan i com arribaran.

Nous dies carregats de nous enigmes i de la il·lusió de ser viscuts.
Noves entrades i sortides.
Nous somnis.
Noves realitats.

Feliç 2014!

26 de desembre 2013

Ombres de la nit

"Un raig de llum" per Carme Fortià
20/05/2013 Tossa de Mar
(Ruta blava de Passejant amb femfotos)

Navegava en un mar infinit de tristor i pena, desbordada pel que sentia, atònita pel que no es creia que estava passant de veritat al seu voltant. Un rostre neutre que no expressava emocions, la fredor del qual semblava que pogués arribar a trencar qualsevol esperança de que les coses podrien arreglar-se i seguir com sempre. 
I ella no ho entenia. No entenia què ni com havia passat. No entenia com aquell sisè sentit li estava dient que hi havia quelcom amagat en les paraules innocents de qui parla sense adonar-se'n que està parlant més del compte, desvetllant secrets que fa molt de temps havia decidit enterrar. I ella sentia què li esperava si seguia estirant d'aquella intuïció, coneixia la resposta a la pregunta que es formulava al seu interior, i no volia, no volia fer-la una realitat, però finalment, la falsa il·lusió de que tot podien ser només imaginacions seves va poder més que la por a una veritat que trasbalsaria la seva vida.

Podria haver-li mentit, però la sinceritat era el bé més preuat que compartien, i ella sabia que ell no mentiria.

I formulà la pregunta.
I obtingué la resposta que ja coneixia.
I el seu món es trencà en milers de bocins. 

I els minuts següents es convertiren en una pel·lícula que avançava en càmera lenta. Incrèdula mirava la seva falta d'empatia i compassió, la fredor creixent quan ella esperava un dolor compartit, una abraçada que mitigués el seu neguit, una mirada de penediment, unes paraules de consol, un petit tronc on aferrar-se en el mar de tempesta creixent que amenaçava en endur-se tot el seu món.  

--------

Obre els ulls i sent l'escalfor del nòrdic abraçant la seva pell. El percep al seu costat, al petit dins seu dormint. El seu instint l'impulsa a abraçar-lo amb força mentre la comprensió que tot ha estat un somni, un malson, trenca el silenci de la nit i comença a sanglotar. 

- Shhht, ja està bonica, era un malson, què ha passat? Shhht, tranquil·la, ja ha passat, tornes a estar bé, aquí amb mi...

Arriben les paraules de consol plenes de la dolçor que tant havia necessitat minuts abans quan un somni ple de força trastocava la seva pau nocturna. I ella dubta, dubta si materialitzar els moments que acabava de viure, per la por que esdevinguessin algun dia realitat, per la por a veritats ocultes inexistents fossin algun dia presents... Encadenada encara pel dolor d'un malson, comença a desvetllar-se i torna a la foscor de la nit, poc a poc les llàgrimes deixen pas a les paraules d'uns moments viscuts plens de dolor, i ell l'abraça fort consolant-la, fent que retrobi la pau de nou en la seva escalfor... un raig de llum. 

22 de desembre 2013

A l'altra banda de l'objectiu

Quan vaig saber que en Bernat apareixeria a les nostres vides no em veia protagonitzant alguna de les fotografies que tant m'agradava fer de dones embarassades, les seves corbes i panxes creant una vida... 

Però finalment la il·lusió de tenir algun record d'aquests moments ha pogut més i avui m'he posat a l'altra banda de l'objectiu. Únicament aspirava a tenir quatre fotografies, una de la panxa, una altra amb el nom, alguna de més graciosa, una silueta... Res més. Però finalment hem estat tot el matí traginant trastos, no han parat de disparar, creativitat al poder i noves idees que passaven de la seva imaginació, al visor i que es convertien en una bona fotografia!

Exhausta, contenta i emocionada, em moro de ganes de veure el resultat de la seva feina, molts tresors amagats per descobrir.

Moltes gràcies Àlex i Ana!

Aquí us deixo un tastet de la sessió d'avui: "El nom".

"El nom" - Per Álex Gierecke i Ana Riu

Emocions contingudes

Fa dies que hi penso, que em dóna voltes pel cap. Fa dies que em retrobo amb aquella ombra del passat que va néixer al 2007, un any de canvis, de trasbals emocionals on una part de mi va voler sobreviure a les inclemències d'aquells dies a través d'una bona dosis de creativitat.

Els motius són ben diferents però les emocions contingudes estan a flor de pell i aquella via d'escapament que formaven les paraules i el compartir-les amb altres persones anònimes i conegudes tornen a ser un present palpable. 

Fa dies que hi penso...
"recupera aquell vell quadern de bitàcola i omple'l dels pensaments més íntims, de les opinions més sinceres, de les veritats més personals". 
I aquí estic, donant-li un canvi d'imatge, recuperant aquell bloc perdut "entre somnis i realitats" ara que un somni esdevindrà una dolça realitat; tornant-li a donar vida, ara que una nova vida ens acompanyarà nits i dies; deixant un altre cop que les emocions contingudes en el carbonet d'un llapis i en els pensaments d'una ment que no para cobrin vida aquí i avui. 

Com si anunciés la nova temporada d'una sèrie televisiva, enceto de nou aquest racó cibernètic que un dia va donar esguard a tota una part de mi, que me n'alegro de no haver abandonat mai, perquè així, avui, un any i mig després, puc recuperar, com qui recupera la mirada de l'infant que un dia va ser. 

Racons de Sant Pol de Mar, 10/02/2013 per Carme Fortià