Mirava la porta i encara no s'ho podia creure. La noia del BMW X5 havia tret unes claus de la bossa i les havia introduïdes al pany de casa seva! Havia obert la porta i s'havia endinsat cap a l'interior del que era la seva llar. Qui era? Què feia? Per què tenia aquelles claus?
Instintivament tancà el cotxe i mirà el clauer: aquell sol platejat que tenia com a companya una lluna que duia la seva parella. Estudià fixament cada una de les claus: la del cotxe, la de la bústia, la de la porta de l'entrada del pati, la de la porta principal de casa i la de la cuina. Hi eren totes. Tornà a mirar la casa i veié com l'ombra d'aquella noia aixecava la persiana de l'estudi i parlava per telèfon.
Tornà a mirar les claus i avançà cap a la porta del jardí. Al cap i a la fi, aquella era casa seva. O no? Qui jugava amb la seva vida? De sobte, se sentí com un titella que ballava al so de la música d'algun gegant capriciós. Es parà i mirà els noms que sortien a les bústies: el seu nom, el de la seva parella i el del petit. Sí que ho era... Però llavors, qui era ella? Què hi feia allà? Tipa de fer-se tantes preguntes, va obrir la porta del jardí, va posar la clau al pany de la principal per comprobar que anés bé, però estava oberta. Tal i com ella solia fer, deixar la porta oberta per quan arribés ell. I va creuar el llindar. Sentia la veu d'aquella noia parlant amb no sé qui a l'estudi, però el que més la meravellà era que tot havia cambiat. L'estil rústic del menjador havia deixat pas a una modernitat de disseny, la televisió era de plasma, el sofà semblava tret d'una revista de decoracions (d'aquelles que ja són de per si impagables), les parets eren completament llises, carpinteria d'alumini amb doble vidre, el gres lleig de l'escala havia desaparegut, l'armari dels jocs s'havia convertit en unes estanteries de sotaescala, el menjar de la seva gata havia desaperagut... Aquella no era casa seva. O sí, però completament diferent.
Encara amb les claus a la mà, sentí com la porta de l'estudi s'obria. Es volia amagar, acte instintiu, quan de sobte la mirada de la noia del BMW la traspassà, com si ni tant sols hi fos. Es quedà de pedra. Com una noia convertida en estàtua, ja no podia escoltar ni els seus propis batecs. Era com si s'hagués mirat al mirall o com si en algun concurs televisiu d'aquells que tant odiava li haguessin canviat l'estil i li haguessin fet perdre un parell de quilos. La mirada de la noia del BMW era la seva, les mateixes faccions, el mateix somriure, la mateixa manera d'agafar el telèfon, de parlar, les mateixes paraules que ella faria servir... I seguia parlant, però de l'esglai no podia acabar de percebre les seves paraules. Ni tant sols se sentia respirar a ella mateixa.
I l'altra noia, l'altra ella vestida amb faldilla i jaqueta elegant, de cabells llisos i perfectament maquillada, agafà la cartera de mà i en treié el portàtil d'última generació. I seguí parlant:
- Sí, avui he arribat d'hora a casa. He aconseguit sortir abans però ja veig que no podeu viure sense mi. Li volia preparar una sorpresa a en Marc, un sopar d'aquests romàntics, aprofitant que avui ve sol i arribarà tard, però ja veig que l'hauré d'acabar encarregant... Digues-me, què necessites? Si... Mmmmm... L'estat de comptes és el correcte, estava prevista a la facturació. Fixa't en el fitxer novembre.xls, allà hi veuràs totes les previsions. Si, segurament haurem de disminuir el pressupost, però escolta, no ho podem deixar per demar això? Sí, sí, ja ho sé. Demà ens reunim a primera hora amb el consell directiu. Molt bé, ho enllesteixo en deu minuts. T'ho envio i ens tornem a trucar. Amb una mica de sort tot estarà sota les previsions i encara podré encarregar el sopar i que m'ho portin tot. Doncs, fins ara.
Estat de comptes, previsions, consell directiu, reunions, portàtil d'empresa amb conexió remota als servidors, l'etiqueta que reconeixia com els de la seva pròpia empresa... Deia que arribava aviat, però eren quarts de deu del vespre. No li agradava aquella noia que veia davant seu, era com si hagués deixat de tenir vida: encarregar un sopar romàntic? Endur-se la feina a casa? Podia tenir la seva mateixa semblança, però no era ella mateixa, no...
De sobte sentí una suor freda a l'esquena. Havia de prendre una decisió: podia acceptar l'oferta que la duria a la cima de l'èxit professional, només serien uns quants sacrificis. O podia dir que no.
