30 de desembre 2007

Somriures

Tenia les mans brutes de la terra remoguda. Encara li feien mal de les rascades i el fred hivernal. Havia tret males herbes, arrancat un parell d'arrels rebels que volien seguir creixent i havia escombrat tota la pinassa.

Es mirava assegut el jardí de casa. Amb el nas vermell i les orelles gelades. Assegut en aquella cadira de platja, regal de la seva sogra, mirava les poques llums que encara feien aquells fanals solars que li havien costat quatre duros.

La foscor se li tirava a sobre i li obligava a tornar a entrar a la casa, calenta, on l'esperava una llar de foc encesa, un cafè amb llet, un sofà i una persona que l'estimava.

Havia costat, però era un somni realitzat. Feia un any estaven fent les mudances, després dels últims malsons viscuts en la venta d'un pis petit i la compra d'una casa vella. Uns propietaris que no semblaven voler marxar, unes festes passades a casa sa mare, la roba en mil bosses, la gata dormint amb ells en un matalàs al terra dins d'unes golfes gelades. I finalment una casa freda, bruta, plena d'històries, que els obria les portes.

Ja en feia quasi un any de la primera nit que hi van passar, donant la benvinguda al 2007, els dos sols. Un any i seguia arreglant el jardí, la calefacció, pintant parets i sostres, imaginant armaris, somiant cuines noves, muntant lavabos, endreçant el traster, podant els arbres, arreglant la gespa, i tot amb un somriure de felicitat als llavis.

Cansat després de treballar, conscient de que la feina no acabava mai, s'alçà de la cadira i amb les mans brutes i gelades entrà cap a casa seva, aquella llar que amb el temps s'estava convertint en un racó on ser feliç, molt feliç. Obrí la porta i s'acostà a la seva parella, que escrivia alguna cosa a l'ordinador.

La mirà als ulls, aquella mirada ho digué tot. Es van fondre l'un amb l'altra, cansats però contents.


Un sol que m'enlluerna

27 de desembre 2007

Records de neus

La seva cara era tant pàl·lida que es confonia amb la neu gelada. Els seus cabells estaven recoberts dels cristalls que aquella tempesta havia deixat sobre seu.
Els ulls tancats, l'expressió serena de qui dorm plàcidament, l'hivern polar deixava els seus rastres en camins de muntanya, fantasmes a qui regalava una nova vida.

En feia molts anys d'aquella nevada. Però encara sentia l'alè gèlid i mortal sobre el seu coll. El somni blanc va caure sobre seu i només veia llum, llum per tot arreu. El següent que recordava era un rostre desconegut i amable, com si es tractés del seu propi avi, uns lladrucs i una cua movent-se. Un refugi calent i una llar de foc. La olor de la xocolata calenta i el flaire d'una nova vida regalada. Un any nou.

26 de desembre 2007

Són dies d'aquells en que

Són dies d'aquells en que no puc evitar pensar. Sentir-me trista. Recordar-te i enyorar-te. Encara no t'he plorat tot i que sento les llàgrimes caure, encara no t'he parlat, necessito trobar el moment adequat per poder-nos abraçar i per sentir-nos a prop.

És com si tot fos normal, però no ho és; és com un altre any més, però no ho és; és com si no notéssim la teva absència, per més que ens hagis faltat a tots, però no hem dit res.

No puc evitar pensar-te, sentir-me trista, en certa manera buida. Tampoc puc evitar tenir ganes d'estar amb els meus, amb els que encara hi som, i sentir-me feliç per poder compartir una estona amb tots ells.

T'estimo!

24 de desembre 2007

Tempesta

Seguia caminant amb aquelles raquetes improvitzades. La tempesta que acabava de caure havia arribat per sorpresa i ho havia deixat tot recobert d'una neu flonja. S'havia fet tard, la boira li enterbolia la vista i la nit començava a deixar-se veure en un horitzó proper.

El sentit de l'orientació el guiava muntanya amunt. Si intentava tornar a la seva casa de poble, la lluna li cauria a sobre i els perills del bosc hibernat l'assatgerien per totes bandes. Així que decidí dirigir-se al refugi on aquell mateix matí havia portat les reserves de llenya seca i queviures.

Va xiular lleugerament i amb molt de compte - no volia provocar una esllevissada amb els seus sons - esperant sentir les carícies de la Naïs de tornada. Era llesta ella, molt llesta, sabia que no havia de cridar estant a la muntanya. Patia, potser s'havia quedat mig enfonsada amb els seus peuets, potser... De sobte la sentí al costat, nerviosa, plena d'un neguit estrany. Mossegant-lo lleugerament de l'anorac, el guiava en direcció contrària, alguna cosa passava, alguna cosa notava amb els seus sentits ben desperts.

20 de desembre 2007

L'Aina

Un personatge itinerant



En el vaivé dels seus somnis ensopegats amb la veu de megafonia que anunciava la propera parada i amb les sotragades d'unes vies la qualitat de les quals era de molt lluny millorable, observava els rostres adormits que habitaven aquell món paral·lel.

Quan no era la son qui sortia guanyadora del ring de les lluites matutines (eren tantes les ocasions en què la llum de la lluna la debilitava), captava cada gest, cada sospir, cada comentari, cada mirada, fins el detall més ínfim. I robava un tros de la història dels personatges que formaven el seu món, entre la fantasia de qui somia i la realitat de qui desperta.

Aquell matí en Litus va estar a punt de perdre el tren. D'una correguda va arribar a l'estació i va poder enfilar-se dalt del tercer vagó. D'un cop d'ull va buscar l'Aina, i la veié adormida, amb l'expressió serena i tranquil·la d'un nadó. Es va asseure davant seu sense trencar el silenci del vaibé del seu pit.

Ella va obrir els ulls i li començà a explicar la història de l'estudiant fantàstic que seia a l'altra finestra i dels seus experiments de química que aconseguirien noves fórmules magistrals. Més d'una companyia farmacèutica li faria bones ofertes i segurament ell cauria en la maquinària capitalista, oblidant tots els ideals del que un dia va ser la veu d'innocent d'un infant.

18 de desembre 2007

Rastres d'hivern

Havia arribat aquell vent gèlid i polar. Com cada any es preparava les mitges i els pantalons gruixuts, la camiseta interior, el jersei i la bufanda, els guants el gorro de llana i l'anorac, les botes i la bossa amb una mica de xocolata calenta que li fes passar la fred en un moment de necessitat.

I així, vestit de dalt a baix, sense deixar cap forat per on se li escolés el bes gèlid i mortal de l'hivern, se n'anava muntanya amunt, acompanyat de la seva fidel ombra i de la Nais, que amb les seves mirades i lladrucs semblava entendre'l més que qualsevol altre ésser humà.

Aquell hivern seria d'aquells inoblidables. La neu començava a cobrir els pobles més baixos, arran de mar, les carreteres quedaven tallades i moltes cases incomunicades.

La seva feina era silenciosa. Es movia pels boscos com un animal salvatge més, tenia cura de que els refugis quedessin visibles i oberts pels que buscaven algun lloc on amagar-se de la blancor exhuberant que tot ho recobria. Procurava que sempre hi hagués llenya seca, menjar i begudes per poder recuperar una escalfor que semblava fugir de tot el cos.

17 de desembre 2007

Be water, my friend

"El agua da un ejemplo... Fluye y fluye y rellena todos los lugares por donde pasa... no retrocede ante ningún peligro... y nada le hacer perder su índole propia y esencial. En todas las circunstancias permanece leal a sí misma. Así la veracidad hace que en circunstancias difíciles uno perciba interiormente, con el corazón, el fondo de la situación. Y una vez que se ha llegado a ser interiormente dueño de una situación, fácilmente se logrará por sí mismo que las acciones exteriores se vean acompañadas por el éxito."

I CHING, libro de las mutaciones.

16 de desembre 2007

Regals

En els darrers dies, que digui setmanes, perdoneu-me mesos, és a dir, des que vaig tornar de la baixa d'apendicitis a la vida real, coincidint amb el naixament d'aquest bloc, vaig molt atrafegada. El món gira al meu voltant a una velocitat que sóc incapaç de seguir i sembla que plogui una mena de felicitat carregada de noves emocions. I jo que crido: espereu-me! Que ja arribo!

I de sobte em trobo que dos blocaires em fan un nou regal. Res a veure amb agendes i noves oportunitats laborals, com els últims que estant arribant... Un regal d'aquells que t'emocionen, que et fan somriure i et pugen l'autoestima (vigileu vigileu, que ara no hi ha qui la baixi jeje), un regal d'aquells que, com els comentaris de tots aquells que passeu per aquest món de somnis, fan que aquest petit projecte s'inundi d'un sentit especial.

I és que en Barbollaire (fotògraf i poeta de professió passional) i la Iruna (somiadora sensible que ens fa viatjar rere els seus batecs) m'han premiat!



I si toca la meva... serà difícil. Decidir. Decidir qui ens fa somiar amb les seves idees, opinions i mirades somiatruites, qui mostra les seves realitats i tota la seva riquesa d'una manera totalment altruïsta, generosa i voluntària, sols pel plaer de compartir. Seria millor escollir qui no, o potser tampoc...

I els somiadors són:

La Montserrat, del "Diari de la meva escola". Per comptartir amb tots nosaltres els bons moments, les anècdotes dels més petits, els misteris dels infants.

A una Lingüista Elitista, pel gran bloc "Do de Llengua" i la seva solidaritat amb una llengua que és la nostra i que en alguns moments maltractem sense ni adonar-nos-en!

A l'Eva i la Míriam de "Putas y princesas" per mostrar-nos paraules, escenes, moments, la seva manera de veure el món i les relacions.

A la "Marina Martori" per demostrar que no només les paraules poden ser solidàries, sinò també els actes... Sempre recordaré en Mahmood... I ell sempre et recordarà a tu!

A l'Àlex, que amb "Your latest tick" ens deixa melodies, moments, reflexions, imatges i aquells diàlegs que ens fan somriure o pesnar.

A Jo Mateix, per la seva "Safata de xiuxiueigs" on la solidaritat en tots els sentits cobra vida, solidaritat amb nosaltres mateixos i amb tot el món que ens envolta!

I l'últim o primer o segon o tercer premi serà "mancomunat", no seran persones sinó projectes, iniciatives d'aquelles que ens fan compartir, somiar, viure, somriure, imaginar, viatjar... I en seran dues:

Les Històries Veïnals
i
el que acaba de veure la llum del dia: Personatges itinerants.

14 de desembre 2007

Avui és un dia d'aquells que...

em repeteixo constantment que "tinc 24 hores per ser feliç", com si fos una letania que a base de repetir-ho es convertís en realitat.

Enfadada
Dolguda
...
Ràbia
Ira
...
Incertesa
Desconeixença
Descontrol
Autocontrol
...
falta de
caòtic
il·lògic
injust

Em repteixo que no he de tornar a l'estat infantil, que la comunicació ha de ser d'adult a adult. Observacions objectives. Intentant oblidar la càrrega emocional que la situació em provoca.

Però no sé si puc. Crec que tinc dret a estar enfadada, dolguda, desorientada, enrabiada, desbordant de mirades tallants carregades d'espases afilades.

Les coses clares i la xocolata espessa. M'agrada la xocolata espessa. I les coses clares. Però no ho estan. I la falta d'informacions, les situacions caòtiques, il·lògiques, injustes m'inunden en un mar de desconeixença i incertesa on no sé cap a on moure'm. Tot un descontrol quan encara he d'aprendre aquella gran ciència anomenada "autocontrol".

Sigues adulta. Respira. Tens 24 hores per ser feliç. Deixa passar el temps, potser marca la diferència. Potser...

(m'heu otorgat un premi i vosaltres em feu somriure, però encara no he aconseguit les paraules per agrair-vos-ho... demà, potser demà trobaré la tranquil·litat, avui el dia encara serà molt llarg)

13 de desembre 2007

La màgia dels blocs

O la màgia de la paraula escrita.

Des de sempre m'han apassionat les divagacions sobre la comunicació. Podríem fer tants estudis sobre la comunicació a la vida real: amb la família, la vida laboral, entre els amics, els monòlegs interiors que més d'un tenim amb nosaltres mateixos, amb els fills, amb els mestres d'escola, amb els caps, amb el conductor d'autobús, amb aquella noia asseguda al metro que mirem, amb aquell bon jan a qui mai saludem, amb el flequer, amb la dependenta del supermercat, amb... La paraula dita o no dita, el que els nostres cossos i la nostra mirada diuen sense el nostre permís, el que expressem amb el silenci i tot un llarg d'etcèteres que no acabaria en un sol escrit.

Fa poc vaig llegir unes paraules que em van semblar òbvies (encara que a vegades no ho siguin tant), però que, com sempre, em varen fer reflexionar. Quan parlem amb algú, no només expressem el contingut semàntic "objectiu" dels quatre mots units en forma de frase, sinó que expressem el que sentim, és quasi inevitable. I el nostre missatge arriba a l'altra persona d'una manera que potser no havíem ni arribat a contemplar, hi ha tants factors que ens poden influenciar!

I què passa amb la paraula escrita? Amb aquella que no va acompanyada de tons de veu, de melodies capricioes, de gestos traidors, de mirades que ens delaten... Què passa amb aquell missatge de mòbil aparentment inofensiu? Què passa amb aquella carta que ha estat llegida capgirant la intenció inicial de la mà que la creava?

I per què parlo de la màgia dels blocs?

Fa temps vaig escriure un petit relat "Carrer dels oblidats, número 1", i els comentaris que algunes persones em van fer (escrits o no) eren com un petit regal que em mostraven les diferents lectures de les meves pròpies paraules. Els sentiments que havia despertat, les interpretacions donades, les mirades i les ombres projectades. I el meu primer pensament va ser: "però el que jo volia dir era que..." i tot seguit vaig callar. Perquè no volia que la màgia de la mirada d'altres desaparegués, ni es trenqués per les primeres intencions. En aquestes situacions, és tant bonic veure com les teves pròpies paraules han pres vida i ja no et pertanyen, s'han independitzat de la teva pròpia mà...

I ara fa pocs dies, vaig trobar una cita en un llibre que em va entusiasmar. Eren ben bé poques paraules, vuit mots carregats d'un sentit que m'omplia i em feia saber que em trobava en moments similars i que el canvi en la meva pròpia vida s'estava duent a terme... potser jo mateixa ja estava preparada. I em varen meravellar les diferents lectures donades, els diferents significats trobats. El simbolisme que hi havia trobat era lleugerament diferent al que s'havia interpretat, jo em veia reflexada en el moment del canvi... En el moment en què l'alumne ja està preparat, ja ha après aquelles lliçons que tenia pendents, i en aquest precís moment, neix el mestre dins seu, canvia i alguna cosa meravellosa succeeix. Però certament, també és veritat, fins que no estem preparats per aprendre, no trobem el nostre mestre...

Novament aquesta màgia de la paraula escrita, dels blocs. Novament la màgia de compartir estones amb rostres desconeguts. Rostres que des de la llunyania estant et fan pensar, reflexionar i fan que em meravelli i que la realitat es converteixi en móns on cada passa és un dolç misteri per desvetllar o per deixar entre les ombres.

10 de desembre 2007

De mems i escriptoris

Resulta curiós veure les imatges que companys de moments, històries, relats, imatges i altres cabòries veuen quan comencen a navegar per aquests paratges.

Imatges insòlites, de viatges, de persones properes, imatges que res tenen a veure amb la seva vida real, que fan somiar, o senzillament un fons com qualsevol altre.

I ara em toca a mi mostrar-vos el meu petit món. L'Àlex, de Your latest trick, m'ha fet arribar un nou meme, el de l'escriptori. Quina és la imatge que decideixo veure cada dia, quan sec davant d'una pantalla per trobar-me amb obligacions i plaers?

De fet, utilitzo diferents ordinadors al llarg del dia (el de la feina, a casa, el portàtil, el de l'acadèmia els divendres...), i ara mateix l'escriptori més personalitzat és el de la feina. Potser serà perquè és on més necessito les estones mortes per perdre'm en la profunditat d'una imatge? O potser serà perquè solen ser unes vuit hores al seu davant plantada com un estaquirot?

Doncs aquí la teniu:

Mans

Són les manetes d'una princesa que comença a descobrir món, en una platja, en un dia entre l'hivern i la primavera vestit de mones de xocolata! Un mal dia, una mala conversa, un correu electrònic que em vulgui fer caure en desgràcies, i només em fa falta mirar les seves mans i recuperar el somriure al recordar-la amb la boca ben plena de xocolata!

No puc evitar tenir curiositat per saber quines són les imatges que donen vida a l'escriptori de:

La Rosa, la Veïna del pis de sota.
Robelfu, d'Armonia.
I en Josep Manel, de Filant prim.

Si els heu fet ja o no en teniu ganes, perdoneu-me! A vegades no puc llegir-vos tant com m'agradaria!

09 de desembre 2007

El primer dia, lluny estant

Recordo aquell dia com si fos ahir mateix... Havíem passat uns dies junts, allunyats de tota realitat, gaudint dels bons àpats i visions de terres basques, els dos sols, escapant-nos de la realitat volguda que se'ns menjava a poc a poc. I havia arribat el dia decisiu, l'hora d'agafar un avió, amb el cor encongit, els ulls plorosos, una il·lusió que, ofegada per la tristesa, s'amagava en una de les bosses. L'aeroport, el sobrepès a l'equipatge, fem un cafè i apareixen els meus pares. El meu pare que em mirava tot orgullós pel viatge que començava, jo sola, uns mesos, estudiant i treballant a l'estranger, deixant enrere pis i parella, proseguint uns somnis que no havia acabat abandonant.

I et vaig deixar allà, sol. I vaig pujar a aquell avió, sola. El cor encara em pesa pel regust amarg de les separacions, volgudes però odiades.

Hores més tard aterràvem, em carregava de les bosses i buscava l'autobús. Després el tren i per últim esperava una persona que m'havia de guiar cap al que seria el meu nou "piset". Una habitació amb cuina, nevera i lavabo de liliput, una habitació que es convertiria en presó i llibertat alhora, però que aquella tarda estava vestida d'una tristesa immesurable, que m'enfonsava en l'enyorança de saber-te lluny.


06 de desembre 2007

Ballem?


Si és que a vegades m'hauríeu de veure, de camí a la feina, a quarts de vuit del matí, o de tornada a casa, a quarts de cinc, caminant pels carrers de Barcelona amb el ritme d'aquesta cançò. Si no fos pel pànic escènic (a vegades arriba) començaria a saltar i a ballar pels carrers més cèntrics de la ciutat dels fums!Algú s'hi apunta?






Dedicada a tots aquells que demà treballem, que al menys sigui amb el ritme d'una bona cançò, oi?
I als que esteu de pont, gaudiu d'aquests dies!

03 de desembre 2007

"Cuando el alumno está preparado,
aparece el maestro."


Proverbi xinès
(No crec que es necessitin més paraules...)

02 de desembre 2007

D'esperances, expectatives i desil·lusions

expectatiu -iva
1 adj. [LC] Relatiu o pertanyent a l’expectació.
2 1 f. [LC] Espera d’una cosa que hom té dret d’esperar. L’expectativa d’aquesta herència.


expectació
f. [LC] Espera d’una cosa que hom creu que està prop d’esdevenir-se. Hi havia una gran expectació per l’arribada dels astronautes a la Lluna.



Fa temps la Carme Rosanas, de Col·lecció de Moments, parlava sobre "L'esperança, el fracàs i Edison", sobre les esperances convertides en desil·lusions. Les seves paraules em van fer pensar. Sempre havia cregut que mai no es podia perdre l'esperança, i de sobte em van confrontar amb una altra idea que em va trastocar dolçament.

Aquest matí recordava les seves paraules. I la gran veritat que em van transmetre. De sobte, era com veure-ho més clar. Com si la lluna, que ja s'amagava, em dibuixés el rastre d'un dels grans secrets de la comunicació humana i del nostre comportament. M'he deixat portar per les paraules d'un llibre que no vaig poder evitar comprar ('Conversaciones con Max', de Ferran Ramon-Cortés), que sabia que em faria reflexionar sobre les converses del dia a dia, que m'emocionaria i m'ajudaria en aquest futur que tot d'una se'm planteja.

Les decepcions. Les decepcions que sorgeixen a causa de les esperances o expectatives que havíem pintat en els nostres actes, esperant un resultat, el fruit d'una flor que no arriba a veure la llum del dia. Quina estranya tendència tenim a crear-nos expectatives tots solets? A volcar les esperances sobre amics i companys?

*

Moltes vegades les esperances que tenim sobre els altres (amics, família, companys de feina) són una arma de doble fil. Si l'expectativa es compleix, somriurem. Però si no, arribarà l'amarg regust del fracàs, de la desil·lusió, del desengany, de sentir-se ferit i traïcionat, de posar en dubte l'altra persona, de...

Hem d'aprendre a no esperar que les persones que ens envolten facin el que nosaltres creiem que és correcte. L'expectativa la genero jo sola, sota els meus paràmetres, des del punt de vista del que crec que està bé o malament, des de la meva esperança de. Però som diferents, tant diferents!, els meus valors, els meus criteris, la meva manera de fer, potser no té res a veure amb la teva. I si espero que ballis seguint els meus passos, seguint el ritme de la meva cançò... Potser no en sabràs, t'entrebancaràs i cauràs, potser ni tant sols saps ballar.

I em sentiré tant decepcionada quan et vegi al terra. I tu ni tant sols en tindràs la culpa, senzillament no eres capaç de seguir el ritme de la meva cançó. I arribarà la desil·lusió, el desengany, el sentiment del fracàs. I tot per què?

*

Ja ho diuen ja que cada dia s'apren alguna cosa nova. Oi? Doncs jo, aquesta nit, me n'aniré a dormir amb una lliçò per aprendre: viure sense expectatives sobre els altres. Que com bé diu la Carme Rosanas a la 'Carta oberta a Caterina': "Aleshores, sense esperança… tot allò que nosaltres fem prepara el futur que volem i tot allò que rebem de l’altre és com un regal totalment inesperat."

01 de desembre 2007

Alguna cosa falla, però no ets tu

Certament, fallen les societats que creen monstres que només es preocupen de les piles de la pinta nova que s'acaben de comprar i que no els funciona! I que no saben ni que no va a piles, però ja estan a punt de trucar al servei d'assistència tècnica de vés a saber on!

Falla el "papà, mamà, vull això" i al cap de cinc minuts, ja ho tenen. Falla la disciplina i la manca d'educació. Falla el respecte mútuu i el saber que el respecte a un mateix és molt més de tenir sempre el que es vol, de tenir la butxaca plena de diners, d'anar a última moda. Fallen els programes de televisió que ens mostren les deixalles d'un món decadent, i que la nostra societat aplaudeix donant-los les millors audiències.

Alguna cosa falla, però no ets tu, que intentes donar el millor de tu mateixa a una colla de maniquís adolescents. Que intentes ensenyar-los que la dansa és una manera de veure el món i d'expressar-se. Que intentes donar-los un moment de fugida de les seves tristes vides de tenir-ho tot fet i anar ben empolainades.

No ets tu que falles, quan allò que fas és capaç d'entusiasmar a un altre grup de noies, que esperen amb deliri la teva arribada, per aprendre i superar-se a elles mateixes.

29 de novembre 2007

Èpoques de canvi

Em sento agraïda, emocionada, sensible, preparada, encoratjada, il·lusionada... En alguns moments, em puc arribar a desbordar de tant sentir. En altres moments, em puc arribar a empetitir fins a tornar a ser aquella nena de vuit anys que lluitava contra titans. En menys, em puc arribar a estressar, perquè el remolí sembla que ha avançat fins arribar a casa, i encara no veig on els vens huracanats han deixat cada cosa.

Encara no es fan paleses, però les noves oportunitats comencen a notar-se en l'ambient carregat d'emocions. Les noves il·lusions em fan retrobar vells camins de lectures, d'aprenentatge, de reptes a assolir.

Nous cims per escalar, per meravellar-me del camí i impregnar-me de tota la seva riquesa.

Em sento agraïda, emocionada, sensible, preparada, encoratjada, il·lusionada... En alguns moments, em sembla que estic sobrevolant un món completament desconegut, però on hi puc arribar a veure un lloc per mi. Les seves escoles són grans i estan plenes de secrets per ser desvetllats, de paraules per ser dites, de somnis per realitzar.

Gràcies. Gràcies per creure en mi, per lluitar per mi. Gràcies per donar-me aquesta oportunitat. Gràcies per estar al meu costat. Gràcies per entendre'm. Gràcies per recolzar-me. Gràcies pels vostres somriures, per les vostres rialles, per les vostres paraules que fan que el dia a dia sigui molt més que una sèrie de moments encadenats. No és només un nou repte, una nova tasca, una nova responsabilitat; és la possibilitat de seguir creixent com a persona. Gràcies a totes aquelles persones que ho feu possible.

Em sento agraïda, emocionada, sensible, preparada, encoratjada, il·lusionada. I sobretot, em sento feliç.

28 de novembre 2007

La noia del BMW... jugades del destí

Ve de...
una primera part amb BMW X5
i el que semblava un desenllaç amb La noia del BMW X5
... i potser no acabarà ni aquí ni avui.

Era una tarda d'octubre. La feina s'acumulava sobre la taula del despatx i li ocupava la ment. A vegades podria semblar difícil desconectar a la sortida, però quan agafava aquella carretera, amb els camps obrint els camins cap als somnis tranquils de què gaudiria a l'arribar a casa, tot el món real de la ciutat es perdia en l'horitzó de trens, botzines, trucades i correus; per deixar pas a la calma dels ocells que emigren, les primeres glaçades i el silenci de la nit.Era una tarda d'octubre. Tornava a casa després d'un dia més de feina, ocupava la ment imaginant històries. I s'imaginà un cotxe davant seu, creà un món paral·lel establint metàfores vitals.

I què passaria si et trobessis amb aquella noia?

Era una tarda de finals de novembre. Tornava cap a casa després d'un dia de feina, més feina, reunions i més reunions. Havia decidit dedicar-se uns minuts i anar a prendre un cafè a la fleca del poble. Obrí la porta i la veié allà mateix. La noia del BMW X5, asseguda a la seva taula, amb dos cafès amb llet ben calents, esperant-la.

- No m'has fet justícia. Li digué.
- Jo... em sap greu.
- Deixa't estar de disculpes. Sabia que vindries, i només volia dir-te que la teva vida és tal com tu la defineixes, tal com la vols viure. Els canvis arriben i et poden agafar preparada o desprevinguda. Però no confonguis la meva manera de viure amb la realitat que puguis escollir. Les opcions són infinites, en cada segon hi ha un futur possible, i els milers de futurs s'entrecreuen entre sí, creant versions del passat similar a aquest.
- No t'entenc.
- Ho faràs. Només recorda'm, i no perdis mai de vista allò que et fa brillar els ulls, allò que et fa ser feliç, allò que et fa ser tu mateixa. Si hi vas en contra, et perdràs. Si saps jugar les teves cartes, els remolins definiran el teu camí.
- Parles entre enigmes...
- La vida és un misteri fins que descobreixes que només quan la vius et mostra els seus secrets més profunds. He de marxar. Cuida't.

S'aixecà i se n'anà. La deixà amb una tassa de cafè mig buida i la remor de les seves paraules.

El dia següent, el seu cap la cridà. Volien parlar amb ella. S'acostaven canvis i les paraules dels seus superiors s'agrupaven sobre d'ella formant remolins i tempestes. I de sobte recordà la noia del BMW X5, la figura que ella mateixa havia creat, i tota aquella conversa fent un cafè, tot començà a rebre el seu sentit.

27 de novembre 2007

Un regal

Entre converses internacionals que capten tota la seva atenció, veu una ombra que se li apropa i li deixa una caixeta de cartró sobre la seva taula. Sense perdre de vista les dades que li venen dictades des de l'altra banda de la línia, dóna un cop d'ull a aquell regal inesperat. Somriu. Creu saber quina corbata i americana li ha deixat aquell present, que li servirà per a la seva nova organització. Somriu. Creu saber, però el convenciment no és tant gran com per enviar una nota d'agraïment. Finalitza la conversa i desa aquell obsequi dins l'armari, quan arribi el moment ja l'obrirà.

A la sortida de l'oficina, sent a la seva pell la carícia dels rajos del sol que encara brilla. De lluny, el veu arribar. Les seves mirades es creuen, li fa un lleu gest amb la mà. Quan arriben l'un a l'altre, ell decideix encetar la conversa. L'has vist? - Si, no sé pas qui me l'ha deixada, però si. - He estat jo mateix. - Gràcies, doncs. - Diguem-ne un petit present pel teu nou status. - Bé, suposo que d'això ja en parlarem, oi? - Si, encara s'han de fer algunes matitzacions i enviar un comunicat. (...)

Se'n va somrient. Satisfeta. Avui ha guanyat la seva pròpia lluita de titans.

26 de novembre 2007

Curiositats


It's relaxing to go out with my ex-wife because she already knows I'm an idiot.

Warren Thomas, American writer.

Aquest matí estava al tren, aprofitant d'aquests temps perduts entre viatges a la vida quotidiana. Més que temps perduts, serien com universos paral·lels on decideixo somiar, dormir, llegir, ser jo mateixa o ser una altra persona... I a vegades, els aprofito fent allò que el temps deixa abandonat per qualsevol altre moment millor. Com per exemple: anglès.

Aquest matí estava al tren i he decidit avançar aquells exercicis que dissabte hauré de dur fets a classe, quan he descobert una frase que ha despertat la meva curiositat. Quantes històries es podrien amagar darrere aquestes paraules?

Espectadors

Espectadors d'un escenari buit que resten a l'espectativa de veure quins seran els actors del proper acte.

Contempladors de la vida que corre davant seu, intentant observar els més ínfims detalls, analitzant tots els objectes i éssers que conformen aquesta obra, perdent-se les petites alegries dels perquès desconeguts.

Espectadors sense rostre que abandonen el seu seient, deixant lloc a les noves generacions per poder veure la mateixa funció.

Fantasmes sense somriures, mirades sense il·lusions. Contemplar els secrets de la vida els ha dut a la trista desesperació de no haver-la viscut.

Quan els turistes marxen...

25 de novembre 2007

Calma

La calma de les onades impregnades de l'hivern fred. La calma del silenci, de la solitud. Les veus que criden dins meu necessiten aquesta calma.

Una platja freda, abandonada, desèrtica, un mar remogut, carregat d'emocions, però que despren una serenor envejable.

El seu silcenci em torna i se m'endu al seu món.


Mars d'hivern

23 de novembre 2007

Die Lösung - La solució

Die Lösung

Nach dem Aufstand des 17. Juni
Liess der Sekretär des Schriftsellerverbands
In der Stalinallee Flugblätter verteilen
Auf denen zu lesen war, dass das Volk
Das Vertrauen der Regierung verscherzt habe
Und es nur durch verdoppelte Arbeit
Zurückerobern könne. Wäre es da
Nicht doch einfacher, die Regierung
Löste das Volk auf und
Wählte ein anderes?

Bertold Brecht



La solució

Després de la revolta del 17 de juny
el secretari de la Unió d'Escriptors va fer
repartir fulls de propaganda a la Stalinallee.
Hom hi podia llegir que el poble
havia perdut la confiança del govern
i que només treballant doble
podria reconquerir-la. No seria
molt més senzill que el govern
dissolgués el poble i
n'elegís un de nou?

Bertold Brecht

22 de novembre 2007

Lluita de titans

Remolins que es converteixen en vents huracanats i fan de la teva realitat diària un univers completament diferent al teu petit món.

Què t'empatolles tu ara?

És que ningú em pot entendre? És que només la Malka sap a què em refereixo?

Mira, deixa't estar de bestieses. No tornis a començar amb allò dels precipicis, dels buits i d'aprendre a volar.

Però és que no ho entens? Em sento superada. Com un ninot de drap que només es capaç de moure's amb la força del vent, com un titella sense amo que faci anar els cabdills que li donen la vida.

Ja està. Ja tornes a començar. Deixa't estar de pamplinades!

Pamplinades? Què no notes aquesta opressió al pit, que no et deixa pensar amb claredat, que t'ofega constantment pensant en...

Si ja sé per on vas, ja. Però saps què? Has deixat de tenir vint-i-sis anys. Tornes a ser aquella nena petita que s'amagava sota el llit. Tornes a ser aquella nena que només trobava la felicitat en móns de fantasia o en l'aprovació d'un germà, d'un mestre d'escola. Però ja no tens vuit anys.

Però...

Escolta'm bé. Oblida els peròs. Que no creus que t'ho has guanyat tot això?

Diguem-ne que he tingut sort, la sort d'estar al moment i al lloc adequat. La sort impagable que algú es fixi en tu i et doni una oportunitat.

Sort? Vinga va, no em facis riure! La sort deixa-la pel sorteig de Nadal, però no et treguis mèrit. Que no has treballat sempre donant fins l'última gota de suor? Què no t'has preocupat perquè les coses sortissin sempre bé? Que no has intentat superar-te en cada nova tasca? I d'això en dius sort? No et treguis mèrit.

Ja, si, però...

No hi tornis amb els peròs. Estic convençuda que series capaç d'acceptar millor una bona estocada que una bona notícia.

Però, i deixa'm parlar, que em monopolitzes el diàleg!, però és que, no ho sé, no estic preparada per aquestes situacions. Necessito temps, necessito saber que algú em vindrà per darrere i m'agafarà desprevinguda. Si només tinc vint-i-sis anys! I m'agraden les coses clares, no les paraules a mig dir.

Si fossis tu mateixa, no deixaries que es quedessin a mig dir. I ho saps. Et sents petita. Et sents perduda en un laberint i es com si veiéssis que a l'intentar sortir-ne et canvien els recorreguts, fent-te anar per on ells volen. Et sents angoixada, pensant en què diran els altres, en si seràs capaç de complir les espectatives que tenen sobre teu. Per això parles de remolins que tot s'ho enduen.

Si, però és que...

És que no t'entenc, oi? Com ets capaç de creure't que no t'entenc? Que no sé que em parlaràs que tot això et remou per dins, que fins ara tothom t'ha tractat com una adulta des de que tenies 16 anys, quan només ho eres per necessitat, que de fet encara et sents una nena, que necessites l'aprobació dels que has mitificat, que trobes a faltar aquell llit del germà gran on t'amagaves quan senties els crits dels més grans, que la timidesa d'aquella nena que s'amagava rere els llibres afloreix novament, que et voldries frondre perquè no et creus preparada... Potser ets tu la que no m'entens, potser és que aquesta inseguretat en tu mateixa et trastoca. Serà que no estàs acostumada a que les coses et vagin bé.

Però no és el primer cop que m'han valorat bé.

No, però sí que aquesta valoració té conseqüències. Conseqüències que et fan destacar i et fan brillar. No ets capaç de veure que la llum ja la tens? Dius que et sents com abocada en un precipici, sense saber on agafar-te o si sabràs volar. Sí, i és clar que sabràs volar! I recorda-ho sempre, només et podràs agafar a tu mateixa, no hi haurà mai branques que valguin. Això ho saps ara i ho sabràs sempre. Mira't al mirall, torna't-hi a mirar, i deixa que aquella nena marxi i torni en els dies de somiar i construir il·lusions, i ara, en el món real, deixar passar la dona que ja ets.

Teulats

I de sobte érem allà. A la Torre Gàlata, al cor de la Istambul moderna, observant la unió de mars i canals, i la immensitat d'una ciutat que s'alçava davant nostre.

Miréssim on miréssim vèiem edificis replets de vides que navegaven entre dos mars: Orient i Occident. Els verds dels arbres es deixaven entreveure a la llunyania, els monuments carregats d'història omplien l'horitzó, els somnis viatjaven a través dels pocs núvols que cobrien el cel.

Ens impregnàvem de cada detall, de cada aroma, de cada so, de cada gust, de totes les melodies d'una ciutat encisadora, ja fos la música que sortia de l'habitació d'aquella adolescent com el cant que invitava a l'oració de les mesquites. Detalls i curiositats que s'amagaven rere les ombres del dia, minimieses que ens feien somriure i que ens meravellaven.

Sempre m'havien fascinat els teulats. I aquell dia, a la Torre Gàlata, hagués desitjat poder saltar d'un teulat a un altre i perdre'm en les seves històries. Conèixer els que tenien aquell brau. Conèixer la sirena que potser es banyaria sota la llum de la lluna, al costat del brau blanc.


Teulats

20 de novembre 2007

Nua

Nua.
Sense roba.
Privada de la teva intimitat.
Ignorada en la teva història.
Oblidada en el teu comiat.

Mires tristement rostres coneguts que mai més ompliran de vida els teus racons. Enyores els crits dels infants, el remugar d'aquell vell home, les xafardaries que s'explicaven les veïnes del cinquè, l'executiu que arribava tard cada nit, la noia que cantava al seu amor, la família d'immigrants nouvinguda que buscava una nova oportunitat, els udols d'aquell gos que buscava una amant en la Lluna.

Mires tristement com s'alcen els estels i il·luminen el poc que queda de tu. Un terra ple de runes on encara es perceben el rastre de les parets, unes rajoles verdes d'un lavabo que volia ser reformat, el gargot d'aquella nena que somiava somnis inimaginables.

Qui et recordarà quan no hi siguis?

Cases que s'acomiaden

19 de novembre 2007

Remolins

Com un remolí que corre ràpidament per davant seu i s'endu qualsevol rastre. Com si s'hagués convertit en una estàtua i veiés passar els seus dies sense poder formar-ne part. Com si el món hagués decidit giravoltar i ella restés arraulida a un costat de la cambra, incapaç de seguir el seu ritme i d'avançar a la seva velocitat.

Com una mena de vertigen al sentir que t'aboquen a un precipici desconegut, sense saber on agafar-te, sense saber què et trobaràs quan et llencis i intentis aprendre a volar.

Com una opressió al pit, entre l'angoixa i la il·lusió del provenir, entre el temor a allò desconegut i el voler superar-se a si mateixa.

Com un somni dins d'un malson, en una nit llarga, en dies de córrer i matinades de no voler despertar.

Com...

15 de novembre 2007

Fulles

Una de les coses que més li agradava de la tardor era contemplar com queien les fulles. Lentament, amb el va i ve juganer del vent, mogudes pels cicles de la vida, escapant del fred.

Una de les coses que més li agradava fer quan era petita, era córrer sobre una catifa de fulles. Córrer i sentir com reien sota el seu peu, al sentir el pessigolleix de les seves passes. Agafar-les amb les mans i llençar-les a l'aire, veient-les caure i somrient quan li acaronaven les galtes envermellides pel fred que s'acostava.

Catifes de fulles omplen els camins de la tardor

14 de novembre 2007

Tic tac

Tic tac
Tic tac
Tic tac

El temps passa com un engranatge que avança i fa girar les nostres vides.

Però un dia va decidir parar-se. I tu et vas amagar rere una ombra, per no sortir-ne mai més. I a ell el vas destinar a un calaix oblidat, perquè s'omplís de pols i ningú el trobés, de manera que ningú et pogués alliberar del segon en que vares decidir convertir-te en silenci.

I ara, aquella nena curiosa l'ha trobat. I se'l mira, sense saber com fer girar les seves manetes. Plora, les llàgrimes li enterboleixen la vista. T'hi veu reflexat, sense saber com ni perquè. I no sap si tornar a sentir el tic tac de les seves agulles serà com fer que el teu amagatall esdevingui pols.

Tic tac
Tic tac

Somrient i recordant-te el torna a desar, embolicat dins el mateix mocador que encara recorda el teu tacte, en el mateix calaix. Un dia tornarà i se l'endurà, per guardar-lo al seu calaix i sentir-te més a prop.

Psssstttt... no pateixis, no trencarà el teu silenci i resguardarà el teu secret. Et deixarà lliure dins el teu segon, quan li somrigueres per últim cop, amagat rere l'ombra d'aquell plataner.

13 de novembre 2007

Bon dia!

Avui...

Doncs avui una fotografia i poques paraules:

Bon dia i bon profit!

Bon dia i bon profit!


(a tothom qui hagi pogut parar-se a fer un bon esmorzar, en el meu cas aquests esmorzars es reserven als dissabtes)

12 de novembre 2007

Fires

Arbres il·luminats per un munt de somnis de petits i grans. Colors que envaeixen les nits fredes de finals d'octubre. Somriures il·lusionats que admiren cada racó, mostrant la inocència més pura.

Records infantils que vaig retrobar, vagant entre atraccions d'unes fires que em transportaren a les primeres sortides de nit amb les amigues, quan havíem de tornar a les onze a casa i perquè el pare de la Irene ens venia a recollir. Records d'una nena que va tornar a casa un matí, amb un ós de peluix tant gran com ella i amb la seva primera mini-cadena, de la mà del seu germà gran i de la seva xicota.

Moments que transcorren com estrelles fugaces quan es retroba amb la seva mirada en els ulls dels petits a qui ara acompanya. El fred es difumina en els colors i els sorolls que desperten la nit.


La devesa

11 de novembre 2007

Converses

El diumenge passat va ser el seu sant. Tu ho sabies i jo també. En certa manera tenia ganes d'estar al teu costat, llevar-nos d'hora, comprar unes flors i anar-lo a veure. Sabia que ho faries, i potser per això no hi vaig pensar més, potser era bo que t'hi retrobessis tu sola, en un dia especial.

Quantes vegades l'havia oblidat aquest dia! Quantes vegades l'havia sentit remugar perquè no ens en recordàvem... Per ell era important, oi? I aquest any no he pogut oblidar-ho. L'he felicitat i l'he tingut present, de la manera que a ell li agradava.

I t'he sentit parlar-me, amb tota la tristesa condensada en un fil de veu, a l'altra banda del telèfon, explicant-me amb veu serena que l'has anat a veure, que algú li havia deixat flors, segurament per Tot Sants, que li has parlat i li demanaves que sortís, que tornés al teu costat, que tu tornaries a cuidar d'ell, que l'enyoraves. I em deies que no et feia cas, que no volia tornar... I jo, amb la veu trencada per les llàgrimes que queien en silenci et murmurava que és normal, que ara havia aconseguit estar tranquil i no patir més. I per més que a les dues ens caiessin en silenci, sentia la seva presència als teus ulls, recorrent les teves galtes, com tu senties les meves.

Ja heu pintat? Sí mama. Només ens queda el lavabo de dalt.

10 de novembre 2007

Vierge Moderne

No soy mujer: soy un neutro.
Soy un niño, un paje y una valiente decisión,
soy un risueño rayo de sol escarlata...
soy una red para todos los peces voraces,
soy un brindis a la gloria de todas las mujeres,
soy un paso hacia el riesgo y la perdición,
soy un salto e la libertad y en el yo...
soy el murmullo de la sangre en el oído del hombre
soy la fiebre del alma, deseo y negación de la carne
soy contraseña entrada al nuevo paraíso.
soy una llama, penetrante e intrépida,
soy agua, profunda pero audaz hasta la rodilla,
soy fuego y agua en libre y sincera unión...

Edith Södergran

07 de novembre 2007

Un matí qualsevol...

El despertador aconseguí fer-la reaccionar. Semblava impossible que ja tonrés a ser l'hora de llevar-se. Mirà el seu marit, al seu costat. Feia poques hores que devia haver arribat de la feina, i ni tant sols se n'havia adonat. L'abraçà i desitjà prolongar aquell instant, que durés tota una vida. Sentia, a través de l'intercomunicador, com la petita donava voltes al seu llitet i tossia, a veure si el refredat li marxava ja... Agafà forces de no sap on i es llevà. Encara era de nit i la son la perseguia. La féu fora amb una dutxa ràpida. Es vestí, per sort la nit anterior s'havia deixat preparada la roba i no havia de pensar massa, no eren hores per pensar.

S'assecà el seu cabell curt, es posà una mica de maquillatge, el just i suficient perquè no se li notessin les olleres de cansament. I tot just era dimecres. Sense oblidars-se del desodorant i del perfum, sortí del lavabo. Anà a la seva habitació, només li calia una nova abraçada, sentir-lo a prop. Fins al vespre no es tornarien a veure i ja els enyorava als dos. Avui ell es podria quedar amb la petita i preparar un bon sopar, amb una mica de sort, potser podria arribar a mitja tarda i podrien sortir a jugar tots tres junts, en feia tant de temps! Sense fer massa soroll, s'acostà al llit, li acaronà els cabells i li féu un petó.

Va notar el buit del silenci massa intens. Només se sentia la seva pròpia respiració i la d'ell. No sentia el tossir de la nena, i donà ràpidament un cop d'ull a l'habitació, buscant aquella llumeta per identificar on era. Però no hi era. Per què? Neguitosa, començà a remenar el seu marit i amb un fil de veu intentava despertar-lo. Desperta, desperta! Has agafat l'intercomunicador de la nena? - Mmmm, què dius? Deixa'm dormir... - Jaume! Escolta'm, l'intercomunicador, no hi és! I no sento la nena! Jaume! La nena! L'intercomunicador! - Mmmm... Està allà, a la tauleta de nit mmmmm. Però seguia dormint. Era com si somiés. I ella sentia cada cop més aquella angoixa que li oprimia el pit i no la deixava respirar. El silenci es va trencar. Sentí un soroll al pis. O era a casa dels veïns? Es va treure les sabates i començà a caminar. Només hi havia la llum del passadís oberta. I res més. Cap altre soroll. Se n'anà a l'habitació de la seva princeseta. No la sentia. I no la veia! Va encendre el llum, i només hi havien els llençols del llit remoguts, i el seu osset de peluix. I ella no hi era! La seva nena...

Estava a punt de cridar quan la va sentir tossir. Estava al pis. Intentà fondre's amb el silenci i seguir la remor que la seva tos havia deixat. Anava cap al menjador, quan veié una ombra d'un adult moure's. No tenia temps d'anar a buscar cap bastó, les seves sabates serien una amenaça suficient? Si no començaria a cridar... Entrà al menjador, i quan el crit de guerra i temor, quan tota l'angoixa que sentia estava a punt de convertir-se en la seva millor arma, quan amb la boca oberta i amb les sabates a la mà va veure la figura que es movia cap a ella somrient, amb la seva nena als braços, se li escapà: Mamaaa...

I semblava que les cames li deixaven de respondre... S'assegué al sofà i se la mirà. I ella, amb els seus ulls blaus li preguntava què t'ha agafat a tu ara? On vas amb les sabates a la mà i com és que encara no has marxat a treballar?

No sabia si matar-la de l'ensurt que li acabada de donar o si abraçar-la i riure o si posar-se a plorar. Però va sentir algun campanar perdut que tocaven les sis, li va fer un petó a la galta, va abraçà la seva princeseta i marxà corrents, esperitada per no tornar a arribar tard a la feina.

06 de novembre 2007

Flames eternes

Música... Em transporta a móns interiors, em fa navegar a indrets recòndits que desconeixia. O em condueix cap als llocs que creia desaperaguts, mostrant-me rostres oblidats. O em fa somiar. O em fa perdre'm en cada una de les seves notes o de les seves paraules.

No podria viure sense la música.

I ara estic contenta, perquè a poc a poc vaig entenent més paraules que fins aquest nou curs havien quedat barrades amb pany i clau, amagades als meus ulls dins de diccionaris de llengües desconegudes.

El dissabte va ser un dia com un altre. Però va ser un dia especial. Una cançò que havia escoltat en altres temps, que de tant en quan se sent a la ràdio, una cançò que vaig poder sentir dins meu, a través de la seva música i de les seves paraules... És bonic saber què diu, saber què signifiquen els mots que acompanyen les melodies. Només per aquests moments, el sacrifici d'allargar la setmana fins el dissabte al matí, per fer un curs d'anglès, val la pena!

Podríem dir que em vaig sentir com si "sun shines through the rain", encara que fet i fet, el sol brillava des de les vuit del matí!


04 de novembre 2007

La noia del BMW X5

Mirava la porta i encara no s'ho podia creure. La noia del BMW X5 havia tret unes claus de la bossa i les havia introduïdes al pany de casa seva! Havia obert la porta i s'havia endinsat cap a l'interior del que era la seva llar. Qui era? Què feia? Per què tenia aquelles claus?

Instintivament tancà el cotxe i mirà el clauer: aquell sol platejat que tenia com a companya una lluna que duia la seva parella. Estudià fixament cada una de les claus: la del cotxe, la de la bústia, la de la porta de l'entrada del pati, la de la porta principal de casa i la de la cuina. Hi eren totes. Tornà a mirar la casa i veié com l'ombra d'aquella noia aixecava la persiana de l'estudi i parlava per telèfon.

Tornà a mirar les claus i avançà cap a la porta del jardí. Al cap i a la fi, aquella era casa seva. O no? Qui jugava amb la seva vida? De sobte, se sentí com un titella que ballava al so de la música d'algun gegant capriciós. Es parà i mirà els noms que sortien a les bústies: el seu nom, el de la seva parella i el del petit. Sí que ho era... Però llavors, qui era ella? Què hi feia allà? Tipa de fer-se tantes preguntes, va obrir la porta del jardí, va posar la clau al pany de la principal per comprobar que anés bé, però estava oberta. Tal i com ella solia fer, deixar la porta oberta per quan arribés ell. I va creuar el llindar. Sentia la veu d'aquella noia parlant amb no sé qui a l'estudi, però el que més la meravellà era que tot havia cambiat. L'estil rústic del menjador havia deixat pas a una modernitat de disseny, la televisió era de plasma, el sofà semblava tret d'una revista de decoracions (d'aquelles que ja són de per si impagables), les parets eren completament llises, carpinteria d'alumini amb doble vidre, el gres lleig de l'escala havia desaparegut, l'armari dels jocs s'havia convertit en unes estanteries de sotaescala, el menjar de la seva gata havia desaperagut... Aquella no era casa seva. O sí, però completament diferent.

Encara amb les claus a la mà, sentí com la porta de l'estudi s'obria. Es volia amagar, acte instintiu, quan de sobte la mirada de la noia del BMW la traspassà, com si ni tant sols hi fos. Es quedà de pedra. Com una noia convertida en estàtua, ja no podia escoltar ni els seus propis batecs. Era com si s'hagués mirat al mirall o com si en algun concurs televisiu d'aquells que tant odiava li haguessin canviat l'estil i li haguessin fet perdre un parell de quilos. La mirada de la noia del BMW era la seva, les mateixes faccions, el mateix somriure, la mateixa manera d'agafar el telèfon, de parlar, les mateixes paraules que ella faria servir... I seguia parlant, però de l'esglai no podia acabar de percebre les seves paraules. Ni tant sols se sentia respirar a ella mateixa.

I l'altra noia, l'altra ella vestida amb faldilla i jaqueta elegant, de cabells llisos i perfectament maquillada, agafà la cartera de mà i en treié el portàtil d'última generació. I seguí parlant:

- Sí, avui he arribat d'hora a casa. He aconseguit sortir abans però ja veig que no podeu viure sense mi. Li volia preparar una sorpresa a en Marc, un sopar d'aquests romàntics, aprofitant que avui ve sol i arribarà tard, però ja veig que l'hauré d'acabar encarregant... Digues-me, què necessites? Si... Mmmmm... L'estat de comptes és el correcte, estava prevista a la facturació. Fixa't en el fitxer novembre.xls, allà hi veuràs totes les previsions. Si, segurament haurem de disminuir el pressupost, però escolta, no ho podem deixar per demar això? Sí, sí, ja ho sé. Demà ens reunim a primera hora amb el consell directiu. Molt bé, ho enllesteixo en deu minuts. T'ho envio i ens tornem a trucar. Amb una mica de sort tot estarà sota les previsions i encara podré encarregar el sopar i que m'ho portin tot. Doncs, fins ara.

Estat de comptes, previsions, consell directiu, reunions, portàtil d'empresa amb conexió remota als servidors, l'etiqueta que reconeixia com els de la seva pròpia empresa... Deia que arribava aviat, però eren quarts de deu del vespre. No li agradava aquella noia que veia davant seu, era com si hagués deixat de tenir vida: encarregar un sopar romàntic? Endur-se la feina a casa? Podia tenir la seva mateixa semblança, però no era ella mateixa, no...


De sobte sentí una suor freda a l'esquena. Havia de prendre una decisió: podia acceptar l'oferta que la duria a la cima de l'èxit professional, només serien uns quants sacrificis. O podia dir que no.

01 de novembre 2007

BMW X5

Havia sortit tard de la feina. El seu cap tenia la bona costum de reunir-se amb ella i la seva superior immediata a última hora, únicament per verificar l’estat del projecte que duien a terme. Però ja arribava a casa, el tren arribava puntual i ja només li quedava aquell últim trajecte en cotxe per treure’s les sabates i posar-se còmodament les espardenyes i el pijama. El seu cotxe vell i atrotinat la saludà posant-se en marxa de seguida i agafà la carretera. Un tot terreny d’aquells moderns, que tant li agradaven, se li posà al davant. Semblava com si s’avancés a cada un dels seus gestos: si posava l’intermitent, la conductora de cabell llarg i llis del davant també el posava, al mateix moment. Si havia de girar a l’esquerra el BMW X5 també ho feia. Disminuïa la velocitat davant d’una corba de la mateixa manera que ella. Si no hagués estat pels cotxes diferents, qualsevol s’hagués pensat que es tractava d’una doble visió. En tots els encreuaments, prenia la mateixa direcció que ella, fins i tot al moment d’arribar al poble. Ella estava encuriosida amb aquella conductora que no havia vist mai vagar pels carrers del poble, hagués recordat el cotxe! I el que més l’encuriosia era l’estranyesa dels seus actes: el seu mateix reflex... De sobte, va tenir la sensació que potser anava cap a casa seva, trencava pels mateixos carrers, frenava a aquella cruïlla perillosa, es movia perfectament dins d’aquells laberints, segurament estava molt familiaritzada. Fins i tot agafà la mateixa drecera que ella. Cada cop sentia més curiositat, on es pararà? Però ja s’acostava a casa seva i ella encara no havia parat, era estrany, perquè després no hi havia cap sortida des del seu carrer, o si més no, cap sortida que no portés als camins per on ja havien passat. Potser seria la nova propietària de la casa en venta del costat? Però llavors, perquè es coneixia tant bé els carrers? O potser era una dona d’èxit (de ben segur amb aquell cotxe!) que tornava als seus orígens adquirint una casa d’algun familiar? Fos el que fos, el camí de tornada li semblà molt curt. Ja era al carrer de baixada que la duria a la porta de casa. El BMW disminuïa, semblava que volia aparcar, al seu lloc! Problemes d’aparcament no n’hi havia, així que es posà al seu darrere, i la mirà encuriosida. Quina seria la porta on es dirigiria? Anava amb un vestit jaqueta, sabates de taló, cartera a la mà, un pentinat perfecte, un perfil encisador. I finalment va treure les claus de la bossa que duia penjada i obrí una porta... La porta de la seva entrada. Es va quedar esglaiada sense ni poder-se moure. Qui era? Per què tenia les claus de casa seva? Milers de preguntes l’omplien i li acceleraven el cor.

31 d’octubre 2007

Vivint morint

Fa un any vaig començar a viure.

Fa un any vaig començar a morir.

Sortia al carrer.

Joves entussiasmats davant una casa buida,vella, bruta; davant d’un somni, davant d’una il·lusió, davant...
Joves suspirant per no finalitzar el temps de les nits, perquè el sol no es deixés veure i tot fos un sempre etern.
Joves veient com el seu fruit creixia y madurava, com el seu fruit era amenaçat per la llum del dia que no permet els contes, que ofega la seva realitat, la realitat d’un món que crida i demana...
Joves sentint la dolça melodia del vent i dels ocells, els forts trons que queien anunciant la tormenta, però sempre sentint el cant de llibertat,...
Joves palpant la utopia, sentint la seva suavitat i notant com aquesta era arrabassada de les seves mans...
Joves amb el gust de la fruita prohibida, amb la tentació a la boca, obrint els ulls a la penombra i veient-hi colors...
Joves darrera els perfums olorosos d’allò que aspiraven, amagat en els boscos i en les ciutats...

Jo em vaig unir a aquests joves.

Vaig ser una més desapareixent del dia que no permet els somnis, de la tormenta que desterra lluites, d’un déu que prohibeix les il·lusions y la justícia,...
Vaig ser una més caient en la nit plena de llums y colors, en la realitat dels nostres cors, en un oasis de la realitat dels demés,...

Vivint dins una guspira...

Fa un any vaig començar a viure però a la vegada deixava d’existir fins a renéixer durant les nits de la primavera, i cada nit que torno a néixer sóc aliment dels corbs que esperen la mort d’una part de mi.

Fa un any vaig començar a morir.

29 d’octubre 2007

Una escletxa a la paret

La setmana passada li semblà llarga, llarga, molt llarga. Anava amunt i avall, bàsicament de la feina a casa i para de contar. Hores (que es podrien dir extres), formacions, ara classes i un dissabte que tocava treballar. I arriba el cap de setmana i es preveu mogut, no de tempestes, ni de calma, mogut per llums cridaners, rialles infantils, rostres familiars i sensacions des de fa molts anys no viscudes.

Les presons rutinàries resulten ser moments on li costa buscar un moment per a ella mateixa, sigui en els minuts que viu o en les hores que han d'arribar. Però certament, aquell somriure infantil d'uns nebots que se li tiren a sobre, aquella il·lusió d'un nen de deu anys al descobrir un munt d'atraccions que s'alcen entre els arbres, la mirada d'una mare que treus de casa i que recorda quan era ella que hi duia els seus fills... Tot això són aquells petits canvis que com deia el Capità Enciam: són ben poderosos!

I avui, cansada de la setmana passada i del cap de setmana, comença la nova setmana, on sap que li faltarà el temps... Però després del que ha llegit, se'n va a treballar amb un somriure còmplice, i una mirada d'aquelles que es perd en la claror de la lluna, somiant...

Potser ha aconseguit treure alguna reixa? O potser és que algú l'ha ajudada?

27 d’octubre 2007

Presons del temps

Empresonada...

A vegades em sento empresonada pel temps que llisca ràpidament entre els meus dits. Com quan era petita i m'aterria quedar-me sola dins l'escola, amb les portes tancades, ara m'aterra quedar-me tancada dins la presó de la rutina diària, sense trobar l'alè que a vegades ens falta per acabar la setmana i recuperar-nos a nosaltres mateixos.

Empresonada per un temps que fuig de mi.

Miratges de somnis empresonats

26 d’octubre 2007

Stop

O ens parem, o ens faran parar. Però no deixaran passar a ningú, ni a uns ni als altres. Potser serà el cos qui et mostrarà la targeta vermella. Esperem que no et deixi fora de joc.

Ningú pot passar

25 d’octubre 2007

Mensch - Herbert Grönemeyer


Va ser ja fa forces anys que vaig escoltar per primer cop aquesta cançó. La seva història i la seva lletra encara em fa venir una esgarrifança, i cada cop que la sento no puc evitar cantar-la, deixant tota la meva veu, tot el que sento...

Alguien especial...

Aquí estoy yo, en todo mi ser, descubriendo esa chica que dejé en las palabras pasadas.
Sigue lloviendo.
Me pregunto dónde estarán ahora todos aquellos protagonistas que vivían en las letras que un día dejé olvidadas en un papel. ¿Se acordarán de la luna que brillaba la noche antes en que su sueño iba a morir? Su sueño... quizás era solo mi sueño, unos meses de instituto dejándome llevar por las embriagadoras noches primaverales, en lo que llamábamos un oasis de la realidad, donde cualquier ilusión era realizable.
Hay tantos otros... Rincones del ordenador llenos de polvo, fantasías que desgastaron el teclado, tinta seca dando vida a una hoja de papel.
Sigue lloviendo.
Eso creo.
La ciudad de hormigón y cimiento está envuelta de un suave aroma a tierra mojada, limpieza general.
Gente solitaria sigue pasando por esta calle, escucho los zumbidos de sus coches, mezclados con el efecto que el chillout causa.
Aquí estoy.
Hasta aquí hemos llegado, con los recuerdos en una mano y los sueños en otra, con las luchas delante de mis ojos, con los amigos y amigas al lado, con toda aquella gente que me he cruzado por la calle, aquellos a quien algún día dediqué una sonrisa, unos minutos, una lágrima..., aquellas a quien siquiera he visto, a una humanidad que vive esperando, o que simplemente vive.
A todos vosotros os mando estas palabras, personas que formáis parte de un pasado, de un presente, del ayer, del hoy o del mañana que hay que vivir todavía, a todos aquellos que ni siquiera conoceré pero que nos cruzaremos algún día. A quien ha querido y es querido, a quien vive en un mundo de fantasías, a quien construye nuevas realidades, a quien no olvida, a ti, especialmente a ti porque lees ahora estas palabras y compartes conmigo unos momentos de tu vida.

Vielen Dank für alles!

Barcelona, una noche lluviosa de primavera. Hace días que no se asoma el sol, quizás mañana me de los buenos días, o quizás sea necesaria tu sonrisa y el calor de tu mirada...
La ciutat dels fums,

9/05/02 (10)
0.45 min

23 d’octubre 2007

Pors

Era tard. Anava cap al cotxe moguda per la fatiga, les ganes de sentir-se a casa, lluny de tots els deures diaris i de mirades desconegudes, i moguda per un sentir-se observada a cada pas. Com si l'empaitessin.

Arribà al pàrquing públic, el fanal s'havia fos i no encertava la clau al pany. D'una rebolada entrà dins el cotxe, deixà la bossa al seient del copilot, posà música, encengué el motor i les llums. Es posà el cinturó i va emprendre el camí cap a casa. Però estava intranquil·la. A pesar de la música, li semblava sentir com bategava el seu cor.

Va deixar la ciutat enrere. Conduïa per carreteres fosques, on només alguns cotxes la il·luminaven de tant en quan. Seguia intranquil·la. De sobte, li semblà veure una ombra pel retrovisor. No sabia si havia estat l'efecte òptic d'una llum o bé... Potser hi havia algú més al cotxe. Amagat al seient del darrere. No es podia girar. Conduïa i no podia deixar de mirar a la carretera. Anava mirant el retrovisor, mirades ràpides, com qui vol però no vol veure-hi.

Eren les mateixes pors que l'assetjaven de petita. Aquell temor infundat que li impedia dormir creient que tenia un monstre sota el llit i que l'agafaria amb les seves mils mans, i que a la vegada li impedia mirar per veure si hi era. Potser l'atraparia amb els seus ulls foscos, o bé no seria capaç de trobar-lo i quan tornaria a amagar-se sota les mantes se'l trobaria de sobte al seu costat.

Era aquell temor que la feia pujar les escales secretes, quan estava convençuda que una ombra la perseguia i no gosava mirar enrere.

Eren aquelles pors, les mateixes, les que ara la inundaven pensant que hi hauria algú darrere el cotxe. I la carretera semblava no acabar mai. Recordava els mostres sense cara, les ombres sense cos i tots aquells altres éssers que l'havien atemorit tants cops.

De sobte sonà una cançó, i la començà a taral·larejar. Sense adonar-se'n arribà al proper poble. El semàfor estava vermell. Posà punt mort i es va parar.

Sense adonar-se'n es va girar.

22 d’octubre 2007

Mirades que tot ho diuen

Potser perquè ja des de petita sempre m'havien parat les veïnes del barri, les dones grans amigues de la meva àvia o altres persones completament desconegudes per mi... Potser perquè sempre em deien "ai i quins ulls més bonics que tens nena!" i jo només volia fugir corrents o que em deixessin tranquil·la que feia tard a vés a saber on... Potser per això i perquè el mirall de casa era un mirall vell i brut (per més que l'intentés netejar), potser també perquè ells sempre havien estat allà on sempre, del color del cel, potser perquè els meus germans, la meva mare i la meva àvia els tenien igual d'escandalosament clars, blaus o verds, blaus i verds... Potser per tot això mai els havia dedicat unes paraules, uns moments.

I ahir pensava en quina era la part del meu cos que més m'agradava (i quantes coses que en canviaria jo! però ai la mandra, quina mandra!), vaig pensar en ells. No per ser bonics, ni blaus, ni grans o petits, ni alegres o tristos, misteriosos o amistosos... Més aviat per tot el que m'han mostrat, per delatar-me a mi mateixa quan no volia caure i ells sols han trobat el camí per desafogar-se, per mantenir-se ferms en el moment adequat, per ser el mirall del que sento i penso per dins, per ensenyar-me cada dia com surt el sol i els rostres amics que m'esperen a cada racó, per haver pogut conèixer cada una de les faccions del meu somiador, per deixar-me llegir paraules i paraules carragades de secrets i històries, per somriure als dies que arriben, per agrair les riqueses que la vida ens dóna, per fer-me somiar, per ser capaços de transmetre la il·lusió i l'alegria per tot allò que ha de venir, per... Per tantes coses!

I els meus ulls, que no tot ho veuen, volen retransmetre una càlida mirada a tres persones, perquè aquestes siguin les que mostrin aquella part del seu cos, que per una raó o una altra, més els agrada:

A l'Eva o la Míriam de Putas y Princesas (la veritat és que després de la no descripció de l'Omphalos a I-Reflexivo no recordo quina imatge me'n vaig fer!).

A l'Ignacio de Bocins de Nit.

I a la Iruna, de Batecs del Temps.

De Memes i altres històries...

Doncs resulta que fins fa poc jo tampoc sabia el què eren, els memes aquests... I de fet, si ho busco al diccionari, m'agrada la resposta que la pantalla em mostra "no s'ha trobat cap entrada coincident amb els criteris de cerca", potser haurem d'aprendre a cerca millor! Ningú no coneix un diccionari de... de... ups! On sortiria la definició del què és un meme? Algú m'ajuda? Podria ser un testimoni que es deixa, podria ser un d'aquells mails que sempre t'acaben arribant amb un munt i munt de preguntes sobre tu mateixa, el que t'agrada i el que no, el perfum que més t'agrada, l'estació de l'any i el destí de les vacances, i què sé jo... Un d'aquells que només et ve bé respondre quan la persona que l'ha de rebre és un futur somiador, però que quan ja saps de què va tot penses buffff quina mandra! Oh! Si se n'ha anat al "trash", quina llàstima!

Bé, doncs com anava dient, no sé com explicar què seria un "meme" blocaire... N'he vist d'aquests que acabarien al trash (ui! que aquí no n'hi ha, i potser això no queda políticament correcte... és igual, ja està dit), d'aquests que et fan gràcia i creus originals i d'aquells que penses, va i per què no?

Ahir vaig avançar que m'havia tocat, i dos cops! Doncs aquesta nit espero poder-vos deixar el segon, un xic diferent (força) al primer però que pot resultar divertit o en el meu cas, inspirador (o no)... Aquest cop haurem de donar les gràcies a l'Striper pel Meme del Tros que us deixaré d'aquí una estona. Encara que mai podré competir amb ella i amb les rialles que em va robar una tarda de la setmana passada, crec que és el millor que he llegit mai, no us la perdeu: el Meme corporal de l'Anna Tarambana.

Estàtues immòvils

Eren altres temps aquells... Temps en que el crit de guerra era més fort que la comoditat de tenir un sostre i un llit tou i confortable on descansar. Temps en que les lluites bullien a les seves venes, esperant que potser amb les seves veus podien arribar a canviar el món.

Hi ha qui segueixen a peu del canó, en primera línia, lluitant per allò que creuen just i millor per a la societat actual.

I ella sembla que s'ha fet gran. Però no vol creure que aquesta mena de maduresa ha ofegat el seu crit de rebel·lió, potser ara està adormit, intentant que acabi de complir els seus propis projectes, que la duran a ser millor persona amb els que l'envolten. Potser només són excuses barates, justificacions que ningú ha demanat, que només serveixen per calmar la seva consciència.

Potser no. Qui ho sap?

Rere cada paraula, rere cada somni, s'alça una idea, un projecte... Sempre havia cregut que si arrancava un somriure a un nen o una rialla a aquell qui no havia conegut la felicitat, la seva lluita tindria sentit. Potser no podria canviar el món, potser les coses de les altes esferes eren massa complicades per a ella... I per això s'havia resignat a construir el seu projecte, i aquella resignació era el seu millor regal, la seva vida, i amb ella construïa utopies inabarcables per aquells que encara seguien al peu del canó.

Dia a dia seguia, sense saber-ho, contribuint a la mateixa lluita, amb granets de sorra que constituïen les parts més sòlides d'un castell que creixia amb cada rialla que les seves ganyotes provocaven, amb cada pensament que les seves escenes despertaven... Potser si feia reflexionar als que s'aturaven a mirar-la, potser així alguna persona despertaria de la vida que els havien venut i que tots havien acabat comprant, contents de la gran estafa i enganyifa on gaudien dels seus anys d'esplendor.

21 d’octubre 2007

Estimat blocaire...

... avui m'has demanat uns consells per poder ser una persona digna d'aquest món, perdut en la catosfera de les nostres terres.

Doncs no sé si això és el que es podria esperar d'una somiadora com jo, però en primer lloc et diria que mai deixessis de somiar, en cada paraula que escrius, en cada cançó que et fa viatjar, en cada imatge que et brina la seva melodia...

Que siguin els teus somnis la teva pròpia veu, sense preocupar-te del què diran o del què pensaran o de si tornaran a veure't (o a llegir-te) o no.

I que gaudeixis fent el que fas, que siguis feliç i que no et deixis portar per obligacions autoimposades.

No sé si aquests tres consells et podran ser massa útils, estimat blocaire...


Aquest és el meu primer meme... El culpable és en David, de "Les Cabòries d'en Montilla" (àlies, el meu somiador preferit). I ara em toca a mi escollir les víctimes (aquest seria el moment en què sonarien els tambors!).

Doncs els nous consellers en cap de la secció de blocaires seran:
L'Anna Tarambana
La Carme Rosanas de Col·lecció de Moments
I El Submarí Terrestre

Doncs imagineu-vos que rebeu un comentari anònim d'un que aspira a ser blocaire (i que encara no sap que en aquest món, desitjar és ser-ho!) i que us té com als seus ídols i us demana tres consells, què li diríeu?

M'ha tocat i dos cops!

Doncs resulta que m'aïllo uns quants dies del meu ordinador (el de la feina no, que ja se sap...), trastejo cinc minutets el bloc a casa ma germana sense temps a dir hola als veïns que somien per casa, arriba el divendres i arribo a casa que ja no sóc persona. El dissabte toca anglès i anar a comprar, que si les neveres es buiden... I el diumenge a pintar els desperfectes que ens van deixar les reformes.

I finalment trobo el moment, el moment per seure davant d'aquesta pantalla que ja em reclamava, i em trobo que tinc deures! Tinc deures blocaires! Després d'haver fet un mes de vida arriben els primers memes, dos i de seguits... I ja els he fet esperar massa, però és que ara, així en fred (i fred de veritat) i sense pensar doncs...

Mans a la feina!

19 d’octubre 2007

El paper del gelat

El paper del gelat...

Sobre el paper del gelat, o del caramel que t’acabes de menjar, o d’un mocador de paper que vols llançar. Aquesta historia va de qualsevol d’aquests elements, fins i tot les protagonistes podrien arribar a ser dos parells de sabates velles dins d’un parell de caixes noves.

Turquia. Istanbul. Finals de juliol i principi d’agost. Any 2007. Aquest va ser el destí de les nostres vacances passades. Per un cop a la vida, vam tirar la casa per la finestra (només en sentit figurat, és clar) i vam pensar en què ens venia de gust conèixer. No ens va costar gaire posar-nos d’acord, Istanbul, viatge estrictament no organitzat (com diu el meu somiador, per anar a toc de “pitu” ja em quedo treballant i no me’n vaig de vacances). Només hotel i avió, i la resta nosaltres ens ho maneguem. Però no vull parlar exactament de les vacances, sinó més aviat de la vida singular que tots els objectes inanimats que he esmentat anteriorment troben a una ciutat com Istanbul.

Desconec la xifra oficial que tenen a l’any, però són milers els turistes que han de trepitjar els carrers d’aquesta ciutat entre Orient i Occident. Milers o milions o un fotimer de turistes que tenen set i compren ampolles d’aigua que uns turcs et venen al carrer (si ets espavilat les compres barates, si encara no has après l’art de regatejar, un xic més cares). Ens hauríem d’anomenar devoradors d’aigua sota el sol de l’agost, perquè uns segons després ja teníem l’ampolla buida a les mans. I un petit problema. On llençar-la.

Els peus fan mal, camines d’un costat a l’altre, busques una paperera, mira que no seré exigent, si no és de reciclatge no passa pas res. Però no hi ha èxit. La meva bossa és gran i hi cap de tot (la càmera, la guia, el moneder, els mòbils, les entrades, la clau de l’hotel, ...) ja no hi vindrà pas de l’ampolla d’aigua buida, oi? Espera que faig malabars i li faig un foradet, tot sigui per no caminar més, que els peus em maten. Seguim la ruta i segur que ens en creuarem una.
Que tens un caramel d’aquells que et refresquen? Si, si, de llimona mateix. I el paperet, unes escombraries a la vora... No, guaita que no en veig cap, un altre paper que acaba a la bossa. És que sóc neta i per més que la ciutat en sí sigui un xic bruta (tot i ser en ple casc antic, i quan dic xic no peco d’exagerada sinó més aviat tot el contrari), jo no hi penso contribuir.

Que et ve de gust un gelat? Amb aquesta calor... Va, de camí a l’hotel en fem un. I amb el gelat arriba el gran problema. Perquè si l’ampolla d’aigua buida i l’embolcall del caramel hi cabien a la bossa, em nego a posar-hi el paper del gelat, tot enganxifós... Per sort anem a l’hotel i allà podré buidar la bossa de totes les porqueries ja que sembla una missió impossible intentar trobar unes miserables deixalles en tot el casc antic turístic d’Istanbul.

Un altre dia vam anar a l’altre centre d’aquesta gran ciutat. Aquest cop el centre modern occidental (no serà per centres!), i les sabates ens feien tant de mal que vam decidir improvisar i comprar-ne unes de noves, que de ben seguit vam estrenar, per alegria dels nostres peus maltractats. I un altre cop el mateix dilema: dues caixes de sabates noves amb sabates velles a l’interior i cap lloc on poder desfer-nos-en, i el seu volum començava a fer-se feixuc per dur-les de ruta durant tot el dia... Jo no sé si és que potser necessitàvem olleres, però en aquest altre centre tampoc hi trobàvem unes escombraries.

Fins el dia següent (potser és que van decidir posar-les només de dijous a diumenge?) que ja en veiem una (la de la fotografia). I a la tarda, que ens n’anem a visita l’últim centre que ens quedava, el del continent asiàtic, i allà al mig, en una Avinguda que seria tipus Pedralbes, em trobo amb contenidors de reciclatge! I no eren visions provocades pels alts graus de temperatura i el cansament simptomàtic del turista, eren ben reals... Llàstima de no haver guardat les ampolles d’aigua, els embolcalls dels caramels, els papers del gelat, els mocadors de paper i tota la resta durant tants de dies!


Reciclatge a l'Avinguda Bagdad

18 d’octubre 2007

Una nena, una princeseta que fa anys...

Una princeseta captivadora

Fa uns tres anys que ens vas encisar per primer cop. I a mesura que creixies et feies més irresistible, mirades plenes de força, fas de nosaltres humils servidors als teus peus, tot per una rialla, per un somriure, per poder sentir el caliu de la teva màgia ben a prop.

I avui et toca somiar, somiar i desitjar tres desitjos, un per cada any complert. Avui és el teu dia princeseta, vas fent-te gran en el teu món de contes, on desitjo que sempre hi visquis i que mai oblidis.

No deixis mai d'encisar, de somiar, de riure, de mirar i descobrir els misteris dels contes de fades que t'envolten, però no els trenquis mai, fés que t'acompanyin en les nits de calma, fés que siguin els teus amics, d'aquesta manera les fades sempre et faran volar!

Felicitats nena, felicitats Aina!

Molts molts i molts petons des de Barcelona i des de Cànoves!

Riure entremeliat

I a l'Aniol també, que també enamora amb cada mirada a cada noia que se li creua pel camí! (quina por que em fan aquest parell de grans!)

L'Aniol i el mar

17 d’octubre 2007

Escapades a la ciutat dels fums

Aquesta nit m'he escapat de casa, he fugit fent de casa meva un altre cop la ciutat dels fums, deixant al meu somiador preferit sol en un casalot (esperant que m'enyori quan el llit se li faci gran! encara que sabent a les hores que es despertarà i que ell és una au nocturna, potser no l'aclapara la solitud)...

Avui he tornat a treballar de sol a sol, he arribat a la feina que encara seguia el rastre dels estels i n'he sortit que ja em saludava la Lluna, i amb la bossa preparada he fet camí cap a casa ma germana, que ja tenia ganes de veure-la i dedicar-nos els vespres de no deixar-nos parlar mútuament, sopar un bon "schawarma" del seu barri, veure unes coles i mirar potser alguna série televisiva (encara que ara les que solíem veure ja no les fan). Així no arribo tant tard a casa, no m'aixeco tant d'hora, vaig menys cansada i, el més important, la veig!

O sigui que, exiliada de casa, he aconseguit encendre el seu portàtil, fer anar internet (tampoc ha estat massa complicat, no us penseu) i arribar aquí, la meva segona casa, que m'acompanyarà sempre que hi hagi xarxa! I aquí em teniu, avui i demà, passarem un parell de dies de rialles entre germana petita (jo) i germana gran (ella) i, tot s'ha de dir, d'enyorança de l'escalfor d'un somiador que jo ja conec...

Bé, doncs jo us la volia presentar, és una persona important per mi i per tots els que l'envolten. Si és que de fet comentàvem avui amb una amiga seva que quan marxi (ens vol abandonar i veure món al febrer) es trobarà a faltar, i molt!


Ja t'enyoro i encara no has marxat...

Carrer dels oblidats, número 1

Vivia al carrer dels oblidats número 1. El seu rostre era un rostre ben comú, ulls castanys, pell bruna pel treball al camp, cabells a mig créixer, mans carregades de feina i peus cansats. Era una persona humil, que vivia i deixava viure als demés, passant desapercebut, com una ombra que es movia entre les persones que habitaven la mateixa ciutat, com un reflexe que ningú es mira, com un somriure que s'oblida.

Cada matí es llevava a trenc d'alba. Agafava la seva bicicleta mig destartalada i creuava la ciutat i els camps veïns, fins arribar al seu hort. Unes terres que la família li havia deixat, com una mena de càstig diví pels seus fracassos constants en carreres estudiantils i carreres professionals que mai havien arribat a bon port. Treballava aquelles terres, que imaginava de la grandària de les grans possessions dels senyors feudals, aquell hortet, com si fos l'única cosa important en el món. Cada planta rebia tota la seva atenció, cada tubèrcul era com l'esperança nounata, l'arbre que li donava fruits era com el sol que l'escalfava, i les gallines que mantenia engabiades per por que no l'abandonessin (sense cap mena de dubte, ho hagueren fet de tenir-ne l'oportunitat) eren els seus ous d'or. Al migdia treia els seus rosegons de pa sec amb la vianda estofada que la veïna, de bon cor, li preparava. A la tarda seguia conreant o treient males herbes, o s'entretenia mirant com els núvols jugaven a fet i amagar amb les ombres, que ara es veien, ara s'amagaven per no tornar. Fins que el sol es ponia, que, cansat i il·lusionat a la vegada, agafava la bicicleta plena de taques d'òxid, i pedalajava cap a casa, on potser el món dels somnis farien recordar-li que un dia fou una persona estimada.

Però ni tant sols els somnis el recordaven a ell. Passava les nits amb els ulls clus, algunes desvetllat, però per més que intentés imaginar alguna història fantàstica per continuar mentres dormia, per més que llegia contes que el duien a altres móns... Tancava els ulls i només apareixia la foscor d'aquell que no sent res, els somnis del qual han fugit per trobar millor vida...

La seva era una existència trista. En una ciutat plena de fums, les il·lusions s'esvaïen amb cada fruit del seu esforç que havia de vendre... Aquells fruits eren l'únic testimoni del seu anar i venir, de la seva feina ben feta, i desapareixien en estòmacs desconeguts que ni tant sols coneixien les seves arrels.

Una tarda, al tornar a casa, el va veure arribar, més ensopit del normal. Des de la seva finestra, rere les cortines, ella se'l mirava. Potser no ho sabia, però era tot el seu món, construïa fantasies entorn una vida que ella creia meravellosa. Ella, que vivia al carrer dels espantats número 5, no podia sortir de casa, i només li quedava crear móns paral·lels per a tots aquells rostres que veia per la finestra. Ella es mirava el seu reflexe i enyorava el somriure que aquella tarda no havia tornat. L'endemà ja no el va veure sortir més... Aquella nit havia escapat, sí, havia escapat amb la seva bicicleta nova, a conèixer món. I després la vindria a buscar, per ensenyar-li a volar i poder tocar el sol amb els dits.



Barri Çukurcuma

16 d’octubre 2007

Calma...

Cauen quatre gotes comptades, però s'acosta tempesta.

Els dos fanals del carrer del costat il·luminen els bassals que s'han format al terra del jardí.

De sobte, tot és blanc, tot s'inunda d'una llum immaculada i cegadora que em fa tremolar.

Acte seguit és tota la casa qui tremola, els vidres tintinegen amenaçants.

S'acosta tempesta.

Començo a pensar en baixar les persianes, vigilar que no hi hagi goteres, apagar l'ordinador potser, que no hi hagi cap baixada de tensió, però no, ara no, ara no em vull quedar sola, sense ningú a qui llegir, sense cap veu que m'escolti.

Un altre cop. El cel s'il·lumina, com si de cop es fés de dia davant meu, ara, però, es dibuixa clarament una línia entre blanca i lilosa. I el silenci. Només les gotes que cauen, el teclejar dels meus dits, la meva respiració, encara pesada pel refredat, el caldo que vull (quina oloreta que fa...), un rumor constant que deixa anar l'ordinador, algun cotxe que passa.

El cel s'il·lumina de nou, i ara torna el silenci, no escolto el tro que segueix al llampec. Potser la tempesta fuig de mi? O potser el so dels meus dits colpejant lleument el teclat el dissimulen?

M'agradaria immortalitzar aquest moment en un miratge, però avui deixaré que s'esvaeixi en aquestes paraules i que visqui en els records, no empresonat en una imatge que, de ben segur, no li farà justícia.

De nou silenci. Potser és la calma abans de la tempesta?


Torno a sentir la remor de la pluja al caure

Es busca un curs d'absentisme laboral

Es busca. Treballadora del sector administratiu de 26 anys busca curs subvencionat sobre l'anomenat absentisme laboral. Del sector d'oficines i despatxos busca aprendre les tècniques per poder complir les espectatives dels seus caps i poder justificar d'aquesta manera una disminució del 35% del seu sou després d'una operació, així com els tres primers dies de baixa, d'angoixa en un hospital, que ni tant sols cobrarà. També s'accepten professors particulars. No és necessari diploma. Pràctiques incloses.

Tot comença en una conversa inicial d'aquelles casuals, topades als lavabos:

- Escolta'm, ara que et veig, tinc una pregunta per tu. Quan es cobra quan s'està de baixa?

- Els tres primers dies no es cobren.

- Però ni que tinguis la baixa mèdica, ni per operació?

- No.

- Ja és legal això?

- Desgraciadament si.

(Em començo a quedar blanca com la llum esmorteïda dels fluorescents)

- I després? (M'atreveixo a preguntar, fent-me la valenta)

- Els primers 15 dies cobres un 65% del sou...

(com? espera espera, no segueixis, que em sembla que de l'ensurt se'm torna a obrir la cicatriu... Doctor doctor! Torni'm vostè l'apèndix que això surt massa car!)

- ... i a partir del setzè ara no recordo si...

- Però això és "tothom"?

(Problemes de tenir dos convenis diferents en una mateixa feina per desenvolupar tasques similars)

- No...

- Els altres sí que cobren el 100% i els primers tres dies, no? Em sembla injust, la veritat. No s'hi pot fer res? No s'hauria de lluitar una mica? Apretar, parlar-ne... Jo m'afegeixo a les veus del comitè, el que faci falta!

- Si ja ho fem, no creguis. Sempre treiem el mateix tema. Però direcció ens posa els números sobre la taula, es tanquen en banda parlant d'una nova professió d'absentisme laboral, i amb aquells números...

- És a dir, com sempre, paguem justos per pecadors, no? Doncs potser que em busqui algun curset perquè m'ensenyi aquesta nova professió que diuen. Perquè posats a no cobrar, a que em redueixin el sou d'una manera tant brutal, com a mínim que sigui amb raó.