entre somnis i realitats

Tenia les mans brutes de la terra remoguda. Encara li feien mal de les rascades i el fred hivernal. Havia tret males herbes, arrancat un parell d'arrels rebels que volien seguir creixent i havia escombrat tota la pinassa. Es mirava assegut el jardí de casa. Amb el nas vermell i les orelles gelades. Assegut en aquella cadira de platja, regal de la seva sogra, mirava les poques llums que encara feien aquells fanals solars que li havien costat quatre duros. La foscor se li tirava a sobre i li obligava a tornar a entrar a la casa, calenta, on l'esperava una llar de foc encesa, un cafè amb llet, un sofà i una persona que l'estimava. Havia costat, però era un somni realitzat. Feia un any estaven fent les mudances, després dels últims malsons viscuts en la venta d'un pis petit i la compra d'una casa vella. Uns propietaris que no semblaven voler marxar, unes festes passades a casa sa mare, la roba en mil bosses, la gata dormint amb ells en un matalàs al terra dins d'une

La seva cara era tant pàl·lida que es confonia amb la neu gelada. Els seus cabells estaven recoberts dels cristalls que aquella tempesta havia deixat sobre seu. Els ulls tancats, l'expressió serena de qui dorm plàcidament, l'hivern polar deixava els seus rastres en camins de muntanya, fantasmes a qui regalava una nova vida. En feia molts anys d'aquella nevada. Però encara sentia l'alè gèlid i mortal sobre el seu coll. El somni blanc va caure sobre seu i només veia llum, llum per tot arreu. El següent que recordava era un rostre desconegut i amable, com si es tractés del seu propi avi, uns lladrucs i una cua movent-se. Un refugi calent i una llar de foc. La olor de la xocolata calenta i el flaire d'una nova vida regalada. Un any nou.

Són dies d'aquells en que no puc evitar pensar. Sentir-me trista. Recordar-te i enyorar-te. Encara no t'he plorat tot i que sento les llàgrimes caure, encara no t'he parlat, necessito trobar el moment adequat per poder-nos abraçar i per sentir-nos a prop. És com si tot fos normal, però no ho és; és com un altre any més, però no ho és; és com si no notéssim la teva absència, per més que ens hagis faltat a tots, però no hem dit res. No puc evitar pensar-te, sentir-me trista, en certa manera buida. Tampoc puc evitar tenir ganes d'estar amb els meus, amb els que encara hi som, i sentir-me feliç per poder compartir una estona amb tots ells. T'estimo!

Seguia caminant amb aquelles raquetes improvitzades. La tempesta que acabava de caure havia arribat per sorpresa i ho havia deixat tot recobert d'una neu flonja. S'havia fet tard, la boira li enterbolia la vista i la nit començava a deixar-se veure en un horitzó proper. El sentit de l'orientació el guiava muntanya amunt. Si intentava tornar a la seva casa de poble, la lluna li cauria a sobre i els perills del bosc hibernat l'assatgerien per totes bandes. Així que decidí dirigir-se al refugi on aquell mateix matí havia portat les reserves de llenya seca i queviures. Va xiular lleugerament i amb molt de compte - no volia provocar una esllevissada amb els seus sons - esperant sentir les carícies de la Naïs de tornada. Era llesta ella, molt llesta, sabia que no havia de cridar estant a la muntanya. Patia, potser s'havia quedat mig enfonsada amb els seus peuets, potser... De sobte la sentí al costat, nerviosa, plena d'un neguit estrany. Mossegant-lo lleugerament de l

Un personatge itinerant En el vaivé dels seus somnis ensopegats amb la veu de megafonia que anunciava la propera parada i amb les sotragades d'unes vies la qualitat de les quals era de molt lluny millorable, observava els rostres adormits que habitaven aquell món paral·lel. Quan no era la son qui sortia guanyadora del ring de les lluites matutines (eren tantes les ocasions en què la llum de la lluna la debilitava), captava cada gest, cada sospir, cada comentari, cada mirada, fins el detall més ínfim. I robava un tros de la història dels personatges que formaven el seu món, entre la fantasia de qui somia i la realitat de qui desperta. Aquell matí en Litus va estar a punt de perdre el tren. D'una correguda va arribar a l'estació i va poder enfilar-se dalt del tercer vagó. D'un cop d'ull va buscar l'Aina, i la veié adormida, amb l'expressió serena i tranquil·la d'un nadó. Es va asseure davant seu sense trencar el silenci del vaibé del seu pit. Ella va obrir

Havia arribat aquell vent gèlid i polar. Com cada any es preparava les mitges i els pantalons gruixuts, la camiseta interior, el jersei i la bufanda, els guants el gorro de llana i l'anorac, les botes i la bossa amb una mica de xocolata calenta que li fes passar la fred en un moment de necessitat. I així, vestit de dalt a baix, sense deixar cap forat per on se li escolés el bes gèlid i mortal de l'hivern, se n'anava muntanya amunt, acompanyat de la seva fidel ombra i de la Nais, que amb les seves mirades i lladrucs semblava entendre'l més que qualsevol altre ésser humà. Aquell hivern seria d'aquells inoblidables. La neu començava a cobrir els pobles més baixos, arran de mar, les carreteres quedaven tallades i moltes cases incomunicades. La seva feina era silenciosa. Es movia pels boscos com un animal salvatge més, tenia cura de que els refugis quedessin visibles i oberts pels que buscaven algun lloc on amagar-se de la blancor exhuberant que tot ho recobria. Procurav

"El agua da un ejemplo... Fluye y fluye y rellena todos los lugares por donde pasa... no retrocede ante ningún peligro... y nada le hacer perder su índole propia y esencial. En todas las circunstancias permanece leal a sí misma. Así la veracidad hace que en circunstancias difíciles uno perciba interiormente, con el corazón, el fondo de la situación. Y una vez que se ha llegado a ser interiormente dueño de una situación, fácilmente se logrará por sí mismo que las acciones exteriores se vean acompañadas por el éxito." I CHING, libro de las mutaciones.

En els darrers dies, que digui setmanes, perdoneu-me mesos, és a dir, des que vaig tornar de la baixa d'apendicitis a la vida real, coincidint amb el naixament d'aquest bloc, vaig molt atrafegada. El món gira al meu voltant a una velocitat que sóc incapaç de seguir i sembla que plogui una mena de felicitat carregada de noves emocions. I jo que crido: espereu-me! Que ja arribo! I de sobte em trobo que dos blocaires em fan un nou regal. Res a veure amb agendes i noves oportunitats laborals, com els últims que estant arribant... Un regal d'aquells que t'emocionen, que et fan somriure i et pugen l'autoestima (vigileu vigileu, que ara no hi ha qui la baixi jeje), un regal d'aquells que, com els comentaris de tots aquells que passeu per aquest món de somnis, fan que aquest petit projecte s'inundi d'un sentit especial. I és que en Barbollaire (fotògraf i poeta de professió passional) i la Iruna (somiadora sensible que ens fa viatjar rere els seus batecs) m'

em repeteixo constantment que "tinc 24 hores per ser feliç", com si fos una letania que a base de repetir-ho es convertís en realitat. Enfadada Dolguda ... Ràbia Ira ... Incertesa Desconeixença Descontrol Autocontrol ... falta de caòtic il·lògic injust Em repteixo que no he de tornar a l'estat infantil, que la comunicació ha de ser d'adult a adult. Observacions objectives. Intentant oblidar la càrrega emocional que la situació em provoca. Però no sé si puc. Crec que tinc dret a estar enfadada, dolguda, desorientada, enrabiada, desbordant de mirades tallants carregades d'espases afilades. Les coses clares i la xocolata espessa. M'agrada la xocolata espessa. I les coses clares. Però no ho estan. I la falta d'informacions, les situacions caòtiques, il·lògiques, injustes m'inunden en un mar de desconeixença i incertesa on no sé cap a on moure'm. Tot un descontrol quan encara he d'aprendre aquella gran ciència anomenada "autocontrol". Sigu

O la màgia de la paraula escrita. Des de sempre m'han apassionat les divagacions sobre la comunicació. Podríem fer tants estudis sobre la comunicació a la vida real: amb la família, la vida laboral, entre els amics, els monòlegs interiors que més d'un tenim amb nosaltres mateixos, amb els fills, amb els mestres d'escola, amb els caps, amb el conductor d'autobús, amb aquella noia asseguda al metro que mirem, amb aquell bon jan a qui mai saludem, amb el flequer, amb la dependenta del supermercat, amb... La paraula dita o no dita, el que els nostres cossos i la nostra mirada diuen sense el nostre permís, el que expressem amb el silenci i tot un llarg d'etcèteres que no acabaria en un sol escrit. Fa poc vaig llegir unes paraules que em van semblar òbvies (encara que a vegades no ho siguin tant), però que, com sempre, em varen fer reflexionar. Quan parlem amb algú, no només expressem el contingut semàntic "objectiu" dels quatre mots units en forma de frase, sin

Resulta curiós veure les imatges que companys de moments, històries, relats, imatges i altres cabòries veuen quan comencen a navegar per aquests paratges. Imatges insòlites, de viatges, de persones properes, imatges que res tenen a veure amb la seva vida real, que fan somiar, o senzillament un fons com qualsevol altre. I ara em toca a mi mostrar-vos el meu petit món. L'Àlex, de Your latest trick , m'ha fet arribar un nou meme, el de l'escriptori. Quina és la imatge que decideixo veure cada dia, quan sec davant d'una pantalla per trobar-me amb obligacions i plaers? De fet, utilitzo diferents ordinadors al llarg del dia (el de la feina, a casa, el portàtil, el de l'acadèmia els divendres...), i ara mateix l'escriptori més personalitzat és el de la feina. Potser serà perquè és on més necessito les estones mortes per perdre'm en la profunditat d'una imatge? O potser serà perquè solen ser unes vuit hores al seu davant plantada com un estaquirot? Doncs aquí la

Recordo aquell dia com si fos ahir mateix... Havíem passat uns dies junts, allunyats de tota realitat, gaudint dels bons àpats i visions de terres basques, els dos sols, escapant-nos de la realitat volguda que se'ns menjava a poc a poc. I havia arribat el dia decisiu, l'hora d'agafar un avió, amb el cor encongit, els ulls plorosos, una il·lusió que, ofegada per la tristesa, s'amagava en una de les bosses. L'aeroport, el sobrepès a l'equipatge, fem un cafè i apareixen els meus pares. El meu pare que em mirava tot orgullós pel viatge que començava, jo sola, uns mesos, estudiant i treballant a l'estranger, deixant enrere pis i parella, proseguint uns somnis que no havia acabat abandonant. I et vaig deixar allà, sol. I vaig pujar a aquell avió, sola. El cor encara em pesa pel regust amarg de les separacions, volgudes però odiades. Hores més tard aterràvem, em carregava de les bosses i buscava l'autobús. Després el tren i per últim esperava una persona que m&

Si és que a vegades m'hauríeu de veure, de camí a la feina, a quarts de vuit del matí, o de tornada a casa, a quarts de cinc, caminant pels carrers de Barcelona amb el ritme d'aquesta cançò. Si no fos pel pànic escènic (a vegades arriba) començaria a saltar i a ballar pels carrers més cèntrics de la ciutat dels fums!Algú s'hi apunta? Dedicada a tots aquells que demà treballem, que al menys sigui amb el ritme d'una bona cançò, oi? I als que esteu de pont, gaudiu d'aquests dies!

"Cuando el alumno está preparado, aparece el maestro." Proverbi xinès (No crec que es necessitin més paraules...)

expectatiu -iva 1 adj. [LC] Relatiu o pertanyent a l’expectació. 2 1 f. [LC] Espera d’una cosa que hom té dret d’esperar. L’expectativa d’aquesta herència. expectació f. [LC] Espera d’una cosa que hom creu que està prop d’esdevenir-se. Hi havia una gran expectació per l’arribada dels astronautes a la Lluna. Fa temps la Carme Rosanas, de Col·lecció de Moments, parlava sobre " L'esperança, el fracàs i Edison ", sobre les esperances convertides en desil·lusions. Les seves paraules em van fer pensar. Sempre havia cregut que mai no es podia perdre l'esperança, i de sobte em van confrontar amb una altra idea que em va trastocar dolçament. Aquest matí recordava les seves paraules. I la gran veritat que em van transmetre. De sobte, era com veure-ho més clar. Com si la lluna, que ja s'amagava, em dibuixés el rastre d'un dels grans secrets de la comunicació humana i del nostre comportament. M'he deixat portar per les paraules d'un llibre que no vaig poder evitar

Certament, fallen les societats que creen monstres que només es preocupen de les piles de la pinta nova que s'acaben de comprar i que no els funciona! I que no saben ni que no va a piles, però ja estan a punt de trucar al servei d'assistència tècnica de vés a saber on! Falla el "papà, mamà, vull això" i al cap de cinc minuts, ja ho tenen. Falla la disciplina i la manca d'educació. Falla el respecte mútuu i el saber que el respecte a un mateix és molt més de tenir sempre el que es vol, de tenir la butxaca plena de diners, d'anar a última moda. Fallen els programes de televisió que ens mostren les deixalles d'un món decadent, i que la nostra societat aplaudeix donant-los les millors audiències. Alguna cosa falla, però no ets tu, que intentes donar el millor de tu mateixa a una colla de maniquís adolescents. Que intentes ensenyar-los que la dansa és una manera de veure el món i d'expressar-se. Que intentes donar-los un moment de fugida de les seves trist

Em sento agraïda, emocionada, sensible, preparada, encoratjada, il·lusionada... En alguns moments, em puc arribar a desbordar de tant sentir. En altres moments, em puc arribar a empetitir fins a tornar a ser aquella nena de vuit anys que lluitava contra titans. En menys, em puc arribar a estressar, perquè el remolí sembla que ha avançat fins arribar a casa, i encara no veig on els vens huracanats han deixat cada cosa. Encara no es fan paleses, però les noves oportunitats comencen a notar-se en l'ambient carregat d'emocions. Les noves il·lusions em fan retrobar vells camins de lectures, d'aprenentatge, de reptes a assolir. Nous cims per escalar, per meravellar-me del camí i impregnar-me de tota la seva riquesa. Em sento agraïda, emocionada, sensible, preparada, encoratjada, il·lusionada... En alguns moments, em sembla que estic sobrevolant un món completament desconegut, però on hi puc arribar a veure un lloc per mi. Les seves escoles són grans i estan plenes de secrets per

Ve de... una primera part amb BMW X5 i el que semblava un desenllaç amb La noia del BMW X5 ... i potser no acabarà ni aquí ni avui. Era una tarda d'octubre. La feina s'acumulava sobre la taula del despatx i li ocupava la ment. A vegades podria semblar difícil desconectar a la sortida, però quan agafava aquella carretera, amb els camps obrint els camins cap als somnis tranquils de què gaudiria a l'arribar a casa, tot el món real de la ciutat es perdia en l'horitzó de trens, botzines, trucades i correus; per deixar pas a la calma dels ocells que emigren, les primeres glaçades i el silenci de la nit.Era una tarda d'octubre. Tornava a casa després d'un dia més de feina, ocupava la ment imaginant històries. I s'imaginà un cotxe davant seu, creà un món paral·lel establint metàfores vitals. I què passaria si et trobessis amb aquella noia? Era una tarda de finals de novembre. Tornava cap a casa després d'un dia de feina, més feina, reunions i més reunions. Havia

Entre converses internacionals que capten tota la seva atenció, veu una ombra que se li apropa i li deixa una caixeta de cartró sobre la seva taula. Sense perdre de vista les dades que li venen dictades des de l'altra banda de la línia, dóna un cop d'ull a aquell regal inesperat. Somriu. Creu saber quina corbata i americana li ha deixat aquell present, que li servirà per a la seva nova organització. Somriu. Creu saber, però el convenciment no és tant gran com per enviar una nota d'agraïment. Finalitza la conversa i desa aquell obsequi dins l'armari, quan arribi el moment ja l'obrirà. A la sortida de l'oficina, sent a la seva pell la carícia dels rajos del sol que encara brilla. De lluny, el veu arribar. Les seves mirades es creuen, li fa un lleu gest amb la mà. Quan arriben l'un a l'altre, ell decideix encetar la conversa. L'has vist? - Si, no sé pas qui me l'ha deixada, però si. - He estat jo mateix. - Gràcies, doncs. - Diguem-ne un petit presen

It's relaxing to go out with my ex-wife because she already knows I'm an idiot. Warren Thomas, American writer. Aquest matí estava al tren, aprofitant d'aquests temps perduts entre viatges a la vida quotidiana. Més que temps perduts, serien com universos paral·lels on decideixo somiar, dormir, llegir, ser jo mateixa o ser una altra persona... I a vegades, els aprofito fent allò que el temps deixa abandonat per qualsevol altre moment millor. Com per exemple: anglès. Aquest matí estava al tren i he decidit avançar aquells exercicis que dissabte hauré de dur fets a classe, quan he descobert una frase que ha despertat la meva curiositat. Quantes històries es podrien amagar darrere aquestes paraules?

Espectadors d'un escenari buit que resten a l'espectativa de veure quins seran els actors del proper acte. Contempladors de la vida que corre davant seu, intentant observar els més ínfims detalls, analitzant tots els objectes i éssers que conformen aquesta obra, perdent-se les petites alegries dels perquès desconeguts. Espectadors sense rostre que abandonen el seu seient, deixant lloc a les noves generacions per poder veure la mateixa funció. Fantasmes sense somriures, mirades sense il·lusions. Contemplar els secrets de la vida els ha dut a la trista desesperació de no haver-la viscut.

La calma de les onades impregnades de l'hivern fred. La calma del silenci, de la solitud. Les veus que criden dins meu necessiten aquesta calma. Una platja freda, abandonada, desèrtica, un mar remogut, carregat d'emocions, però que despren una serenor envejable. El seu silcenci em torna i se m'endu al seu món.

Die Lösung Nach dem Aufstand des 17. Juni Liess der Sekretär des Schriftsellerverbands In der Stalinallee Flugblätter verteilen Auf denen zu lesen war, dass das Volk Das Vertrauen der Regierung verscherzt habe Und es nur durch verdoppelte Arbeit Zurückerobern könne. Wäre es da Nicht doch einfacher, die Regierung Löste das Volk auf und Wählte ein anderes? Bertold Brecht La solució Després de la revolta del 17 de juny el secretari de la Unió d'Escriptors va fer repartir fulls de propaganda a la Stalinallee. Hom hi podia llegir que el poble havia perdut la confiança del govern i que només treballant doble podria reconquerir-la. No seria molt més senzill que el govern dissolgués el poble i n'elegís un de nou? Bertold Brecht

Remolins que es converteixen en vents huracanats i fan de la teva realitat diària un univers completament diferent al teu petit món. Què t'empatolles tu ara? És que ningú em pot entendre? És que només la Malka sap a què em refereixo? Mira, deixa't estar de bestieses. No tornis a començar amb allò dels precipicis, dels buits i d'aprendre a volar. Però és que no ho entens? Em sento superada. Com un ninot de drap que només es capaç de moure's amb la força del vent, com un titella sense amo que faci anar els cabdills que li donen la vida. Ja està. Ja tornes a començar. Deixa't estar de pamplinades! Pamplinades? Què no notes aquesta opressió al pit, que no et deixa pensar amb claredat, que t'ofega constantment pensant en... Si ja sé per on vas, ja. Però saps què? Has deixat de tenir vint-i-sis anys. Tornes a ser aquella nena petita que s'amagava sota el llit. Tornes a ser aquella nena que només trobava la felicitat en móns de fantasia o en l'aprovació d'u

I de sobte érem allà. A la Torre Gàlata, al cor de la Istambul moderna, observant la unió de mars i canals, i la immensitat d'una ciutat que s'alçava davant nostre. Miréssim on miréssim vèiem edificis replets de vides que navegaven entre dos mars: Orient i Occident. Els verds dels arbres es deixaven entreveure a la llunyania, els monuments carregats d'història omplien l'horitzó, els somnis viatjaven a través dels pocs núvols que cobrien el cel. Ens impregnàvem de cada detall, de cada aroma, de cada so, de cada gust, de totes les melodies d'una ciutat encisadora, ja fos la música que sortia de l'habitació d'aquella adolescent com el cant que invitava a l'oració de les mesquites. Detalls i curiositats que s'amagaven rere les ombres del dia, minimieses que ens feien somriure i que ens meravellaven. Sempre m'havien fascinat els teulats. I aquell dia, a la Torre Gàlata, hagués desitjat poder saltar d'un teulat a un altre i perdre'm en les seve

Nua. Sense roba. Privada de la teva intimitat. Ignorada en la teva història. Oblidada en el teu comiat. Mires tristement rostres coneguts que mai més ompliran de vida els teus racons. Enyores els crits dels infants, el remugar d'aquell vell home, les xafardaries que s'explicaven les veïnes del cinquè, l'executiu que arribava tard cada nit, la noia que cantava al seu amor, la família d'immigrants nouvinguda que buscava una nova oportunitat, els udols d'aquell gos que buscava una amant en la Lluna. Mires tristement com s'alcen els estels i il·luminen el poc que queda de tu. Un terra ple de runes on encara es perceben el rastre de les parets, unes rajoles verdes d'un lavabo que volia ser reformat, el gargot d'aquella nena que somiava somnis inimaginables. Qui et recordarà quan no hi siguis?

Com un remolí que corre ràpidament per davant seu i s'endu qualsevol rastre. Com si s'hagués convertit en una estàtua i veiés passar els seus dies sense poder formar-ne part. Com si el món hagués decidit giravoltar i ella restés arraulida a un costat de la cambra, incapaç de seguir el seu ritme i d'avançar a la seva velocitat. Com una mena de vertigen al sentir que t'aboquen a un precipici desconegut, sense saber on agafar-te, sense saber què et trobaràs quan et llencis i intentis aprendre a volar. Com una opressió al pit, entre l'angoixa i la il·lusió del provenir, entre el temor a allò desconegut i el voler superar-se a si mateixa. Com un somni dins d'un malson, en una nit llarga, en dies de córrer i matinades de no voler despertar. Com...

Una de les coses que més li agradava de la tardor era contemplar com queien les fulles. Lentament, amb el va i ve juganer del vent, mogudes pels cicles de la vida, escapant del fred. Una de les coses que més li agradava fer quan era petita, era córrer sobre una catifa de fulles. Córrer i sentir com reien sota el seu peu, al sentir el pessigolleix de les seves passes. Agafar-les amb les mans i llençar-les a l'aire, veient-les caure i somrient quan li acaronaven les galtes envermellides pel fred que s'acostava.

Tic tac Tic tac El temps passa com un engranatge que avança i fa girar les nostres vides. Però un dia va decidir parar-se. I tu et vas amagar rere una ombra, per no sortir-ne mai més. I a ell el vas destinar a un calaix oblidat, perquè s'omplís de pols i ningú el trobés, de manera que ningú et pogués alliberar del segon en que vares decidir convertir-te en silenci. I ara, aquella nena curiosa l'ha trobat. I se'l mira, sense saber com fer girar les seves manetes. Plora, les llàgrimes li enterboleixen la vista. T'hi veu reflexat, sense saber com ni perquè. I no sap si tornar a sentir el tic tac de les seves agulles serà com fer que el teu amagatall esdevingui pols. Tic tac Tic tac Somrient i recordant-te el torna a desar, embolicat dins el mateix mocador que encara recorda el teu tacte, en el mateix calaix. Un dia tornarà i se l'endurà, per guardar-lo al seu calaix i sentir-te més a prop. Psssstttt... no pateixis, no trencarà el teu silenci i resguardarà el teu secret

Avui... Doncs avui una fotografia i poques paraules: Bon dia i bon profit! (a tothom qui hagi pogut parar-se a fer un bon esmorzar, en el meu cas aquests esmorzars es reserven als dissabtes)

Arbres il·luminats per un munt de somnis de petits i grans. Colors que envaeixen les nits fredes de finals d'octubre. Somriures il·lusionats que admiren cada racó, mostrant la inocència més pura. Records infantils que vaig retrobar, vagant entre atraccions d'unes fires que em transportaren a les primeres sortides de nit amb les amigues, quan havíem de tornar a les onze a casa i perquè el pare de la Irene ens venia a recollir. Records d'una nena que va tornar a casa un matí, amb un ós de peluix tant gran com ella i amb la seva primera mini-cadena, de la mà del seu germà gran i de la seva xicota. Moments que transcorren com estrelles fugaces quan es retroba amb la seva mirada en els ulls dels petits a qui ara acompanya. El fred es difumina en els colors i els sorolls que desperten la nit.

El diumenge passat va ser el seu sant. Tu ho sabies i jo també. En certa manera tenia ganes d'estar al teu costat, llevar-nos d'hora, comprar unes flors i anar-lo a veure. Sabia que ho faries, i potser per això no hi vaig pensar més, potser era bo que t'hi retrobessis tu sola, en un dia especial. Quantes vegades l'havia oblidat aquest dia! Quantes vegades l'havia sentit remugar perquè no ens en recordàvem... Per ell era important, oi? I aquest any no he pogut oblidar-ho. L'he felicitat i l'he tingut present, de la manera que a ell li agradava. I t'he sentit parlar-me, amb tota la tristesa condensada en un fil de veu, a l'altra banda del telèfon, explicant-me amb veu serena que l'has anat a veure, que algú li havia deixat flors, segurament per Tot Sants, que li has parlat i li demanaves que sortís, que tornés al teu costat, que tu tornaries a cuidar d'ell, que l'enyoraves. I em deies que no et feia cas, que no volia tornar... I jo, amb la

No soy mujer: soy un neutro. Soy un niño, un paje y una valiente decisión, soy un risueño rayo de sol escarlata... soy una red para todos los peces voraces, soy un brindis a la gloria de todas las mujeres, soy un paso hacia el riesgo y la perdición, soy un salto e la libertad y en el yo... soy el murmullo de la sangre en el oído del hombre soy la fiebre del alma, deseo y negación de la carne soy contraseña entrada al nuevo paraíso. soy una llama, penetrante e intrépida, soy agua, profunda pero audaz hasta la rodilla, soy fuego y agua en libre y sincera unión... Edith Södergran

El despertador aconseguí fer-la reaccionar. Semblava impossible que ja tonrés a ser l'hora de llevar-se. Mirà el seu marit, al seu costat. Feia poques hores que devia haver arribat de la feina, i ni tant sols se n'havia adonat. L'abraçà i desitjà prolongar aquell instant, que durés tota una vida. Sentia, a través de l'intercomunicador, com la petita donava voltes al seu llitet i tossia, a veure si el refredat li marxava ja... Agafà forces de no sap on i es llevà. Encara era de nit i la son la perseguia. La féu fora amb una dutxa ràpida. Es vestí, per sort la nit anterior s'havia deixat preparada la roba i no havia de pensar massa, no eren hores per pensar. S'assecà el seu cabell curt, es posà una mica de maquillatge, el just i suficient perquè no se li notessin les olleres de cansament. I tot just era dimecres. Sense oblidars-se del desodorant i del perfum, sortí del lavabo. Anà a la seva habitació, només li calia una nova abraçada, sentir-lo a prop. Fins al ves

Música... Em transporta a móns interiors, em fa navegar a indrets recòndits que desconeixia. O em condueix cap als llocs que creia desaperaguts, mostrant-me rostres oblidats. O em fa somiar. O em fa perdre'm en cada una de les seves notes o de les seves paraules. No podria viure sense la música. I ara estic contenta, perquè a poc a poc vaig entenent més paraules que fins aquest nou curs havien quedat barrades amb pany i clau, amagades als meus ulls dins de diccionaris de llengües desconegudes. El dissabte va ser un dia com un altre. Però va ser un dia especial. Una cançò que havia escoltat en altres temps, que de tant en quan se sent a la ràdio, una cançò que vaig poder sentir dins meu, a través de la seva música i de les seves paraules... És bonic saber què diu, saber què signifiquen els mots que acompanyen les melodies. Només per aquests moments, el sacrifici d'allargar la setmana fins el dissabte al matí, per fer un curs d'anglès, val la pena! Podríem dir que em vaig sen

Mirava la porta i encara no s'ho podia creure. La noia del BMW X5 havia tret unes claus de la bossa i les havia introduïdes al pany de casa seva! Havia obert la porta i s'havia endinsat cap a l'interior del que era la seva llar. Qui era? Què feia? Per què tenia aquelles claus? Instintivament tancà el cotxe i mirà el clauer: aquell sol platejat que tenia com a companya una lluna que duia la seva parella. Estudià fixament cada una de les claus: la del cotxe, la de la bústia, la de la porta de l'entrada del pati, la de la porta principal de casa i la de la cuina. Hi eren totes. Tornà a mirar la casa i veié com l'ombra d'aquella noia aixecava la persiana de l'estudi i parlava per telèfon. Tornà a mirar les claus i avançà cap a la porta del jardí. Al cap i a la fi, aquella era casa seva. O no? Qui jugava amb la seva vida? De sobte, se sentí com un titella que ballava al so de la música d'algun gegant capriciós. Es parà i mirà els noms que sortien a les bústie

Havia sortit tard de la feina. El seu cap tenia la bona costum de reunir-se amb ella i la seva superior immediata a última hora, únicament per verificar l’estat del projecte que duien a terme. Però ja arribava a casa, el tren arribava puntual i ja només li quedava aquell últim trajecte en cotxe per treure’s les sabates i posar-se còmodament les espardenyes i el pijama. El seu cotxe vell i atrotinat la saludà posant-se en marxa de seguida i agafà la carretera. Un tot terreny d’aquells moderns, que tant li agradaven, se li posà al davant. Semblava com si s’avancés a cada un dels seus gestos: si posava l’intermitent, la conductora de cabell llarg i llis del davant també el posava, al mateix moment. Si havia de girar a l’esquerra el BMW X5 també ho feia. Disminuïa la velocitat davant d’una corba de la mateixa manera que ella. Si no hagués estat pels cotxes diferents, qualsevol s’hagués pensat que es tractava d’una doble visió. En tots els encreuaments, prenia la mateixa direcció que ella,

Fa un any vaig començar a viure. Fa un any vaig començar a morir. Sortia al carrer. Joves entussiasmats davant una casa buida,vella, bruta; davant d’un somni, davant d’una il·lusió, davant... Joves suspirant per no finalitzar el temps de les nits, perquè el sol no es deixés veure i tot fos un sempre etern. Joves veient com el seu fruit creixia y madurava, com el seu fruit era amenaçat per la llum del dia que no permet els contes, que ofega la seva realitat, la realitat d’un món que crida i demana... Joves sentint la dolça melodia del vent i dels ocells, els forts trons que queien anunciant la tormenta, però sempre sentint el cant de llibertat,... Joves palpant la utopia, sentint la seva suavitat i notant com aquesta era arrabassada de les seves mans... Joves amb el gust de la fruita prohibida, amb la tentació a la boca, obrint els ulls a la penombra i veient-hi colors... Joves darrera els perfums olorosos d’allò que aspiraven, amagat en els boscos i en les ciutats... Jo em vaig unir a

La setmana passada li semblà llarga, llarga, molt llarga. Anava amunt i avall, bàsicament de la feina a casa i para de contar. Hores (que es podrien dir extres), formacions, ara classes i un dissabte que tocava treballar. I arriba el cap de setmana i es preveu mogut, no de tempestes, ni de calma, mogut per llums cridaners, rialles infantils, rostres familiars i sensacions des de fa molts anys no viscudes. Les presons rutinàries resulten ser moments on li costa buscar un moment per a ella mateixa, sigui en els minuts que viu o en les hores que han d'arribar. Però certament, aquell somriure infantil d'uns nebots que se li tiren a sobre, aquella il·lusió d'un nen de deu anys al descobrir un munt d'atraccions que s'alcen entre els arbres, la mirada d'una mare que treus de casa i que recorda quan era ella que hi duia els seus fills... Tot això són aquells petits canvis que com deia el Capità Enciam: són ben poderosos! I avui, cansada de la setmana passada i del cap d

Empresonada... A vegades em sento empresonada pel temps que llisca ràpidament entre els meus dits. Com quan era petita i m'aterria quedar-me sola dins l'escola, amb les portes tancades, ara m'aterra quedar-me tancada dins la presó de la rutina diària, sense trobar l'alè que a vegades ens falta per acabar la setmana i recuperar-nos a nosaltres mateixos. Empresonada per un temps que fuig de mi.

O ens parem, o ens faran parar. Però no deixaran passar a ningú, ni a uns ni als altres. Potser serà el cos qui et mostrarà la targeta vermella. Esperem que no et deixi fora de joc.

Va ser ja fa forces anys que vaig escoltar per primer cop aquesta cançó. La seva història i la seva lletra encara em fa venir una esgarrifança, i cada cop que la sento no puc evitar cantar-la, deixant tota la meva veu, tot el que sento...

Aquí estoy yo, en todo mi ser, descubriendo esa chica que dejé en las palabras pasadas. Sigue lloviendo. Me pregunto dónde estarán ahora todos aquellos protagonistas que vivían en las letras que un día dejé olvidadas en un papel. ¿Se acordarán de la luna que brillaba la noche antes en que su sueño iba a morir? Su sueño... quizás era solo mi sueño, unos meses de instituto dejándome llevar por las embriagadoras noches primaverales, en lo que llamábamos un oasis de la realidad, donde cualquier ilusión era realizable. Hay tantos otros... Rincones del ordenador llenos de polvo, fantasías que desgastaron el teclado, tinta seca dando vida a una hoja de papel. Sigue lloviendo. Eso creo. La ciudad de hormigón y cimiento está envuelta de un suave aroma a tierra mojada, limpieza general. Gente solitaria sigue pasando por esta calle, escucho los zumbidos de sus coches, mezclados con el efecto que el chillout causa. Aquí estoy. Hasta aquí hemos llegado, con los recuerdos en una mano y los sueños en

Era tard. Anava cap al cotxe moguda per la fatiga, les ganes de sentir-se a casa, lluny de tots els deures diaris i de mirades desconegudes, i moguda per un sentir-se observada a cada pas. Com si l'empaitessin. Arribà al pàrquing públic, el fanal s'havia fos i no encertava la clau al pany. D'una rebolada entrà dins el cotxe, deixà la bossa al seient del copilot, posà música, encengué el motor i les llums. Es posà el cinturó i va emprendre el camí cap a casa. Però estava intranquil·la. A pesar de la música, li semblava sentir com bategava el seu cor. Va deixar la ciutat enrere. Conduïa per carreteres fosques, on només alguns cotxes la il·luminaven de tant en quan. Seguia intranquil·la. De sobte, li semblà veure una ombra pel retrovisor. No sabia si havia estat l'efecte òptic d'una llum o bé... Potser hi havia algú més al cotxe. Amagat al seient del darrere. No es podia girar. Conduïa i no podia deixar de mirar a la carretera. Anava mirant el retrovisor, mirades ràpid

Potser perquè ja des de petita sempre m'havien parat les veïnes del barri, les dones grans amigues de la meva àvia o altres persones completament desconegudes per mi... Potser perquè sempre em deien "ai i quins ulls més bonics que tens nena!" i jo només volia fugir corrents o que em deixessin tranquil·la que feia tard a vés a saber on... Potser per això i perquè el mirall de casa era un mirall vell i brut (per més que l'intentés netejar), potser també perquè ells sempre havien estat allà on sempre, del color del cel, potser perquè els meus germans, la meva mare i la meva àvia els tenien igual d'escandalosament clars, blaus o verds, blaus i verds... Potser per tot això mai els havia dedicat unes paraules, uns moments. I ahir pensava en quina era la part del meu cos que més m'agradava (i quantes coses que en canviaria jo! però ai la mandra, quina mandra!), vaig pensar en ells. No per ser bonics, ni blaus, ni grans o petits, ni alegres o tristos, misteriosos o am

Doncs resulta que fins fa poc jo tampoc sabia el què eren, els memes aquests... I de fet, si ho busco al diccionari, m'agrada la resposta que la pantalla em mostra "no s'ha trobat cap entrada coincident amb els criteris de cerca", potser haurem d'aprendre a cerca millor! Ningú no coneix un diccionari de... de... ups! On sortiria la definició del què és un meme? Algú m'ajuda? Podria ser un testimoni que es deixa, podria ser un d'aquells mails que sempre t'acaben arribant amb un munt i munt de preguntes sobre tu mateixa, el que t'agrada i el que no, el perfum que més t'agrada, l'estació de l'any i el destí de les vacances, i què sé jo... Un d'aquells que només et ve bé respondre quan la persona que l'ha de rebre és un futur somiador, però que quan ja saps de què va tot penses buffff quina mandra! Oh! Si se n'ha anat al "trash", quina llàstima! Bé, doncs com anava dient, no sé com explicar què seria un "meme"

Eren altres temps aquells... Temps en que el crit de guerra era més fort que la comoditat de tenir un sostre i un llit tou i confortable on descansar. Temps en que les lluites bullien a les seves venes, esperant que potser amb les seves veus podien arribar a canviar el món. Hi ha qui segueixen a peu del canó, en primera línia, lluitant per allò que creuen just i millor per a la societat actual. I ella sembla que s'ha fet gran. Però no vol creure que aquesta mena de maduresa ha ofegat el seu crit de rebel·lió, potser ara està adormit, intentant que acabi de complir els seus propis projectes, que la duran a ser millor persona amb els que l'envolten. Potser només són excuses barates, justificacions que ningú ha demanat, que només serveixen per calmar la seva consciència. Potser no. Qui ho sap? Rere cada paraula, rere cada somni, s'alça una idea, un projecte... Sempre havia cregut que si arrancava un somriure a un nen o una rialla a aquell qui no havia conegut la felicitat, la

... avui m'has demanat uns consells per poder ser una persona digna d'aquest món, perdut en la catosfera de les nostres terres. Doncs no sé si això és el que es podria esperar d'una somiadora com jo, però en primer lloc et diria que mai deixessis de somiar, en cada paraula que escrius, en cada cançó que et fa viatjar, en cada imatge que et brina la seva melodia... Que siguin els teus somnis la teva pròpia veu, sense preocupar-te del què diran o del què pensaran o de si tornaran a veure't (o a llegir-te) o no. I que gaudeixis fent el que fas, que siguis feliç i que no et deixis portar per obligacions autoimposades. No sé si aquests tres consells et podran ser massa útils, estimat blocaire... Aquest és el meu primer meme... El culpable és en David, de " Les Cabòries d'en Montilla " (àlies, el meu somiador preferit). I ara em toca a mi escollir les víctimes (aquest seria el moment en què sonarien els tambors!). Doncs els nous consellers en cap de la secció de

Doncs resulta que m'aïllo uns quants dies del meu ordinador (el de la feina no, que ja se sap...), trastejo cinc minutets el bloc a casa ma germana sense temps a dir hola als veïns que somien per casa, arriba el divendres i arribo a casa que ja no sóc persona. El dissabte toca anglès i anar a comprar, que si les neveres es buiden... I el diumenge a pintar els desperfectes que ens van deixar les reformes. I finalment trobo el moment, el moment per seure davant d'aquesta pantalla que ja em reclamava, i em trobo que tinc deures! Tinc deures blocaires! Després d'haver fet un mes de vida arriben els primers memes, dos i de seguits... I ja els he fet esperar massa, però és que ara, així en fred (i fred de veritat) i sense pensar doncs... Mans a la feina!

Em perdo en l'horitzó...

Sobre el paper del gelat, o del caramel que t’acabes de menjar, o d’un mocador de paper que vols llançar. Aquesta historia va de qualsevol d’aquests elements, fins i tot les protagonistes podrien arribar a ser dos parells de sabates velles dins d’un parell de caixes noves. Turquia. Istanbul. Finals de juliol i principi d’agost. Any 2007. Aquest va ser el destí de les nostres vacances passades. Per un cop a la vida, vam tirar la casa per la finestra (només en sentit figurat, és clar) i vam pensar en què ens venia de gust conèixer. No ens va costar gaire posar-nos d’acord, Istanbul, viatge estrictament no organitzat (com diu el meu somiador, per anar a toc de “pitu” ja em quedo treballant i no me’n vaig de vacances). Només hotel i avió, i la resta nosaltres ens ho maneguem. Però no vull parlar exactament de les vacances, sinó més aviat de la vida singular que tots els objectes inanimats que he esmentat anteriorment troben a una ciutat com Istanbul. Desconec la xifra oficial que tenen a l

Fa uns tres anys que ens vas encisar per primer cop. I a mesura que creixies et feies més irresistible, mirades plenes de força, fas de nosaltres humils servidors als teus peus, tot per una rialla, per un somriure, per poder sentir el caliu de la teva màgia ben a prop. I avui et toca somiar, somiar i desitjar tres desitjos, un per cada any complert. Avui és el teu dia princeseta, vas fent-te gran en el teu món de contes, on desitjo que sempre hi visquis i que mai oblidis. No deixis mai d'encisar, de somiar, de riure, de mirar i descobrir els misteris dels contes de fades que t'envolten, però no els trenquis mai, fés que t'acompanyin en les nits de calma, fés que siguin els teus amics, d'aquesta manera les fades sempre et faran volar! Felicitats nena, felicitats Aina! Molts molts i molts petons des de Barcelona i des de Cànoves! I a l'Aniol també, que també enamora amb cada mirada a cada noia que se li creua pel camí! (quina por que em fan aquest parell de grans!)

Aquesta nit m'he escapat de casa, he fugit fent de casa meva un altre cop la ciutat dels fums, deixant al meu somiador preferit sol en un casalot (esperant que m'enyori quan el llit se li faci gran! encara que sabent a les hores que es despertarà i que ell és una au nocturna, potser no l'aclapara la solitud)... Avui he tornat a treballar de sol a sol, he arribat a la feina que encara seguia el rastre dels estels i n'he sortit que ja em saludava la Lluna, i amb la bossa preparada he fet camí cap a casa ma germana, que ja tenia ganes de veure-la i dedicar-nos els vespres de no deixar-nos parlar mútuament, sopar un bon "schawarma" del seu barri, veure unes coles i mirar potser alguna série televisiva (encara que ara les que solíem veure ja no les fan). Així no arribo tant tard a casa, no m'aixeco tant d'hora, vaig menys cansada i, el més important, la veig! O sigui que, exiliada de casa, he aconseguit encendre el seu portàtil, fer anar internet (tampoc ha

Vivia al carrer dels oblidats número 1. El seu rostre era un rostre ben comú, ulls castanys, pell bruna pel treball al camp, cabells a mig créixer, mans carregades de feina i peus cansats. Era una persona humil, que vivia i deixava viure als demés, passant desapercebut, com una ombra que es movia entre les persones que habitaven la mateixa ciutat, com un reflexe que ningú es mira, com un somriure que s'oblida. Cada matí es llevava a trenc d'alba. Agafava la seva bicicleta mig destartalada i creuava la ciutat i els camps veïns, fins arribar al seu hort. Unes terres que la família li havia deixat, com una mena de càstig diví pels seus fracassos constants en carreres estudiantils i carreres professionals que mai havien arribat a bon port. Treballava aquelles terres, que imaginava de la grandària de les grans possessions dels senyors feudals, aquell hortet, com si fos l'única cosa important en el món. Cada planta rebia tota la seva atenció, cada tubèrcul era com l'esperança

Cauen quatre gotes comptades, però s'acosta tempesta. Els dos fanals del carrer del costat il·luminen els bassals que s'han format al terra del jardí. De sobte, tot és blanc, tot s'inunda d'una llum immaculada i cegadora que em fa tremolar. Acte seguit és tota la casa qui tremola, els vidres tintinegen amenaçants. S'acosta tempesta. Començo a pensar en baixar les persianes, vigilar que no hi hagi goteres, apagar l'ordinador potser, que no hi hagi cap baixada de tensió, però no, ara no, ara no em vull quedar sola, sense ningú a qui llegir, sense cap veu que m'escolti. Un altre cop. El cel s'il·lumina, com si de cop es fés de dia davant meu, ara, però, es dibuixa clarament una línia entre blanca i lilosa. I el silenci. Només les gotes que cauen, el teclejar dels meus dits, la meva respiració, encara pesada pel refredat, el caldo que vull (quina oloreta que fa...), un rumor constant que deixa anar l'ordinador, algun cotxe que passa. El cel s'il·lumi