Passa al contingut principal

L'Aina

Un personatge itinerant



En el vaivé dels seus somnis ensopegats amb la veu de megafonia que anunciava la propera parada i amb les sotragades d'unes vies la qualitat de les quals era de molt lluny millorable, observava els rostres adormits que habitaven aquell món paral·lel.

Quan no era la son qui sortia guanyadora del ring de les lluites matutines (eren tantes les ocasions en què la llum de la lluna la debilitava), captava cada gest, cada sospir, cada comentari, cada mirada, fins el detall més ínfim. I robava un tros de la història dels personatges que formaven el seu món, entre la fantasia de qui somia i la realitat de qui desperta.

Aquell matí en Litus va estar a punt de perdre el tren. D'una correguda va arribar a l'estació i va poder enfilar-se dalt del tercer vagó. D'un cop d'ull va buscar l'Aina, i la veié adormida, amb l'expressió serena i tranquil·la d'un nadó. Es va asseure davant seu sense trencar el silenci del vaibé del seu pit.

Ella va obrir els ulls i li començà a explicar la història de l'estudiant fantàstic que seia a l'altra finestra i dels seus experiments de química que aconseguirien noves fórmules magistrals. Més d'una companyia farmacèutica li faria bones ofertes i segurament ell cauria en la maquinària capitalista, oblidant tots els ideals del que un dia va ser la veu d'innocent d'un infant.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu