Passa al contingut principal

Jo vull ser rei

Penso, recordo, imagino.

Somiava tants futurs!

Volia ser cambrera i em vaig passar temporades d'estiu darrera una barra en un bar de platja.

Volia ser ballarina - de les modernes com la Malka -, investigadora criminalista, doctora o infermera; vaig deixar que aquests somnis els complissin d'altres per gaudir de les emocions a casa estant, davant d'escenes que sempre em treuen un somriure (Anatomía de Grey, Honey, ...).

Volia ser veterinària i avui, quan vaig a una clínica i tinc un animal al davant, no sóc jo la de la bata verda. Jo sóc la que es mira la Tana, gata negra, amb empatia i amor...

Volia ser professora i avui preparo les classes del grup de primer d'alemany que faré els divendres a la tarda.

Volia ser dependenta i no sóc capaç de contar a quants clients he atès.

Volia ser bibliotecària i creava la meva pròpia biblioteca amb tots els llibres que el meu pare deia que devorava.

Alguns dels futurs que somiava van ser dolces i amargues realitats, d'altres han caigut en els records de la nena que vaig ser i que m'ha fet ser com sóc.

I ara veig els més petits, somiant en futurs com ho vaig fer jo: "papa, és molt difícil fer arts? Jo vull dibuixar còmics, com en Macizo!". I no puc evitar somriure i pensar en que tot és possible i en que els somnis innocents dels més petits, sovint poden convertir-se en dolces realitats.


De somnis d'avui:

No fa gaire el meu cap em va preguntar:
- Tu què n'esperes del futur?
(naturalment es referia al futur laboral i quina era la carrera professional per la qual volia lluitar, però davant de preguntes ambigües m'agraden les respostes menys esperades)
- Jo? Viure i ser feliç.

I això és el que faig, viure i ser feliç.

Comentaris

Anònim ha dit…
Viure i ser feliç és el millor propòsit de vida, l'únic pel qual val la pena realment lluitar.

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu