Passa al contingut principal

Jo vull ser rei

Penso, recordo, imagino.

Somiava tants futurs!

Volia ser cambrera i em vaig passar temporades d'estiu darrera una barra en un bar de platja.

Volia ser ballarina - de les modernes com la Malka -, investigadora criminalista, doctora o infermera; vaig deixar que aquests somnis els complissin d'altres per gaudir de les emocions a casa estant, davant d'escenes que sempre em treuen un somriure (Anatomía de Grey, Honey, ...).

Volia ser veterinària i avui, quan vaig a una clínica i tinc un animal al davant, no sóc jo la de la bata verda. Jo sóc la que es mira la Tana, gata negra, amb empatia i amor...

Volia ser professora i avui preparo les classes del grup de primer d'alemany que faré els divendres a la tarda.

Volia ser dependenta i no sóc capaç de contar a quants clients he atès.

Volia ser bibliotecària i creava la meva pròpia biblioteca amb tots els llibres que el meu pare deia que devorava.

Alguns dels futurs que somiava van ser dolces i amargues realitats, d'altres han caigut en els records de la nena que vaig ser i que m'ha fet ser com sóc.

I ara veig els més petits, somiant en futurs com ho vaig fer jo: "papa, és molt difícil fer arts? Jo vull dibuixar còmics, com en Macizo!". I no puc evitar somriure i pensar en que tot és possible i en que els somnis innocents dels més petits, sovint poden convertir-se en dolces realitats.


De somnis d'avui:

No fa gaire el meu cap em va preguntar:
- Tu què n'esperes del futur?
(naturalment es referia al futur laboral i quina era la carrera professional per la qual volia lluitar, però davant de preguntes ambigües m'agraden les respostes menys esperades)
- Jo? Viure i ser feliç.

I això és el que faig, viure i ser feliç.

Comentaris

Anònim ha dit…
Viure i ser feliç és el millor propòsit de vida, l'únic pel qual val la pena realment lluitar.

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Posa un gos a la teva vida, que les pors paguen els riures!

Les anècdotes de les pors més sentides omplen avui les pantalles. És el dia de desfogar-se posant llum als temors més profunds que tenen un final inesperat. Una reunió de traspàs d'informació laboral que acaba sent un punt de trobada necessari. La Júlia, dins la seva aparença de ferma seguretat, serietat, independència i autoestima, de cop desconnecta lleugerament d'una llarga i afable explicació (irònicament parlant) i una ombra altera la seva mirada. Crec que estic a punt de ser testimoni auricular d'un assassinat,  xiuxiueja, les parets de paper de fumar em transmeten la impaciència de dos familiars que semblen enemics jurats. Al principi pensava que potser els havien entrat a robar, però amb els dies de viure aquí, he vist que no, que ells són els lladres de la tranquil·litat i el bon viure del veïnat, escampant als quatre vents les seves penes i matant-se a través dels ganivets afilats d'un llenguatge ben bé vulgar, per dir-ho d'alguna manera. La Gabriela entra

L'ancià

Durant dos mesos seguí la mateixa ruta. L'hàbit l'alliberava de les pors interiors que cada albada la perseguien com monstres afamats, preparats per devorar-la a ella i a totes les seves il·lusions i esperances de futur.  A les sis i dinous minuts entrava en un tren a mig omplir, a la segona porta del primer vagó. Seia en aquelles butaques grises de plàstic dur, a contramarxa, al costat de la finestra i a prop d'un grup de dones que parlaven massa alegrament per no haver-se fet ni de dia. Treia de la seva bossa els cascs manllevats de la seva ex-parella i començava a escoltar la llista de reproducció de Dark City. Tancava els ulls i l'eco exasperant de les veus de les quatre dones es difuminava amb un tecno lúgubre que donava continuïtat als malsons de la nit. Trenta-vuit minuts després el tren començava a buidar-se i tots els humans semblaven estar a punt de batre's en duel per veure qui seria el primer en baixar del vell i brut vagó. Ella esperava dos minuts i cat