Ho reconec, també sóc una addicta

Encara que no he fet el test aquell que en David i l'Àlex comenten als seus blocs, però, tot i que el faré, ja ho veig clar, sóc una addicta, no ho puc evitar.

M'aixeco i el primer que faig és encendre l'ordinador, llegeixo els escrits que heu anat fent a la tarda o al vespre, obro el meu, llegeixo els comentaris que m'heu anat deixant, somric. Miro les fotografies noves que teniu, somio amb els seus colors i amb les seves paraules. Escric, esborro, torno a escriure, publico, m'aixeco, vaig al lavabo i torno.

Ara és el torn dels miratges, obro el flickr penjo unes altres fotografies d'Istambul, encara n'hi ha un bon munt per endreçar, miro els comentaris que em deixeu. Ordeno els àlbums.

M'aixeco, agafo un got de llet ben fred amb una mica de Nesquik, em fa mal el cul d'estar asseguda, però ara he pensat en escriure o en llegir o en buscar aquella cançò.

Miro els mails i torno a somriure, d'alguns de vosaltres en tinc alguna notícia, que em dóna ànims, pel meu pare, per la cicatriu...

Arriba la tarda, en David ve a casa i em pregunta i avui què has fet? I jo dissimulo, he fet una rentadora, he mirat on puc fer anglès i he... Però la consciència se'm menja, i penso que només he estat enganxada davant la pantalla d'ordinador, addicta addicta addicta. Però en el fons no em sento malament, també és un gran món aquest, un que no havia descobert fins ara i he de recuperar el temps perdut! :op

I de sobte, s'han vist fotografies meves més de mil vegades (en conjunt és clar), les visites al bloc que té deu dies ja passen de les cinc centes, vint-i-cinc (amb aquest vint-i-sis) somnis-realitats-reflexions-relats que ja han vist la llum del sol del ciberespai; coneixes gent que no saps ni quina cara fa, i t'animen a escriure, i llegeixes relats fantàstics, sentiments que comparteixes i altres que ja has viscut. I ja en són més moltes les persones que et llegeixen, i en fa tants pocs dies que m'hi vaig posar!

Sí, certament sóc una addicta, i m'agrada aquesta addicció, però sé que d'aquí uns dies tornaré a la vida real, aixecar-me d'hora, agafar cotxe-tren-caminar/metro-ferrocarrils (en aquest ordre), per ser a les vuit del matí puntuals a la feina i començar a rebre trucades i a sentir-me laboralment útil i econòmicament productiva, a veure aquells companys de feina que ja enyoro, a començar de nou amb el curs d'alemany (aquest any però només en seran tres els meus alumnes...) i fer que s'enamorin d'una cultura i llengua ben diferent. Sé que d'aquí uns dies hauré de somiar al tren, veure rostres amics en la realitat diària, escriure en moments robats. Hauré de fugir del meu microclima que m'he creat aquí, en aquest estudi, veient passar el dia pel finestral i gaudint de passejades cap al tard. I llavors hauré de robar-li les estones al temps per llegir-vos, per escriure-us, per mirar-vos i parlar-vos, i seguiré navegant per la catosfera, fent que cada dia sigui especial, perquè ho és, i més amb tots vosaltres amagats en aquest ordinador...