Eren dos quarts de quatre de la tarda

Al meu pare, una cançó que cantàvem camí a la platja o de tornada a casa al Ford Fiesta blanc, amb la meva mare.



Eren dos quarts de quatre de la tarda, d’una tarda de divendres de finals de juliol. La felicitat em desbordava, feia bon dia, el sol brillava amb tota la força de l’estiu, i jo m’acomiadava dels meus companys de feina, m’esperaven unes dolces vacances en un país exòtic i completament desconegut. Els deia adéu, fins la tornada, amb el millor dels meus somriures, ansiosa per arribar a casa i començar a deixar la roba neta i preparada, buscar les bosses que omplirien el nostre equipatge. Havíem de fer tantes coses aquell cap de setmana, preparar el viatge, el nen, els meus pares, preparar les parets pel paleta… Semblava que el temps aniria en contra nostre perquè sempre ho deixàvem tot (sobretot jo) per l’últim moment, i el dilluns agafaríem un avió...
Eren dos quarts de quatre de la tarda quan vaig apagar l’ordinador i unes quantes vam agafar l’ascensor per deixar aquell edifici gris i començar a viure la nostra realitat. Eren els rituals de sempre, vigila que les portes assassines de l’ascensor no se’t vulguin menjar de postres, mira si t’ha trucat algú, vés a buscar el ferrocarril i acomiada’t dels companys que agafaran un altre tren.

Aquella tarda tenia una trucada, la meva mare, deu voler saber quan aniré a l’hospital a veure el meu pare abans de marxar de vacances. Un to, dos tons, arriba el ferrocarril, els sorolls de la porta que s’ha de tancar no em deixa sentir el tercer to, i abans del quart la veu trencada de la meva mare i una alarma que sona dins meu, passa alguna cosa. Mama, mama? Tranquil·la, què passa? No sento els meus propis batecs, el sol se’n va en el túnel de camí a Provença, em trenco en mil bocins. Carme, el teu pare no està gaire bé, tot el dia que no diu res, està fred, té els dits molt blancs..., el metge de capçalera ha vingut i m’ha dit que potser no aguantaria fins el dilluns(plora) – Mama, i la doctora, ha passat? Què ha dit? Estàs sola? – Hi ha el teu germà, en Carles, amb mi, la doctora encara ha de venir, mira ja arriba, et deixo.

Ha penjat. Ja no somric.

Una segona trucada, la meva germana, sóc incapaç de parlar. Poc després és la meva mare qui ja no pot dir res, qui esclata en una pluja de brams i sanglots. Torno a parlar amb la meva germana, que també és a Barcelona, i em confirma que les paraules del metge de capçalera són les mateixes que les de la doctora, un, dos, com a molt tres dies.

Ja no somric. La felicitat s’ha esvaït.

Els ulls se m’omplen de llàgrimes. Ja li ha arribat el seu moment. Ja no té res a fer... Després de tot el que ha hagut de passar! Per què? La nena petita que hi ha dins meu vol cridar, crida i crida, i em trenco en mil bocins. Com un malson del que no puc despertar, del que ja no despertaré mai més.

Les dones del davant em miren, preguntant-se què em deu passar.

Camino com un robot cap a l’estació de Passeig de Gràcia, he d’anar a Girona, he d’estar amb ells, al seu costat... Agafo el tren, pararé a Cardedeu, agafaré el cotxe i volaré. Ja no tinc gana, les il·lusions s’han trencat. La caiguda ha estat brutalment dura. Només penso en arribar a Girona, en veure’l, en poder-li dir que l’estimo, en poder-li dir adéu per últim cop.

Aviso en David, que és amb en Joel (se’n va de colònies, les seves primeres colònies!), li dic que es quedi amb el nen, que ja el trucaré quan arribi i sàpiga alguna cosa més.

Parlo amb la Malka, ja no puc més, tota jo em desfaig i aquesta fortalesa que tant em costa fingir desapareix desfent-se en mil llàgrimes... Ara el senyor del davant em mira, compassiu.

Arribo a Cardedeu, agafo el cotxe i a l’autopista. Et parlo, a cada moment et vaig dient que t’estimo, que no vull que te’n vagis, que sí, que ja sé que estàs cansat de lluitar, que l’acte més valent que estàs fent és aquest, és el de deixar-nos, però espera’t, no te’n vagis encara, espera’m... Vull abraçar-te, vull que sentis que t’abraço, vull fer-te un petó i dir-te adéu, vull dir-te que t’estimo i que sempre estaràs amb mi, al meu costat, i que mai deixaré de ser la teva nena petita, i que veuré com em mires orgullós quan et digui que m’han pujat el sou, vull dir-te tantes coses encara... I t’ho dic tot, suplicant-te, espera’m...

Em truquen, en Pep, el gran, no el vull agafar conduint, penjo. Insisteix, li dic que estic conduint, que m’he de parar a posar gasolina i que ara el truco, i penjo. Però torna a trucar, insisteix. Despenjo i l’escolto, tranquil·la, segueix conduint i no corris, para’t si ho necessites plora, però no corris, no cal, s’ha mort... Pensava que ja no hi havia res més que es pogués trencar dins meu, però em desfaig en un mar de llàgrimes que intento que no em ceguin. Intento asserenar-me i li dic adéu, que l’estimo molt i que se’n vagi tranquil. En certa manera és com si m’acompanyés, parlant-me ell a cau d’orella, fent que arribi a la propera àrea de servei.

Quan arribo encara és a l’habitació, corro per veure’l, ni que sigui per últim cop li vull fer un petó, encara que el seu cor ja no bategui, és igual... Ja no és ell, no ho sembla, feia dues setmanes que no el veia, li havia crescut un bigoti lleig, s’havia aprimat encara més, i està quiet, massa quiet, ja no em mira, ja no em somriu, ja no crida amb els seus gestos.

Fa dos mesos que ens vas dir adéu, i sembla que fos ahir... Costa tant que el dolor se’n vagi, que les llàgrimes s’assequin, tant...



Sempre et recordaré així, com eres quan vaig marxar de Girona, com en aquesta foto: