Passa al contingut principal

De primaveras y quilómetros

(mail a Ainara – 24/04/05)


literalmente: me duele el culo y los riñones, y no de las birguerías sexuales que cualquier indecente podría estar imaginando (y no lo digo por que faltan las noches de pasión), más bien es un dolor causado por esa locura primaveral, la sensación que hay que hacer más deporte y todo lo que de ella deriva. Pero otra vez estoy empezando por el final. El inicio de esta historieta es más bien común: planear las vacaciones. Con la fabulosa ayuda de mi hermano menor pero mayor que yo, a quien, sin duda alguna, la semana de San Juan voy a maldecir cuando estemos en O Cebreiro y sienta morir por los puertos de montaña... como iba diciendo, con la ayuda de este, por el momento, mi hermano, se nos pasó por la cabeza recorrer un trozo humilde del Camino de Santiago en bicicleta. La primera idea (o al menos la mía) era recorrer la meseta, los llanos de Castilla y León, ya que una no ha tenido nunca (por lo menos hasta el momento) alma de ciclista y puesto que solo dispondremos de una semana. Pero claro, uno de mis hombres es muy pero que muy tozudo, y no le entra en la cabeza que no lleguemos hasta Santiago, así que pasamos de los prados, los llanos y la tranquilidad de ir "xino-xano" (como decimos por aquí) a las montañas rusas (o leonesas-gallegas en este caso), los desniveles y las muertes por cansancio prematuras. Así que toca ponerse en forma y ayer gastamos demasiado dinero en una bicicleta para poder entrenarnos los dos (ya tenemos una en casa). Y a día de hoy noto ya la resaca de subir el mínimo desnivel que hay desde Granollers a la Garriga, un pueblo de al lado, subiendo al lado del río, por trozos industrializados y por algún que otro páramo de olor de campo. Ida y vuelta fueron 22km, nada mal teniendo en cuenta que aún tenemos dos meses para llegar a hacer 50km al día sin notarlo demasiado, pero la sola idea que lo que hicimos es el séptimo cielo en comparación a lo que nos espera, me desespera aunque, todo hay que decirlo, me gusta, seré un poco masoca, pero puede ser una experiencia de estas inolvidables, que si bien no creo que me vayan a cambiar la vida (la mística y yo somos amigas pero desde lejos) si me cambiará un poco esos quilos de más y me pondrán en forma, cosa que nunca resulta ser un disparate. Bueno, pues con esta última azaña de ayer tarde te dejo, y no dudes que sigo al pie del cañón, te iré escribiendo y así reeducando mis dotes de futura best-seller, ni que sea por la publicación remota y casi imposible de estas palabras.

Solo añadir que eres impresionante, la de estudios y propósitos que tienes y lo lejos que vas a llegar, ni que sea enseñando lengua española.

Con mucho cariño, des de tierras catalanas y con poco sol (por ahora), besos,

Carme

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

L'ancià

Durant dos mesos seguí la mateixa ruta. L'hàbit l'alliberava de les pors interiors que cada albada la perseguien com monstres afamats, preparats per devorar-la a ella i a totes les seves il·lusions i esperances de futur.  A les sis i dinous minuts entrava en un tren a mig omplir, a la segona porta del primer vagó. Seia en aquelles butaques grises de plàstic dur, a contramarxa, al costat de la finestra i a prop d'un grup de dones que parlaven massa alegrament per no haver-se fet ni de dia. Treia de la seva bossa els cascs manllevats de la seva ex-parella i començava a escoltar la llista de reproducció de Dark City. Tancava els ulls i l'eco exasperant de les veus de les quatre dones es difuminava amb un tecno lúgubre que donava continuïtat als malsons de la nit. Trenta-vuit minuts després el tren començava a buidar-se i tots els humans semblaven estar a punt de batre's en duel per veure qui seria el primer en baixar del vell i brut vagó. Ella esperava dos minuts i cat