De temps perduts i incerteses del que ha de venir

Rellegeixo paraules de temps perduts. Cada una d'elles se'm torna a fer present, com una amarga realitat que recordo amb un somriure tímid i indecís.

Miro les seves ombres i penso en tot el que ha canviat, en com he canviat jo mateixa. Si m'hi fixo, puc veure els detalls dels diferents escenaris que han omplert 26 anys de la meva vida, entre la boira s'obren camí els somnis i les utopies de lluites impossibles, arriben els crits de rebel·lió així com els somriures per haver aconseguit una estrella en una nit fosca.

Si m'hi fixo puc veure ballar davant meu totes aquelles cares que foren protagonistes o figurants dels meus dies.

Si m'hi fixo puc veure una nena que ja ha crescut i que avui camina passejant pels rius de vida del seu present, cap a un futur que creu veure entre els núvols de pluja que desapareixen aquesta nit. Imaginant projectes, somiant en els dies que encara han d'arribar.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El nostre llibre

Fa quasi sis anys que vam començar a escriure la nostra història. Fa cinc anys que passàvem el nostre primer Sant Jordi junts, en la que ja era la nostra llar. Vam començar a crear la nostra pròpia història, on els contes de fades hi tenen cabuda, on els somnis poden ser realitat, on els somriures il·luminen els nostres dies. Aquest és el millor llibre que et puc reglar: la nostra vida, el nostre amor. Primer foren nits robades a l'estiu, a les obligacions casolanes; després vingueren les nits romàntiques en llocs inoblidables, on començàvem a construir els nostres castells; tot seguit de la intimitat d'una llar, els projectes d'una vida en comú, els somnis fets realitats. La nosta història, el nostre llibre. Vull seguir omplint les seves pàgines en blanc amb tu al costat: passejades durant un capvespre, converses davant el caliu del foc, mirades robades, somriures brindats, viatges compartits, caminar per la pròpia vida agafats de la mà... Feliç Sant Jordi!...

Tempesta

Seguia caminant amb aquelles raquetes improvitzades. La tempesta que acabava de caure havia arribat per sorpresa i ho havia deixat tot recobert d'una neu flonja. S'havia fet tard, la boira li enterbolia la vista i la nit començava a deixar-se veure en un horitzó proper. El sentit de l'orientació el guiava muntanya amunt. Si intentava tornar a la seva casa de poble, la lluna li cauria a sobre i els perills del bosc hibernat l'assatgerien per totes bandes. Així que decidí dirigir-se al refugi on aquell mateix matí havia portat les reserves de llenya seca i queviures. Va xiular lleugerament i amb molt de compte - no volia provocar una esllevissada amb els seus sons - esperant sentir les carícies de la Naïs de tornada. Era llesta ella, molt llesta, sabia que no havia de cridar estant a la muntanya. Patia, potser s'havia quedat mig enfonsada amb els seus peuets, potser... De sobte la sentí al costat, nerviosa, plena d'un neguit estrany. Mossegant-lo lleugerament de l...

entre somnis i realitats

Cercar en aquest blog