Viatges inhòspits

Va entrar.

La porta era de metall semiforjat, amb algun vitrall que motivava la imaginació dels més petits. Estava oberta, la sostenia així una dona carregada de bosses de menjar, una dona gran, de cabells ja blancs, que esperava que tothom acabés d’entrar per poder sortir ella, encaminar-se cap al que anomenava la seva llar i poder fer el dinar, lleuger i sense sal, seguint la dieta que el doctor de bata blanca li obligava a seguir.

Va entrar.

I es va sentir embriagada pels diferents olors: la dolçor de la fruita, que ja començava a madurar en els estants de les parades; aquell aroma a pa acabat de fer, a uns deu metres més enllà una dependenta obria el forn, i mentres el vapor dels centenars de graus li entelava les olleres treia, amb dos guants i una pala, una safata plena de barres de quart. Una olor de bacallà, de peix i marisc fresc, com si acabessin d'abandonar l'aigua de mar que els donava la vida, les peixeteries s’obrien pas a la seva esquerra, i la gent hi feia cua per gaudir d'un bon dinar de quaresma.
Colors vistosos i reflexants l’enlluernaven: vermell, verd, groc, blanc, llums, fruites, carn, gambes, menjars preparats, gent i més gent, un bitllet per pagar la compra, les monedes de canvi, bosses carregades i carrets de compra omplerts fins dalt de tot...
Multitud d’imatges creaven un petit quadre que desfilava davant seu...

Una dona de mitjana edat, amb el fill agafat a la seva mà dreta, li va donar una empenta, ella va sortir del seu ensopiment i començà a perdre's pels corredors, mirant a banda i banda, observant les persones i els productes de cada parada. No sabia què volia comprar, no sabia què era el que el seu buit estòmac li demanava aquell dia, i les mans juganeres restaven dins la butxaca dels pantalons fent dringar unes monedes.
Un ocell que acabava d’entrar al recinte per alguna finestra enlairada encisà la seva mirada. S'apropà a ella i restà prop seu, al terra, fins que les masses de cames i peus que no el comprenien li feren alçar el vol. Uns segons sobre el taulell, ple d’engrunes de pa, de la fleca del mercat, fins que la dependenta d'olleres entalades el feia fora amb la pala. No va poder evitar seguir el vol de l’ocell, que va decidir fugir, amb una engruna de pa al bec, per aquella finestra oberta... Però a mesura que els seus ulls s'alçaven, la seva mirada no trobava el sostre que abans havia vist allà, sinó un cel blau primaveral que s’obria damunt seu.
Sorpresa, començà a baixar la mirada i descubrí tot un món nou. Tot havia canviat, paradetes a l’aire lliure, persones vestides amb vestits verds, vermells i marronosos, dones amb davantals blancs a la falda, alguns nens que corrien per terra, aixecant una mica de pols. Allà on hi havien les peixeteries ara hi havien unes paradetes plenes de gàbies amb gallines, ànecs i tot d'aviram que intentava sortir d’allà dins. Sobre les seves taules hi havia dotzenes i dotzenes d'ous apilats, i una dama, vestida com una lluminosa margada verda, n’hi demana uns quants a aquella dona més humil i de cabells desordenats, el seu patge recollia les compres. La seva mirada seguí vagant i més amunt veié un castell que s’aixecava com un gegant al seu davant, al voltant del qual s'aguantaven algunes cases, cabanes i barraques, llars de la plebs. Els colors marronosos de les pedres, les parades, del terra, i els verdosos, del bosc que la mirava ben a prop, l’envaien ara.
De sobte algú la tocà per l’esquena, es girà, era un home, que li deia alguna cosa, movia els llavis impacient, però ella no sentia res, li va fer entendre amb gestos que era sorda i que no sabia que li deia, l’home l’empenyé, agafant-li un vestit que de cop i volta portava, i li mostrà el carruatge reial que s'apropava, li féu entendre que havien de deixar el camí lliure perquè pogués entrar al castell.
Li va dirigir un tímid senyal d’agraïment amb un moviment cortès de cap i s’allunyà, tornant-se a endinsar per les parades, sorpresa, anonadada, marevellada.

Una melodia va anar avançant per l’aire i l’envoltà, abraçant-la. Ella, encisada sons que mai havia sentit, encisada per escoltar alguna cosa, va caminar endavant i enrera, per un costat i per un altre, intentant descobrir de qui provenien aquelles notes màgiques. Va anar escapant de la multitud, guiada per aquells sons, i veié en un racó a prop d’ella, un joglar que tocava, envoltat per una certa boira, li somreia. Els seus ulls blaus, com el cel d’aquell dia tan estrany, li digueren que mirés enlaire; el sol l’encegà i tornà a veure aparèixer aquell mateix ocell, se’l quedà mirant fixament. L’ocell, igual que l’havia portat a aquell tros de somni perdut en la realitat, la tornà a portar al món d’on venia, a aquella realitat quotidiana.
Un jove l’apartà, de sobte, i se l’endugué endavant; un cotxe passà ràpidament per la calçada, on ella estava parada, mig encisada, mirant amunt, i sense poder sentir el clàxon de l’automòbil que acabava de passar.
Havia sortit del mercat, per la mateixa porta de ferro oxidat d’abans.
No sabia què ni com havia passat. I de camí a casa, amb les mans buides i sense el dinar, al girar la cantonada de la plaça del mercat, tornà a sentir la mateixa melodia. Buscà amb la mirada el joglar que creava aquelles notes, i veié un rodamón d’ulls tan blaus com el cel de la ciutat, un rodamón amb una flauta, que li somreia i, cortesament, la mirava i li feia un petit gest amb el cap, la saludava. Al seu costat tenia aquell ocell que l’havia guiat per aquell món màgic i desconegut.
Quan passà pel davant, ella li tornà a somriure, li digué gràcies amb el llenguatge del cor i li tirà, a la panera que tenia al terra, les poques monedes que duia a la butxaca.

Carme Fortià
20 de maig del 2001 - 21 de setembre del 2007
Des de la Ciutat dels Fums i d'un Poble de Comarques.