Durant dos mesos seguí la mateixa ruta. L'hàbit l'alliberava de les pors interiors que cada albada la perseguien com monstres afamats, preparats per devorar-la a ella i a totes les seves il·lusions i esperances de futur.
A les sis i dinous minuts entrava en un tren a mig omplir, a la segona porta del primer vagó. Seia en aquelles butaques grises de plàstic dur, a contramarxa, al costat de la finestra i a prop d'un grup de dones que parlaven massa alegrament per no haver-se fet ni de dia. Treia de la seva bossa els cascs manllevats de la seva ex-parella i començava a escoltar la llista de reproducció de Dark City. Tancava els ulls i l'eco exasperant de les veus de les quatre dones es difuminava amb un tecno lúgubre que donava continuïtat als malsons de la nit. Trenta-vuit minuts després el tren començava a buidar-se i tots els humans semblaven estar a punt de batre's en duel per veure qui seria el primer en baixar del vell i brut vagó. Ella esperava dos minuts i catorze segons per aixecar-se d'una revolada, just quan "Breath it in" començava a sonar.
De l'estació del centre en recollia la seva bicicleta, es posava el casc, se'l cordava meticulosament i començava a pedalar per una ciutat que lentament es despertava. El vent li refrescava les galtes i la raptava violentament del món oníric, la seva mirada estimulada observava meticulosament els detalls d'aquell passeig per on hores més tard caminaria tota una massa de turistes zombies víctimes del capitalisme imperant. Sovint s'havia d'aturar en el semàfor que li donaria la llum verda per enfilar avinguda amunt.
Creuant la ciutat a cop de pedal arribava sobre les set i nou minuts a la zona alta. Allà, uns tres mestres abans del famós i luxós centre comercial sempre es trobava amb el vell porter de la Torre Ambre, que tot i l'edat dels seus ossos malgastats per una vida al servei dels altres, sortia cada matí a fer uns estiraments a la seva catifa. Un error d'interpretació que no va detectar fins tres setmanes després d'haver iniciat la seva nova rutina, quan inusualment el tren arribà tres minuts i quaranta-dos segons més tard, i aquest minúscul fet provocà que se n'adonés que el vell porter no estirava els seus músculs, sinó que orientat cap a la Meca, duia a terme una altra sèrie de cerimònies matinals. Examinà, sorpresa, la seva fisonomia que, lluny de tenir una aparença que pogués delatar la seva inclinació religiosa, obtenia una aura extremadament sospitosa. Un esguard que es buidava en cada inclinació, deixant que el blau de les seves ninetes es tenyís de la negra nit, tot fent tremolar el manillar de la seva bicicleta.
Era real el que veia?
Deixà aquell fantasma i seguí avinguda amunt fins el carrer que la duria a la porta de la seva feina. L'olor enganxifosa del forn que obria les portes als primers oficinistes la volia atreure a consumir els dolços pecats, però evitava la temptació cada matí i deixava que fossin altres els que sucumbissin a les velles drogues del passat.
Quan feu dos mesos exactes de repetir aquell trajecte, el vell porter de la Torre Ambre desaparegué de l'escenari. La seva catifa ja no omplia el parterre de l'avinguda durant aquells efímers minuts. El seu posat enigmàtic no el saludaria cada matí. Havia desaparegut sense deixar major rastre que l'esfereïdor record de la seva mirada mutant.
Comentaris