L'illa de gel i foc, en diuen alguns, l'illa de lava, neu i fred glaciar. Desèrtica tret de les comptades ciutats on els humans s'aventuren a habitar, tot i la perillositat amenaçadora de plaques tectòniques que periòdicament fan remoure els pilars dels seus somnis.
Excursionistes i esportistes amants dels racons inhòspits cerquen en les rutes per aquells indrets de dies curts i nits eternes, o nits curtes i dies eterns, un espai on trobar la màgia vital que encendrà l'espurna de les seves vides. Recorren carreteres buides que serpentegen pels espais desèrtics i glaçats, on un circ ambulant ha trobat una llar pel seu espectacle més tendrament macabre... Els pallassos anuncien davant de dos alpinistes italians el seu millor número de l'hivern nocturn: una sirena expulsada del mar que lluny de mutar la seva cua en dues cames que li permetin caminar i enamorar aquells ulls mediterranis, aleteja fortament sota el gel, esperant inútilment trobar una escletxa en la pista que forma la base del tendal del circ. Tota ella s'impulsa sota la llum focal i ballant al so d'una trista cançó intenta trencar aquesta capa de glaç, cop rere cop, esgotant les poques forces que li queden amb els ulls vessats de llàgrimes. El trapezista segueix el seu impuls, ballant amb la seva ombra, il·luminat en la més negra nit, buscant les mans de la seva estimada però incapaç de travessar l'espai que els separa.
I així el dolç piano acaba la seva cançó. La desesperança de dos amants que no es retrobaran vesteix els pocs espectadors que marxen a seguir la seva ruta, buida ara d'alegries, per aquesta Islàndia de circs cruels. L'ombra de la sirena i el blau trist de seva mirada els perseguirà i potser els robarà la màgia que cerquen per poder trencar en el poper espectacle aquesta gèlida frontera que la manté lluny del seu amant.
Comentaris