A vegades se sentia com si els seus braços fossin conduïts per una mena de fils invisibles, com si no fos ell qui manés aquella manera de fer tant insòlita que li semblava original.
Tenia la sensació que hi havia algun ésser capriciós que jugava a ser un déu omnipotent inexistent i feia de la seva vida un videojoc estúpid i sense sentit.
Potser només era una manera d'excloure's de tota responsabilitat sobre els seus actes, potser només eren vagues sensacions que arribaven en dies grisos i enfosquits per la rutina, potser només eren excuses difuses per sentir-se millor o potser era una realitat irrefutable.
Fos com fos, aquell dia no havia aconseguit frenar a temps i ara intentava buscar a les palpentes una segona oportunitat per poder sortir d'un cotxe a punt d'incendiar-se i aixecar-se d'aquell llit entre parets blanques.
Comentaris
Espero que la partida encara duri...i que quedin moltes vides!
Salutacions!