Veus desordenades (i)

Aquests dies es mouen sensacions.
Les emocions desperten dins meu, fent-me sentir i qüestionant-me el meu propi model de vida, les actituds que prenc.
Faig bé quan no dic res? Ni que sigui per cobardia? Tinc dret a alçar la veu? A reivindicar?
Un munt de preguntes es desperten en el meu interior... potser és que estic sent massa crítica amb mi mateixa? O és que realment em comporto com una criatura que intenta captar l'atenció dels grans?
Ahir vaig llegir una frase sentencial que em va fer pensar...
"Si hi ha alguna cosa que no t'agrada, canvia-la. Si no pots, canvia la teva actitud. No et queixis."

Comentaris

òscar ha dit…

Canviar coses i actituds és senzill d'escriure però normalment complicat de posar en pràctica.

Intentar-ho, sense cap mena de conformisme, ja és tot un què.

16 de setembre del 2011, a les 13:22

Entrades populars d'aquest blog

Colors

Contrastos

El grinyol de les portes inicia els jocs de la fam i l’insuportable cansament en un vespre plujós s’ocupa de trobar lloc en un rodalies ple a vessar. La cantarella de la meva companya es perd entre les llums d’una Barcelona nocturna. Un parell de llavis femenins, dolços i humits s’acomiaden entre masegades tendres i un noi massa jove per dur bigoti gira les darreres pàgines de “Guanyaràs una mar llisa”. El frec del paper, el suau cop al tancar-se i la nostàlgica mirada de qui mor en un món alternatiu ensordeixen el sotragueig i alleugereixen la desesperança de veure tres joves amics abduïts per pantalles brillants.

Tempesta

Seguia caminant amb aquelles raquetes improvitzades. La tempesta que acabava de caure havia arribat per sorpresa i ho havia deixat tot recobert d'una neu flonja. S'havia fet tard, la boira li enterbolia la vista i la nit començava a deixar-se veure en un horitzó proper. El sentit de l'orientació el guiava muntanya amunt. Si intentava tornar a la seva casa de poble, la lluna li cauria a sobre i els perills del bosc hibernat l'assatgerien per totes bandes. Així que decidí dirigir-se al refugi on aquell mateix matí havia portat les reserves de llenya seca i queviures. Va xiular lleugerament i amb molt de compte - no volia provocar una esllevissada amb els seus sons - esperant sentir les carícies de la Naïs de tornada. Era llesta ella, molt llesta, sabia que no havia de cridar estant a la muntanya. Patia, potser s'havia quedat mig enfonsada amb els seus peuets, potser... De sobte la sentí al costat, nerviosa, plena d'un neguit estrany. Mossegant-lo lleugerament de l...

entre somnis i realitats

Cercar en aquest blog