Dissabte al matí, m'acomiado a la porta del meu príncep que marxa a treballar. Torno a entrar a casa seguida d'en Hiro que no para d'exigir alçant la veu estrepitosa d'un lladruc que cumpleixi amb la promesa de la corretja i me l'endugui a córrer pel bosc.
Agafo una bossa publicitària que em van regalar fa un parell de setmanes, prenc la càmera, una ampolla d'aigua, el mòvil amb els auriculars per si em vull deixar endur per altres melodies menys naturals i començo el camí.
M'entretinc a cada passa, escoltant el bosc, els seus habitants i els seus intrusos (entre els quals m'hi compto), intento que la meva mirada pugui captar els més petits detalls, aquells que volen ser immortalitzats...
I allà la trobo, amagada entre les bardisses i les fulles seques, petitona i roja, d'una intensitat espectacular.
La miro, La immortalitzo.
I segueixo el camí, buscant noves sorpreses.
Comentaris