Tristesa, ràbia, impotència...
Sentiments que ens atrapaven a molts el passat dilluns.
Es necessiten canvis, però no sempre són a gust de tothom. Hi ha qui no en vol, tenen una vida perfecte al marge de la realitat de la majoria; hi ha qui té por, qui no s'atreveix a alçar la veu; no oblidem les persones que tanquen els ulls i no volen veure, no volen sentir; hi ha totes aquelles queixes silencioses, totes aquelles imatges que aclamen als canvis, totes aquelles veus que es comencen a sentir...
Tristesa i ràbia per les manipulacions polítiques que amaguen les ànsies de poder que tenen èxit. Paraules viciades que cauen com cortines de fum. Discursos al poble que diuen que surt del mateix, però que no deixen de ser paraules buides que intenten inculcar-li per repetició. Contradiccions. Indignació.
Sentiments del dia després.
Sentiments d'avui quan les contradiccions s'apoderen en els discursos dels polítics, quan la impotència t'envaeix al veure violència gratuïta.
El futbol, diuen... el futbol... no serà l'opi del poble?
Potser s'haurien de preocupar més pels problemes que afecten a la població.
Tristesa, ràbia, impotència, indignació.
El grinyol de les portes inicia els jocs de la fam i l’insuportable cansament en un vespre plujós s’ocupa de trobar lloc en un rodalies ple a vessar. La cantarella de la meva companya es perd entre les llums d’una Barcelona nocturna. Un parell de llavis femenins, dolços i humits s’acomiaden entre masegades tendres i un noi massa jove per dur bigoti gira les darreres pàgines de “Guanyaràs una mar llisa”. El frec del paper, el suau cop al tancar-se i la nostàlgica mirada de qui mor en un món alternatiu ensordeixen el sotragueig i alleugereixen la desesperança de veure tres joves amics abduïts per pantalles brillants.
Comentaris