Se sentia despullada, sentia com si li haguessin robat la seva pròpia essència. Aquella nit en que les piles cremaren i el foc s’alçà per sobre de les fredes pedres del jardí. De sobte entraren per les seves portes, tregueren els seus amos amordaçats, heretges, heretges, se sentia entre els crits de la multitud. Heretges? Heretgia? De què parlàvem? Les paraules començaven a ressonar entre les seves parets, que es quedaven buides i estripades. Sense sentit. Sense dignitat.
Incrèduls i atemorits, el poble havia sortit a apedregar el desconegut. Però la salvatgia del temor no en tenia prou amb les pedres, la sed d’una ira cega, descontrolada i sense sentit, demanava destrucció. Destrucció. Foc. Fogueres. Llums a la nit alimentades per les paraules de tants sabis i poetes.
Se sentia despullada. Quan el dia s’aixecà només quedava una lleugera brasa i la pedra nua. Les llàgrimes foren les cendres de les paraules cremades sense solta ni volta, centres que cubriren tota la ignorància de la vall. Una vall que morí entre les cendres d’una casa a qui desprengueren de tota dignitat.
Comentaris
Gracies pel text, d.
PS: he arribat a tu a través de les fotografies d'en Barbollaire. I m'ha fet gràcia saber que ets de Cànoves. Aquestes esdrúixoles...