Passa al contingut principal

la tristesa del final

No fa falta que sigui la crème de la crème, no fa falta que sigui la millor literatura, ni les grans escenes cinematogràfiques, no fa falta que sigui el millor art bohemi o intel·lectual per què t'embolcalli un sentiment agredolç de tristesa davant la seva fi...

Només fa falta que et captivi, que et faci sentir, imaginar i seguir somiant en els mateixos contes de fades que somiaves quan eres una nena... tornant a sentir les emocions d'aquella petita que es creia princesa d'un món llunyà a la realitat.

I arriba l'últim capítol, de l'última temporada, i un cop més notes la sensibilitat a flor de pell... happy end? sentimentalisme barat? Potser sí, na und?
Labels:

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a...
3 comentaris
Read more »

La sirena i el trapezista

L'illa de gel i foc, en diuen alguns, l'illa de lava, neu i fred glaciar. Desèrtica tret de les comptades ciutats on els humans s'aventuren a habitar, tot i la perillositat amenaçadora de plaques tectòniques que periòdicament fan remoure els pilars dels seus somnis. Excursionistes i esportistes amants dels racons inhòspits cerquen en les rutes per aquells indrets de dies curts i nits eternes, o nits curtes i dies eterns, un espai on trobar la màgia vital que encendrà l'espurna de les seves vides. Recorren carreteres buides que serpentegen pels espais desèrtics i glaçats, on un circ ambulant ha trobat una llar pel seu espectacle més tendrament macabre... Els pallassos anuncien davant de dos alpinistes italians el seu millor número de l'hivern nocturn: una sirena expulsada del mar que lluny de mutar la seva cua en dues cames que li permetin caminar i enamorar aquells ulls mediterranis, aleteja fortament sota el gel, esperant inútilment trobar una escletxa en la pista ...
Publica un comentari a l'entrada
Read more »

Tempesta

Seguia caminant amb aquelles raquetes improvitzades. La tempesta que acabava de caure havia arribat per sorpresa i ho havia deixat tot recobert d'una neu flonja. S'havia fet tard, la boira li enterbolia la vista i la nit començava a deixar-se veure en un horitzó proper. El sentit de l'orientació el guiava muntanya amunt. Si intentava tornar a la seva casa de poble, la lluna li cauria a sobre i els perills del bosc hibernat l'assatgerien per totes bandes. Així que decidí dirigir-se al refugi on aquell mateix matí havia portat les reserves de llenya seca i queviures. Va xiular lleugerament i amb molt de compte - no volia provocar una esllevissada amb els seus sons - esperant sentir les carícies de la Naïs de tornada. Era llesta ella, molt llesta, sabia que no havia de cridar estant a la muntanya. Patia, potser s'havia quedat mig enfonsada amb els seus peuets, potser... De sobte la sentí al costat, nerviosa, plena d'un neguit estrany. Mossegant-lo lleugerament de l...
16 comentaris
Read more »