I tu? Quin futur t’imagines? Què t’agradaria estar fent d’aquí 10 anys?
Doncs... doncs, havia pensat en... Bé, de fet, m’agrada el que faig ara, viure on visc i la feina; aprenc coses noves, és interessant, té les seves parts positives i negatives, com tot.
Però no li havia preguntat si li agradava el que feia, si no què es el que volia fer. Si pogués dibuixar la seva vida d’aquí deu anys, què hi hauria? On seria? Què faria?
De sobte, les paraules que ressonaven pel seu propi eco li sonaren buides; només eren un grapat de vocals i consonants, amb forma però sense cap mena de sentit.
Però si fos per tu, podries fer qualsevol cosa i de ben segur que aconseguiries entusiasmar-te i trobaries qualsevol motiu perquè t’agradés. Però no és això el que et preguntava aquella tarda.
I sentia el mateix pànic - no, pànic potser no era la paraula encertada - era aquella mateixa sensació que tantes persones senten davant d’un full en blanc, un full que no saben com omplir. De sobte, no sabia com volia omplir la seva vida. Coneixia l’escenari, el rostre dels seus protagonistes principals els tenia tatuats a l’ànima, sabia com volia que anés part de la trama, si bé encara no havia escrit el guió. Però li faltava un element important, que potser per l’instint de supervivència mai s’havia arribat a plantejar, sempre s’havia guiat per la necessitat material i imperant de sobreviure i havia buscat aquells ports on fer parada, sense buscar quin era el seu destí. Havia imaginat destins en móns que ara li resultaven llunyans, que ja no eren ports on volia parar... Però i ara? Ja feia molt de temps que havia abandonat els somnis infantils.
I aquella pregunta que fan tots els mestres, tots els pares: i tu, què vols ser de gran? Apareixia de nou davant seu, picant a la porta insistentment. Però no sabia què dir. Per primer cop en molt de temps s’havia quedat sense paraules. Si fos lliure de decidir, si pugués aconseguir el que vulgués, què voldria ser? Torna a somiar, es deia. Però la monotonia es menja els somnis. Elimina la monotonia. Però l’estrés amaga el temps sota les pedres. Tanca’l amb pany i clau. Però...Però què? Oblida les excuses i mira’t al mirall.
Què vols ser de gran?
Silenci.
Potser encara no és el moment.
Doncs... doncs, havia pensat en... Bé, de fet, m’agrada el que faig ara, viure on visc i la feina; aprenc coses noves, és interessant, té les seves parts positives i negatives, com tot.
Però no li havia preguntat si li agradava el que feia, si no què es el que volia fer. Si pogués dibuixar la seva vida d’aquí deu anys, què hi hauria? On seria? Què faria?
De sobte, les paraules que ressonaven pel seu propi eco li sonaren buides; només eren un grapat de vocals i consonants, amb forma però sense cap mena de sentit.
Però si fos per tu, podries fer qualsevol cosa i de ben segur que aconseguiries entusiasmar-te i trobaries qualsevol motiu perquè t’agradés. Però no és això el que et preguntava aquella tarda.
I sentia el mateix pànic - no, pànic potser no era la paraula encertada - era aquella mateixa sensació que tantes persones senten davant d’un full en blanc, un full que no saben com omplir. De sobte, no sabia com volia omplir la seva vida. Coneixia l’escenari, el rostre dels seus protagonistes principals els tenia tatuats a l’ànima, sabia com volia que anés part de la trama, si bé encara no havia escrit el guió. Però li faltava un element important, que potser per l’instint de supervivència mai s’havia arribat a plantejar, sempre s’havia guiat per la necessitat material i imperant de sobreviure i havia buscat aquells ports on fer parada, sense buscar quin era el seu destí. Havia imaginat destins en móns que ara li resultaven llunyans, que ja no eren ports on volia parar... Però i ara? Ja feia molt de temps que havia abandonat els somnis infantils.
I aquella pregunta que fan tots els mestres, tots els pares: i tu, què vols ser de gran? Apareixia de nou davant seu, picant a la porta insistentment. Però no sabia què dir. Per primer cop en molt de temps s’havia quedat sense paraules. Si fos lliure de decidir, si pugués aconseguir el que vulgués, què voldria ser? Torna a somiar, es deia. Però la monotonia es menja els somnis. Elimina la monotonia. Però l’estrés amaga el temps sota les pedres. Tanca’l amb pany i clau. Però...Però què? Oblida les excuses i mira’t al mirall.
Què vols ser de gran?
Silenci.
Potser encara no és el moment.
Comentaris
Gràcies