Passa al contingut principal

posa a treballar els teus somnis...

Somiar era el que millor sabia fer de petita. Potser per què em refugiava de la realitat o per què als meus somnis podia decidir qui era i què feia, construir noves realitats on viure i anar alternant el món de fantasia de parlar amb els gats amb el món de realitat de témer el monstre que sortís de la cantonada, passades les vies del costat de casa.
I les altres coses també les solia fer bé. Potser aquesta era la meva manera de sentir-me estimada i important, de sentir-me algú en els meus petits móns.

Ara han passat els anys i a vegades he oblidat el que eren els meus somnis. I no parlo de somnis-projectes o  d'aquell ideal perdut que quasi tothom té i mai ha arribat a materialitzar. Parlo de somnis en plural, parlo de somiar, somiar coses noves i fer-les realitat, amb la imaginació i amb les mans, amb la mateixa empemta que tiro endavant la feina, amb la mateixa empemta que utilitzava al ser l'alumna brillant.

"posa a treballar els teus somnis" és l'eslogan del dia de l'emprenedor i del conjunt d'actes que van començar ahir i acaba avui al Palau Firal. Ahir, acompanyada de la meva ombra i la timidesa naixent, hi vaig anar. Vaig redescobrir-me a mi mateixa, vaig percebre el món de possibilitats que creixen on les busques (si les busques).
I ara més que mai necessito recuperar aquella part de quan era petita i creia que tot era possible. Necessito lluitar per quelcom que m'agradi, quelcom en el que creure, quelcom que pugui començar construir i esdevingui, perquè no, una petita o gran realitat.

Necessito donar via lliure a aquella creativitat i il·lusió que mouen muntanyes... I moure muntanyes.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

L'ancià

Durant dos mesos seguí la mateixa ruta. L'hàbit l'alliberava de les pors interiors que cada albada la perseguien com monstres afamats, preparats per devorar-la a ella i a totes les seves il·lusions i esperances de futur.  A les sis i dinous minuts entrava en un tren a mig omplir, a la segona porta del primer vagó. Seia en aquelles butaques grises de plàstic dur, a contramarxa, al costat de la finestra i a prop d'un grup de dones que parlaven massa alegrament per no haver-se fet ni de dia. Treia de la seva bossa els cascs manllevats de la seva ex-parella i començava a escoltar la llista de reproducció de Dark City. Tancava els ulls i l'eco exasperant de les veus de les quatre dones es difuminava amb un tecno lúgubre que donava continuïtat als malsons de la nit. Trenta-vuit minuts després el tren començava a buidar-se i tots els humans semblaven estar a punt de batre's en duel per veure qui seria el primer en baixar del vell i brut vagó. Ella esperava dos minuts i cat