fa dies que semblo desapareguda, inmersa en la voragine del dia a dia que absorveix els petits moments que et dedicava.
entristida, temo que la teva perdua sigui irrecuperable, i robo els minuts del trajecte en ferrocarril per impregnar el meu silenci de paraules d'amor...
no m'he oblidat de tu, per mes que faci mesos que no et parli, com tampoc m'he oblidat de mi. Senzillament busco, busco sense trobar. Mils d'imatges voleien pel meu cel, la lluna gran, rodona i taronja de la nit passada, tenue com el blanc moribund, dolç i enigmatic del seu rostre matiner... el boxejador que cau a terra, la rentadora i l'inici de centrifugacio, el mati que desperta quan trenco el vent amb el crit d'un motor ences...
mils d'imatges i una nena que segueix perduda en els seus somnis, sense saber quin cami ha d'agafar.
El grinyol de les portes inicia els jocs de la fam i l’insuportable cansament en un vespre plujós s’ocupa de trobar lloc en un rodalies ple a vessar. La cantarella de la meva companya es perd entre les llums d’una Barcelona nocturna. Un parell de llavis femenins, dolços i humits s’acomiaden entre masegades tendres i un noi massa jove per dur bigoti gira les darreres pàgines de “Guanyaràs una mar llisa”. El frec del paper, el suau cop al tancar-se i la nostàlgica mirada de qui mor en un món alternatiu ensordeixen el sotragueig i alleugereixen la desesperança de veure tres joves amics abduïts per pantalles brillants.
Comentaris
Un escrit una mica tristot però com diu el teu blog "Vivim entre somnis i realitats".
Tant de bo trobis el camí amb alguna d'aquestes imatges que voleient pel caparró :)
Que tinguis un bon dia!