Una bona tarda un bon amic li va dir: "somos los parientes pobres, nos quieren igual pero somos así, la situación es la que es y dicen que nada se puede hacer, nos hablan, nos animan, pero no pueden ni quieren cambiar nuestra situación, es el orden social establecido y así no hay quién lo desestablezca".
Era el dia dels jocs dels absurds. Cada segon i cada paraula l'anava tornant més esperpèntic i semblava impossible que les bestieses dites i fetes per alguns fossin encara més absurdes. Excepte aquella gran veritat, la dels parents pobres.
I de sobte tot començava a dibuixar-se davant seu, tot cobrava una forma única amb diferents tonalitats de colors que formaven les imatges d'una pel·lícula antiga, que li recordava somnis passats i les facetes dels protagonistes que ja havia oblidat. Es veia davant del taulell d'escacs, amb ànims per crear una bona jugada que deixés fora de joc als que establien el seu petit ordre mundial.
Volia posar fi a aquell joc dels absurds i canviar l'ordre establert, per ella, pels seus.
"Porque como en todos los parientes pobres hay quién se regodea en su pocilga y aprende a pedir sin dar nada a cambio, aprende a llorar y a mamar de quién se le acerque, convirtiéndose en el más vil parásito. Pero también hay aquellos parientes que aprenden que para sobrevivir hay que adaptarse y que para vivir hay que luchar. Con lo que luchan por ellos y por los suyos, para salir de pobres. Además hay quiénes también sueñan con romper el orden establecido y éstos son tildados de ilusos utópicos; pero, ¿sabes?, yo creo en la utopia, por si misma y porque es el motivo por el cual seguir andando cada día".
I finalment va decidir on apostaria. Convençuda o no, els seus companys de viatge eren inigualables, havia vist que seguia tenint feina pendent i que fugir de les absurditats no era cap opció. Així doncs seguiria lluitant per la seva utopia particular i perquè el que realment l'omplia era el sentiment de pertinença, de grup, de creixement, de dependència i d'independència a la vegada. Però potser aquest cop esgrimiria una estratègia, lluny de la burocràcia i l'ordre social establert. Per més petits que fossin, eren unes peces intermitges que formaven part d'un engranatge i d'elles que tot funcionés d'una o d'una altra manera. D'ells depenia posar els límits, marcar la caducitat, sentir-se realment els protagonistes de les seves vides i deixar de ser unes ombres que divaguen en la foscor.
Era el dia dels jocs dels absurds. Cada segon i cada paraula l'anava tornant més esperpèntic i semblava impossible que les bestieses dites i fetes per alguns fossin encara més absurdes. Excepte aquella gran veritat, la dels parents pobres.
I de sobte tot començava a dibuixar-se davant seu, tot cobrava una forma única amb diferents tonalitats de colors que formaven les imatges d'una pel·lícula antiga, que li recordava somnis passats i les facetes dels protagonistes que ja havia oblidat. Es veia davant del taulell d'escacs, amb ànims per crear una bona jugada que deixés fora de joc als que establien el seu petit ordre mundial.
Volia posar fi a aquell joc dels absurds i canviar l'ordre establert, per ella, pels seus.
"Porque como en todos los parientes pobres hay quién se regodea en su pocilga y aprende a pedir sin dar nada a cambio, aprende a llorar y a mamar de quién se le acerque, convirtiéndose en el más vil parásito. Pero también hay aquellos parientes que aprenden que para sobrevivir hay que adaptarse y que para vivir hay que luchar. Con lo que luchan por ellos y por los suyos, para salir de pobres. Además hay quiénes también sueñan con romper el orden establecido y éstos son tildados de ilusos utópicos; pero, ¿sabes?, yo creo en la utopia, por si misma y porque es el motivo por el cual seguir andando cada día".
I finalment va decidir on apostaria. Convençuda o no, els seus companys de viatge eren inigualables, havia vist que seguia tenint feina pendent i que fugir de les absurditats no era cap opció. Així doncs seguiria lluitant per la seva utopia particular i perquè el que realment l'omplia era el sentiment de pertinença, de grup, de creixement, de dependència i d'independència a la vegada. Però potser aquest cop esgrimiria una estratègia, lluny de la burocràcia i l'ordre social establert. Per més petits que fossin, eren unes peces intermitges que formaven part d'un engranatge i d'elles que tot funcionés d'una o d'una altra manera. D'ells depenia posar els límits, marcar la caducitat, sentir-se realment els protagonistes de les seves vides i deixar de ser unes ombres que divaguen en la foscor.
Comentaris