Semblava celebrar una ocasió especial, però seia sola en aquella cafeteria on servien dinars. En una cantonada, encara quedava el senyal de “reservat”. Ell estava al carrer, parlant pel mòbil. Ella seguia menjant l’exquisit plat de pasta italiana, acompanyat d’un vi rosat fresc. Ell tenia la vedella a la brasa refredant-se al plat. Engalanada, sospirava i mirava cap a la porta; el maquillatge que portava li encobria la tristesa dels anys que passen i d’un aniversari que volia celebrar d’una manera especial. Però han acabat a un local de segona, amb una cervesa sense alcohol i un vi de poca categoria.
Ell torna a entrar i parlen del dia a dia, la doctora ha trucat. Els nens, els néts, el veí, tot el que volen dir i mai s’atreveixen, la vida. Els seus somnis de grandesa que vestia amb la diadema dels anys cinquanta que avui porta han desaparegut. Abaixa la mirada i deixa escapar tota la tristesa que sent. On va quedar la imatge que tenia d’ella mateixa fa quaranta anys?
Comentaris