Detalls de Suïssa

Records d'aquells que ens endurem, que en David no ha pogut "twittejar" i jo m'he quedat amb les ganes de penjar al facebook:

És el país del Gran Hermano. Les càmeres et segueixen allà on vagis i no pensis que pots cometre una infracció no, que segur que rebusquen a les escombraries fins a trobar el teu ADN i enviar-te la multa a casa per haver llençat una escombraria amb una bossa que no toca.
Parlant de les escombraries, pagues els impostos de forma indirecte. En comptes de la taxa, cada bossa d'escombraries val més (entre 1 i 2 chf), i no et saltis les normes si no vols que et vingui a buscar el gran germà.
Les autopistes estan constantment en obres... bufff, quin pal!
Ni somieu anar a Zürich en cotxe. Conduir-hi és un caos a causa dels tranvies (jo no m'hi atreveixo), a més, aparcar-hi és una utopia... Car i difícil. Has d'anar movent el cotxe cada hora o dos hores i només a les afores pots deixar-lo un màxim de 15 hores. Sempre pagant.
Quan us demanin pagar en euros o en francs (fins i tot en targeta), pagueu en francs si no voleu que us cobrin un canvi amb el qual sortireu desafavorits.
Prepareu la cartera que per absolutament tot es paga...
No us passeu mai la velocitat. Càmares per tot arreu, fins i tot als semàfors de les ciutats!
El menjar és car, encara que adequat als sous d'aquí. I quins sous! I quins cotxes!

Segur que em deixo un munt de coses, però ja les aniré posant... O comenteu-ho que sempre va molt bé saber-ho quan s'ha de fer un viatge!

Per cert, restaurants on hem menjat a Zürich i preus (vam quedar ben tips!):
Don Leone (pizzeria), 3 persones (3 pizzes i 3 begudes): 85 chf
N68 (local al centre, hamburgueses i altres, una mica de tot). Érem 4, 4 plats i 4 begudes: 110 chf

Comentaris

Joana ha dit…

Et dono tota la raó. Quan hi vaig estar em van posar una multa i sí me la van enviar per correu.
I car molt car tot!
Bona passejada!

27 de juliol del 2010, a les 18:51

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Més informació

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Més informació

L'ancià

Durant dos mesos seguí la mateixa ruta. L'hàbit l'alliberava de les pors interiors que cada albada la perseguien com monstres afamats, preparats per devorar-la a ella i a totes les seves il·lusions i esperances de futur. A les sis i dinous minuts entrava en un tren a mig omplir, a la segona porta del primer vagó. Seia en aquelles butaques grises de plàstic dur, a contramarxa, al costat de la finestra i a prop d'un grup de dones que parlaven massa alegrament per no haver-se fet ni de dia. Treia de la seva bossa els cascs manllevats de la seva ex-parella i començava a escoltar la llista de reproducció de Dark City. Tancava els ulls i l'eco exasperant de les veus de les quatre dones es difuminava amb un tecno lúgubre que donava continuïtat als malsons de la nit. Trenta-vuit minuts després el tren començava a buidar-se i tots els humans semblaven estar a punt de batre's en duel per veure qui seria el primer en baixar del vell i brut vagó. Ella esperava dos minuts i cat

Més informació

entre somnis i realitats

Cercar en aquest blog