Passa al contingut principal

Sol, pluja i hort

Un cap de setmana ben complert, concentrat en el tastet del divendres a la tarda, la tarda de jocs del dissabte i un diumenge de sol, pluja i hort.
V/Belles cares retrobades, amistats que es neguen a morir en el temps dels oblits i que retroben el camí cap als dies d'avui. Moments recordats, somriures compartits, nous projectes explicats i plans d'un futur incert però segur.
Jocs, jocs, jocs. Jocs on aprens a ser tu mateix i qui vulguis ser, jocs on parles, t'amagues, lluites, somies, t'escandalitzes, t'emociones... Imaginació al poder.
I el diumenge es desperta amb el sol buscant-me sota els llençols, àvid de mi, àvid d'ell. I la seva escalfor inunda el matí, acalorats després d'una bona dutxa tornem a ser persones i marxem. Mercat i amics. Un passeig pels racons encantadors d'aquest paratge que ens envolta, entre rialles i mirades cap a planters de tomates, enciams, porros, cogombres, carbassons, pebrots,...
Un bon dinar i tarda de piscina. Però la tempesta ens sorpren quan cau la tarda. Tempesta elèctrica, ruixat d'estiu que esdevé pluja ferotge... I finalment, de nou el sol del capvespre, que acarona les nostres mans mentres ell s'encarrega de muntar l'hortet. I jo me'l miro, àvida d'ell, de la nostra vida, dels nostre racó, compartit per el petit que treu el cap per la finestra i reclama els seus tomates, perdó, que ell en diu tomàquets.
I sota la nit refrescada per la pluja que ha caigut, les nostres mirades es fonen, els planters creixen, el petit es fa gran, i un nou cicle comença.

Comentaris

Cap de setmana de caseta i hortet? Més a prop o més lluny, jo també he tingut un cap de setmana de caseta i hortet, amb carabasons, tomateres, enciams i cogombres, de piscina i un bon arròs al migdia i de tormenta que una setmana més ens sorprèn a mitja tarda.

Salut!

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

L'ancià

Durant dos mesos seguí la mateixa ruta. L'hàbit l'alliberava de les pors interiors que cada albada la perseguien com monstres afamats, preparats per devorar-la a ella i a totes les seves il·lusions i esperances de futur.  A les sis i dinous minuts entrava en un tren a mig omplir, a la segona porta del primer vagó. Seia en aquelles butaques grises de plàstic dur, a contramarxa, al costat de la finestra i a prop d'un grup de dones que parlaven massa alegrament per no haver-se fet ni de dia. Treia de la seva bossa els cascs manllevats de la seva ex-parella i començava a escoltar la llista de reproducció de Dark City. Tancava els ulls i l'eco exasperant de les veus de les quatre dones es difuminava amb un tecno lúgubre que donava continuïtat als malsons de la nit. Trenta-vuit minuts després el tren començava a buidar-se i tots els humans semblaven estar a punt de batre's en duel per veure qui seria el primer en baixar del vell i brut vagó. Ella esperava dos minuts i cat