Salta al contingut principal

Converses fugisseres

L'altre dia sentia algú que deia "però no diu tot el que pensa, i no m'agrada...". I la resposta que rebia era "però a vegades, no dir el que penses és una gran virtut". No dir el que es pensa, no respondre directament les preguntes, callar les grans veritats que sents dins teu... És una gran virtut? És un gran defecte?

Converses fugisseres que et fan pensar, reflexionar. Vides accelerades, hipocresies modernes, el saber estar i el saber fer, veritats ocultes i sinceritat amagada, destruïda per la moralitat perversa del saber el que ens convé.

Potser tenia raó Esquil quan deia
la major part dels homes s'estima més semblar que ser.
Potser és més important semblar que ser, o semblar que deixar de ser...

No. Sincerament no. Prefereixo quedar-me amb l'autenticitat, encara que a vegades hagi d'aprendre a callar a bofetades. Prefereixo ser, parlar i dir el que penso.
Labels:

Comentaris

Carme Rosanas ha dit…
Potser tenia raó Esquil, en tot cas jo dec ser de l,'altra part. Mai no he preferit semblar que ser. Però jo crec que com en la majoria de les coses, el camí d el mig és l'important. L'autenticitat tampoc entra en contradicció amb el fet de callar algun cop de tant en tant, se m'acudeixen múltiples raons per a fer-ho que no siguin només la hipocresia... I aprendre a parlar i callar quan es adequat fer una cosa i una altra és un aprenentatge que dura tota la vida. I si no és a bofetades millor. Veus? Potser ara hauria d'haver callat? O no! m'ha semblat que plantejaves debat...
17 de novembre del 2008, a les 11:16
Lupe ha dit…
Prefereixo ser, tot i que a vegades semblo.
És veritat que saber dir les coses sense ferir és un aprenentatge per a tota la vida, això és l'assertivitat. Potser t'agrada aquest llibre: "La asertividad, expresión de una sana autoestima", de Olga Castanyer.
18 de novembre del 2008, a les 23:51
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Contrastos

El grinyol de les portes inicia els jocs de la fam i l’insuportable cansament en un vespre plujós s’ocupa de trobar lloc en un rodalies ple a vessar. La cantarella de la meva companya es perd entre les llums d’una Barcelona nocturna. Un parell de llavis femenins, dolços i humits s’acomiaden entre masegades tendres i un noi massa jove per dur bigoti gira les darreres pàgines de “Guanyaràs una mar llisa”. El frec del paper, el suau cop al tancar-se i la nostàlgica mirada de qui mor en un món alternatiu ensordeixen el sotragueig i alleugereixen la desesperança de veure tres joves amics abduïts per pantalles brillants.
Publica un comentari a l'entrada
Read more »

Colors

15 comentaris
Read more »

Retorns

No ho he pogut evitar. Com una cadena de pensaments que comença a fluir al fer caure la primera peça del dominó. Nens que recollien unes espases imaginàries en castells inventats, aire entre les mans i bancs d'una ciutat en la realitat d'un adult, i la nena que viu en mi buscant aquell tiraxines amb el que podria enfrontar-se als dracs de la seva pròpia vida. I de sobte aquelles dues paraules: dracs, enfrontar-se. I em sembla tornar a sentir la teva veu en aquell cassett vell que em vares fer després del viatge a Granada... I et torno a sentir, parlant-me. Paraules que potser ara tenen més significat que abans, que potser demà entendré millor: "Una vez que se han enfrentado los dragones, cruzado los desiertos y se ha despejado el sendero del bosque, es la hora de volver. Elige sabiamente. Reúne tus regalos y recuerda tus lecciones. Ahora eres frágil, sé delicada contigo. Desde el exterior: entra. Desde el interior: sal. Las fronteras son permeables pero peligrosas...
6 comentaris
Read more »