L'última setmana havia estat d'allò que es diria força esperpèntica. Un bon cabàs de feina amanit amb vinegreta de presses i de segon entrecot infumable, sucarrimat per l'estrés del que havia d'arribar per postres.
L'únic que la consolava era el pensament del diumenge al matí. Faria sol, n'estava d'allò més convençuda. I el dia seria tot allò que la setmana li havia negat; li brindaria el silenci que desapareixia entre el repic dels centenars de teclats de l'oficina; la tranquil·litat que les preguntes i els anàlisis i les presses li robaven; la persona que no reconeixia quan es mirava al mirall; el sol que sortiria i el bon esmorzar entre amics, lluny dels maldecaps.
I diumenge va arribar. I era exactament tal i com se l'havia imaginat. Feia sol, feia silenci, feia tranquil·litat.
Només una cosa trencava la fotografia d'aquell matí. Dos executius de diumenge que parlaven de coses massa serioses prenent un cafè amarg per la falta de sucre i de vida. Parlaven les americanes amb veus greus, mirades cansades de tant treballar. Regust a tristesa i depressió. Dos executius de diumenge que perdien la vida entre conversa i conversa, incapaços de parar, d'obrir un parèntesis i respirar l'aire del camp, de deixar-se abraçar pel sol...
Ella es va deixar abraçar, va caminar sota els seus rajos, de tornada a casa. Enduent-se un cabàs de somriures per conrear la seva vida i no arribar mai a ser una executiva de diumenge.
L'únic que la consolava era el pensament del diumenge al matí. Faria sol, n'estava d'allò més convençuda. I el dia seria tot allò que la setmana li havia negat; li brindaria el silenci que desapareixia entre el repic dels centenars de teclats de l'oficina; la tranquil·litat que les preguntes i els anàlisis i les presses li robaven; la persona que no reconeixia quan es mirava al mirall; el sol que sortiria i el bon esmorzar entre amics, lluny dels maldecaps.
I diumenge va arribar. I era exactament tal i com se l'havia imaginat. Feia sol, feia silenci, feia tranquil·litat.
Només una cosa trencava la fotografia d'aquell matí. Dos executius de diumenge que parlaven de coses massa serioses prenent un cafè amarg per la falta de sucre i de vida. Parlaven les americanes amb veus greus, mirades cansades de tant treballar. Regust a tristesa i depressió. Dos executius de diumenge que perdien la vida entre conversa i conversa, incapaços de parar, d'obrir un parèntesis i respirar l'aire del camp, de deixar-se abraçar pel sol...
Ella es va deixar abraçar, va caminar sota els seus rajos, de tornada a casa. Enduent-se un cabàs de somriures per conrear la seva vida i no arribar mai a ser una executiva de diumenge.
Comentaris
una abraçada des de Reus
N'hi ha per dir allò... Jo de gran vull escriure així!.