Salta al contingut principal

La tanda o qui és l'últim

Va decidir col·locar un dispensador de números davant de l'entrada del seu petit despatx. De fet, no va ser una decisió seva. Els mateixos treballadors de la seva empresa van fer-li aquell regal sorpresa pel seu aniversari. Quina bona idea! Va pensar. Potser serà el millor, que em demanin hora i no hagi d'esperar fent cues quilomètriques davant la meva porta.

Els seus treballadors s'anaven preguntant recíprocament, qui és l'últim? Qui dóna la tanda? Certament, havia fet venir el xicot de manteniment per col·locar aquell dispensador. Però no hi tenia números, no hi tenia temps. Era una llàstima, una bona idea però incapaç de crear aquells moments necessaris per escoltar-se la seva pròpia gent.

Comentaris

Unknown ha dit…
Boníssim el dibuix! I el text, per suposat!
Super Coco ha dit…
Incapaça de crear els moments necesaris per escoltar la seva propia gent. Jo tia ke chungo de verdad. Aixo es casi com dir que era incapaç de sentir o de pensar, estava mor per dins.
Jesús M. Tibau ha dit…
Qui és incapaç d'escoltar perd l'oportunitat de trobar molts tresors

Entrades populars d'aquest blog

Contrastos

El grinyol de les portes inicia els jocs de la fam i l’insuportable cansament en un vespre plujós s’ocupa de trobar lloc en un rodalies ple a vessar. La cantarella de la meva companya es perd entre les llums d’una Barcelona nocturna. Un parell de llavis femenins, dolços i humits s’acomiaden entre masegades tendres i un noi massa jove per dur bigoti gira les darreres pàgines de “Guanyaràs una mar llisa”. El frec del paper, el suau cop al tancar-se i la nostàlgica mirada de qui mor en un món alternatiu ensordeixen el sotragueig i alleugereixen la desesperança de veure tres joves amics abduïts per pantalles brillants.

Colors

Retorns

No ho he pogut evitar. Com una cadena de pensaments que comença a fluir al fer caure la primera peça del dominó. Nens que recollien unes espases imaginàries en castells inventats, aire entre les mans i bancs d'una ciutat en la realitat d'un adult, i la nena que viu en mi buscant aquell tiraxines amb el que podria enfrontar-se als dracs de la seva pròpia vida. I de sobte aquelles dues paraules: dracs, enfrontar-se. I em sembla tornar a sentir la teva veu en aquell cassett vell que em vares fer després del viatge a Granada... I et torno a sentir, parlant-me. Paraules que potser ara tenen més significat que abans, que potser demà entendré millor: "Una vez que se han enfrentado los dragones, cruzado los desiertos y se ha despejado el sendero del bosque, es la hora de volver. Elige sabiamente. Reúne tus regalos y recuerda tus lecciones. Ahora eres frágil, sé delicada contigo. Desde el exterior: entra. Desde el interior: sal. Las fronteras son permeables pero peligrosas...