Una mena d'epíleg de Personatges Itinerants
Era el seu nou primer dia. Ja hi havia passat abans per això. Ja sabia quines eren les sensacions de nervis, nous companys, nous mestres, nous rostres que es convertirien en el seu horitzó diari.
Havia deixat els seus estudis. Després de tot l'enrenou que l'arribada d'en Valentí va causar al poble, va saber què era el que volia fer. Recuperar la memòria de temps passats, convertir-la en històries sense fi, conservant el seu perfum però deixant-les morir en el seu temps, amb un final feliç.
En Valentí Furió no sé si va trobar el que cercava, però va descobrir els orígens d'una mare que el va estimar amb tal bogeria com per regalar-li uns records que no li pertanyien, potser falsos, però carregats del seu amor cap a la vida.
La Júlia va deixar que el passat fos passat i amb la mar als ulls va retrobar el somriure que va perdre quan en Bernat va marxar. Es podia fer responsable dels seus sentiments, de les mirades delatores que havien parlat per ella, però havia de deixar marxar el dolor dels sentiments no viscuts i de les paraules no dites dels homes de la seva vida.
Però ella no volia deixar que la història morís en un llit de pols. La història del seu poble, dels seus pares, dels seus avis, dels seus amics. I del seu esperit somiador en sortiren paraules, estudis, cerques i investigacions. Li agradava la idea de deixar descansar el passat allà on era, inventant-se entrenyables contes, a través dels quals no es perdrien mai els fets.
Era el seu segon primer dia.
Era el seu nou primer dia. Ja hi havia passat abans per això. Ja sabia quines eren les sensacions de nervis, nous companys, nous mestres, nous rostres que es convertirien en el seu horitzó diari.
Havia deixat els seus estudis. Després de tot l'enrenou que l'arribada d'en Valentí va causar al poble, va saber què era el que volia fer. Recuperar la memòria de temps passats, convertir-la en històries sense fi, conservant el seu perfum però deixant-les morir en el seu temps, amb un final feliç.
En Valentí Furió no sé si va trobar el que cercava, però va descobrir els orígens d'una mare que el va estimar amb tal bogeria com per regalar-li uns records que no li pertanyien, potser falsos, però carregats del seu amor cap a la vida.
La Júlia va deixar que el passat fos passat i amb la mar als ulls va retrobar el somriure que va perdre quan en Bernat va marxar. Es podia fer responsable dels seus sentiments, de les mirades delatores que havien parlat per ella, però havia de deixar marxar el dolor dels sentiments no viscuts i de les paraules no dites dels homes de la seva vida.
Però ella no volia deixar que la història morís en un llit de pols. La història del seu poble, dels seus pares, dels seus avis, dels seus amics. I del seu esperit somiador en sortiren paraules, estudis, cerques i investigacions. Li agradava la idea de deixar descansar el passat allà on era, inventant-se entrenyables contes, a través dels quals no es perdrien mai els fets.
Era el seu segon primer dia.
Comentaris