Sense títol

Comença a despertar-se el dissabte al matí, sento la pluja com cau melòdicament i em dóna el bon dia. Al costat hi ha la presència de qui ha abandonat el llit massa d'hora, i jo ronsejor al llit, intentant esgotar els últims minuts de son. Tanco els ulls, em giro, miro l'hora i continuo somiant, pensant en el dia que m'espera.

Finalment em llevo. Dóno el bon dia a l'agradable solitud que m'envolta. Recordo les cançons que ahir a la nit m'envoltaven i començo a carregar totes les bateries. La càmera, el portàtil, el cafè, l'esmorzar, la bona música i una dosis d'escriptura.

- Fa dies que no et venia a veure, oi?

- Molts, però en la teva absència hi eres... et notava, et sentia.

- No m'has enyorat?

- Saps que sí i que no a la vegada. No em venies a veure, però no t'amagaves de mí. Estaves amb la família, envoltada de móns nous i cares noves, i sempre retornaves, d'una manera o altra.

- Aquests dies em sento especial.

- T'hi sents perquè ho ets. Perquè has parat el tren i has decidit parar en una estació  que fins ara no havies reconegut, la teva estació, casa teva. I és per això que el dia a dia a vegades se't fa una muntanya que no vols escalar.

- Plou.

- La terra es renova.

- I s'endú tot allò que ens enfosqueix...

Una imatge...



Una cançò...

No t'oblido

Present en els meus pensaments, en els entorns virtuals dels qui encara et busquen sense veure més senyals de vida que el record del que un dia fores.
Però segueixes latent, amb un cor bategant que em nego a deixar oblidat.
Falta de temps potser?
Projectes nous?
Falta d'inspiració?
O tot una miqueta potser?
M'inclino per la darrera opció. Però no t'oblido, no deixo enrere totes les experiències que he tingut al teu costat, tot allò que m'has fet gaudir, desitjar, estimar, odiar i plorar; les receptes terapèutiques de l'escriptura, les amistats virtuals forjades i a vegades - sense voler - mig oblidades pel trànsit de la quotidianitat.

Dos nous projectes formen part del meu dia a dia, alguns que em demanen certa dedicació i que van més enllà de la feina, la família, els amics i els estudis a distància. Una nova pàgina, projecte d'altri que he agafat com a propi, el Bocaorella; un curs de fotografia que faig amb la il·lusió d'una nena petita amb el seu regal més desitjat i el bloc acabat d'estrenar, Fotografia Creativa II.

Però no t'oblido, i no et vull oblidar, i deixar de banda. Vas arribar en moments difícils i m'has acompanyat en moments de tots colors. Et quedes amb mi, amb més o menys freqüència, i no només en el record dels vells temps, sinó en el present i en la imatge dels que vindran.

El món de la fotografia

Focus i enquadrament (1) - retocada, originalmente cargada por Carme Fortià.

Un món diferent, meravellós, on amagar-te darrera l'objectiu i crear móns paral·lels, històries amagades i on copsar per un instant de temps, moments robats...


A través de Flickr:
La imatge de la càmara, amb la lent i el mar de fons, buscant també la presència dels fotògrafs... Al final, crec que la millor és la tercera, només la càmara i el mar. Alguna suggerència?

La fotografia original és aquesta, l'he modificada seguint la suggerència d'en Barbollaire!

Veus desordenades (ii)

Busco... busco...

Busco on focalitzar les meves energies. Però no trobo. A la feina em sento les ales tallades. I jo necessito volar. Volar o escalar cims més alts, tenir reptes, superar-me a mi mateixa, aprendre, fer coses noves i no permetre que la monotonia escampi la seva grisor en els meus dies.

Veus desordenades (iv)

I busques, i busques, i segueixes buscant. Aquest co mires enfora i realitzes també un treball d'introspecció. Et vols preocupar pels de casa, pels que viuen al teu poble, però no saps què fer.
Què vull ser de gran? 
La gran pregunta sense resposta.
No ho sé, encara no ho sé.

Veus desordenades (v)

Necessites un projecte que et doni vida. Que et faci vibrar, ho sé i ho saps.
Creativitat, il·lusió, esperança, emocions.
Un dia vas tenir una idea, una idea que creies bona però senties que t'anava massa gran.
I avui llegeixes un article a la xarxa i veus la teva idea feta realitat, potser amb un altre disseny, estampat o colors, però en el fons, el mateix.
I què sents? Tristesa de poeta, tristesa per no formar part d'un projecte com aquest, alegria per saber que la necessitat existia i existeix, que no anaves arrada, i tristesa de nou per pensar que potser et vas acovardir.
I ara com et sents?

Com un peix que no sap quin és el seu món...

Veus desordenades (iii)

I de cop i volta te n'adones que estàs girant en una roda rutinària, bàsica, i et sents falta de motivació.
Intentes demanar coses noves, però potser és que no t'entenen, no veuen el rerefons del que necessites, o potser és que no ho expliques, o que no ho volen veure.
Qui sap...

Veus desordenades (i)

Aquests dies es mouen sensacions.
Les emocions desperten dins meu, fent-me sentir i qüestionant-me el meu propi model de vida, les actituds que prenc.
Faig bé quan no dic res? Ni que sigui per cobardia? Tinc dret a alçar la veu? A reivindicar?
Un munt de preguntes es desperten en el meu interior... potser és que estic sent massa crítica amb mi mateixa? O és que realment em comporto com una criatura que intenta captar l'atenció dels grans?
Ahir vaig llegir una frase sentencial que em va fer pensar...
"Si hi ha alguna cosa que no t'agrada, canvia-la. Si no pots, canvia la teva actitud. No et queixis."

S'aixeca el teló

El menys comú dels sentits, diuen...
Per un moment els papers s'intercanvien.

S'aixeca el teló:

Estació de ferrocarrils de Provença. Un quart de sis de la tarda. Pels passadissos encara corre la mainada uniformada, fills de pares pudents, de les bones cases de tota la vida o dels anomenats nous rics.

El focus de l'escena es concentra en una mare amb tres fills: una adolescent d'uns 13 anys, un nen d'uns 7 anys i la petita d'uns 5, pose-m'hi. Tots tres uniformats i ella amb vestits de l'última moda recollint-los un cop el tren escolar els ha deixat a l'estació.

El focus de l'escena es concentra en aquesta mare i les seves dues filles.

Mama, mama, jo vull... va... mama... Crida la petita amb veu suplicant.

Mama, no! És un caprici, no li compris. Respon la gran.

Va, mama! Repeteix la petita amb veu més estrident.

L'escena és digna de veure. La petita somica amb to exigent que vol uns dolços. La gran posa seny. I la mare, que hauria de representar el paper d'adulta, està entre el seny i la rauxa, o entre el seny i el caprici d'una nena de cinc anys. Mira a un costat i a un altre, sense decidir-se. 

Mama, que no ho necessita. Si l'hi compres l'estàs consentint. 

La incredulitat dels espectadors augmenta. La mare mira ara la petita, la petita se la mira, amb ulls brillants i dolços, ulls que saben com aconseguir el que volen...

Vaaaa mami, sispli... 

I la indignació de la gran creix. No s'ho pot creure.

Mama! Crida ara al veure com el dubte es decanta cap a la petita manipuladora. Un cop fort de veu, electritzant, potent. Mama! No l'hi compris. Que no ho entens que estem en crisis? Que és un caprici i estàs llençant els diners?  

Cop de consciència que corre entre tots els espectadors. Un d'ells vol apropar-s'hi i donar-li la mà. Felicitar-la. 

Però el menys comú dels sentits, tant present en la filla gran, no guanya la batalla dialèctica camuflada. I finalment la mare es dirigeix cap a la botiga de dolços de l'estació.

Els espectadors, bocabadats, segueixen el seu camí. Pugen les escales que els porten de nou a la ciutat de dia, sense saber del cert si el que han presenciat era un somni o una realitat.

Fi de la funció...
Trista realitat.

Raons que rimen: Presentació del llibre Amb cara i ulls a Òmnium Terrassa, el dimecres, 14 de setembre

Raons que rimen: Presentació del llibre Amb cara i ulls a Òmnium Terrassa, el dimecres, 14 de setembre