La porta de casa

La porta de casa quasi mai es tancava, excepte quan ja es va construir l'Hipercor i ens van entaforar davant de casa el seu pàrquing gratuït, obert i assassí de mascotes.
Era gran i verda i només d'entrar veies el pati de ciment desigual, on a vegades la mare entrava el cotxe i els grans hi guardaven les motos, on jo hi jugava i els gats hi campaven.
Recordo un dia que la intentava escalar.
Porta, muralla, paret d'escalada i porteria. Fins i tot servia per jugar-hi a dards, fins el dia que m'hi vas fer posar al mig. Fou així realment? El teu reord és diferent, tu volies que m'apartés i jo tossuda no marxava. Potser em rebel·lava contra el germà gran, fent-li la guitza, però sigui quin sigui el record que dibuixa la realitat, vaig acabar astorada amb el dard clavat a la gola, i tu espantat que m'agafaves la mà, i els dos corrents a casa la tia, trucant-la a la seva porta.
Estàvem sols a casa oi?
El final de la història se'n va, fugint de mi...

Gràcies

No sé si ho he arribat a dir... però aquesta nit, sento la necessitat de pronunciar, de teclejar, aquestes sis lletres màgiques que transmeten la màgia del saber compartir, estimar i conviure.
Gràcies. De tot cor. Sincerament. Des de la part més profunda de la meva ànima. Moltes gràcies.
Sense saber com m'he trobat canalitzant tota aquella energia que corria dispersa pels voltants de casa, que xocava amb els números estadístics del món laboral, que cercava incansable un espai on poder parar, descansar i agafar forma, aixecant-se com un gegant enmig d'un huracà.
Podríem parlar de coincidències, de camins que arriben a un mateix lloc, de les coses que succeeixen per algun motiu, per què sí o per la simple casualitat de la quotidianitat que ens envolta. Podríem parlar i parlar, i tinc la sensació que la nit acabaria i encara sentiríem que acabem de començar, envoltades de la il·lusió de qui té un somni. De sobte, tot flueix.
I sí, potser podria arribar a dir que ja tinc la resposta a la pregunta que una bona amiga em va fer al 2008... Ja sóc gran, sé què vull ser, sé qui sóc i sé què vull fer, quin vull que sigui el meu proper pas, quina és la direcció que vull seguir.
I te'n vull donar les gràcies. Per què sí. Per què així ho sento. Per què els nostres camins potser s'han creuat per mera casualitat, però dono gràcies a aquestes casualitats, a aquestes converses, a aquesta passió que desprens i encomanes, a aquest món meravellós que he conegut a través teu, a aquesta creativitat que despertes i fas créixer, gràcies per ser qui ets i per ser on ets.

I somiarem. Com la calma del mar en un dia serè, o amb l'energia d'un mar revoltat en un dia de vents i corrents, com la brisa marina, serena, que ens empeny a poc a poc, o com els vents forts que arriben i comencen a desordenar-ho tot creant un espai nou i diferent.

Somiaré i construiré noves realitats, aquelles que fins ara no havia acabat de veure i que ara es comencen a dibuixar davant meu.

Gràcies per formar-ne part.

Sense títol

Comença a despertar-se el dissabte al matí, sento la pluja com cau melòdicament i em dóna el bon dia. Al costat hi ha la presència de qui ha abandonat el llit massa d'hora, i jo ronsejor al llit, intentant esgotar els últims minuts de son. Tanco els ulls, em giro, miro l'hora i continuo somiant, pensant en el dia que m'espera.

Finalment em llevo. Dóno el bon dia a l'agradable solitud que m'envolta. Recordo les cançons que ahir a la nit m'envoltaven i començo a carregar totes les bateries. La càmera, el portàtil, el cafè, l'esmorzar, la bona música i una dosis d'escriptura.

- Fa dies que no et venia a veure, oi?

- Molts, però en la teva absència hi eres... et notava, et sentia.

- No m'has enyorat?

- Saps que sí i que no a la vegada. No em venies a veure, però no t'amagaves de mí. Estaves amb la família, envoltada de móns nous i cares noves, i sempre retornaves, d'una manera o altra.

- Aquests dies em sento especial.

- T'hi sents perquè ho ets. Perquè has parat el tren i has decidit parar en una estació  que fins ara no havies reconegut, la teva estació, casa teva. I és per això que el dia a dia a vegades se't fa una muntanya que no vols escalar.

- Plou.

- La terra es renova.

- I s'endú tot allò que ens enfosqueix...

Una imatge...



Una cançò...

No t'oblido

Present en els meus pensaments, en els entorns virtuals dels qui encara et busquen sense veure més senyals de vida que el record del que un dia fores.
Però segueixes latent, amb un cor bategant que em nego a deixar oblidat.
Falta de temps potser?
Projectes nous?
Falta d'inspiració?
O tot una miqueta potser?
M'inclino per la darrera opció. Però no t'oblido, no deixo enrere totes les experiències que he tingut al teu costat, tot allò que m'has fet gaudir, desitjar, estimar, odiar i plorar; les receptes terapèutiques de l'escriptura, les amistats virtuals forjades i a vegades - sense voler - mig oblidades pel trànsit de la quotidianitat.

Dos nous projectes formen part del meu dia a dia, alguns que em demanen certa dedicació i que van més enllà de la feina, la família, els amics i els estudis a distància. Una nova pàgina, projecte d'altri que he agafat com a propi, el Bocaorella; un curs de fotografia que faig amb la il·lusió d'una nena petita amb el seu regal més desitjat i el bloc acabat d'estrenar, Fotografia Creativa II.

Però no t'oblido, i no et vull oblidar, i deixar de banda. Vas arribar en moments difícils i m'has acompanyat en moments de tots colors. Et quedes amb mi, amb més o menys freqüència, i no només en el record dels vells temps, sinó en el present i en la imatge dels que vindran.

El món de la fotografia

Focus i enquadrament (1) - retocada, originalmente cargada por Carme Fortià.

Un món diferent, meravellós, on amagar-te darrera l'objectiu i crear móns paral·lels, històries amagades i on copsar per un instant de temps, moments robats...


A través de Flickr:
La imatge de la càmara, amb la lent i el mar de fons, buscant també la presència dels fotògrafs... Al final, crec que la millor és la tercera, només la càmara i el mar. Alguna suggerència?

La fotografia original és aquesta, l'he modificada seguint la suggerència d'en Barbollaire!

Veus desordenades (ii)

Busco... busco...

Busco on focalitzar les meves energies. Però no trobo. A la feina em sento les ales tallades. I jo necessito volar. Volar o escalar cims més alts, tenir reptes, superar-me a mi mateixa, aprendre, fer coses noves i no permetre que la monotonia escampi la seva grisor en els meus dies.

Veus desordenades (iv)

I busques, i busques, i segueixes buscant. Aquest co mires enfora i realitzes també un treball d'introspecció. Et vols preocupar pels de casa, pels que viuen al teu poble, però no saps què fer.
Què vull ser de gran? 
La gran pregunta sense resposta.
No ho sé, encara no ho sé.

Veus desordenades (v)

Necessites un projecte que et doni vida. Que et faci vibrar, ho sé i ho saps.
Creativitat, il·lusió, esperança, emocions.
Un dia vas tenir una idea, una idea que creies bona però senties que t'anava massa gran.
I avui llegeixes un article a la xarxa i veus la teva idea feta realitat, potser amb un altre disseny, estampat o colors, però en el fons, el mateix.
I què sents? Tristesa de poeta, tristesa per no formar part d'un projecte com aquest, alegria per saber que la necessitat existia i existeix, que no anaves arrada, i tristesa de nou per pensar que potser et vas acovardir.
I ara com et sents?

Com un peix que no sap quin és el seu món...

Veus desordenades (iii)

I de cop i volta te n'adones que estàs girant en una roda rutinària, bàsica, i et sents falta de motivació.
Intentes demanar coses noves, però potser és que no t'entenen, no veuen el rerefons del que necessites, o potser és que no ho expliques, o que no ho volen veure.
Qui sap...

Veus desordenades (i)

Aquests dies es mouen sensacions.
Les emocions desperten dins meu, fent-me sentir i qüestionant-me el meu propi model de vida, les actituds que prenc.
Faig bé quan no dic res? Ni que sigui per cobardia? Tinc dret a alçar la veu? A reivindicar?
Un munt de preguntes es desperten en el meu interior... potser és que estic sent massa crítica amb mi mateixa? O és que realment em comporto com una criatura que intenta captar l'atenció dels grans?
Ahir vaig llegir una frase sentencial que em va fer pensar...
"Si hi ha alguna cosa que no t'agrada, canvia-la. Si no pots, canvia la teva actitud. No et queixis."