Hi havia una vegada...

...un nen arrelat.

Somnis onírics

Somnis onírics que em dueu de nou a terres conegudes en altres vides. Lleugera de roba, movent-me amb llibertat per aquell palau on jo era realment qui regnava. Voluntat que dominava la d'un sultà àvid del poder que les meves carícies despertaven sobre la seva pell castigada per les caravanes dels deserts.

Torno a estar a aquella sala, on gaudíem dels millors àpats, amb notes vagant i movent-se per tot el meu cos, des dels peus que s'entrellaçaven amb la teva mirada, treient-me cada fil de seda amb els teus ulls, fins als malucs que jugaven, tornant-te boig de desig. Amb aquells moviments salvatges et posseïa, em converties amb reina de tots els teus imperis, en la teva sultana.

Sed de venganza

Desde aquel día sigo el rastro de un sueño de venganza. Mis manos fueron entrenadas para los más sucios fines. Conseguir información, chantajes, desapariciones en el momento justo y exacto, documentos sin encontrar, nombres en listas negras. Mil rostros, mil personalidades, cualquier cosa necesaria que me haga llegar a él. Debo calmar mi sed, ojo por ojo, diente por diente.

La soledad es monótona, a veces asfixiante, lo único que me quedaba fue aniquilado eliminando rastros o simplemente por puro placer. Y la soledad se convierte en un tiempo eterno. Sueño con palabras de libertad, libertad dentro de un imperio putrefacto donde vivir significa huir o luchar o morir en un callejón a manos de un desconocido cuyo rostro es público.

Parece que se esconda reuniendo sus ejércitos. Pero lo perseguimos y algún día saldrá de su madriguera. Lo único que espero es estar allí para... Algún día llegará el momento.

El despertar dels arbres

Com un somni d'infància, aquell miratge s'alçava cada nit davant seu un i un altre cop. Desconeixia el motiu recorrent que provocava que aquelles fulles rosàcies fossin les protagonistes de nits en que la lluna el desvetllava.

Apareixia al bell mig d'un jardí d'una casa estranyament familiar, però que no aconseguia reconèixer. Mirava el seu entorn sense poder percebre el rastre de cap ànima ni de cap somriure que li expliqués el per què de la seva presència allà. El silenci es trencava només per la remor del vent ballant amb les fulles dels arbres que s'alçaven mirant al cel i pel xiuxiueig dels ocells que celebraven l'arribada d'una primavera majestuosa.

Començà a vagar pels camins d'aquell jardí, mogut per desitjos que algú altre dictava, perdent-se dins dels laberints capriciosos que anaven apareixent davant seu. De sobte començà a ploure, era una suau pluja de pètals aromàtics, acompanyada per un sol que irradiava la calidesa d'un matí despertant.

I arribà a la vora d'aquell vell arbre, que el convidava a seure sota l'ombra que li oferiria un descans etern.

Ets una meravella

Paraules sàvies que em fan somriure i em fan reflexionar sobre les grans veritats, sobre les necessitats d'aquest món i la comunicació necessària amb els més petits.

Aquest matí el gaudeixo des de l'estudi de casa estant, perdent-me per racons meravellosos i endintsant-me en els vostres tresors. I trobo cofres amb les més exquisites joies amagades, com les paraules que avui he trobat al Diari de la meva escola, i que no puc evitar reproduir aquí; paraules sàbies del que fou un gran músci català, Pau Casals:

“I què és el que ensenyem als nostres infants? Els ensenyem que dos i dos fan quatre i que París és la capital de França. Quan els ensenyarem el que ells són realment? Hauríem de dir-los: Ja saps tu qui ets? Ets una meravella. Ets únic. En tot el món no n’hi ha un altre exactament igual. En els milions d’anys que han passat, no ha existit mai un altre nen com tu. Mira el teu cos: quina meravella! Les teves cames, els teus dits, la manera com camines i et mous…! Pots convertir-te en un Shakespeare, en un Miquel Àngel, en un Beethoven. Tens la capacitat per a tot! Sí, ets una meravella. I quan et faràs gran, podràs fer algun mal a un altre que, com tu, és una meravella? No. Heu d’estimar-vos uns als altres. Tu has de treballar -tots hem de treballar- per fer d’aquest mon un lloc digne dels seus fills”

Reflexions que comencen a volar, fins a trobar-se amb aquest petit infant, que és especial, que és meravellós, que es podrà convertir en allò que més desitja.

Avui, aquest post va dedicat. Dedicat a tots aquells infants que duem dins i que hem estat, dedicat especialment a en Joel, per què no perdi la inocència i sempre deixi un ancla a aquest temps (així podrà tornar al món de Peter Pan); a l'Aniol i a l'Aina, dos petits prínceps que comencen a descobrir el món.

Uns minuts al dia

Mirava al cel i se sentia insignificant. L'espectacle dels núvols que jugaven a fet i amagar amb el sol, que els cremava la cua, mentres el vent els canviava de lloc, entremaliat.

De sobte, l'escalfor dels rajos d'aquella estrella reina. I tot seguit, la frescor d'un aire que porta amb si mateix gotes fines d'aigua. Contrastos. De colors, de sensacions, de somnis.

Potser desapareixeran els núvols, potser quedarà tot amagat sota una capa gris i blanca, potser demà tot serà diferent. Però aquest cel, aquest moment en que et sents petita, insignificant, davant de l'espectacle que una natura despertant et brinda, és únic.

A vegades, aturar-se i mirar el cel resulta ser el millor del dia. Aquests minuts en què deixes la ment en blanc i guadeixes del que la teva mirada t'ofereix. Trenques el ritme, evaeixes les preocupacions, abandones el neguit i les angoixes del dia a dia.

Només són uns minuts, però uns minuts que fan d'aquell dia, un dia especial.

Desamors

Quan les ombres del passat fereixen un futur incert i et deixen moribunt en un present trist i buit. Quan aquell rostre apareix davant teu, amb un somriure que esmicola les esperances. Quan els records esdevenen armes mortals. Quan l'amor desapareix, abandonant-te en laberints plens d'ombres i carrers sense sortida. Quan...

Potser ha arribat el moment de recollir-ho tot, agafar aquella bossa carregada de moments viscuts i abandonar-la per què el pas del temps curi les velles ferides. I mentrestant, agafar pic i pala i desterrar aquell vell amor d'un mateix.



A tots aquells cors que necessiten una excavadora! Ànims!

Cues

Estava cansat d'esperar. Cansat de quedar-se quiet fins que li arribés el seu torn. La inmovilitat l'exasperava de tal manera, que se li feia feixuc quedar-se dret, aguantar el pes del seu propi cos, dret i quiet. El món començava a donar-li voltes, tot perdia el sentit, els colors perdien la seva màgia i les imatges es difuminaven. Una suor negra i amarga li queia lentament pel seu rostre inhert. Era quiet, convertit en estàtua esperant que li arribés el seu torn, però el seu torn no arribava mai, i el cos es petrificava mentres l'ànima lluitava contra els paràmetres socials que l'obligaven a esperar. Ella volia moure's, volia prendre la iniciativa, volia viure. Mirant com alguns avançaven, mirant els colors que perdien nitidesa, morien els somnis, les il·lusions. El silenci ho embolcallava tot amb les seves mans sedoses, però ella només volia cridar, arrencar a córrer d'aquell lloc, fugir i començar a volar. Per què n'estava segura, podria arribar a volar. Però aquells ossos, aquells músculs solidificats no l'acompanyaven, i cada segon que passava inmovilitzada, moria una part de sí. La vida es convertia en una fotografia captada en blanc i negre, on les imatges borroses serien tot el que aquell jove havia estat capaç de conèixer. El dia en que arribés el seu torn, potser ja seria massa tard.

Potser...

Pensaments inconexes

Els minuts s'escolen pel desguàs dels plats que encara queden per rentar. Els segons desapareixen entre les fulles mortes que jeuen al jardí. Sento la rentadora en marxa i la roba que crida per retrobar una nova llar dins d'un armari a mig fer.

Són les 11:55 d'un divendres de festa, d'aquells que decideixo gaudir de cada moment, de cada desig i vountat voluble, de tot allò que vull arribar fer i del que realment faig.

Necessitat de tenir un temps on pensar i fer, calma i acció, acció i calma. Entre el silenci dels murmuris de l'ordinador, algun gos que crida que també vol sortir, algun nen que juga en un dia festiu, un ocell que canta buscant parella. I tot allò que la meva ment dibuixa, que vol fer. Els plats, la roba, l'habitació que s'omple de mals endreços, les males herbes que creixen al jardí, la pinassa que hem adoptat dels veïns, el dinar, la múscia, les fotografies, les paraules escrites, els silencis disfressats, els pensaments buits, jo mateixa que navego per mars coneguts, endintsant-me dins els meus suspirs.

Pensaments inconexes que m'abracen.

Retrobaments

La nit anterior havia rebut un missatge on li demanava veure's de nou amb ella; havien estat necessàries poques paraules "necessito veure't, demà, igual que sempre". Qualsevol altra paraula era silenciada per la remor del mar dels records.

Eren quarts de cinc de la tarda. Caminava de nou per vells camins somiats. Les cames tremolaven amb cada nova passa, alguna cosa dins seu li demanava, li suplicava fugir corrents d'allà. Però sempre sabia com fer-se mal de nou. Sabia que aquell retrobament significaria obrir velles cicatrius, ferides que no es tancarien tant fàcilment. Els anys passaven, la ment oblidava, però els records del viscut seguien sent tant dolorosos com el primer dia. La pèrdua de la seva inocència als seus braços, víctima de la seva pròpia mirada somiadora que va ser incapaç de descobrir el llop que s'amagava rere aquells llavis de núvols, rere de les carícies que li feren descobrir móns inimaginables de plaer i luxúria.

Sentia palpitar les esquerdes del seu cor que tant bé havia aconseguit reparar. L'amenaçava en tornar a trencar-se. Fugir, fugir i esborrar aquell missatge que de nou l'havia fet córrer als seus braços. Fugir, no podia fugir de nou. Necessitava foragitar els vells fantasmes, necessitava deixar de sentir-se dèbil i espantada. Aquest cop, necessitava sortir-ne victoriosa.

Un calfred reocrregué tots els racons oblidatas del seu cos, encara jove. Havia arribat a aquell cafè, cites de tantes tardes perdudes on va descobrir amors i desamors, on les il·lusions van volar tant amunt que la caiguda va ser feréstega i dura, molt dura.

Només es veia una parella parlar. La seva taula estava buida, restava igual que sempre, el temps s'havia aturat aquella última tarda, i semblava que ara, el tic tac del rellotge es renovés i continués allà on un dia es va parar.

Es va asseure i va esperar que ell entrés.