Passa al contingut principal

Entrades

L'ancià

Durant dos mesos seguí la mateixa ruta. L'hàbit l'alliberava de les pors interiors que cada albada la perseguien com monstres afamats, preparats per devorar-la a ella i a totes les seves il·lusions i esperances de futur.  A les sis i dinous minuts entrava en un tren a mig omplir, a la segona porta del primer vagó. Seia en aquelles butaques grises de plàstic dur, a contramarxa, al costat de la finestra i a prop d'un grup de dones que parlaven massa alegrament per no haver-se fet ni de dia. Treia de la seva bossa els cascs manllevats de la seva ex-parella i començava a escoltar la llista de reproducció de Dark City. Tancava els ulls i l'eco exasperant de les veus de les quatre dones es difuminava amb un tecno lúgubre que donava continuïtat als malsons de la nit. Trenta-vuit minuts després el tren començava a buidar-se i tots els humans semblaven estar a punt de batre's en duel per veure qui seria el primer en baixar del vell i brut vagó. Ella esperava dos minuts i cat
Entrades recents

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu

Fields of rain...

Torno a agafar el cotxe i condueixo en direcció a rehabilitació, ja he deixat en Bernat amb la seva àvia, quan de sobte sona una cançó que acompanya el matí,  la pluja que cau amb parsimònia i el meu estat emocional. Fields of gold de Sting http://youtu.be/KLVq0IAzh1A Per un moment aquesta matinada m'he sentit mala mare... i al veure escrit aquest pensament ho veig com una exageració però així són certes emocions,  irracionals i exagerades. Fa dies que el petit ós es desperta sovint a les nits, de fet sembla que s' hagi fet amic de les febrades puntuals i els mocs i no les deixa anar. Com a causa o efecte o senzillament com a un element més de la suma s'ha hagut de separar de nosaltres i passar el dia a l'escola bressol o quan la febre no li permet amb la iaia. I de la combinació de tots els elements en resulta nits intranquil·les i de dormir poc. Però avui no s'ha queixat i jo m'aferrava a la idea d'aprofitar fins l'últim minut de son que el petit e

Coses de ser mare

Quan em vaig quedar embarassada i ja a finals de l'embaràs vaig decidir reactivar aquest bloc. Molts pensaven (i deien) que era molt agosarada i que potser no podria amb tot. I és ben cert, tenien tota la raó. Els últims cinc mesos he viscut en una bombolla fent un curset de maternitat exprés i amb les pràctiques reals de forma simultània. I ara m'han deixat anar per retornar a la vida que tenia abans de néixer en Bernat... Amb el que el temps s' escola entre els meus dits i tot allò que voldria fer es queda en un futur condicional incert. I vés a saber si aquest bloc de petites històries personals romandrà actiu gaire temps més,  però aquest -ia segueix existint i la voluntat hi és... O sigui que per ara aquí seguim. I avui retorno per deixar-vos amb una imatge d'un petit kit de supervivència de la mare treballadora que vol continuar uns mesos més amb l'alletament del seu fill tot i les hores de feina i de viatges en tren!

Una cançó... Flirt The Wind de Nick Roach

De casualitat l'he trobada per internet, la seva melodia, les seves veus, tot em transporta a un estat de pau, calma i tranquil·litat. Your green skirt flirts the wind as I follow you Through crowds of gray a thousand voices play Begin umbrella beats but I still follow you Through the pouring rain hopscotch where puddles drain Give only careful peeks because if you notice me You just might look away the thought makes me afraid As we roam, your shadow becomes my home Where I’m alone And I hold, these dreams that are all that I own All that I know Footsteps forgot and lost where I am wandering Fade in and out the world around me Swift wind, forget my skin where I am wandering A thousand little sounds are drowned when you’re around me I’m scared to step too close because that would make you real This dream could drift away the thought makes me afraid

Aquella noia

Amb un bolígraf a la mà, asseguda al llit d'una habitació interior de porta trencada, amb un radiocasset vell, rebobina una cinta desgastada i copia aquella lletra que la transporta a un món diferent, d'amors i desamors de la veu d'en Carles Sabaté. S'imagina sent la noia de l'altre cantó del bar, creuant mirades entre el fum del bar, i es transporta a móns imaginaris on ella és la protagonista de l'amor d'una lletra de cançó. Anys després, torna a sentir la mateixa cançó quan condueix cap a casa. Ja no se sent la protagonista d'una cançó de Sau, però sap que la millor melodia és la que ha anat creant amb el pas dels anys i sent que les històries d'amor no existeixen només a les lletres romàntiques d'amors i desamors sinó també en una dolça realitat.