11 de novembre 2011

No t'oblido

Present en els meus pensaments, en els entorns virtuals dels qui encara et busquen sense veure més senyals de vida que el record del que un dia fores.
Però segueixes latent, amb un cor bategant que em nego a deixar oblidat.
Falta de temps potser?
Projectes nous?
Falta d'inspiració?
O tot una miqueta potser?
M'inclino per la darrera opció. Però no t'oblido, no deixo enrere totes les experiències que he tingut al teu costat, tot allò que m'has fet gaudir, desitjar, estimar, odiar i plorar; les receptes terapèutiques de l'escriptura, les amistats virtuals forjades i a vegades - sense voler - mig oblidades pel trànsit de la quotidianitat.

Dos nous projectes formen part del meu dia a dia, alguns que em demanen certa dedicació i que van més enllà de la feina, la família, els amics i els estudis a distància. Una nova pàgina, projecte d'altri que he agafat com a propi, el Bocaorella; un curs de fotografia que faig amb la il·lusió d'una nena petita amb el seu regal més desitjat i el bloc acabat d'estrenar, Fotografia Creativa II.

Però no t'oblido, i no et vull oblidar, i deixar de banda. Vas arribar en moments difícils i m'has acompanyat en moments de tots colors. Et quedes amb mi, amb més o menys freqüència, i no només en el record dels vells temps, sinó en el present i en la imatge dels que vindran.

La Fageda (06) - Primes rajos de sol

07 d’octubre 2011

El món de la fotografia

Un món diferent, meravellós, on amagar-te darrera l'objectiu i crear móns paral·lels, històries amagades i on copsar per un instant de temps, moments robats...


A través de Flickr:
La imatge de la càmara, amb la lent i el mar de fons, buscant també la presència dels fotògrafs... Al final, crec que la millor és la tercera, només la càmara i el mar. Alguna suggerència?

La fotografia original és aquesta, l'he modificada seguint la suggerència d'en Barbollaire!

21 de setembre 2011

Veus desordenades (ii)

Busco... busco...
Busco on focalitzar les meves energies. Però no trobo. A la feina em sento les ales tallades. I jo necessito volar. Volar o escalar cims més alts, tenir reptes, superar-me a mi mateixa, aprendre, fer coses noves i no permetre que la monotonia escampi la seva grisor en els meus dies.

20 de setembre 2011

Veus desordenades (iv)

I busques, i busques, i segueixes buscant. Aquest co mires enfora i realitzes també un treball d'introspecció. Et vols preocupar pels de casa, pels que viuen al teu poble, però no saps què fer.
Què vull ser de gran? 
La gran pregunta sense resposta.
No ho sé, encara no ho sé.

19 de setembre 2011

Veus desordenades (v)

Necessites un projecte que et doni vida. Que et faci vibrar, ho sé i ho saps.
Creativitat, il·lusió, esperança, emocions.
Un dia vas tenir una idea, una idea que creies bona però senties que t'anava massa gran.
I avui llegeixes un article a la xarxa i veus la teva idea feta realitat, potser amb un altre disseny, estampat o colors, però en el fons, el mateix.
I què sents? Tristesa de poeta, tristesa per no formar part d'un projecte com aquest, alegria per saber que la necessitat existia i existeix, que no anaves arrada, i tristesa de nou per pensar que potser et vas acovardir.
I ara com et sents?
Com un peix que no sap quin és el seu món...

17 de setembre 2011

Veus desordenades (iii)

I de cop i volta te n'adones que estàs girant en una roda rutinària, bàsica, i et sents falta de motivació.
Intentes demanar coses noves, però potser és que no t'entenen, no veuen el rerefons del que necessites, o potser és que no ho expliques, o que no ho volen veure.
Qui sap...

16 de setembre 2011

Veus desordenades (i)

Aquests dies es mouen sensacions.
Les emocions desperten dins meu, fent-me sentir i qüestionant-me el meu propi model de vida, les actituds que prenc.
Faig bé quan no dic res? Ni que sigui per cobardia? Tinc dret a alçar la veu? A reivindicar?
Un munt de preguntes es desperten en el meu interior... potser és que estic sent massa crítica amb mi mateixa? O és que realment em comporto com una criatura que intenta captar l'atenció dels grans?
Ahir vaig llegir una frase sentencial que em va fer pensar...
"Si hi ha alguna cosa que no t'agrada, canvia-la. Si no pots, canvia la teva actitud. No et queixis."

15 de setembre 2011

S'aixeca el teló

El menys comú dels sentits, diuen...
Per un moment els papers s'intercanvien.

S'aixeca el teló:
Estació de ferrocarrils de Provença. Un quart de sis de la tarda. Pels passadissos encara corre la mainada uniformada, fills de pares pudents, de les bones cases de tota la vida o dels anomenats nous rics.
El focus de l'escena es concentra en una mare amb tres fills: una adolescent d'uns 13 anys, un nen d'uns 7 anys i la petita d'uns 5, pose-m'hi. Tots tres uniformats i ella amb vestits de l'última moda recollint-los un cop el tren escolar els ha deixat a l'estació.
El focus de l'escena es concentra en aquesta mare i les seves dues filles.
Mama, mama, jo vull... va... mama... Crida la petita amb veu suplicant.
Mama, no! És un caprici, no li compris. Respon la gran.
Va, mama! Repeteix la petita amb veu més estrident.
L'escena és digna de veure. La petita somica amb to exigent que vol uns dolços. La gran posa seny. I la mare, que hauria de representar el paper d'adulta, està entre el seny i la rauxa, o entre el seny i el caprici d'una nena de cinc anys. Mira a un costat i a un altre, sense decidir-se. 
Mama, que no ho necessita. Si l'hi compres l'estàs consentint. 
La incredulitat dels espectadors augmenta. La mare mira ara la petita, la petita se la mira, amb ulls brillants i dolços, ulls que saben com aconseguir el que volen...
Vaaaa mami, sispli... 
I la indignació de la gran creix. No s'ho pot creure.
Mama! Crida ara al veure com el dubte es decanta cap a la petita manipuladora. Un cop fort de veu, electritzant, potent. Mama! No l'hi compris. Que no ho entens que estem en crisis? Que és un caprici i estàs llençant els diners?  
Cop de consciència que corre entre tots els espectadors. Un d'ells vol apropar-s'hi i donar-li la mà. Felicitar-la. 
Però el menys comú dels sentits, tant present en la filla gran, no guanya la batalla dialèctica camuflada. I finalment la mare es dirigeix cap a la botiga de dolços de l'estació.
Els espectadors, bocabadats, segueixen el seu camí. Pugen les escales que els porten de nou a la ciutat de dia, sense saber del cert si el que han presenciat era un somni o una realitat.
Fi de la funció...
Trista realitat.

29 de maig 2011

somnis de diumenge


mar d'hivern, originalmente cargada por Carme Fortià.

Somnis de diumenge que t'atrapen quan sents el sol llevant-se, somies, somies que les onades et porten amunt i avall, paraules no dites que el mar et xiuxiueja mentres t'embolcalla amb la seva força.
Somnis...
Realitats...

27 de maig 2011

El día después - El dia després i avui


El día después, originalmente cargada por Pilonga.

Tristesa, ràbia, impotència...

Sentiments que ens atrapaven a molts el passat dilluns.

Es necessiten canvis, però no sempre són a gust de tothom. Hi ha qui no en vol, tenen una vida perfecte al marge de la realitat de la majoria; hi ha qui té por, qui no s'atreveix a alçar la veu; no oblidem les persones que tanquen els ulls i no volen veure, no volen sentir; hi ha totes aquelles queixes silencioses, totes aquelles imatges que aclamen als canvis, totes aquelles veus que es comencen a sentir...

Tristesa i ràbia per les manipulacions polítiques que amaguen les ànsies de poder que tenen èxit. Paraules viciades que cauen com cortines de fum. Discursos al poble que diuen que surt del mateix, però que no deixen de ser paraules buides que intenten inculcar-li per repetició. Contradiccions. Indignació.

Sentiments del dia després.

Sentiments d'avui quan les contradiccions s'apoderen en els discursos dels polítics, quan la impotència t'envaeix al veure violència gratuïta.

El futbol, diuen... el futbol... no serà l'opi del poble?
Potser s'haurien de preocupar més pels problemes que afecten a la població.

Tristesa, ràbia, impotència, indignació.

21 de maig 2011

Sorpreses del bosc


Sorpreses del bosc, originalmente cargada por Carme Fortià.

Dissabte al matí, m'acomiado a la porta del meu príncep que marxa a treballar. Torno a entrar a casa seguida d'en Hiro que no para d'exigir alçant la veu estrepitosa d'un lladruc que cumpleixi amb la promesa de la corretja i me l'endugui a córrer pel bosc.
Agafo una bossa publicitària que em van regalar fa un parell de setmanes, prenc la càmera, una ampolla d'aigua, el mòvil amb els auriculars per si em vull deixar endur per altres melodies menys naturals i començo el camí.
M'entretinc a cada passa, escoltant el bosc, els seus habitants i els seus intrusos (entre els quals m'hi compto), intento que la meva mirada pugui captar els més petits detalls, aquells que volen ser immortalitzats...
I allà la trobo, amagada entre les bardisses i les fulles seques, petitona i roja, d'una intensitat espectacular.
La miro, La immortalitzo.
I segueixo el camí, buscant noves sorpreses.

05 de maig 2011

I després del xoc...

Després arriba la calma del mar, amb un onatge que tal i com et pren la serenor te la retorna. Un cel ennuvolat (sembla que vol ploure) es converteix en un capvespre assolellat i ple de confiança. Sentiments barrejats que venen i van, deixant un rastre de tristesa de poeta amb una certa amargor provinent de la sorpresa inesperada i del regust de les injustícies de la vida.

Però una injustícia és també una oportunitat. Tabula rasa. Qualsevol nou inici pot fer por, respecte i a vegades recança. Sobretot quan dus una motxilla carregada que saps que no podràs abandonar a qualsevol cantonada, quan penses en totes les obligacions que un ha anat adquirint al llarg del temps. Però la gran meravella de la tabula rasa és que ets lliure de dibuixar allò que vulguis, i potser ha arribat l’hora de pensar en allò que vols, en allò que t’hagués agradat fer si haguessis tingut la oportunitat de decidir. És la teva oportunitat, és el teu moment. Sempre sobreviurem, d’això no en tinc cap dubte, avui, demà i passat. A vegades penso que hem estat pastats amb un motllo del mateix fabricant; és igual que haguem de navegar contra vents i corrents, que avançarem, i que ho farem junts, els dos, somrient i creant el futur que volem viure.

15 d’abril 2011

la tristesa del final

No fa falta que sigui la crème de la crème, no fa falta que sigui la millor literatura, ni les grans escenes cinematogràfiques, no fa falta que sigui el millor art bohemi o intel·lectual per què t'embolcalli un sentiment agredolç de tristesa davant la seva fi...

Només fa falta que et captivi, que et faci sentir, imaginar i seguir somiant en els mateixos contes de fades que somiaves quan eres una nena... tornant a sentir les emocions d'aquella petita que es creia princesa d'un món llunyà a la realitat.

I arriba l'últim capítol, de l'última temporada, i un cop més notes la sensibilitat a flor de pell... happy end? sentimentalisme barat? Potser sí, na und?

22 de febrer 2011

A priori...



I qui diu que les nostres pròpies idees sobre el que pensem que és la realitat no afecten les nostres respostes i la nostra visió del món?

19 de febrer 2011

I va de vídeos



Realment, sense paraules. Jo no l'havia vist, i vosaltres? (i no em refereixo al vídeo... ;oP)

Tantes coses en aquest món ens poden passar desapercebudes!

04 de febrer 2011

Una casa sense biblioteca és una casa sense dignitat (Edmondo d’Amicis)

Se sentia despullada, sentia com si li haguessin robat la seva pròpia essència. Aquella nit en que les piles cremaren i el foc s’alçà per sobre de les fredes pedres del jardí. De sobte entraren per les seves portes, tregueren els seus amos amordaçats, heretges, heretges, se sentia entre els crits de la multitud. Heretges? Heretgia? De què parlàvem? Les paraules començaven a ressonar entre les seves parets, que es quedaven buides i estripades. Sense sentit. Sense dignitat.
Incrèduls i atemorits, el poble havia sortit a apedregar el desconegut. Però la salvatgia del temor no en tenia prou amb les pedres, la sed d’una ira cega, descontrolada i sense sentit, demanava destrucció. Destrucció. Foc. Fogueres. Llums a la nit alimentades per les paraules de tants sabis i poetes.
Se sentia despullada. Quan el dia s’aixecà només quedava una lleugera brasa i la pedra nua. Les llàgrimes foren les cendres de les paraules cremades sense solta ni volta, centres que cubriren tota la ignorància de la vall. Una vall que morí entre les cendres d’una casa a qui desprengueren de tota dignitat.

02 de febrer 2011

les matemàtiques...

i resulta que el producte és la multiplicació i que commutar canvia el sexe del nombre... Ja no sé ni què em dic.
Realment oblidades, aparcades a algun racó ben obscur de la meva ment sense saber ni com treure-lis la pols.
Ara bé, crec que vaig trobar la solució... buscava un "matemáticas for dummies" però em vaig rendir a l'evidència de "matemáticas para vagos" i és que a més a més d'aprendre (sí, sí, aprendre, que jo sóc de les que va fer grec i llatí) encara ric amb alguns comentaris del llibre!

30 de gener 2011

Diumenge a la tarda

Per fi...
tranquil·litat sentint el foc crepitar, les busques del rellotge avançar i el silenci córrer entre els millors moments.
La casa neta, els exàmens acabats, la terra de fora humida i el vent glaçat que baixa del Montseny nevat. Petits elements que es conjuguen formant, per fi, una tarda perfecta.

21 de gener 2011

com un vell amic que torna a casa

Com un vell amic que torna a casa, que ja coneixes d’abans, del que ja n’has sentit el seu dolor i has compartit el teu. Un dia estrany, curiós. D’aquells que comença amb una eufòria matutina, aquella que arriba per la idea que comences a descobrir allò que tant buscaves, anhelaves i necessitaves. Segueix amb un esmorzar inesperat que també sembla que et porta bones notícies i després, un cap sense rostre et recorda aquella veu amistosa que et parlava i que sempre t’ha acompanyat, a l’ombra, al capdavant, sense fer soroll o guiant la teva pròpia comparsa.
Un dia curiós, es podria dir que bo, però contrasta amb el regust de tristesa de poeta que t’inunda des de la més íntima part del teu ser.

13 de gener 2011

El pòquer i el talent

El tren es bellugava sense deixar-me descansar. Parades que s'allarguen en el camí, minuts que no passen i s'alenteixen. No puc respirar, no puc dormir, la congestió tant potser una metàfora com una realitat del meu dia.

Finalment decideixo intentar evadir-me en paraules alienes, d'aquelles que en un passat semblava que et volien començar a guiar però que vas abandonar. I al finalitzar el programa n'escoltes un altre que parla de la vida i dels talents, dels talents ocults.

I algú que no coneixes compara la vida i el talent amb una partida de pòquer. El primer que et passa pel cap és la vanalitat de comparar la vida amb el pòquer... però després, escoltes atentament, intrigada, i penses en el que et volen arribar a dir aquelles paraules.

La vida et dóna certes cartes, cartes que et són repartides a l'atzar i que poden ser bones, dolents, millors o pitjors: la societat en què t'ha tocat viure, la família que t'envolta, la genètica heredada, etc. Com al pòquer, si tens bones cartes, et sents afavorit però qui guanya no té perquè ser qui té millors cartes... Qui guanya és qui sap jugar millor, qui ha desenvolupat el seu talent per sortir-se'n a la vida. Així doncs, ensenyar a jugar a tothom amb les cartes que es tenen, aquesta és la vertadera educació del talent.

I jo no sé jugar gaire al pòquer, però la comparació em captiva i realment aposto per aquesta educació.

comparteix amb...