Passa al contingut principal

I després del xoc...

Després arriba la calma del mar, amb un onatge que tal i com et pren la serenor te la retorna. Un cel ennuvolat (sembla que vol ploure) es converteix en un capvespre assolellat i ple de confiança. Sentiments barrejats que venen i van, deixant un rastre de tristesa de poeta amb una certa amargor provinent de la sorpresa inesperada i del regust de les injustícies de la vida.

Però una injustícia és també una oportunitat. Tabula rasa. Qualsevol nou inici pot fer por, respecte i a vegades recança. Sobretot quan dus una motxilla carregada que saps que no podràs abandonar a qualsevol cantonada, quan penses en totes les obligacions que un ha anat adquirint al llarg del temps. Però la gran meravella de la tabula rasa és que ets lliure de dibuixar allò que vulguis, i potser ha arribat l’hora de pensar en allò que vols, en allò que t’hagués agradat fer si haguessis tingut la oportunitat de decidir. És la teva oportunitat, és el teu moment. Sempre sobreviurem, d’això no en tinc cap dubte, avui, demà i passat. A vegades penso que hem estat pastats amb un motllo del mateix fabricant; és igual que haguem de navegar contra vents i corrents, que avançarem, i que ho farem junts, els dos, somrient i creant el futur que volem viure.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Contrastos

El grinyol de les portes inicia els jocs de la fam i l’insuportable cansament en un vespre plujós s’ocupa de trobar lloc en un rodalies ple a vessar. La cantarella de la meva companya es perd entre les llums d’una Barcelona nocturna. Un parell de llavis femenins, dolços i humits s’acomiaden entre masegades tendres i un noi massa jove per dur bigoti gira les darreres pàgines de “Guanyaràs una mar llisa”. El frec del paper, el suau cop al tancar-se i la nostàlgica mirada de qui mor en un món alternatiu ensordeixen el sotragueig i alleugereixen la desesperança de veure tres joves amics abduïts per pantalles brillants.

Colors

Retorns

No ho he pogut evitar. Com una cadena de pensaments que comença a fluir al fer caure la primera peça del dominó. Nens que recollien unes espases imaginàries en castells inventats, aire entre les mans i bancs d'una ciutat en la realitat d'un adult, i la nena que viu en mi buscant aquell tiraxines amb el que podria enfrontar-se als dracs de la seva pròpia vida. I de sobte aquelles dues paraules: dracs, enfrontar-se. I em sembla tornar a sentir la teva veu en aquell cassett vell que em vares fer després del viatge a Granada... I et torno a sentir, parlant-me. Paraules que potser ara tenen més significat que abans, que potser demà entendré millor: "Una vez que se han enfrentado los dragones, cruzado los desiertos y se ha despejado el sendero del bosque, es la hora de volver. Elige sabiamente. Reúne tus regalos y recuerda tus lecciones. Ahora eres frágil, sé delicada contigo. Desde el exterior: entra. Desde el interior: sal. Las fronteras son permeables pero peligrosas...