Salta al contingut principal

I després del xoc...

Després arriba la calma del mar, amb un onatge que tal i com et pren la serenor te la retorna. Un cel ennuvolat (sembla que vol ploure) es converteix en un capvespre assolellat i ple de confiança. Sentiments barrejats que venen i van, deixant un rastre de tristesa de poeta amb una certa amargor provinent de la sorpresa inesperada i del regust de les injustícies de la vida.

Però una injustícia és també una oportunitat. Tabula rasa. Qualsevol nou inici pot fer por, respecte i a vegades recança. Sobretot quan dus una motxilla carregada que saps que no podràs abandonar a qualsevol cantonada, quan penses en totes les obligacions que un ha anat adquirint al llarg del temps. Però la gran meravella de la tabula rasa és que ets lliure de dibuixar allò que vulguis, i potser ha arribat l’hora de pensar en allò que vols, en allò que t’hagués agradat fer si haguessis tingut la oportunitat de decidir. És la teva oportunitat, és el teu moment. Sempre sobreviurem, d’això no en tinc cap dubte, avui, demà i passat. A vegades penso que hem estat pastats amb un motllo del mateix fabricant; és igual que haguem de navegar contra vents i corrents, que avançarem, i que ho farem junts, els dos, somrient i creant el futur que volem viure.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Contrastos

El grinyol de les portes inicia els jocs de la fam i l’insuportable cansament en un vespre plujós s’ocupa de trobar lloc en un rodalies ple a vessar. La cantarella de la meva companya es perd entre les llums d’una Barcelona nocturna. Un parell de llavis femenins, dolços i humits s’acomiaden entre masegades tendres i un noi massa jove per dur bigoti gira les darreres pàgines de “Guanyaràs una mar llisa”. El frec del paper, el suau cop al tancar-se i la nostàlgica mirada de qui mor en un món alternatiu ensordeixen el sotragueig i alleugereixen la desesperança de veure tres joves amics abduïts per pantalles brillants.

Colors

Tempesta

Seguia caminant amb aquelles raquetes improvitzades. La tempesta que acabava de caure havia arribat per sorpresa i ho havia deixat tot recobert d'una neu flonja. S'havia fet tard, la boira li enterbolia la vista i la nit començava a deixar-se veure en un horitzó proper. El sentit de l'orientació el guiava muntanya amunt. Si intentava tornar a la seva casa de poble, la lluna li cauria a sobre i els perills del bosc hibernat l'assatgerien per totes bandes. Així que decidí dirigir-se al refugi on aquell mateix matí havia portat les reserves de llenya seca i queviures. Va xiular lleugerament i amb molt de compte - no volia provocar una esllevissada amb els seus sons - esperant sentir les carícies de la Naïs de tornada. Era llesta ella, molt llesta, sabia que no havia de cridar estant a la muntanya. Patia, potser s'havia quedat mig enfonsada amb els seus peuets, potser... De sobte la sentí al costat, nerviosa, plena d'un neguit estrany. Mossegant-lo lleugerament de l...