Passa al contingut principal

Colors

Groc

Colors dels arbres

Verds

Meravelles

Comentaris

Anònim ha dit…
M'encanten els colors de la tardor !! Maques les fotos.
Sergi ha dit…
Quines fotos més fantàstiques! Són teves? Aquesta gamma de colors de tardor m'encanta.
Anònim ha dit…
precioses...

m'encanta el color dels arbres a la tardor
Anònim ha dit…
No hi ha barreja de colors més increïble que la que tinta la tardor. Ho dic malgrat que altres èpoques de l'any tinguen una fama immerescuda...
Caterina Cortès ha dit…
Unes fotos precioses i un clar exemple dels colors de la tardor als arbres. Realment meravelloses. S'ha de dir que també ets una gran fotògrafa ;)
robelfu ha dit…
compartimos gustos. conec poques coses tan maques com els colors de la tardor.
Un enllaç preciós una abraçada
rosa ha dit…
m'encanta la tardor i els seus color i poder trepitjar les fulles caigudes dels arbres..el seu so....
el taronja ,el verd,el marró,el vermell i també la fresqueta.
Ferdinand ha dit…
http://dellibres.bloc.cat/
Mikel ha dit…
a mi m´agrada mes la primavera que la tardor.
iruNa ha dit…
mmmm.... que bonic!!! és brutal veure com de mica en mica van canviant els colors de certs arbres!!!
molt maques les fotos!
Anònim ha dit…
La que mira al cel és simplement pura llibertat...fantàstica!
-- ha dit…
que bocanada de oxígeno, aún apareciendo pequeñas, son inmensamente grandes!
Albert_stk ha dit…
En un dia de tardor que no faci gaire fred res millor que una passejada pel bosc.
Jesús M. Tibau ha dit…
Què bonics són els arbres! M'encanta fotografiar-los tot i que, ho reconec, sóc un desastre per als seus noms. Però els gaudeixo igual.
Carme Rosanas ha dit…
Preciosos colors i molt maques les fotos!

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu